Ricard Salvat munta un espectacle Rodoreda

Ricard Salvat homenatja Rodoreda

Més que parlar de l'homenatge teatral, hauria de dir que Ricard Salvat ens regalarà d'aquí a molt pocs dies una nova ocasió de veure una dels nostres grans autors al teatre sense complexos. "Un dia. Mirall trencat", en el marc de l'any Rodoreda, és l'espectacle que ha preparat per arrencar-nos de la indiferència aquesta tardor i fer-nos pujar una miqueta l'autoestima. Avui llegia en una entrevista que li feien en un diari que deia que som un país provincià perquè ens embadalim amb mediocritats alienes quan el nostre potencial artístic és de primera línia, però ens fa cosa (o por, o vergonya) reconèixer-ho, deia això més o menys.

Estic d'acord amb ell. No sé de què tenim vergonya. Només aviso: no me'l penso perdre. Cap muntatge d'aquest director excepcional no m'ha deixat indiferent. És un luxe que una vegada i una altra, més enllà dels seus èxits a l'estranger, vulgui mostrar-nos el seu saber fer. Tenim una cita amb ell d'aquí a una setmana. Aleshores en parlaré...

l'AVANT, un servei lent... i els camins de la lectura

La Highsmith i Monzó

Sóc usuària del tren "Avant" des que van obrir la línia ràpida entre Lleida i Barcelona (jo l'agafo a Tarragona). Des de fa tres dies, tant a l'anada com a la tornada, aquest tren pressumptament d'alta velocitat, porta un retard d'entre deu i quinze minuts (el trajecte en dura 33), perquè a mig camí s'atura una estona perquè ens adonem que l'alta velocitat en aquest país és una broma. He anat a preguntar què passava i no tenen cobnstància de res, diu que estan obligats a indemnitzar a partir dels 16 minuts... encara en tenen un de marge. Però penso que no es tracta d'indemnitzar, sinó d'aquella mena de fatalitat que arrosseguem en aquest país d'ençà que es varen inventar les sigles RENFE, que ens conviden a treure'ns del cap la idea de pertànyer al primer món. Val a dir que només jo he anat a protestar... l'altra gent, resignadament, es veu que pensava que un quart de retard en un tren ràpid, acostumats com estem, tampoc no és gran cosa...

Però a la que anava. Mentre m'allargaven el trajecte, anava llegint un volumet de contes de la Patricia Highsmith, entre els quals hi havia "Notes d'un escarabat respectable". El conte comença amb aquestes paraules (tradueixo, perquè el llegia en una altra versió):

M’he mudat. Abans vivia a l’hotel Duke, en una cantonada de la plaça Washington. La meva família hi ha viscut durant generacions, i quan dic generacions vull dir com a mínim dues-centes o tres-centes generacions.

Fa temps havia tingut ocasió de treballar a classe el conte "Gregor", de Quim Monzó. El de l'escarabat que un bon dia es desperta convertit en un noi fati. Tothom li veu la paròdia amb La metamorfosi de Kafka, tothom hi troba la incrustació de la ranxera (amb música i tot) dels colomitos inolvidables que van cap a Zapooopaaaan! Fins i tot s'ha comentat que el conte citava un text de la Patícia Highsmith. Doncs bé, avui la meva lectura m'ha portat a la vista aquest text, que l'escarabat que acaba de convertir-se en noi del conte de Monzó pot llegir sense gaires problemes en un paràgraf d’un llibre obert que, en tancar-lo, ja no pot trobar. Alguns comentaristes de l'obra hi volen veure una metàfora. Doncs no senyor, és una cita textual, un exercici de joc intertextual (de la mateixa manera que el conte de Monzó reprodueix textualment frases de la novel.la de Kaafka, o la lletra de la ranxera), és un ecercici literari d'integració de discursos anteriors en el propi text, un joc ben fet i interessant. És la cita literal de l'inici del conte de la Higsmith i, per tant, el llibre obert que hi ha a la butaca és aquest. Ni tan sols aquesta aparent facilitat per a la comprensió babèlica de les llengües que es descobreix Gregor és una cosa original seva: s'intueix a Kafka (tot i que només funciuna en una direcció, ja que en Gregor Samsa no aconsegueix que els seus pares comprenguin el seu nou llenguatge), i és claríssim al conte de la Highsmith, on l'escarabat (que no arriba a converitr-se en persona, però que es mostra superior a moltes persones que viuen a l'hotel) diu que comprèn sense gaires dificultats el llenguatge dels humans. L'escena inicial, doncs, en què el noiet imagina que el poden aixafar i, sobretot, la final, en què esclafa els seus antics congèneres, és quasi literal del conte de la Highsmith.

Tot això ho dec al retard del tren de gran velocitat. No sé si posar-los una reclamació o donar-los-en les gràcies.

Tornar a Maigret

L'agost és un mes per llegir. I encara hi afegiria: per llegir ligth, si se'n té ganes. Ho he fet, ho estic fent, però m'he equivocat. He recorregut a les piles de llibres llampants que havia comprat un dia i que encara no havia llegit, perquè els tenia a mà... a la masia. Els llibres que m'hauria agradat llegir s'havien d'anar a buscar. I m'he dit: tira, és agost, no poden ser tan dolents si un dia els vàrem comprar i si editorials tan de nom com les més grans de casa nostra han pagat per traduir els títols i editar-los en col.leccions ben presentades, que fan tant de goig.
Error!

Vaig llegir amb un cert plaer però amb la sensació que contínuament m'aixecaven la camisa una novel.la de 62, La interpretació del crim, de Jed Rubenfeld. Com que Freud m'agrada i les batalletes amb Jung em recordaven els dies no tant llunyans en què encara feia classe de teoria literària, em vaig empassar la píndola. Vaja, vaig pensar, molt de pa de teoria i poc formatge de relat, moltes casualitats i una trama forçada, però amb un cert enginy. La traducció feia lliscar bé el llenguatge... Mira, es podia llegir. La cosa es va espatllar amb una altra novel.la de la mateixa editorial, una mica més gruixuda: Un amor dolç i perillós, de French Nicci. Em sembla que la vaig començar perquè anava d'uns alpinistes. Són la meva flaca, de menuda vaig llegir centenars de vegades un volum de les grans expedicions a l'Himalaia i un bon relat ben construït sobre el tema encara em fa emocionar. Vaja, aquí la trama patinava que era un gust! Era trepidant, ràpida, extrema... tan extrema que anava de sexe extrem, d'escalada extrema... però s'havia passat de dosi. Li van dir: els ingredients per fer un bon best-seller són aquest i aquest altre, un polsim de més ençà i un grapadet de més enllà... i hi va abocar el pot sencer de cadascun dels ingredients. Uf, encara em pica tot!, vaig pensar que no hi havia dret.

Vaig començar a llegir amb delit un altre volum, aquest d'Empúries, tan ben relligat que semblava que m'havien d'explicar alguna cosa de categoria. El conte número tretze, de Diane Setterfield. He de dir que quasi em va agradar, el clima, la perspectiva narrativa, l'atmosfera que juga amb els relats de Jane Austen i les germanes Brönte... ben aconseguida com a exercici literari de bon nivell, l'autora sap de què parla, ha llegit les classiques i recrea el mateix estil per fer una història nova que hi dialoga. Però l'interès pel joc literari, fins i tot l'admiració per la bona dosificació de la informació i la resolució de la trama, se m'ha tornat decepció per l'enfocament ensucrat i absolutament inconsistent de la personalitat de la narradora, que juga amb una mena de trauma de bessona siamesa que queda molt exòtic, però que espatlla el conjunt. Exagerat. Increïble. Per molt del dinou que vulgui semblar (amb sensililitats exacerbades pròpies d'un darrer romanticisme, amb dones que ploren i es desmaien per pulsions intuïtives, sentiments a flor de pell). El conte número tretze, al final, genial, breu i sorprenent... però amb el mal gust de boca d'haver combinat amb el conjunt ingredients fulletonescos massa exagerats... (encara que, de fet, ho és tot, un fulletó).

He agafat un parell de vegades Les Benignes, que diuen que és un extra... però no he aconseguit entrar encara en el to de la veu narrativa. Com si em fes sermons. Em venien a la memòria la Yourcenar i en Graves, i, la veritat, no podia continuar perquè aquells m'havien convençut i aquest no. Fins i tot l'Opoton de l'Avel.lí Artís Gener, amb la seva parsimònia de discurs, em lliscava millor... El volum pesa massa (és molt gruixut) perquè tingui humor d'endur-me'l al tren... ja tornaré a provar de llegir-lo quan faci més fred. No pot ser que tanta gent que la troba genial estigui equivocada.

