La clotxa a la tardor

Tot i que diu que la clotxa es menja pel temps de la verema, nosaltres ens l'hem menjada avui.

La Loreto, que quan hem arribat preparava les arengades, diu que és un menjar de la Terra Alta, però estic segura que passa com amb la calçotada: tot i que és de Valls, ara com ara no ens la podríem pas reservar per a nosaltres sols.

La clotxa, com els calçots, neix com un àpat de pobre, de treballador pagès que aprofita el que té i ho prepara de la millor manera, al camp, perquè la menja li permeti continuar el treball. A Valls sempre hem menjat arengades pel temps de la verema, més que res perquè el salat combina bé amb la dolçor del raïm madur, si pot ser moscatell millor. 

I les acompanyem a amb tomacons fregits, una cabeça d'alls i patates fegides. Per beure, xampany (que el mercat i la correcció lingüística ens obliga a dir cava).

Doncs bé, la clotxa és més o menys això però en auster, i fet en colla, és dir, una menja que comporta una festa col.lectiva, com la calçotada. 

Potser és per això que, encara que no havia tastat mai la clotxa, de seguida m'hi he sentit com a casa.

L'hem preparada així:

Calen pans de pagès mitjans, tallats per la meitat i buidats de molla, que es reserva a part. També una tomaca escalivada per cap (o més, si us agrada molt), uns quants grans d'all escalivats, hi ha qui hi posa ceba escalivada, i un parell d'arengades a la brasa per persona, a les quals traurem les espines un cop cuites. I oli d'oliva de la terra ben bo.

Preparació: es reparteix el tomàquet per tot l'interior de la clotxa i, tot seguit, s'hi afegeixen els alls xafats i l'arengada esmicolada, un bon raig d'oli cru i a tapar la clotxa.

Com que orginàriament el pa podria ser sec, es fa revenir al forn o a la brasa, i així es torra una mica la crosta mentre s'amoroseix el contingut. Nosaltres l'hem fet a la brasa.

Un cop treta la clotxa del foc, s'hi tira un altre raget d'oli cru, per amorosir la molla, i es comença a mosegar per un cantó, mirant de repartir la molla amb el contingut.

Tal com a l'Odissea, qui menja clotxa es menja el plat i tot, perquè el crostó fa de plat.

No cal dir que un menjar així, saladet, fa set, i la companyia d'un vi adequat no és una cosa gens suplementària. Nosaltres ens hem begut uns Pedralets, del Priorat.

Us ho recomano. I us recomano també que feu l'àpat en colla, sense presses i com un pretext per compartir l'amistat.

La Moreneta de Tíndari i la mare de Déu de Montserrat de Tratalias

Avui, llegint l'escrit que en Tià Bennassar dedica a les novetats editorials d'Andrea Camillieri al seu bloc, m'he recordat del meu viatge a Sicília i com, sense voler-ho, ens anàvem trobant amb els indrets que surten a les novel.les de Camillieri, amb els menjars que saboreja el seu personatge Salvo Montalbano, la sorruderia dels seus personatges, les rutes literàries possibles, i la complicitat dels sicilians quan els explicàvem que ens agradava Camillieri, i ens ensenyaven secrets, fotografies i paisatges de novel.les que encara no havíem llegit.

Aleshores vam fer una petita crònica del viatge al bloc del Jordi.

També m'ha vingut a la memòria que vam anar a Tíndari, amb un cotxe llogat, no amb l'autocar com els personatges de la novel.la. I allà vam descobrir que hi ha una verge negra...

Doncs bé, enllaçant records, he anat a parar en un altre indret on hi ha una altra verge que no és negra però li diuen de Montserrat (que aquesta, la nostra, sí que és negra). Per més detalls: a l'illa de Sardenya, a pocs quilòmetres de Càller (on es pot arrribar amb avió de baix cost des de l'aeroport de Girona tres dies a la setmana), hi ha un poble que es diu Tratalias, amb una antiga i monumental església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat.

Fa poques setmanes vaig conèixer el vicesíndaco de Tratalias i el propietari d'un restaurant obert a la zona monumental del poble, que volen recuperar per al turisme en memòria dels catalans que hi varen construir la basílica de Montserrat fa segles. Fins i tot han confegit un menú catalanosard, que és molt atractiu de llegir... i que encara no he tastat.

