divendres, 24 d’octubre de 2008

L'home que no es podia jubilar: Joan Baptista Xuriguera

Ahir, a la llibreria Claret de Barcelona, vaig tenir el plaer de participar en un acte d'homenatge a Joan Baptista Xuriguera, amb motiu del centenari del seu naixement i, sobretot, perquè la seva obra més coneguda:  Els verbs catalans conjugats (la Bíblia de tots els catalans, va dir algú), havia arribat a la xifra d'un milió d'exemplars venuts.

Resulta que en Xuriguera, tal com el coneixem tots familiarment, es va haver d'exiliar com molts altres catalans al final de la guerra, va viure a Montauban i va tornar a Catalunya, a les terres de Lleida, d'on procedia, on va fer tota mena de tasques d'animació cultural i literària.

Dos anys després de la mort de Franco hi va haver una llei d'amnistia, a partir de la qual (entre altres coses) es rehabilitava en les seves feines els funcionaris del temps de la República que havien estat acomiadats o represaliats per motiu del seu ideari polític.

En Joan Baptista Xuriguera, que tenia 69 anys, diu que va pensar: un any més i em jubilo. Ell havia estat funcionari de l'Ajuntament de Barcelona i com a tal es va tornar a incorporar a l'administració en una edat que ja tots voldríem per prendre la fresca i pintar aquarel.les a l'ombra d'un lilà amb un refresc a la vora... 

Doncs bé, el cas és que en aquells temps, a l'Ajuntament de Barcelona, es veu que era l'únic que d'una manera o altra dominava la llengua catalana i podia fer esplèndids discursos per a l'alcalde en una època que ja tornava a ser de bon to parlar en català als actes, i només ell, de la munió de funcionaris que hi prestaven servei, era capaç d'usar un bon discurs en català per escrit. No en debades també és  autor d'un dels primers (i utilíssims) diccionaris terminològics de l'Administració.

Va trigar deu anys a poder-se jubilar. Segons en Josep Camps i Arbós, que en va fer la semblança biogràfica, va ser en Joan de Sagarra el qui va retenir el bon Xuriguera encadenat a la feina fins cinc mesos justos abans de la seva mort. En tenia 79! No sé si ara seríem capaços de fer-ho...

Ho corroborava el seu fill, en Pau Xuriguera, mentre ens mostrava una excel.lent exposició fotogràfica i documental visitable a la sala "Pere Casaldàguila" de la llibreria Claret (C. Llúria, 5).

Precarietats d'una època que no ens ha permès acabar de conèixer del tot els nostres millors valors intel.lectuals. I que encara ara, quan parlem d'en Xuriguera, ens fa pensar que era només un lingüista, especialista en verbs. El centenari ens pot servir per redescobrir aquest autor plural i, amb ell, tota una generació de persones que, amb els seus fills adolescents, van viure l'obscuritat del franquisme i van arribar a la transició amb poques possibilitats de fer-se visibles per altra cosa que no fos "tapar forats".

I a fe que els devien tapar bé, els forats. Quan obres com els seus diccionaris són encara els bestsellers del segle XXI. 

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

la veritat és que el seu llibres de verbs és tot un clàssic a les llars catalanes, i per a la gent que es dedica a escriure és gairebé una necessitat

Mireia ha dit...

Tants anys utilitzant en Xuriguera i sense saber ben res del personatge que el va fer.