Ara que, no sé qui assessora els títols que es publiquen d'autors estrangers. Tanta mania que té la crítica als meus col.legues d'aquí... el que he llegit en els darrers dos mesos, no ho haurien perdonat d'un autor de casa.

Però en fi, que ningú no digui que estic de mal humor perquè se m'han acabat les vacances. Per rescabalar-me, he tornat a Simenon. Una novel.leta curtíssima de l'editorial Empúries amb un final correcte, fruit d'un maneig professional dels fils correctament conduïts al llarg del relat. Com una bona samfaina després d'un empatx d'experiments maldestres de nova cuina.

Per què som tan esnobs?

Josep Anton Baixeras

La Tarragona cultural (i segurament la Tarragona democràtica) no hauria estat la mateixa sense en Josep Anton Baixeras (1927-2008). El vaig conèixer als primers anys setanta, de la manera com es coneixien els antifranquistes que lluitaven per la democràcia des d'instàncies unitàries: a la clandestinitat. Però també el vaig conèixer com a advocat, amb bufet instal.lat a la ciutat de Tarragona, i ben aviat formant part d'un nucli dur cultural que va treure la ciutat de la crosta provinciana de la postguerra. Va participar de la política activa (senador per l'Entesa) i de la literatura activa, amb Gabriel Xammar (no és casualitat que una de les obres de Baixeras sigui "El mas dels casaments") i, quan es van instal.lar a Tarragona, amb en Jaume Vidal Alcover i la Maria Aurèlia Capmany. Si hi havia una llibreria de referència (La Rambla, amb en Ramon Marrugat), també hi havia un local de tertúlies i copes: Poetes. I la mà estesa a la jove generació de joves escriptors: Magí Sunyer, Joan Cavallé, Josep Lluís Savall, Fermí Roig...

Ha publicat novel.la, teatre, traducció. Forma part d'aquella generació que va aconseguir, juntament amb la universitat Rovira i Virgili, la modernització cultural de les nostres comarques.

Avui l'hem acomiadat. Ens queda la seva obra i el seu record.

una novel.la japonesa molt poc japonesa

Kafka a la platja, d'Haruki Murakami

He de dir per començar que no hi entenc, de novel.les japoneses. Al llarg de la vida n'he llegides poques... recordo Shogun, Memòries d'una gheisa... i El que resta del dia, tot i aquesta darrera és d'un japonès que viu a Londres i per tant, no sé si és anglesa o japonesa. I em sembla que no gaire cosa més que m'hagi deixat emprempta.

Aquesta, la vaig comprar en un supermercat. A l'agost ja les fem, aquestes coses. I immediatament d'haver-la començat vaig dir que no la continuaria llegint perquè trobava que era una collonada. Ho he dit unes quantes vegades al llarg d'aquesta setmana passada. I, per a la meva sopresa, avui a la tarda m'he trobat a la pàgina 572, que és la darrera del llibre.

M'ha agradat? No ho sé. L'he acabada, que és molt, perquè jo no acabo els llibres que no em diuen res. Segurament l'he acabat perquè m'agrada el surrealisme i sóc una bona lectora de Borges. En realitat, tot i que l'autor s'entesta a relacionar el seu relat amb Kafka, a mi, durant tot el recorregut, em venia a la memòria El jardín de senderos que se bifurcan.

Per tant, no deu ser veritat que la trobava una collonada. Què hi he trobat, que m'hagi agradat? Hi penso amb calma: coses diverses. La impressió global de lectura és agradable. Què em crida l'atenció? Una desvergonya total a l'hora de barrejar móns: el real, el somni, el mite, la meravella. Un desinterès total per construir personatges creïbles. Una gran sensibilitat per parlar de literatura i, sobretot, un discurs sobre música totalment remarcable. Molt i molt bo.

Navegant, he vist que hi ha lectors que l'han pres com una novel.la iniciàtica, que remou el seu món interior. No ho nego. Jo m'he quedat més a la superfície i m'he divertit amb els diàlegs absurds dels personatges absurds que travessen els mons, plens de símbols. Per entendre'ns, m'agraden molt més els capítols que protagonitzen el duet Nakata (l'home que parla amb els gats)-Hoshino, que se les han d'haver amb Johnny Walker o el coronel Sanders, que els de Kafka Tamura, Oshima (personatge enigmàtic de cultura exquisida, tan perfecte o imperfecte com un jardí de pedres) i la senyoreta Saeki, massa ensucrats per al meu gust, tot i que al final ve a confluir tot en un mateix espai simbòlic: un laberint (el bosc) i una biblioteca. Tota lectura em retorna a Borges.

Aquí, com succeeix al Tirant lo Blanc, els personatges mengen, beuen, dormen i fan l'amor. El ritme és lent, sostingut, l'autor es recrea en reflexions i conceptes i les aproximacions als punts de vista narratius són eficaços.

Per a mi, doncs, una novel.la d'entreteniment que aporta alguna cosa més. Pàgines impagables, ironia i perspectiva de cultura global, en què el Japó tradicional ha quedat enrere, engolit pels mites culturals europeus però, sobretot, nordamericans.

Contes al tren

Una sorpresa agradable

Aquest matí he recuperat el meu costum d'abans de vacances i he agafat el tren per anar a la feina. L'AVANT portava tretze minuts de retard. Em direu que no és res, acostumats com estem als retards enormes (jo mateixa, mentre duraven les obres de l'AVE havia arribat a tardar TRES HORES per fer el recorregut de Valls a Barcelona, 100 km.). Però és un retard considerable per a un trajecte d'alta velocitat que només dura 35 minuts.

Quan tornava a casa a primera hora de la tarda, pensant que aquest país no va de cap manera, en passar pel control de bitllets un noi de posat agradable i somriure a la cara m'ha obsequiat amb un llibre. Era un volumet amb dos contes de Quim Monzó, que ja havia llegit feia molt de temps, però que ara m'han tornat a venir de nou i he rellegit amb plaer en el trajecte de 35 minuts (en aquesta ocasió, clavats) cap a casa. Per una banda de llibre en català, per l'altra en castellà. Contes amb tema ferroviari.

Jo sóc una lectora de Quim Monzó des del primer dia, trobo que és un autor de gruix que hem banalitzat massa, amb la conya del hi hi he he, però els seus relats no són gens superficials ni banals. Em dol que faci tant de temps que no publica textos nous de ficció (que no siguin refregits), però també entenc que la vida (i el periodisme) sovint arrossega cap a unes bandes que absorbeixen completament els grans talents i els exprimeixen tot l'enginy en altres tasques. Queda dit. Espero el Monzó postperiodista, si algun dia es decideix a tornar, el de les visions mordaces del món, el dels finals genials, el dels jocs malabars amb la imatge, el dels jocs novedosos de llenguatge a partir de situacions quotidianes, l'autor que ens ha salvat el conte després de Pere Calders i ens ha obert finestres al món del fantàstic, passant per la modernitat i donant-li el tomb per darrere. L'irònic, el sarcàstic, el lector d'autors americans i vulgaritzador de boleros...

Felicito la iniciativa de regalar volumets de literatura per als viatges amb tren, almenys a les línies de gran velocitat, que ja anunciava La Vanguardia fa cosa de quinze dies, però a la qual jo no havia fet cas, sens dubte convençuda que promocions i obsequis no em toquen mai a mi.

Avui he guardat el llibre que em duia de casa i he devorat en Monzó. Llàstima que després dels dos esplèndids contes del Monzó, l'editor ens hagi volgut torturar amb un article de Julià Guillamon sobre el Monzó dels contes al tren. Un text infumable i superflu, perquè no aporta res de nou a uns contes que no necessiten explicació perquè parlen per si mateixos. Amb dues notes biobibliogràfiques sobre l'autor, perquè qui no el conegui el situï, n'hi havia ben bé de sobres. És una pena espatllar el bon gust de boca amb un final sobrer i pedant, perquè el comentarista no arriba a la sola de la sabata de l'autor. L'avantatge de ser al final, però, és que te'l pots estalviar...