Els vaig recomanar que incorporessin mel i mató a la carta... aneu a saber si ja li hi han posat!

Ves com, dels blocs he anat a parar als llibres, dels llibres a Sicília, de Sicília a Montserrat i d'allà a Sardenya. Illes i pobles germans, tot i que s'han estossinat de valent al llarg de la història!

Diàleg de cigonyes

Participa al 82è joc literari d'en Jesús Tibau

-Fes-te enlla, no sé com dir-te que si la cosa es decanta prendrem mal.

-Oh, quin cel més blau!

-Mira que se'm destapa un ou, mira que naixerà borni!

-I quin aire més pur, i quina transparència que em dilata l'esperit.

-Deixa d'eixarramplar les potes, quietes les ales, estic a la branqueta i caurem!

-Ah, la plenitud de l'ésser lliure. Ah, el temps deturat en l'instant sublim de la felicitat.

-Tots dos, tots dos ous destapats! Agafaran un corrent d'aire...

-Ara mateix lliscaria per l'aire, em deixaria anar fins en aquell puntet llunyà... i remuntaria el vol amb el món sencer aferrat al bec.

-Doncs que sigui una ració doble. Amb birra i patates. Va, cuita, que torno a abrigar els ous.

(l'au emprèn el vol)

-Cony de somniatruites!

Rafael Caria

Avui al vespre, a l'Institut d'Estudis Catalans es farà una sessió en memòria del filòleg alguerès Rafael Caria (l'Alguer 1941-2008). Va ser especialista en onomàstica i lexicografia algueresa i, a més a més, un patriota de pedra picada, dels que s'anomenen "del morro fort". L'Andreu Bosch, que el va tractar, en dóna prou informació en un post que li va dedicar amb motiu de la seva mort. Jo, mentre em preparo per anar a l'acte, no puc deixar de pensar que la tarda del seu enterrament, mentre tornava de l'Alguer encara emocionada per la quantitat de persones i emocions que el vàrem acompanyar en l'adéu, va ser quan el Jordi em va telefonar (encara no havia baixat de l'avió) per dir-me que acabava de morir el meu pare. La mort i la pàtria ens uneixen en el record i en l'homenatge.

Viure de la bombolla

Hem passat mesos sentint parlar de "la bombolla" i la cosa ha petat com ha petat.

Avui, sortint de la feina, un xicot instal.lat al carrer del Bisbe de Barcelona feia bombolles i tot de gent s'ho mirava embadocada. Jo també.

Qui no ha provat mai de fer bombolles de sabó?

Hi ha qui toca instruments de música pels carrers per tal de viatjar pel món o, senzillament, anar tirant. Hi ha qui fa l'estàtua, hores i hores d'immobilitat a les Rambles, en una plaça famosa d'alguna ciutat del món.

Ell feia bombolles.

He pensat en el gran mestre de les bombolles: en Pep Bou. I per un moment, he deixat volar la imaginació amunt amunt... 

Quan l'una petava, en naixien tres de noves.

Del ruc català al ruc demòcrata

A la recta final de les eleccions nordamericanes, a poques hores de saber-se el resultat, més de mig món ha fet la seva porra a favor d'Obama. El seu partit, el Demòcrata, té com a símbol un ruc des de 1928 (segons llegeixo), des d'un any abans del famós crack a la borsa.

Ningú, al llarg d'aquests vuitanta anys clavats de la història del logotip demòcrata nordamericà, no s'ha escandalitzat que candidats i presidents es fessin la foto al costat de la imatge d'un ruc.

Amèrica és un altre món. Els catalans ens hem hagut de sentir de tot perquè molts hem optat per enganxar-nos al cotxe la imatge d'un ruc, un senyal que ha fet forat entre la gent del carrer, precisament perquè la bèstia és simpàtica, treballadora, tossuda, i no engega cap coça fins que no se la provoca durament... Provincians, desgraciats, gent derrotada... de tot. El ruc català no és una invenció: és la representació d'un tarannà, d'una manera de veure les coses.

