Només ha estat quan he acabat de llegir la novel.la que he pensat en Faulkner. Fins ara no havia llegit res de Carson Mc Cullers i, en canvi, sí que havia llegit pràcticament tot Faulkner: el vaig aprendre a conèixer, admirar i estimar a partir de Manuel de Pedrolo. Ara, quan recorro textos i comentaris sobre l'obra de l'autora, veig que la posen en relació amb Faulkner; la meva sensació, doncs, no anava desencaminada.
Però Mc Cullers té un discurs fluïd, àgil, d'una senzillesa com només tenen els bons relats, no canvia la manera d'explicar com fa Faulkner, no explora (i esbotza) els procediments narratius com fa Faulkner, ni instaura uns camins nous a l'hora de fer novel.les.
Però tampoc no cal que a cada autor se'ns giri de l'inrevés tot un gènere.
El que acosta els dos autors, per a mi, és aquesta visió del Sud dels Estats Units de l'època d'entreguerres, mentre a Europa creix el feixisme. Aquest sud de la violència racial, el món dels negres vist des d'una perspectiva tràgica (en el sentit fins i tot grec de la paraula), la desolació, l'embrutiment, la degradació dels éssers humans marginals. I aquí, també la d'aquells blancs que, malgrat ser-ho, comparteix una mateixa misèria amb els negres miserables, en un mateix espai, abocats a viure amb tensió la relació racial impossible.
Però tota la violència, la duresa del discurs que trobava en Faulkner, es converteix aquí en fluïdesa quieta. Aquesta manera de narrar tranquil.la però no exempta de tensió en el contingut d'allò que conta, que es troba també a la conducta dels personatges que configuren un món que desperta les sensacions i els sentiments del lector, atrapat pels personatges abocats a la misèria en els seus diversos nivells.
El relat abasta un any de la vida d'un grup de persones que coincideix en un poble del sud dels Estats Units en un temps en què a Alemanya ja hi ha camps de concentració per als jueus... és a dir en algun moment entre l'inici de la guerra mundial i el 1945. I a través d'una galeria singular de personatges, que en un principi el lector pensa que es poden salvar, va recorrent de manera inexorable les seves vides, els seus instants diaris, la seva lluita personal per sortir a la superfície a respirar.
Negres com el metge, Copeland, que hauria volgut uns fills d'una altra manera, alliberats de la misèria a través de l'estudi, que això no obstant no l'alliberà a ell de res, buscant camins a través dels quals podria fer reaccionar (alliberar) la seva gent. El mateix que busca el vell comunista blanc, alcoholitzat, fugitiu d'ell mateix i refugiat per un temps en uns cavallets de fira i en l'amistat d'un altre dels personatges centrals de l'obra: el mut Singer.
El mut Singer i Mick, l'adolescent, han estat els personatges que m'han cridat més l'atenció. La manera com es construeix la solitud de Singer, quan la bogeria li arrabassa el seu amic, el mut que vivia amb ell i li feia companyia i més tard el va perdent del tot. Tothom es disputa l'arbitratge, la companyia del mut... que dóna un punt de serenitat amb el seu silenci a les tensions que crispen la vida dels qui el rodegen. Perquè una petita anècdota es converteix en tragèdia, i una petita tragèdia es converteix en misèria per a tota una família, de forma irreversible i irrevocable.
I Mick, la noieta que creix, que passa d'estar construïda a partir de la relació amb els seus germanets menuts, que cuida, a la vida adulta d'una manera brutal. Extraordinària la recreació del món interior de la noia, que pensa la música, que la imagina sense saber-ne, que la somnia, i això li crea un món propi, mentre la pot viure d'una manera física, mentre pensa que la música li pot ser la vida. Extraordinària la seqüència de l'excursió amb bicicleta per banyar-se al gorg amb el noi de la casa del costat, l'inici de la vida adulta. Excel.lent el contrapunt amb l'amo del New York, el bar-restaurant on s'apleguen la gent blanca, contrapunt i desig de relació impossible amb els negres. La recreació del seu món de solituds interiors... el paper dels somnis. I moltes més coses...
La tècnica del relat consisteix en l'ensamblatge dels retalls de vida de cadascun dels personatges, fragments de dies i de nits, recorreguts ara per aquest, ara per aquell... John Dos Passos ho havia fet. A Mc Cullers li surt d'una manera més harmònica, no gens artificiosa, els moments i les vides llisquen, s'interfereixen, es traven, a la fi confluueixen i van esclatant de mica en mica, una una, amb petites fatalitats que fan que ningú no pugui aspirar a salvar-se.
Es llegeix bé. Molt bé. Fa pensar en la condició humana. En la història recent d'Occident. En les grandeses i misèries de l'ésser huma. En la manera desaforada com tots lluitem al llarg de la vida per no estar sols i per aconseguir que allò que fem tingui un sentit, més enllà dels dies que ens són donats per viure'ls. Sovint vist a través dels ulls o els sentiments de les criatures, cosa que encara fa més crues les imatges...
Una bona novel.la.