El gos llop

James Oliver Curwood, Kazan el gos llop

Edicions del roure de can Roca, butxaca

Acabo de llegir aquesta aventura en què el protagonista és un gos llop del Gran Nord (un gos creuat de llop) que, amb la seva companya lloba, viu l'apassionant aventura de la vida: la pugna entre la crida de la llibertat, l'espai salvatge amb tota la seva cruesa, i la crida del rodal domèstic on l'home (i mai tan ben dit, perquè la dona hi té tot un altre paper) és el fuet, el collar i l'escopeta.

El relat té un ritme que arrossega el lector, tant si és jove com si, com jo, ha entrat en el números grans de l'edat de la vida. La traducció fa transparent una història ben contada en què la persona que llegeix accedeix directament a les sensacions del protagonista (el gos llop) i pateix amb ell les vicissituds de la seva aventura vital. És l'aventura amb majúscula que m'ha despertat la fascinació per aquell enorme espai obert que ja m'havia seduït a la meva infantesa i que em va portar l'any 1984 a viatjar al Québec, on vaig passar tres mesos, per escriure una novel.la: Emboscades al gran Nord.

En llegir aquesta novel.la de Curwood, un autor que desconeixia i que el pròleg magnífic de Josep Francesc Delgado situa magistralment, m'he adonat que la meva fascinació pel Gran Nord no em venia d'una novel.leta juvenil que vaig llegir al seu dia (de la qual ja no es canta ni gall ni gallina), sinó del creuament d'aquesta (que hi posa l'escenari) i el Llibre de la Jungla, de Rudyard Kipling.

En llegir Kazan, el gos llop, he tornat a sentir íntegrament aquella emoció d'introduir-me en un món meravellós i ple de perills, capaç d'arrossegar-me completament i d'omplir de gaudi l'espai de la fantasia. Aquell, me'l van regalar quan tenia vuit anys, ho recordo perfectament, acabava de guanyar un concurs escolar i el premi era un lot de llibres. Un altre dels llibres contava les expedicions a l'Himalaia.

Ara, al cap dels anys, la novel.la de Curwood ha enllaçat al meu interior amb aquell text que en la meva infantesa i adolescència vaig llegir un munt de vegades. I la circumstància que l'edités en Joan Francesc Delgado, que té publicades una sèrie de novel.les sobre el Tibet i aquella serralada que fa de cim del món, m'ha produït un calfred de proximitat... Amb la meva infantesa, amb la gran natura oberta, amb el risc. Amb el projecte editorial del Roure de Can Roca.

Club de lectores

A la sortida de la feina...
un sopar i un fòrum de lectura!

Hi ha tota mena de clubs de lectures en aquest món; jo mateixa n'he freqüentat: en biblioteques (la majoria), associacions de pares i mares d'alumnes, veïns... fins i tot accepto que se'n poden generar a partir de la feina, si entre el grup de persones n'hi ha alguna de capaç de motivar les altres.

A la secretaria del vicepresident de la Generalitat, però, l'Àngels Penín, que s'acaba de jubilar, en va originar un de molt especial. N'explico la petita història:

Quan vaig arribar al Palau de la Generalitat i em van presentar l'equip de la secretaria, ens vam saludar i vam intentar aprendre'ns els noms. Llavors l'Àngels, que era la veterana, la que hi havia vist passar de tot i de tothom, va fer un gest d'interrogació. Va preguntar, en veu baixa, a les companyes, si jo era la que escrivia novel.les. Quan li van dir que sí, encara que allà no hi havia anat a escriure novel.les, em va ensenyar el que estava llegint en aquells moments quan agafava el metro per anar i venir de casa: una novel.la meva, Perfils de Nora; la tenia a la meitat. La hi havien recomanada a la biblioteca on habitualment demana els llibres en préstec per anar llegint.

Les noies de l'oficina havien parlat abans entre elles de llibres, però a partir d'aquell moment van anar una mica més enllà. I un bon dia em van proposar si participaria en un fòrum de lectura. Vàrem organitzar un sopar-fòrum a casa de l'Àngels, les més esforçades van preparar un sopar fred, i ens hi vam posar. L'herència de Cuba mai no s'havia despullat fins al punt que la van deixar elles.

El video que adjunto (uns quants segons) correspon al moment en que en Joan, el marit de l'Àngels, creia que ens feia una fotografia, quan en realitat enregistrava uns segons de video. Som la Mireia Ferran, l'Àngels Penín, la Margarida Aritzeta, La Charo Alonso, la Marta Massagué i la Sílvia Rodríguez; hi falta la Maribel Adan, que aquell vespre no hi podia ser...

Totes treballen en un dels despatxos que hi ha al Saló sant Jordi del Palau de la Generalitat... a la sortida tenen la visió esplèndida del Pati dels Tarongers, on també mira el meu despatx. En aquest espai tan poc usual s'ha forjat aquest original club de lectura.

Els homes que no estimaven les dones

Quan el món real se'ns fa transparent...

Guardo els llibres llargs per llegir en dues circumstàncies: vacances o transport (tren, avió, bus, de vegades el metro). Aquesta novel.la de Stieg Larsson, me la van regalar pel meu anniversari, en plenes vacances doncs, i va passar directament a la butaca de llegir, al porxo. M'havien dit: tàgradarà.
I és cert. M'ha agradat. Té aquell ritme trepidant que t'arrossega a través de les pàgines i el punt d'emoció que genera la complexitat de caràcter dels personatges. El periodista ètic, responsable d'una prestigiosa publicació independent (sueca) de caràcter econòmic, topa amb la hacker, que té la seva pròpia ètica (de fet, no sap quin valor donar a aquest concepte), el seu món i unes habilitats extraordinàries per introduir-se a l'ordinador de qualsevol. I fan un bon equip.
Els espais, els temps i els personatges trobo que estan ben tractats. Vaig trobar feixugues les primeres pàgines (hauria de dir les segones), amb un bloc de dades sobre el món econòmic i comunicatiu suec que em van atabalar una mica, però en una novel.la tan llarga, en algun moment l'autor es pot permetre donar-te un pa indigest d'informació esperant que te l'acabis. També hi vaig trobar una dosi d'atzars una mica alta, però ja ho deia aquell, sense casualitat no hi ha novel.la (o era causalitat?). El cert és que les grans novel.les de tots els temps ens demostren que l'atzar no és un ingredient menyspreable, i que sovint és imprescindible per poder recollir els fils del relat.
He vist que a tot arreu se li fan bones crítiques. Jo he de dir que he fet honor a la contraportada: l'he llegit d'una tirada en un parell de dies, potser han estat tres... per tant, hi estic d'acord.
Però també m'he adonat d'una cosa: en aquesta novel.la es parla de polítics i empresaris suecs contemporanis. Hi ha personatges de ficció i n'hi ha de reals, completament barrejats. Jo, que no segueixo de prop la política interior sueca dels darrers quinze anys (ni d'abans), he llegit sense entrebancs històries de polítics reals que sortien allà, sense problemes. No sé si els lectors suecs hi han posat objeccions o s'han retret de llegir el llibre si eren d'un color polític diferent del que ostenta el personatge principal. Jo puc aportar la meva experiència d'una novel.la que vaig publicar el 2004, El llegat dels filisteus. Era un thriller amb personatges inventats, però hi sortien polítics reals. Motiu suficient, vaig notar, per generar la mateixa urticària que es viu a la vida política quotidiana, la mateixa animadversió cap al personatge, traduït en un rebuig a llegir-la, a no donar-li ni tan sols el benefici del dubte... m'agradaria veure si aquella novel.la es traduís al suec (o al japonès: ara n'estic llegint una de japonesa), els lectors d'allà farien com jo amb aquesta novel.la d'en Larsson o s'informarien primer si els personatges són políticament correctes...
Ja fa molts anys vaig aprendre a llegir Borges seguint el seu joc de ficcions. Les novel.les són novel.les, encara que ens remetin al món.

Idriss, la noia del fil de seda

Hermínia Mas. Edicions del Roure de can Roca (2007).

Vaig llegir aquest llibre un dels darrers dies abans de les vacances, al tren. No era una novetat (a la portada s'hi assenyalava que era la sisena edició), i no sé per què no n'havia sabut res abans. Potser és perquè el mercat està saturat de llibres i els uns amaguen els altres. El cas és que des de la primera línia em va arrossegar cap a un món meravellós on la manera d'explicar el relat et pot salvar la vida.