I ara, urbi et orbe, estan preparant castells de focs discursius i dels altres, si no hi ha un daltabaix electoral de darrera hora, per llorejar l'home de moda, el gran triomfador, el primer negre nordamericà que ha aconseguit el que en altres temps semblava impossible. L'home del ruc. Encara que no guanyés, el punt on s'ha arribat és extraordinari.

Sí senyor, home, què caram!, visca el ruc!, jo també vull l'impossible. I que ningú no em digui mai més que fa pobre d'esperit, que el que jo somnio no pot ser.

Els mons del món

 Després de la guerra (aviat farà 70 anys que es va acabar i va començar l'exili) a totes les cases hi havia una fotografia del xiquet o la xiqueta assegut/da al costat d'un globus terraqüi damunt d'una taula que volia ser de despatx o escolar, de vegades amb una pissarra o un mapa al fons. Jo encara tinc una fotografia d'aquestes, me la van fer quan tenia set anys al terrat de casa, i la claror em feia aclucar lleugerament els ulls.

Em pensava que aquests estris havien desaparegut de la vida quotidiana i amb ells aquelles fotos entranyables de falsos escolars aplicats, però avui, per un  dels carrers del Raval de Barcelona (a la zona dels paquistanesos) he vist, en una botiga, un món de mons. Encara hi deu haver qui els deu comprar... és evident que d'altra manera la botiga vendria una altra cosa.

Mirant amb més detall, al segon aparador, he pogut veure ben gràficament la frase que sempre deia la iaia: quin món de mones! (o almenys d'animals).

Mirant-los sense ser gaire meticulós es pot veure que aquest món de mones no funciona: els animalons, rebotits en un mateix hemisferi, decanten perillosament l'equilibri global (paraula que tothom sap que ve de globus).

Vaja, que es veu prou bé a la foto, que les bestioletes d'en amunt del Tròpic de Càncer (que escrivia Henry Miller) pel nostre mateix excés anem de capa caiguda...

On hi ha pèl, hi ha alegria

Això vaig pensar en veure el rètol, a la cantonada entre els carrers Maria Cristina i Sant Vicent Màrtir, a tocar de la plaça de l'Ajuntament de València.

És elemental, però no m'ho vaig imaginar. Tampoc no esperava veure a l'aparador formosos exemplars de mascle pelut.

Vaig fer la foto i em vaig acostar a la botiga. Vaig mirar i em vaig dir a mi mateixa: és clar, dona, i què t'imaginaves?

El cas és que a l'aparador hi havia això que es veu a la fotografia. No gaire lluny d'allà, tot de botigues mostraven teles riques per fer vestits per a les festes folklòriques, el complement ideal del que venen aquí.

Malgrat l'equívoc, és evident que, tal com he pogut comprovar al llarg dels anys, a València s'hi pot trobar fàcilment goig i alegria.

Amb pèl o sense.

L'epitafi de Joan Fuster

Aquests dies que s'acosta Tots Sants, immersa en els vapors d'una pseudogrip, m'ha vingut al cap la fina ironia de Joan Fuster.

Al seu Diccionari per a ociosos, a l'entrada que correspon a la lletra "E", per definir "Epitafi", escriu:

 Ací jau

JF

va morir

com va viure:

sense ganes

(cal llegir JF amb el nom complet de l'autor per mantenir el ritme "breu, breu, llarga" de l'anapest (o: àtona, àtona, tònica).

De fet, té gràcia. Qui té ganes de viure la crisi? I més encara, qui té ganes de morir-se?

Salut, mestre Fuster.

València: història d'amor i odi amb l'abat de Poblet.

Avui hem passat amb el pare Josep Alegre, abat de Poblet, per davant de l'antic monestir de Sant Vicent de la Roqueta, al barri de Russafa, a València. Acció Cultural del País Valencià l'havia convidat a participar ahir en els actes acadèmics en record dels 800 anys del naixement de Jaume I i a la nit li va fer un homenatge en el marc dels Premis d'Octubre, per tal com Poblet, que acull la tomba del rei, és el punt de confluència de tots els Països Catalans, que el rei va articular al llarg de la seva vida, ara fa 800 anys, a través de les conquestes.

