dimarts, 21 d’octubre de 2008

A mi no m'agradaven els animals...

No és broma, els gossos, o em feien por o em feien posar nerviosa perquè llepaven i saltaven, els gats m'estripaven mitges i mitjons... 

I ara, a la meitat del camí de la vida, com deia el Dant a l'inici de la Divina Comèdia (i sort que l'esperança de vida s'ha allargat molt a mesura que em feia gran, que si no ja tindria l'esperança, i la vida, gastades!!!), em trobo que no només trobo agradables persones i animals, sinó que, d'animals, en tinc una bona colla.

Va començar el Xaloc, el gos d'atura... la meva mare, que tenia una resistència visceral als animals, el va acabar estimant.I quan estava molt malalta, tant que em semblava que a cada passa cauria, el Xaloc li feia companyia.  Ella deia: anem, Xaloc, i anaven a passeig, cent, dos-cents metres, i a ella no li saltava al damunt amb els seus trenta quilos, tal com feia amb nosaltres. 

El Jordi va fer amb el Xaloc una campanya electoral a l'alcaldia de Valls, i va guanyar!
  
Després va venir el Nevat, el golden retriever. Era un cadellet blanc, ara ja fa més de trenta quilos i és un gos esplèndid. El vespre que va morir el meu pare li feia companyia, damunt del llit, al costat d'ell quan el vam trobar, ara té nou mesos però ningú no diria que encara és un gos-criatura si no el veiés jugar amb els altres cadells, la Fosca i el Pispa.

El Manuel, el gat tigrat, com abansho havia fet l'Otxe, el siamès, sempre dormia sobre l'anorac del padrí, i encara l'enyora.

Al Pol, el meu fill, des de sempre, li agradava el Xaloc, i després el Nevat , i els gats (va ser ell qui va dur l'Otxe a casa, amb la Laia), encara que de vegades ens fan alèrgia... a la Bea, la seva companya, li agraden molt els animals.

Quan va arribar la Queralt, de la mà de la Laia, la meva filla, i el Pep, també va arribar una apassionada dels gats, gossos, tortugues.
 Va fer festa major quan vam decidir anar a buscar la Fosca, el gos creuat de husky i pastor belga i el Pispa, el gatet de carrer...
 
Ara tinc la sensació que, a partir de totes les persones que he estimat i estimo, se m'ha omplert la casa de bèsties. Avui a la nit me'ls mirava mentre feien gresca. És estrany. A mi no m'agradaven els animals... ara no sabria estar sense.

5 comentaris:

Marta ha dit...

Tampoc volia jo animals a casa, i no sabia si m'agradaven, no n'havia tingut mai. L'any passat se'ns va morir la "Mixa". La vam tenir 18 anys i la vam estimar molt. Ara no en tenim. La meva filla es va emancipar i el primer que va fer és buscar un altre gat. Es diu "Isis" i ara fem nosaltres de "cangur", quan cal. També li vaig dedicar un dia un post. Una abraçada.

Argos ha dit...

Jo patia una fòbia important i em trobava malament quan un gos estava a prop meu. Quan vaig conèixer al meu marit em va explicar que sempre havia volgut tenir un gos i que mai no havia pogut. La meva resposta va ser que si vivíem junts, amb mi tampoc no podria fer realitat aquest somni... Mai no va dir-me res més sobre el tema. Un dia vaig pensar que no era just i que la meva negativa era egoista. Vaig anar sola a recollir el cocker spaniel negre de dos mesos que vaig veure anunciat en una consulta veterinària... Va ser un moment especial: vaig adonar-me que mai no havia mirat als gossos als ulls i ho vaig fer. Hi vaig veure moltes coses i vaig intuir més coses encara... Com que el meu marit i jo estudiàvem Psicologia, vam dir-li Freud, Sigmund Freud Pérez i Alonso. Significava molt per a mi i vaig aprendre del seu comportament, lleialtat, estima incondicional. Ell es va fer un lloc en el meu cor i (ja fa 4 anys que va morir) hi estarà per sempre. Charo Alonso

Cèlia ha dit...

La meva mare sempre deia que ja hi havia prou bèsties a casa i no ens deixava tenir cap animal i, els mirava amb molta desconfiança, fins que vaig conèixer el Joan que em va ensenyar a estimar de moltes maneres. Tenim una casa plena de persones, bèsties i felicitat!

Jesús M. Tibau ha dit...

els animals saben com guanyar-te, i després ja no te'n pots desfer

Mireia ha dit...

A casa dels meus pares va passar una cosa similar.A ma mare tenia por als gossos in o en volia. però jo que era. i sóc- molt insitent al final de molt empipar vaig aconseguir que compréssim un gos. Va viure 18 anys i alsp ocs mesos de morir-se en van anar buscar un altre. Ara no saben viure sense gos. A més sovint també fan e cangur de la nostra gossa quan som fora de casa.
Els animals es fan estimar i donen moltes més compensacions que no pas feina