Com la Sherezada de les Mil i una nits, el relat d'Hermínia Mas agafa un ritme sostingut, sense pressa, que va endinsant el lector a poc a poc en la meravella de l'espai (Samarkanda, Bukhara) i en la delicadesa de les emocions humanes.

S'hi conta el despertar dels sentiments, els plaers i els dolors de l'amor, la crueltat dels éssers humans i la generositat d'alguns, els més pobres tal vegada, que valoren allò més preuat que hi ha al món, allò que pot fer suportable qualsevol sofriment: l'amistat, l'amor. I que pot fer miracles, si és prou consistent.

La manera com els protagonistes descobreixen que s'estimen i que, alhora, no poden estimar-se, està contada de manera meravellosa. La resolució final, digna d'un relat oriental. L'espai, el tempo, les veus dels personatges, t'arrosseguen cap un món tan llunyà com de somni, però en què descobrim, fascinats, que ens podem emmirallar, com si el somni ens parlés del que som, del que podríem haver estat, nosaltres mateixos.

La lectura d'aquest llibre petitó per la seva extensió m'ha portat la memòria d'un altre llibre també molt breu que em va regalar ja fa molt de temps la Isabel Martí, d'edicions de La Campana. Es deia Verí, de Saneh Sangsuk. Tot i que me'l va enviar com un joc irònic perquè jo acabava de publicar a Cossetània una novel.la que es deia El verí (que és una novel.la criminal), per si m'havia adonat que el títol ja estava "agafat", quan la vaig llegir vaig tenir un dels plaers lectors més intensos i delicats que es pot aconseguir amb la lectura d'un text.

Ara, la novel.la de l'Hermínia Mas m'hi ha fet pensar. En la lectura del plaer. Delicada i consistent com el fil de seda.

Espais literaris i rutes literàries

Parlant ahir de La maleta sarda amb la meva agent, Sandra Bruna, va sortir a la conversa l'interès creixent que els lectors tenen per seguir els espais reals que corresponen al món de les novel.les.

Hi va haver una època en què la construcció d'aquestes rutes era cosa poc menys que d'erudits. O en tot cas d'estudiosos. L'amic Llorenç Soldevila, que té una colla de rutes literàries publicades, amb els anys, ha anat confeccionant una vasta geografia de la literatura catalana a partir de les obres d'un nombre enorme d'escriptores i escriptors dels Països Catalans, que ocupa un munt de volums en paper i que fins ara tothom s'espanta d'editar globalment...

Ara això de la ruta literària és un fenomen de masses. La gent fa viatges llargs per recórrer rutes famoses. Jo mateixa vaig treballar fa un temps per endreçar una ruta Narcís Oller a Valls, sobretot a partir de Vilaniu. Però també em vaig deixar arrossegar pel grup de lectura que la Montse Félez i el Mariano Ferrer tenen a Santa Cristina d'Aro per anar a seguir la ruta de l'Ulisses de Joyce a Dublín (ara em sembla que llegeixen Montaigne).

Però posar cases i carrers, paratges i muntanyes, badies i platges, tampoc no és garantia que les persones que llegiran el llibre s'apassionaran per aquell indret. Per molt que l'escriptor pensi la seva obra en clau de lectura, la recepció, a l'hora d'escriure, sempre és un misteri.

Per això, quan una obra adquireix la categoria de clàssica, de mediàtica o de massiva, és interessant que les poblacions afortunades o els indrets que han tingut la sort de convertir-se en paratges on ha esplaiat la seva fantasia una munió de lectors, estiguin preparades per acollir la demanda.

Cal, en un moment determinat, que els dirigents polítics (sobretot els locals, però també els nacionals) agafin un llibre i s'adonin de la capacitat que té per moure gent.

En èpoques de turisme de vaques magres, quan es busca fer el salt qualitatiu cap al turisme cultural, els llibres no són objectes menyspreables... Són l'indret dels somnis de molta gent.

Maleta negra?

Em preguntava si La maleta sarda es pot considerar una novel.la negra, perquè al primer capítol ja hi ha un mort, i al llarg del relat, una recerca, que es fa complexa per moments. Com que la crítica té fal.lera per etiquetar els productes literaris, jo mateixa m'he preguntat quina mena de relat estic a punt d'acabar.

La novel.la negra, però, és una variant molt específica d'un calaix molt més gran.

Northrop Frye troba relació entre els relats d'enigma contemporanis i els relats medievals caracteritzats per la recerca de l'heroi, la quest. El que coneixem avui per novel.la negra forma part de la gran família de les novel.les de misteri, de les quals deriven les anomenades novel.les criminals (on s'inclou la novel.la negra pròpiament dita), que ofereixen tota mena de ramificacions i que es poden emparentar amb aquests relats medievals per tal com un heroi (o un contraheroi) porta a terme la recerca d'un objectiu (o una investigació).

Fa temps escrivia en un text que vaig redactar per a la UOC:

"Les pautes del gènere negre són més o menys vagues, però delimiten un món (entès com un conjunt semàntic) força característic. Els protagonistes són herois (o antiherois) d’una trama criminal que porten a terme una acció trepidant (d’aquí l’apel.latiu hard-boiled: “dur i en ebullició”) en un entorn de corrupció i crisi dels valors morals. Habitualment busquen sortida a la seva situació vital en la violència, el sexe i l’alcohol. Aquest entorn posa en contacte els extrems de la piràmide social i té com a escenari els racons foscos dels barris baixos de la ciutat, però també els locals dels clans mafiosos, els refugis inconfessables de la bona societat corrompuda, les presons... L’obra, sobretot en la primera època, apareix amb una voluntat clara de denúncia social i política. La seva iconografia es recrea en la brutalitat i en l'enigma, però també, a causa de la seva voluntat estètica i de la necessitat de superar les traves de la censura legal, juga amb els clarobscurs, la metàfora, la insinuació i alhora la imatge directa. És bàsicament un relat d'acció, trepidant, que desafia l'imaginari de l'espectador/lector i el sorprèn contínuament per la seva duresa i, alhora, pel seu enginy".

Definitivament, penso, la meva no serà una novel.la pròpiament negra, tot i que hi ha crim, recerca i un transfons de denúncia. És un thriller? és una novel.la psicològica?

Em roda el cap, no la sabria posar en cap capsa i té una mica de tot. És una novel.la tout court.

Recorro, a Youtube, per veure un fragment de Banditi a Orgosolo, que parla d'aquella mena de conflictes del passat de què la meva novel.la també s'ocupa.

Continuo pensant que la literatura és l'espai del joc entre els discursos previs i els futurs, l'espai de la versió, de la reelaboració, de portar al present els mites antics per tornar-los a dir d'una altra manera.

Els plaers de la taula i el relat literari

Una de les virtuts que valgué a la novel.la Tirant lo Blanc de ser salvada de la crema de llibres amb què s'inicia el Quixot és que allà els cavallers mengen i beuen, dormen i fan l'amor, i afegeixo jo, són capaços de trencar-se una cama.

Fa molts anys, l'amic Jaume Fuster, que havia estat també un gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, em va fer observar, enmig dels plaers de la lectura dels relats ben tramats, el plaer de la descoberta d'altres petits (o grans) plaers amagats en les bones novel.les, com són els del vi i de la bona taula. Jo mateixa, en una època vaig treballar en l'edició crítica del Calaix de Sastre del Baró de Maldà, que al llarg dels més de setanta volums manuscrits encara en bona part inèdits reflectia les maneres de menjar i beure i divertir-se de la gent de la segona meitat del segle XVIII.

Si les novel.les són imatges de món, d'un món complex que la persona que llegeix ha d'imaginar d'una manera completa per tal de poder participar plenament de la màgia de la ficció, l'hedonisme i el goig de la taula en formen part d'una manera imperiosa, sobretot per a nosaltres, que som gent mediterrània i venim d'una tradició mil.lenària.

Són moltes les novel.les que, a part de recrear un món, ens recreen aquests plaers. Les d'en Jaume Fuster, per descomptat. Però també en podreu resseguir pàgines suculentes, posem per cas, a les de la Donna Leon, o Andrea Camillieri, Vázquez Montalbán i tutti quanti. Algun dia en parlaré. Se'n podria fer un bloc sencer...