Així ho va dir el Pare Alegre en el seu discurs: va remarcar la necessitat de buscar, en el món que vivim, els punts de diàleg entre els Països Catalans, la col.laboració, en lloc de la confrontació, per construir un futur solidari i harmònic. Altra cosa, va dir, no és que no sigui cristiana, és que no és ni tan sols humana.

Aleshores va ser quan em van explicar uns fets que vaig trobar esgarrifosos: fa quinze dies, per la Festa Nacional valenciana, i tenint en compte que aquest any es commemora el naixement i conquesta de València per Jaume I, s'havia previst dir una missa concelebrada a la parròquia de Sant Vicent Màrtir, a l'altre costat del carrer de l'antic monestir de Sant Vicent de la Roqueta, que va ser un dels punts d'arribada de les tropes de Jaume I a la ciutat. La jurisdicció del monestir havia pertangut al monestir de Poblet (juntament amb altres possessions, com per exemple "Quart de Poblet") des de 1287 fins a la desamortització de Mendizábal, el 1835.

Doncs bé, el bisbe de València va prohibir que el Pare Josep Alegre participés en la missa concelebrada perquè era català! I el pare Josep Alegre (aragonès de naixement i, per damunt de tot, home d'església) va haver de llegir als diaris que no li hi volien.

Avui l'hem anat a veure per fora, com a curiositat, sense cap rancúnia.

Es dóna la circumstància que l'abat de Poblet, al llarg dels segles, i fins a la Nova Planta, va ser repetidament diputat a la Generalitat Valenciana, representant el braç eclesiàstic i, com a tal, en va ser President en diverses ocasions.

Mala memòria, la de les autoritats valencianes, que no reconeixen la seva història, mala peça al teler la de la jerarquia eclesiàstica valenciana que deixa que l'odi anticatalà guiï la seva acció pastoral fins al punt de no voler ni compartir l'Eucaristia.

Agafant per meves les paraules de l'abat, el gest de barrar-li el pas a la concelebració d'una missa fa quinze dies no només no és cristià, sinó que dista molt fins i tot de ser humà.

L'home que no es podia jubilar: Joan Baptista Xuriguera

Ahir, a la llibreria Claret de Barcelona, vaig tenir el plaer de participar en un acte d'homenatge a Joan Baptista Xuriguera, amb motiu del centenari del seu naixement i, sobretot, perquè la seva obra més coneguda:  Els verbs catalans conjugats (la Bíblia de tots els catalans, va dir algú), havia arribat a la xifra d'un milió d'exemplars venuts.

Resulta que en Xuriguera, tal com el coneixem tots familiarment, es va haver d'exiliar com molts altres catalans al final de la guerra, va viure a Montauban i va tornar a Catalunya, a les terres de Lleida, d'on procedia, on va fer tota mena de tasques d'animació cultural i literària.

Dos anys després de la mort de Franco hi va haver una llei d'amnistia, a partir de la qual (entre altres coses) es rehabilitava en les seves feines els funcionaris del temps de la República que havien estat acomiadats o represaliats per motiu del seu ideari polític.

En Joan Baptista Xuriguera, que tenia 69 anys, diu que va pensar: un any més i em jubilo. Ell havia estat funcionari de l'Ajuntament de Barcelona i com a tal es va tornar a incorporar a l'administració en una edat que ja tots voldríem per prendre la fresca i pintar aquarel.les a l'ombra d'un lilà amb un refresc a la vora... 

Doncs bé, el cas és que en aquells temps, a l'Ajuntament de Barcelona, es veu que era l'únic que d'una manera o altra dominava la llengua catalana i podia fer esplèndids discursos per a l'alcalde en una època que ja tornava a ser de bon to parlar en català als actes, i només ell, de la munió de funcionaris que hi prestaven servei, era capaç d'usar un bon discurs en català per escrit. No en debades també és  autor d'un dels primers (i utilíssims) diccionaris terminològics de l'Administració.

Va trigar deu anys a poder-se jubilar. Segons en Josep Camps i Arbós, que en va fer la semblança biogràfica, va ser en Joan de Sagarra el qui va retenir el bon Xuriguera encadenat a la feina fins cinc mesos justos abans de la seva mort. En tenia 79! No sé si ara seríem capaços de fer-ho...

