Al capítol XXIV dels Assaigs de Montaigne, llegeixo:
"Que difícil és guardar-se d'un enemic que s'ha cobert amb la màscara del més oficial dels amics i conèixer les voluntats i els pensaments interiors dels qui ens assisteixen! [...] Per això Dió, advertit que Cal.lip buscava els mitjans de fer-lo morir, mai tingué el valor d'esbrinar-ho: deia que s'estimava més morir que viure en la misèria d'haver de guardar-se no solament dels enemics, sinó també dels amics."
La política i els negocis no sempre assassinen físicament; avui dia, hi ha tot d'assassinats funcionals... De tota manera, Montaigne es decanta pels qui, d'una manera digna, donen la cara a l'inevitable i elegeixen el camí de la dignitat, enlloc del de la por o les bastonades de cec contra l'entorn.
"Els qui prediquen als prínceps la desconfiança tan atenta sota el pretext de predicar-los la seguretat, els prediquen la ruïna i la vergonya."
Vaja, actual del tot...