A La maleta sarda, el protagonista arriba a Sardenya amb el somni d'uns moscardini a la diavola que espera menjar-se si arriba a temps per dinar a Nuoro... Abans, a Perpinyà, s'havia cruspit una amanida de vieires colossal, acompanyada d'un Rivesaltes fresquet a la braseria Viena de la Plaça Aragó.... Passa dies a Sardenya, dies sencers, amb els àpats corresponents.

A la novel.la no recomano mai cap àpat que no m'hagi agradat a mi...

L'intertext i el palimpsest

Un llibre sempre arrossega la memòria d'altres llibres. Tant a l'hora d'escriure com a l'hora de llegir. Roland Barthes, un dels primers teòrics a aprofundir en el concepte d'intertext, comentava que qualsevol lectura en crida una altra d'anterior, ja sigui el diari, ja sigui Proust. A ell, deia, tot el portava a Proust... Cadascú té la seva història, el seu imaginari, les seves experiències. A l'hora de llegir, aportem el nostre bagatge. Per això, tal com remarcava en Jesús Tibau en un comentari a un escrit meu anterior, no hi ha dues lectures iguals...

A La maleta sarda he volgut treballar aquests conceptes a l'hora d'escriure, no pas elucubrant teories al llarg de les pàgines de la novel.la, sinó posant-les a la pràctica. Un relat, que comença amb uns fets ocorreguts a Sardenya l'any 1903, que arrenquen de cinquanta anys enrere, es reprodueix el 1908, i el 1940 i a l'actualitat. Cadascú que en reprèn els fils, hi aporta la seva lectura.

Alhora, per fer-ho més complex, he portat el joc d'escriptura al terreny del palimsest.

Navegant per internet per trobar imatges que poguessin il.lustrar la idea de palimsest, he trobat moltes preguntes sobre el que significa, i sobretot quan s'utilitza en termes metafòrics. La major part de gent que ha sentit o ha llegit la paraula no entén ben bé què significa. Un palimsest, de fet, és un suport (un paper, un pergamí, etc.) que ha estat reaprofitat per escriure-hi coses noves al damunt.

És el mecanisme que fa servir Francisco Gonzàlez Ledesma (Enrique Moriel) per construir la seva novel.la La ciutat sense temps, que he llegit aquests dies. Però ell ho fa de manera metafòrica. Tal com també l'utilitza de manera metafòrica el llibre de fotografies Barcelona, el palimpsest. És a dir, prenen l'espai urbà com si fos un paper, on al llarg dels segles s'ha anat "escrivint" una vegada i una altra, és a dir edificant i vivint sobre edificis antics, sobre vides viscudes. El resultat és una superposició d'imatges en un mateix espai.

A La maleta sarda, el palimsest és "real" (si alguna cosa pot ser real en una novel.la). Un plec de fulls on diverses mans escriuen, una vegada i una altra.

Recollir els fils del relat

Sovint, quan he estat treballant al llarg d'uns quants mesos en una novel.la, quan arribo a la darrera fase de l'escriptura accelero el ritme per tal de recollir tots els fils i pistes que he anat traçant al llarg del camí. És un moment màgic. Però és també un moment perillós. Si ens arrossega la pressa per tancar el relat, correm el perill que la lectura sigui difícil, que el clima que hem anat creant al llarg d'un parell o tres (o més) de centenars de pàgines es fongui per donar lloc a una imatge final plana, de dues dimensions, argumental sense olors ni colors, sense l'amplitud de moviments necèssària.

Aleshores val més deixar-se portar i acabar. Però no donar el final per definitiu. Reprendre el ritme sostingut de les primeres pàgines, rellegir el principi, i tornar al final per esponjar allò que hem dit en poques ratlles.

Acabar una novel.la és tan complicat com començar-la. I la impressió lectora es construeix al llarg de la novel.la, però sobretot amb els principis i els finals.

Recordo que la meva mare, que era una lectora excel.lent, començava sempre els llibres pel final. És una cosa que jo mai no he sabut fer quan llegeixo (i que també faig sempre quan escric). Si li agradava com es resolia la darrera pàgina, donava crèdit al llibre i se l'empassava de cap a cap!

Mètodes d'escriure novel.la

Podríem parlar de rituals, cadascú té els seus a l'hora de posar-se a escriure. De vegades ens sembla que sense aquells moviments iniciàtics, aquelles rutines, no arrencarem. Amb els anys he descobert que els rituals poden variar i no passa res. Però és molt més difícil canviar el procediment.

Diu que Pere Calders agafava un motiu de la realitat fascinant, de vegades incomprensible que havia viscut a l'exili, i li anava bastint un relat al voltant. També diuen que Cortàzar es deixava portar per la seva escriptura sense determinació prèvia, cosa que fa complicat per a la major part de mortals concebre un relat d'arquitectura complexa, com ho és Rayuela. Conec amigues i amics escriptors que em diuen que van avançant amb els seus personatges, descobrint-los a mesura que els van construint i no tenen res previst per endavant. A uns altres, la novel.la històrica (ara de moda) els dóna un marc que van omplint com qui munta un puzzle.

Jo no puc començar una novel.la si no en sé el final: escena inicial i escena final, totes dues vistes d'una manera plàstica, amb tota mena de detalls. Aquesta és la meva arrencada: una idea i dues imatges. Aleshores el relat esdevé un itinerari entre els dos punts: un itinerari d'escriptura. Però no puc arrencar si no he superat la fase llarga, i dura de vegades, de documentació.

A La maleta sarda, a mesura que avançava en l'escriptura, m'anava adonant que el final que havia previst seria impossible, perquè no aconseguiria que el relat m'hi portés. I havia previst ja un descabdellament alternatiu, que em semblava força més bo que l'inicial, d'acord ambla documentació recollida i els capítols escrits. Mai no m'havia sentit tan a la deriva. Pressentia que estava canviant la meva manera d'escriure.

Un cop recorregudes les tres quartes parts de la novel.la, els finals alternatius se'm van demostrar irrealitzables i va sorgir, nítida, la imatge primera, que posava de relleu i explicava multitud de petits detalls insignificants que havien anat sorgint al llarg de l'escriptura (l'efecte de realitat de què parlava Roland Barthes referint-se a Madame Bovary de Flaubert). No hi havia res sobrer, tot quadrava. I el final inevitable era el primer que havia pensat.

Segurament, tal com ocorre en la recerca científica, la novel.la va covant al nostre interior un magma d'imatges que no desapareixen mentre estem escrivint. Si aconseguim no desconnectar d'aquest estat de coses de l'imaginari que serveix de canemàs del relat i li va donant vida cada dia que ens asseiem a escriure, cada estona que, passejant, hi pensem, conscient i inconscient s'alien per treballar plegats per la causa de l'escriptura.

He canviat d'ordinador, de taula, de balconada que dóna a les muntanyes, de gos amb qui passejo mentre dono tombs als arguments... però continuo construint els meus relats seguint una mateix patró discursiu, sense el qual, descobreixo, no seria capaç ni tan sols d'organitzar el text d'una conferència.

El futur de l’acció política

Vaig llegir aquest text a l'acte de cloenda de la UPEC 2008

Els qui com jo vàrem entrar a la Universitat quan començava la dècada dels passats setanta, vàrem veure que durant aquell curs es commemorava el centenari de la Comuna de París (1871) i que el professorat progressista desplegava, per a l’estudi de les assignatures, una metodologia que es fonamentava en sistemes forts de pensament. Com que Franco encara era viu, vaig accedir a les beceroles de l’estructuralisme des de l’aula, i del marxisme en la teoria política (la pràctica era clandestina), alhora que convivia amb els reductes del nacionalsindicalisme a la vida quotidiana. Sembla que estigui parlant de l’Edat de Pedra.

Aleshores no sabia encara, ho he sabut al llarg de la meva experiència com a docent a la Universitat i després a la política, que aquells sistemes forts que sostenien les veritats i fonamentaven les teories, començaven a entrar en crisi al món al mateix temps que jo, sorgida de l’escola franquista, començava a conèixer-los.

A partir de la meitat de la dècada dels anys 80, de la qual parlava Chomsky en la seva entrevista, ens va arribar la notícia de la crisi de l’estructuralisme (aquí sempre hem anat tard) i vam finiquitar el món antic amb la fi de la guerra freda i la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Queien els sistemes forts i, n’hi havia que ho deien, entràvem a l’era de la postmodernitat, del relativisme, de la mort de les ideologies, del caos. Del tant se val tot.

