Després de la guerra (aviat farà 70 anys que es va acabar i va començar l'exili) a totes les cases hi havia una fotografia del xiquet o la xiqueta assegut/da al costat d'un globus terraqüi damunt d'una taula que volia ser de despatx o escolar, de vegades amb una pissarra o un mapa al fons. Jo encara tinc una fotografia d'aquestes, me la van fer quan tenia set anys al terrat de casa, i la claror em feia aclucar lleugerament els ulls.
Em pensava que aquests estris havien desaparegut de la vida quotidiana i amb ells aquelles fotos entranyables de falsos escolars aplicats, però avui, per un dels carrers del Raval de Barcelona (a la zona dels paquistanesos) he vist, en una botiga, un món de mons. Encara hi deu haver qui els deu comprar... és evident que d'altra manera la botiga vendria una altra cosa.
Mirant amb més detall, al segon aparador, he pogut veure ben gràficament la frase que sempre deia la iaia: quin món de mones! (o almenys d'animals).
Mirant-los sense ser gaire meticulós es pot veure que aquest món de mones no funciona: els animalons, rebotits en un mateix hemisferi, decanten perillosament l'equilibri global (paraula que tothom sap que ve de globus).
Vaja, que es veu prou bé a la foto, que les bestioletes d'en amunt del Tròpic de Càncer (que escrivia Henry Miller) pel nostre mateix excés anem de capa caiguda...
