dissabte, 20 de desembre de 2008

La segona entrega de Stieg Larsson

Vaig acabar de llegir La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina la matinada passada. Més encara que la primera de la sèrie, vaig haver de llegir la novel.la sense poder-la deixar, maleint els ossos a l'horari de la jornada laboral que em treia del tren o del sofà de casa per posar-me a la taula del despatx. Sortosament la feina va consistir aquesta setmana en un parell de desplaçaments llargs que em van permetre llegir mentre arribava al lloc on m'esperaven.

Res a retreure. Agilitat, trama ben lligada, emocions fortes i aquella punta d'excés que situa l'argument entre l'inversemblant i allò que et posa la pell de gallina. Els personatges, com a la tragèdia grega, sofreixen a la pròpia carn l'acarnissament del fat o dels déus, el MAL s'escriu amb majúscules i l'ètica i la moral s'escriuen amb cal.ligrafies particulars.

No hi ha pretensions de fer "literatura" en el sentit d'art del llenguatge, o del que en una època se'n va dir llenguatge artístic. Però sí que hi ha una gran tasca de treballar el discurs des de tots els punts de vista: que té en compte que a l'altra banda de la veu que explica hi ha uns ulls que llegeixen i una emoció que s'ha de conquerir. Per tant, fins i tot en això aquesta literatura està plenament conjuntada amb les tesis del postestructuralisme. La literatuta és l'art en la ficció, la manera de fer versemblant la il.lusió i que el lector la visqui plenament, emotivament, en el seu imaginari, tal com deia Aristòtil a la Poètica.

També els grecs (i els antics romans) n'eren uns mestres, d'això de segrestar els afectes i moure les emocions dels destinataris fins a apropiar-se'n totalment.

Arribats aquí, només em queda una pregunta: per què a l'edició en català la Lisbeth Salander (o el dibuix que la representa) porta un vestit verd, i a l'edició en castellà el porta vermell?

És innocent, el detall, o també té una doble lectura?