Encara no fa gaire temps m’he trobat joves que em deien: quina sort, la vostra generació, que vau viure la plenitud de les ideologies i el sentit de la revolta! No sabria dir si això va ser necessàriament una sort. Ningú no tria el seu temps.

Quan aquí ens en vàrem assabentar, ja feia anys que els teòrics del món occidental deien que l’important no era definir un sistema capaç de generar un tot coherent per modelitzar la realitat, les comunitats humanes, els projectes polítics, les ficcions, sinó que l’important era la manera com les persones, en tant que emissores i receptores dels diversos sistemes de codis i signes, hi interactuàvem per tal de generar significats, de construir sentit. Triomfava la semiòtica.

Del discurs teòric de l’Orient, de l’Àfrica... no en sabíem res.

Però l’any1966 Derrida, pare de la desconstrucció, que ara s’utilitza fins i tot per a la cuina d’etiqueta, ja es proposava qüestionar «l’estructuralitat de l’estructura», la transparència del llenguatge, la fal.làcia que un missatge tingui un únic significat. La desconstrucció negava que la samfaina sigui sempre una samfaina, i no de vegades una escuma, un refresc, una sublimació… segons qui te l’agafa…

I mentre aquí encara maldàvem per construir discursos hegemònics pretesament objectius, on la veritat ens podia guiar i protegir mentre Tejero prenia a l’assalt el Congrés de Diputats, feia almenys deu anys que el feminisme i els estudis de gènere denunciaven la ideologia patriarcal i fal·locèntrica que travessava de cap a cap aquests discursos, fins i tot els pretesament progressistes. Michel Foucault, al seu torn, ens en mostrava les escletxes per fer veure quins interessos s’amagaven al darrere de cada frase. Perquè no hi havia grau zero, tal com l’havia definit Roland Barthes, la neutralitat era impossible, sempre hi havia un indret (interessat) des del qual es construïa la “veritat”. Ja no en podíem parlar com d’alguna cosa prèvia i indiscutible, atorgada per Déu o per un estat ancestral de les coses: la centralitat es construïa, com tot a la vida, a expenses d’algú que s’enviava a les tenebres exteriors de la perifèria.

I per acabar-ho d’adobar, el món, l’Altre, el divers, el que no era Occident, es va posar a parlar. El caos!

L’any 1978 Edward Said, d’origen palestí i aleshores afincat als Estats Units, publicava Orientalisme. Hi deia que les nostres visions del món no són neutres, tal com preteníem, sinó construccions ideològiques ancorades en una perspectiva eurocèntrica. I han nascut els estudis postcolonials (que també han generat la seva contestació), i hem descobert que per ser colonitzats no cal ser asiàtics o africans, també podem ser catalans... I també hem vist amb meravella que al món hi ha gent que detenta posicions teòriques i sistemes de valors que no tenen res a veure amb els que els antics estats colonials europeus donaven per universals, i que bé els serveixen o els haurien de servir per a viure. I que, demòcrates com diem que som, ho hauríem de respectar i hi hauríem d’aprendre a conviure.

Quan el món se’ns va fer gran perquè ja no érem sols a parlar, i rebíem tot de discursos immediatament i per internet, i nosaltres ens vam fer petits perquè érem uns més entre els diversos i ja no érem al cim de la muntanya sinó al mercat, doncs, la voluntat de dominar-ho tot sota un sistema que expliqués la complexitat inabastable en una sola xarxa, es va mudar en curiositat per saber com funcionaven “els altres” i de quina manera, a partir de la diversitat de sistemes culturals, podíem interaccionar.

L’israelià Itamar Even Zohar, aleshores, ens deia que no hi ha un sistema cultural que s’expliqui únicament en si mateix i des de sí mateix. Cada sistema està travessat de molts altres sistemes. Només cal mirar-nos a nosaltres mateixos, catalans: som complexos i diversos en la nostra realitat, i no només ara d’ençà que convivim tantes llengües i cultures en un mateix territori com a resultat del boom migratori. També ho són els partits polítics, els governs i els clubs de futbol...

Les propostes teòriques del postestructuralisme, de la postmodernitat, sembla que responen a aquell mite oriental pel qual es diu que algú va demanar a una colla de cecs que descrivissin un elefant, i cadascun d’ells va tocar una part del cos de l’animal: el cap, la trompa, les potes, els ullals... la visió “global”, total, era impossible. I ja que la realitat se’ns mostra d’aquesta manera, ens hauria de servir per organitzar la convivència des de la diversitat i la col.laboració, i no per témer el caos.

Ara bé, la gestió constructiva de la diversitat, que és el que actualment (i sobretot en el futur) escau a la política, no és una tasca fàcil. Perquè pot generar un campi qui pugui autodestructiu en nom d’una pretesa festa de la democràcia o d’un “això no em toca a mi”. Una altra opció és la de creure que la diferència és perillosa i l’Altre és un enemic, que és més còmoda la homogeneïtat que la diversitat, la submissió que el respecte.

La gestió política de la diversitat, de la pluralitat de sistemes que travessen avui dia un sistema cultural i nacional com és el català (o un partit polític), lluny de ser una llauna, és un desafiament engrescador. Perquè comporta la gestació d’un futur desitjat i possible. Un futur que està per fer.

Sense renunciar a la diferència (diferència respecte d’altres sistemes culturals o nacionals, diferències a l’interior del mateix sistema), gestionant la diferència, la construcció del projecte de país haurà de partir d’una sèrie de valors de caràcter transversal, comuns a totes les diversitats que ens configuren, que no són altres que els valors democràtics, aquells que constitueixen la res-pública que varen definir els clàssics, que es consoliden amb la Revolució Francesa, i que són a la base de la nostra democràcia, tan durament reconquerida. Una democràcia que és un bé que hem rebut i no ens és lícit malbaratar i que, tal com diu Maurizio Viroli a la seva obra Republicanisme, tenim l’obligació de llegar al futur perquè els ciutadans hi puguin continuar vivint en llibertat.

Aquests valors comuns, transversals, són els valors de pertinença cívica, valors republicans (de la res-publica) en el sentit pofund de la paraula, que tenen a veure amb un sistema en el qual els éssers humans acorden lliurement les seves lleis i no són constrenyits a cap altre imperi o servitud sinó al de la seva llei pactada. Però precisament per això és important el sistema de normes i regles de què es doten, i la necessitat de complir-les perquè la vida col.lectiva sigui possible i el sistema sigui governable.

És missió dels polítics que han de regir la cosa pública, la de saber generar, com a contrapartida de tot el sistema de drets (que han de garantir als ciutadans les condicions socials, econòmiques i culturals que permetin a cadascun d’ells viure la pròpia vida amb la dignitat i el respecte que són propis de la vida civil), la virtut civil, és a dir la disposició i capacitat dels ciutadans per servir el bé comú. La consciència del deure, la implicació en un projecte que els implica, que els concerneix.
Sembla que el principal repte de futur és aquesta implicació. I com s’aconsegueix que sigui positiva, constructiva? Maurizio Viroli proposa als qui governen que facin lleis que premiïn els qui s’ho mereixen i fan el bé per a la democràcia, en lloc de cobrir d’honors els espavilats. Ell parla d’Itàlia...

Gran compromís, doncs, el dels responsables polítics. Però també el dels ciutadans lliures. Parlar, discutir sobre les formes de fer possible l’exercici de la vida democràtica des d’una òptica progressista, per part de la gent d’esquerres, és una garantia de futur construït entre tots. Enhorabona per la feina feta i per les aportacions al llarg de la setmana.

Les localitzacions a la novel.la

Es pot escriure un relat imaginant els espais, però també es pot construir un relat a partir de la impressió d'uns espais visitats. La maleta sarda es nodreix d'edificis, carrers i paisatges vistos i després convenientment modificats. Tot i així, un cop escrits els espais, mantenen encara un cert aire de família (tal com deia Wittgenstein) amb els seus homònims reals. Avui resseguia la galeria de fotografies d'Orgosolo, de quan hi vàrem anar, l'estiu que vaig assistir a la trobada anyal de l'IRS a Paulilatino, un indret nuràgic singular.

