Kafka a la platja, d'Haruki MurakamiHe de dir per començar que no hi entenc, de novel.les japoneses. Al llarg de la vida n'he llegides poques... recordo Shogun, Memòries d'una gheisa... i El que resta del dia, tot i aquesta darrera és d'un japonès que viu a Londres i per tant, no sé si és anglesa o japonesa. I em sembla que no gaire cosa més que m'hagi deixat emprempta.
Aquesta, la vaig comprar en un supermercat. A l'agost ja les fem, aquestes coses. I immediatament d'haver-la començat vaig dir que no la continuaria llegint perquè trobava que era una collonada. Ho he dit unes quantes vegades al llarg d'aquesta setmana passada. I, per a la meva sopresa, avui a la tarda m'he trobat a la pàgina 572, que és la darrera del llibre.
M'ha agradat? No ho sé. L'he acabada, que és molt, perquè jo no acabo els llibres que no em diuen res. Segurament l'he acabat perquè m'agrada el surrealisme i sóc una bona lectora de Borges. En realitat, tot i que l'autor s'entesta a relacionar el seu relat amb Kafka, a mi, durant tot el recorregut, em venia a la memòria El jardín de senderos que se bifurcan.
Per tant, no deu ser veritat que la trobava una collonada. Què hi he trobat, que m'hagi agradat? Hi penso amb calma: coses diverses. La impressió global de lectura és agradable. Què em crida l'atenció? Una desvergonya total a l'hora de barrejar móns: el real, el somni, el mite, la meravella. Un desinterès total per construir personatges creïbles. Una gran sensibilitat per parlar de literatura i, sobretot, un discurs sobre música totalment remarcable. Molt i molt bo.
Navegant, he vist que hi ha lectors que l'han pres com una novel.la iniciàtica, que remou el seu món interior. No ho nego. Jo m'he quedat més a la superfície i m'he divertit amb els diàlegs 
absurds dels personatges absurds que travessen els mons, plens de símbols. Per entendre'ns, m'agraden molt més els capítols que protagonitzen el duet Nakata (l'home que parla amb els gats)-Hoshino, que se les han d'haver amb Johnny Walker o el coronel Sanders, que els de Kafka Tamura, Oshima (personatge enigmàtic de cultura exquisida, tan perfecte o imperfecte com un jardí de pedres) i la senyoreta Saeki, massa ensucrats per al meu gust, tot i que al final ve a confluir tot en un mateix espai simbòlic: un laberint (el bosc) i una biblioteca. Tota lectura em retorna a Borges.
absurds dels personatges absurds que travessen els mons, plens de símbols. Per entendre'ns, m'agraden molt més els capítols que protagonitzen el duet Nakata (l'home que parla amb els gats)-Hoshino, que se les han d'haver amb Johnny Walker o el coronel Sanders, que els de Kafka Tamura, Oshima (personatge enigmàtic de cultura exquisida, tan perfecte o imperfecte com un jardí de pedres) i la senyoreta Saeki, massa ensucrats per al meu gust, tot i que al final ve a confluir tot en un mateix espai simbòlic: un laberint (el bosc) i una biblioteca. Tota lectura em retorna a Borges. Aquí, com succeeix al Tirant lo Bla
nc, els personatges mengen, beuen, dormen i fan l'amor. El ritme és lent, sostingut, l'autor es recrea en reflexions i conceptes i les aproximacions als punts de vista narratius són eficaços.Per a mi, doncs, una novel.la d'entreteniment que aporta alguna cosa més. Pàgines impagables, ironia i perspectiva de cultura global, en què el Japó tradicional ha quedat enrere, engolit pels mites culturals europeus però, sobretot, nordamericans.
