Sóc usuària del tren "Avant" des que van obrir la línia ràpida entre Lleida i Barcelona (jo l'agafo a Tarragona). Des de fa tres dies, tant a l'anada com a la tornada, aquest tren pressumptament d'alta velocitat, porta un retard d'entre deu i quinze minuts (el trajecte en dura 33), perquè a mig camí s'atura una estona perquè ens 
adonem que l'alta velocitat en aquest país és una broma. He anat a preguntar què passava i no tenen cobnstància de res, diu 
que estan obligats a indemnitzar a partir dels 16 minuts... encara en tenen un de marge. Però penso que no es tracta d'indemnitzar, sinó d'aquella mena de fatalitat que arrosseguem en aquest país d'ençà que es varen inventar les sigles RENFE, que ens conviden a treure'ns del cap la idea de pertànyer al primer món. Val a dir que només jo he anat a protestar... l'altra gent, resignadament, es veu que pensava que un quart de retard en un tren ràpid, acostumats com estem, tampoc no és gran cosa...
adonem que l'alta velocitat en aquest país és una broma. He anat a preguntar què passava i no tenen cobnstància de res, diu 
que estan obligats a indemnitzar a partir dels 16 minuts... encara en tenen un de marge. Però penso que no es tracta d'indemnitzar, sinó d'aquella mena de fatalitat que arrosseguem en aquest país d'ençà que es varen inventar les sigles RENFE, que ens conviden a treure'ns del cap la idea de pertànyer al primer món. Val a dir que només jo he anat a protestar... l'altra gent, resignadament, es veu que pensava que un quart de retard en un tren ràpid, acostumats com estem, tampoc no és gran cosa...Però a la que anava. Mentre m'allargaven el trajecte, anava llegint un volumet de contes de la Patricia Highsmith, entre els quals hi havia "Notes d'un escarabat respectable". El conte comença amb aquestes paraules (tradueixo, perquè el llegia en una altra versió):
M’he mudat. Abans vivia a l’hotel Duke, en una cantonada de la plaça Washington. La meva família hi ha viscut durant generacions, i quan dic generacions vull dir com a mínim dues-centes o tres-centes generacions.
Fa temps havia tingut ocasió de treballar a classe el conte "Gregor", de Quim Monzó. El de l'escarabat que un bon dia es desperta convertit en un noi fati. Tothom li veu la paròdia amb La metamorfosi de Kafka, tothom hi troba la incrustació de la ranxera (amb música i tot) dels colomitos inolvidables que van cap a Zapooopaaaan! Fins i tot s'ha comentat que el conte citava un text de la Patícia Highsmith. Doncs bé, avui la meva lectura m'ha portat a la vista aquest text, que l'escarabat que acaba de convertir-se en noi del conte de Monzó pot llegir sense gaires problemes en un paràgraf d’un llibre obert que, en tancar-lo, ja no pot trobar. Alguns comentaristes de l'obra hi volen veure una metàfora. Doncs no senyor, és una cita textual, un exercici de joc intertextual (de la mateixa manera que el conte de Monzó reprodueix textualment frases de la novel.la de Kaafka, o la lletra de la ranxera), és un ecercici literari d'integració de discursos anteriors en el propi text, un joc ben fet i interessant. És la cita literal de l'inici del conte de la Higsmith i, per tant, el llibre obert que hi ha a la butaca és aquest. Ni tan sols aquesta aparent facilitat per a la comprensió babèlica de les llengües que es descobreix Gregor és una cosa original seva: s'intueix a Kafka (tot i que només funciuna en una direcció, ja que en Gregor Samsa no aconsegueix que els seus pares comprenguin el seu nou llenguatge), i és claríssim al conte de la Highsmith, on l'escarabat (que no arriba a converitr-se en persona, però que es mostra superior a moltes persones que viuen a l'hotel) diu que comprèn sense gaires dificultats el llenguatge dels humans. L'escena inicial, doncs, en què el noiet imagina que el poden aixafar i, sobretot, la final, en què esclafa els seus antics congèneres, és quasi literal del conte de la Highsmith.
Tot això ho dec al retard del tren de gran velocitat. No sé si posar-los una reclamació o donar-los-en les gràcies.