Ressegueixo un dels fragments escrits, quan en Manu Uriarte i en Giacomino, el bibliotecari de Nuoro, arriben de nit a Orgosolo. Quan vaig fer la fotografia d'aquest rètol cosit de bales encara no sabia que acabaria escrivint això:

Varen pujar poble amunt per un carrer d’escales baixes, empedrades, lliscós i boterut. No es veia ni una ànima. Semblava un poble fantasma. Només els orientava la claror somorta dels petits quadradets de llum de les finestres de porticons ajustats. De tant en tant entraven en un rodal il.luminat per la resplendor groguenca dels fanals escassos, que més que fanals semblaven focus, com si algú anés a interrogar els transeünts. Aquí i allà hi havia culdesacs foscos, per on en Manu Uriarte es movia quasi a les palpentes, amb ombres glaçades que levitaven darrere les cortines sense deixar-se veure.
-Mira, és el que et deia!
Tot i la fosca, en Manu es va fixar en el que li assenyalava el bibliotecari.-Ho veus? -li remarcava amb un dit ossut, com un ganxo, indicant el rètol d’un carrer-, tots estan cosits de bales.

Tampoc no recordava haver buscat la casa que en Ferdinand Torrentà té a Orgosolo a partir d'un espai vist, però aquest fragment té la seva correspondència al meu àlbum de fotografies:

S’arribava a la casa d’en Torrentà des d’un carreró que arrencava del mateix Corso della Reppublica, al bell centre d’Orgosolo. L’home havia començat a pintar un mural a la banda baixa de la façana, una dona de línies esquemàtiques i colors terra, que semblava que volia integrar un grup que mai no havia arribat a dibuixar. Potser no havia tingut temps, o potser aviat havia descobert que es proposava una obra massa important per al seu geni o les seves forces. El cas és que aquell esbós de dona solitària en un racó de façana, a tocar de l’entrada, tenia alguna cosa de desolat.

Una novel.la és un relat que es va forjant a l'imaginari de la persona que escriu al llarg del temps, fins que es converteix en llenguatge. Quan això succeeix, sovint ens sorprenen els camins que han fet els materials originaris fins a convertir-se en frases.

Orgosolo

Quan fa uns quants anys vaig visitar Orgosolo, a Sardenya, vaig pensar que aquest lloc extraordinari havia de sortir un dia en una novel.la meva. Abans d'arribar a aquest poble, situat al cor de la Barbàgia, em va cridar l'atenció el mural d'un bandit, pintat sobre una roca, com si estigués apostat al peu del poble a punt d'interceptar els forasters. Em vaig interessar pel passat violent d'aquella contrada, la reacció dels pastors a l'agressió, a la fam, a la violència. Al cap de més de cent anys, els artistes han canalitzat aquesta violència per omplir el poble de murals (ja ho deia Freud: l'artista és capaç de canalitzar la frustració i el desig, sublimant-lo i convertint-lo en art; així s'allibera de la neurosi, dit d'una manera molt simple). Els murals havien de sortir també a la meva novel.la. Parlant amb l'amic i pintor Miquel Jassans, vaig descobrir que ell i l'Agnès Padró també havien estat a Orgosolo i la novel.la d'en Miquel sortiria abans que la meva. Quan la vaig llegir, Diari d'un artista, em vaig adonar que, tot i que sortia la població, no tenien res a veure: ell s'esplaiava en la pintura. Jo tenia intenció d'acostar Orgosolo al joc literari. Després vaig conèixer les històries que s'havien portat al cinema, a la televisió, els estudis que n'havien fet els antropòlegs: Franco Cagneta, per començar, però n'hi ha tesines i tesis a la UB, al Canadà... I he anat teixint el meu relat en sintonia amb el concert de veus que al llarg dels anys s'han centrat a parlar d'Orgosolo. A través de la literatura. A través de la ficció.

Aquí enganxo un àlbum amb algunes fotos del meu viatge: àlbum.

Escriure, tornar "al lloc del crim"

Aquest inici de setmana, per motius de feina, he hagut de tornar a Perpinyà. No m'he sabut estar de passar per davant de la Llotja i entrar pel carreró de les Fàbriques d'en Nabot, on els paraires de Perpinyà teixien els draps més fins d'Europa a la di de l'Edat Mitjana. Al carrer encara hi queda un enorme edifici d'una fàbrica (casa Julià, em sembla que diu al rètol), que està en procés de restauració, com a mínim en una fase inicial, perquè des que vaig començar a escriure "La maleta sarda" no hi he vist progressos. En aquest edifici enorme és on situo un dels protagonistes principals, en Ferdinand Torrentà, que vol que el casal, a la seva mort, sigui convertit en museu i casal per a la ciutat, per a la qual cosa prepara una Fundació. És un enigm saber què hi acabarà havent en aquest lloc, i si finalment acabarà fent-se la restauració, o aquest enorme edifici, amb una torre baixmedieval (o potser una mica més moderna) compacta i altíssima al capdamunt, acabarà aterrat per la desídia o la crisi econòmica. La germana del protagonista hi voldria un bloc de pisos, apartaments o un hotel. La la novel.la pugnen les dues opcions, l'especulació i el filantropisme. Aneu a saber, a la pràctica, quina desenvoluparà la història real.

Vam passar per davant de l'hotelet on es va allotjar en Manu Uriarte. L'home gras de la recepció no es veia des del carrer, i tampoc els gats perses. I la plaça Aragó, on en Manu Uriarte esperava en Torrentà per sopar, que al final no es va presentar, era plena de perpinyanesos i perpinyaneses que començaven vacances. Com a la novel.la, ens vam regalar amb una esplèndida amanida de vieires... que a la braseria en diuen saint Jacques. La creperia Delfau estava tancada per vacances. I colles de gitanes joves, amb una munió de criatures, amb cotxets o de la mà, passejaven pels carrers calorosos. Totes i tots parlaven gitano: és a dir, català...

August Bover, Terres de llicorella

Aquest és el text de la presentació del llibre al Castell de Falset, que varen organitzar el Centre Quim Soler i Arola Editors.

Terres de llicorella. Imatges del Priorat és el primer volum d’una col.lecció que avui Arola Edicions posa de llarg al Castell de Falset.
Com que a la presentació oficiem una escriptora i un fotògraf, algú, amb tota la bona intenció del món, podria pensar que el fotògraf parlarà de les fotografies i l’escriptora dels versos. Res tan lluny de la meva intenció. I que em perdoni l’amic August Bover. Tot i que sí que vull parlar d’ell, per començar, i del goig que em fa que m’hagués convidat a oficiar aquest ritual.

Conec l’August Bover des dels anys d’universitat: Barcelona, Tarragona... tota una vida de professió. Remarco aquesta vinculació universitària perquè és segurament a través de la seva faceta d’estudiós, de l’aprofundiment en les obres de la nostra història de la literatura, els estudis i les traduccions (és especialista en l’obra de Josep Sebastià Pons, de Pere Serafí, entre altres), que ha anat perfilant aquesta sensibilitat i aquest ofici, aquesta finesa i profunditat que no apareixen per casualitat quan finalment fa alguns anys, tampoc no tants comparat amb el seu curriculum d’estudiós, es decideix a publicar poesia.

L’August Bover ha estat i és home del món i home de la terra: investigador a les universitats de Saskatchewan (Canadà), i de Berkeley (Califòrnia) i professor visitant a les de Càller (Sardenya) i Perpinyà, no s’ha limitat a treballar fora, a difondre i amarar-se de coneixements. També és motor i artífex d’una esplèndida i potent teranyina d’estudiosos de la catalanística d’arreu del món, organitzats en potents i solvents associacions internacionals, que permet l’intercanvi, el coneixement, la celebració de trobades, col.loquis i simposis arreu del món des de fa un munt d’anys, tants com la filologia catalana és present a les nostres universitats. El veiem implicat en relació amb l’ensenyament i la recerca de la catalanística en el món angloamericà però també amb l’ensenyament de la llengua i la literatura catalana a les múltiples i diverses universitats del món. Remarco només, a títol de mostra, que actualment és President de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC.

El poeta
L'August Bover s’estrena publicant poemes propis l’any 1999, i això no vol dir pas que abans no n’escrivís, perquè una cosa és escriure i l’altra publicar. I constato que no és la primera vegada que publica a Arola editors. Em crida l’atenció que, tal com ell mateix fa notar, abans ja havia publicat un llibre de tannkas (L’hivern sota el cadí, 2001) per mostrar poèticament un indret, i que a Mojave (2006) publica una sèrie d’haikús, els petits poemes d’origen japonès, minúscules peces d’orfebreria poètica. Ara, a Terres de Llicorella (2008), revenen les tannkas, agombolades per haikús de poetes japonesos, que ens acosten d’una manera meravellosa paisatges llunyans al costat dels propis paisatges de la terra (o potser hauria de dir delicades sensacions, impressions de paisatge). A recer dels haikús, doncs, esplaia la seva veu en un seguit de tanques d’una bellesa profunda i alhora sorprenent per la plasticitat i sensualitat de les seves imatges.

