Ara m'assabento que James Crumley va morir aquest mes de setembre. Em sap greu haver trigat tant a llegir les seves novel.les i que, després d'anar per la meitat de la segona, quan he buscat informació sobre l'autor, m'he assabentat que acabava de morir.
Vaig agafar "L'últim petó autèntic"per llegir al tren, i em va sorprendre el protagonista i la tècnica narrativa. Hauria de dir que el detectiu alcohòlic, al límit de l'addicció, en una situació extraordinàriament dura (sexe, alcohol, drogues, violència extrema, etc) em va cridar l'atenció. Fa molt de temps havia llegit una novel.la quebequesa, el títol de la qual no recordo, que explicava la història d'amor entre una dona pretesament normal i un alcohòlic, i com l'amor transformava la sordidesa d'aquella relació en una lluita per la vida. Potser em recordaré del títol.
Però l'important és aquest protagonista absolutament engolit per l'alcohol que, en les poques estones de lucidesa, aconsegueix arrossegar el lector. L'altra cosa és la riquesa de referents d'una novel.la pretesament superficial amb protagonista embrutit: té un passat d'una certa riquesa i lucidesa cultural, i la veu narrativa es permet luxes.No només en les referències i cites literàries, sinó en la riquesa de les imatges que utilitza per descriure escenes pretesament banals. Res no és banal a les novel.les de Crumley. Ni només violent o embrutit. La línia entre la cultura i la natura (brutalitat) no és una frontera, sinó una zona lliscosa on floreix la literatura.
Vaig començar per L'últim petó autèntic, i ara vaig per L'ós dansaire. Lectures del tot recomanables als amants de la bona novel.la negra.