Ho corroborava el seu fill, en Pau Xuriguera, mentre ens mostrava una excel.lent exposició fotogràfica i documental visitable a la sala "Pere Casaldàguila" de la llibreria Claret (C. Llúria, 5).

Precarietats d'una època que no ens ha permès acabar de conèixer del tot els nostres millors valors intel.lectuals. I que encara ara, quan parlem d'en Xuriguera, ens fa pensar que era només un lingüista, especialista en verbs. El centenari ens pot servir per redescobrir aquest autor plural i, amb ell, tota una generació de persones que, amb els seus fills adolescents, van viure l'obscuritat del franquisme i van arribar a la transició amb poques possibilitats de fer-se visibles per altra cosa que no fos "tapar forats".

I a fe que els devien tapar bé, els forats. Quan obres com els seus diccionaris són encara els bestsellers del segle XXI. 

A mi no m'agradaven els animals...

No és broma, els gossos, o em feien por o em feien posar nerviosa perquè llepaven i saltaven, els gats m'estripaven mitges i mitjons... 

I ara, a la meitat del camí de la vida, com deia el Dant a l'inici de la Divina Comèdia (i sort que l'esperança de vida s'ha allargat molt a mesura que em feia gran, que si no ja tindria l'esperança, i la vida, gastades!!!), em trobo que no només trobo agradables persones i animals, sinó que, d'animals, en tinc una bona colla.

Va començar el Xaloc, el gos d'atura... la meva mare, que tenia una resistència visceral als animals, el va acabar estimant.I quan estava molt malalta, tant que em semblava que a cada passa cauria, el Xaloc li feia companyia.  Ella deia: anem, Xaloc, i anaven a passeig, cent, dos-cents metres, i a ella no li saltava al damunt amb els seus trenta quilos, tal com feia amb nosaltres. 

El Jordi va fer amb el Xaloc una campanya electoral a l'alcaldia de Valls, i va guanyar!

  

Després va venir el Nevat, el golden retriever. Era un cadellet blanc, ara ja fa més de trenta quilos i és un gos esplèndid. El vespre que va morir el meu pare li feia companyia, damunt del llit, al costat d'ell quan el vam trobar, ara té nou mesos però ningú no diria que encara és un gos-criatura si no el veiés jugar amb els altres cadells, la Fosca i el Pispa.

El Manuel, el gat tigrat, com abansho havia fet l'Otxe, el siamès, sempre dormia sobre l'anorac del padrí, i encara l'enyora.

Al Pol, el meu fill, des de sempre, li agradava el Xaloc, i després el Nevat , i els gats (va ser ell qui va dur l'Otxe a casa, amb la Laia), encara que de vegades ens fan alèrgia... a la Bea, la seva companya, li agraden molt els animals.

Quan va arribar la Queralt, de la mà de la Laia, la meva filla, i el Pep, també va arribar una apassionada dels gats, gossos, tortugues.

 Va fer festa major quan vam decidir anar a buscar la Fosca, el gos creuat de husky i pastor belga i el Pispa, el gatet de carrer...

 

Ara tinc la sensació que, a partir de totes les persones que he estimat i estimo, se m'ha omplert la casa de bèsties. Avui a la nit me'ls mirava mentre feien gresca. És estrany. A mi no m'agradaven els animals... ara no sabria estar sense.

Perfum d'almesc, novel.la de Montserrat Morera

Perfum d'Almesc, a  Pagès edicions

La novel.la encara es troba en la seva fase de presentació i promoció, però el cert és que ja fa temps que es va presentar a Valls i només unes poques setmanes que ho feia a Barcelona, aquesta vegada de la mà de l'amic Ramon Solsona, que oficiava el ritual.

La novel.la porta el subtítol d'"històries de Valls", i ben certament ho són: d'una banda tres generacions de dones (Maries, Candeles, com s'escau a Valls), des de l'àvia a la néta passant per la mare, que és la que viu a la pell els canvis de valors d'un món amb el qual encara li toca batallar. I de l'altra banda, la història de la reina Elionor de Xipre, que va ser senyora de Valls davant la irascibilitat dels seus súbdits, que no va 

aconseguir doblegar mai, amb totes les intrigues pròpies de la cort d'una dona forta, decidida, però que no deixava de ser una dona.