I ara ve quan no parlo dels poemes sinó del llibre. I explico per què he volgut parlar primer d’aquesta personalitat de l’August Bover i per què per parlar de la visió poètica de les terres de llicorella no en tenia prou amb les poesies, sinó que necessitava les fotografies, però també me n’anava a la vida del poeta i em ficava a la seva feina d’estudiós, d’erudit, d’organitzador i de gestor, tot i que no tenia cap intenció de parflar de la “vida i obra” de l’autor. Perquè en realitat, quan en Rafael López-Monné ha parlat de les fotografies tampoc no s’ha pogut cenyir a les imatges, i ha parlat de Foix, d’Espriu, de Pla...

La diversitat de referents, impressions i escenaris han servit al llarg dels anys a l’August Bover per acostar-se a la literatura i, en definitiva, a la terra, que és la seva i que és la nostra. Però quan en fa poesia, aquesta no és una terra ideal sinó una terra concreta i quotidiana. La multiplicitat de punts d’interès és el que multiplica també la gràcia amb què es mou per aquest horitzó de creuaments de cultures i llenguatges. I alhora reforcen l’art, el geni de baixar fins al detall mínim, la pinzellada essencial del gest humà o del paisatge que reconeixem, la proximitat de saber que estem parlant d’aquí i de nosaltres.
Però, grandeses i atzars de l’art, que també se’ns mostra d’una manera transparent en aquest llibre: com més descendim a la imatge concreta d’un món real, casolà, íntim perquè el sentim nostre, més universal el reconeixem, perquè és autèntic. I si no, fixem-nos en aquests petits poemes japonesos... qui no diria que també parlen de nosaltres i de les nostres emocions?

El llibre
No sé si el que avui tenim a les mans és un llibre de poemes o si és un llibre de fotografies, o si són poemes il.lustrats o fotografies poemades. La cita d’Espriu que l’editorial ha elegit per agombolar la col.lecció (He mirat aquesta terra) és tan encertada que sembla que el fragment de poema, el vers espriuà, hagués estat pensat expressament per donar-li vida.
I és que les persones que prendran a les mans aquest objecte bell, de mida apaisada, així com en els quadres se solien presentar les pintures de paisatges quan la pintura responia a uns criteris convencionals (de fet, encara existeix per a les teles un format “paisatge”, que és aquest: potser estaria entre paisatge i marina per les proporcions), qui el prendra a les mans, dic, s’adonarà que des dels espais en blanc, els títols, les cites, l’ordenació dels materials, tot en definitiva, provoca una sensació agradable.

És el que en Pere Ballart anomenava “El contorn del poema”, en un estudi suggerent publicat fa uns quants anys, en el qual feia notar que el context, l’espai de la pàgina, l’espai de totes les pàgines, l’espai del llibre en definitiva, els epígrafs, les cites... l’índex d’il.lustracions final, significaven tant com el mateix vers. Contorn del poema és tot el muntatge de l’obra, la manera d’organitzar-ne la presentació, i per poema entendrem l’obra. L’obra visual, sensual, capaç de desvetllar sensacions i emocions (que és allò que des de l’estètica es demana a l’obra d’art), que trobem en aquest llibre tant a les fotografies com al poemes.
Algú pensarà que estic dient un disbarat quan parlo de les imatges-fotografia en termes poètics i dels poemes en termes d’imatge. Però ja fa molt de temps que sabem que el llenguatge artístic, sigui quin sigui l’art que s’expressa a través d’aquest llenguatge (i cada art té els seus llenguatges específics) utilitza una sèrie de recursos per tensar-ne els significats, per fer més intensa la seva creació de sentit a través de la recepció.
En algunes de les meves classes a la universitat, sovint, he agafat imatges visuals, fotografies, al mateix nivell que poemes, per tal de comentar-ne recursos expressius, perquè els alumnes s’adonessin de la capacitat de significar que tenen els elements discursius, de la plasticitat i profunditat d’alguns recursos aparentment trivials.

En aquest cas, el joc, la interrelació de llenguatges, la regularitat de la mètrica en cadascun dels sis poemes de cadascuna de les quatre estacions (vint-i-quatre tannkas i un poema final), amb la gradació pròpia de l’evolució estacional, el contrast amb la mètrica de l’haikú que serveix d’epígraf (de cita) i de referència, són una invitació al receptor perquè s’adoni de com a través de diversos llenguatges, com a través de cultures diferents, de visions fins i tot allunyades, es pot suggerir amb tanta profunditat, perquè tots els diversos ingredients que formen el llibre són cridats a col.laborar els uns amb els altres perquè se’ls trobi el lector i en pugui extreure el seu propi gaudi dels sentits: la seva pròpia mirada.

Quan Carles Riba, a la seva obra Tannkas de les quatre estacions, introduïa aquesta estrofa poètica a la tradició catalana (de la qual ens diu l’August Bover que deriva l’haikú), remarcava la plasticitat que permet aquest metre condensat, que relaciona amb les formes clàssiques de l’epigrama, amb aquestes paraules: El meu exerici fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d’amor o de recança, dins d’un traç sobri i just de paraula. L’epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps.

Em quedo amb aquesta darrera expressió: una notació en el temps. I amb la mateixa obra ribiana que triava les tannkas per expressar la mirada d’un món poètic a través de les quatre estacions, per tal d’emmarcar aquesta obra, amb tot els mereixements del bon gust, la perfecció formal, la sensibilitat i el plaer estètic, en la nostra tradició literària. I alhora dialoga amb unes de les formes més arrelades de la poesia japonesa.

Aquesta setmana, una amiga meva de pagès, amb vinyes plantades a l’Alt Camp, a la qual vaig deixar el llibre que avui presentem mentre anàvem amb tren a Barcelona, em deia que els pagesos mai no tenien temps de veure aquesta bellesa serena i profunda, aquesta dimensió estètica de l’esforç i el patiment que es tradueix al llibre.
Vam acabar parlant del gaudi horacià, que consistia en el plaer de veure la terra ordenada, quan donava els seus fruits arran del treball del pagès, o l’ordre clàssic dels camps com a obra humana, que es desprèn de les Geòrgiques de Virgili. Vam parlar de la serenor del camp de la literatura clàssica que sembla que no arriba a copsar el pagès adelerat per l’amenaça de les gebrades, la cuita de les collites, la feina de l’elaboració del vi...

Del matí al vespre, amb sis poemes, s’escola la verema a la tardor. La lectura pot reproduir dues coses: d’una banda la bellesa de la contemplació, d’aquest moment del treball humà com a material poètic. I alhora aquest treball que no para del pagès, de la collidora, de tot un poble que no té temps d’aturar-se a mirar ni tan sols a mirar com els lectors el miren... i aquesta és la bellesa de la recepció, aquesta plasticitat.

Pels costers baixen,
cantant, algunes joves,
mentre veremen.
Així els semblen lleugeres
semals i portadores.

L’hivern s’escola de cap a cap al llarg de les setmanes, de la gebrada a les flors dels ametllers, allà on la tardor havia ofert el traüt d’un dia.

Als bancals dormen
els ceps, sota la boira,
i a cada branca
d’ametllers i oliveres
hi floreix la gebrada.

Per cert, l’haikú japonès de l’hivern sembla que parla de la fotografia de Scala Dei...

Sols queda dreta
la porta del cenobi
en l’erm desembre.
Masaoka Shiki (1867-1902)

La primavera és un caleïdoscopi de visions atemporals. L’estiu, és el repòs, temps d’alquímies secretes. L’haikú japonès ens acosta un món que també sabem nostre:

Si feu silenci,
el crit de les cigales
rosca les roques.
Matsuo Bashõ (1644-1694)

I el darrer poema, una síntesi d’aquestes impressions fortament sensuals i la invitació horaciana a gaudir del moment. La terra, el vi, la vida.

La companyia
i el temps, colors, aromes,
l’esforç, la terra,
el risc i la mesura...
dins la copa: la vida.

Compartim,doncs, ara, la copa que ens ofereix avui Llicorella, aquest celler del Priorat.