Fa anys que per Nadal preparo la sopa de galets (colzes farcits de boletes de pilota amb pinyons), carn d'olla, pollastre de pagès farcit, torrons i neules, acompanyat tot plegat d'un bon vi.
Fa anys que per Nadal érem diverses generacions a taula, senzillament perquè a casa convivíem persones de diverses generacions. I encara que alguna vegada havíem canviat de lloc, sempre érem la pinya de sempre a escudellar la sopa i repartir el pollastre.
Ara, a casa, només quedem els d'una mateixa generació i, atzars de la feina i de la vida, aquest Nadal ens diuen que a taula serem els mateixos que la setmana abans i la setmana després, és a dir, els de la mateixa generació que hi som cada dia.
El dinar de Nadal em continua caient bé. I cuinar continua agradant-me molt. Però per primera vegada m'he plantejat positivament el sentit que el dia de Nadal hi hagi restaurants oberts. No per plorar d'enyorament els temps passats. No per haver de pensar en els que ja no hi són. Sinó per experimentar una sensació nova.
Se'm fa estrany pensar que de cop i volta no em pesa gens prescindir de la tradició. Encara que els menús dels restaurants que hi ha oberts per Nadal siguin... idèntics a tot arreu!