Com que sóc de Valls, de tota la vida, puc dir que la novel.la hauria de ser quasi de lectura obligatòria per a vallenques i vallencs, perquè mostra d'una manera amena una galeria de personatges que descriuen bé la manera de ser de la gent d'aquí, una evolució de paisatges i costums, el contrast entre un món que s'ha perdut o està a punt de perdre's, amb una realitat que els qui ja tenim una certa edat no pot sinó sorprendre'ns.

El motiu que lliga passat remot i peripècia personal de les diverses dones (Elionor i les Maries), és la transfromació de la plaça del Pati, el punt més emblemàtic de Valls, que al segle XIV era el pati del castell on senyorejava Elionor de Xipre, però que fa molt pocs anys vam veure com els constructors l'esventraven per fer-hi un aparcament subterrani. Circumstància que serveix perquè l'autora busqui en les excavacions i les obres (que són una metàfora excel.lent aplicable als personatges) el punt de troballa i de misteri que manté la lectura atenta fins al final.

Descobrim, per exemple, que va ser Elionor qui va regalar a la població l'àliga, i que passava l'estiu a la Torratxa i l'hivern al castell (l'edifici del Pati que ja no existeix, com la mateixa torratxa), així com encara avui dia molts marxem així que fa calor cap a les masies.

Però allò que lliga en realitat passat i present és la lectura de gènere: el plantejament de les personalitats de les protagonistes que exposen d'una manera transparent les seves certeses, els seus dubtes, la seva vulnerabilitat pel fet de ser dones i, també, la manera com tenen per tal de tirar endavant, cadascuna a la seva manera, el seu projecte vital.

Malgrat que són tres generacions de dones (i la d'Elionor) i s'avénen, la lectura de gènere és possible per contrast, veient que les coses no són ni blanques ni negres, i que el context i les circumstàncies no són elements banals a l'hora de construir la pròpia personalitat: les dones tenen gruix i interès. I la manera d'explicar-les, amb un punt de sensualitat atrevida, és atractiu i agradable de llegir. La manera de plantejar la multiplicitat d'ètnies i cultures que han canviat la fesomia de Valls (així com les obres del Pati) també està plantejada amb valentia, tot i que potser no tothom viu la qüestió de la mateixa manera, tal com les mateixes protagonistes reflecteixen. El resultat fa de bon llegir. Un llenguatge àgil i un bon domini de la prosa, hi ajuden.

A mi, però, m'hauria agradat més que el subtítol no hi fos... Perquè, tocats com estem pel vici de les etiquetes, pot fer creure que es tracta només d'una novel.la local i pot fer enretirar algun lector d'encarar-se a la lectura. Quan des de la portada es diu que són històries de Valls, sembla d'una banda que piqui l'ullet a les vallenques i vallencs, cosa que està bé. Però el llibre s'aguanta bé igualment si qui el té a les mans és de Kuala Lumpur, posem per cas, i el subtítol aleshores hi és sobrer. En fi, qüestió de gustos.

Segurament també serà discutit l'ús que l'autora fa de la documentació històrica: el llibre està molt ben documentat, sovint hi ha excursos cap al passat amb una sèrie de detalls i referències bibliogràfiques fidels i precises que han requerit la seva feina. Qui busqui aquests detalls, n'agrairà la profusió i l'exactitud (com alguns costums actuals: les masies a l'estiu, les calçotades, etc), perquè a part d'una novel.la, el text funciona com un document agradable sobre moltes coses de Valls. El qui busqui la lectura trepidant, l'aventura, trobarà a faltar una mica de barra a l'hora de decidir-se a deixar una mica de banda la història documentable per entrar més a sac en el personatge de la reina de Xipre, que és molt i molt atractiva per ella mateixa. A sac en l'aventura (just insinuada delicadament) entre Elionor de Xipre i el seu fervent i secret enamorat i, per tant, el seu possible secret, que descobreixen (tal vegada) les obres del Pati.

El resultat és molt correcte i del tot recomanable, d'una agilitat que sorprèn en una autora encara amb poc bagatge de llibres publicats. I que en fa esperar més en el futur. Des d'aquí, si això encara és possible, vull felicitar l'autora i encoratjar la lectura del seu llibre, si encara no ho heu fet.

És un goig veure que des que Narcís Oller va novel.lar la nostra ciutat a través de Vilaniu, les bones aportacions (que no tenen totes les poblacions que ho voldrien) converteixen Valls una vegada més en espai apte per a una altra ruta literària.

El caminant al mur

Aquest microrelat participa en el 77 joc literari de Jesús M. Tibau

No em sento el cap, el pensament em fuig. Deu ser per això que imagino que em vaig desmuntant a trossos i se m’ha desenganxat la cama del mig. Però sé del cert que no és veritat, jo travessava un pas de zebra quan em van segar el genoll. Què s’ha fet del tros que falta? Fa anys que el busco, mentre el món no ha parat d’encongir-se’m al damunt, com una tenda de campanya de paper arrugat dibuixada a l’espai sideral d’una pissarra. L’aire es filtra pels esvorancs, el cel s’escrostona en panots de gel brut. Uns nens, amb guix, m’hi han escrit un missatge, però el cap em roda, la vista em flaqueja, les lletres s’esborren, no aconseguiré llegir-lo. Necessito el tros de cama per acabar de travessar el carrer i fugir d’una vegada d’aquest aparador que ensenya a tothom, impúdicament, la meva decadència.

Toqui, toqui!

Aquesta matrona metàl.lica, de formes arrodonides, tal com és propi de l'estil de Botero, jau en un dels espais de trànsit de l'aeroport de Palma de Mallorca.

Abans li haurien dit, amb admiració, que estava matxutxa, tot i que ara aquests palpissos es veu que no són moda en les dones de debò. Però alguna cosa deu fallar en les modes. No cal tenir la vista gaire fina per adonar-se que més d'un, tot passant, li ha pres la mida del pit amb la cassoleta de la mà.

El metall és traïdor: mostra el desgast amb una brillantor més aguda com més se'l refrega. No sé si tocar pit deu donar sort com abans diu que en donava refregar el gep d'un geperut. No sé si es deu fer sospirant, mastegant una oració o tancant els ulls i cagant-se en la crisi. No vaig veure ningú que ho fes... però que deu tenir morbo passar la ma pel meló de la moreneta, és indiscutible: la prova és a la foto.

Mercè Rodoreda: "La meva Cristina" o el desig sense esperança

"La meva Cristina" és un relat molt ric de l'escriptora Mercè Rodoreda, que suporta múltiples interpretacions, tal com exposava fa alguns dies en aquest bloc.

Aquesta setmana, a Andorra, he explorat alguns d'aquests camins interpretatius  en el marc de l’Any Rodoreda, en un acte organitzat pel Centre de la Cultura Catalana d’Andorra.

En faig un breu resum: al llarg de "La meva Cristina", es poden trobar punts de confluència amb algunes obres modernes i es pot assajar la lectura des de la perspectiva de la guerra i l'exili, com també des de la maternitat i del gènere. Però, sorprenentment, també es pot anar fent una lectura en paral.lel amb la Bíblia: Antic Testament (Gènesi, Llibre de Jonàs), Nou Testament (Evangelis: sant sopar, eucaristia, passió i resurrecció de Crist, Apocalipsi). I sobretot amb la Divina Comèdia del Dant, pel que fa als recorreguts pels Llimbs, l'Infern i el Purgatori. No és desencaminat trobar-li punts de contacte amb la història mítica del Leviatan, que té el seu origen a la Bíblia, però que té un desenvolupament propi en la tradició jueva.

La conclusió de la conferència és que l'home-perla protagonista del conte, així com Virgili a la Comèdia, ha estat cridat a travessar els més diversos graus de turment (l'infern i el purgatori/ el ventre de la balena, el poble on ningú no l'accepta quan torna del naufragi), però que li falta alguna cosa essencial (a Virgili, el baptisme, al nàufrag una identitat amb la resta: papers) per poder gaudir dels privilegis del Paradís/el poble d'acollida: per això estan abocats, un i altre, a viure en un estat de desig sense esperança.

TEXT SENCER de la conferència (amb el resum del relat)