Quan el món real se'ns fa transparent...Guardo els llibres llargs per llegir en dues circumstàncies: vacances o transport (tren, avió, bus, de vegades el metro). Aquesta novel.la de Stieg Larsson, me la van regalar pel meu anniversari, en plenes vacances doncs, i va passar directament a la butaca de llegir, al porxo. M'havien dit: tàgradarà.
I és cert. M'ha agradat. Té aquell ritme trepidant que t'arrossega a través de les pàgines i el punt d'emoció que genera la complexitat de caràcter dels personatges. El periodista ètic, responsable d'una prestigiosa publicació independent (sueca) de caràcter econòmic, topa amb la hacker, que té la seva pròpia ètica (de fet, no sap quin valor donar a aquest concepte), el seu món i unes habilitats extraordinàries per introduir-se a l'ordinador de qualsevol. I fan un bon equip.
Els espais, els temps i els personatges trobo que estan ben tractats. Vaig trobar feix
ugues les primeres pàgines (hauria de dir les segones), amb un bloc de dades sobre el món econòmic i comunicatiu suec que em van atabalar una mica, però en una novel.la tan llarga, en algun moment l'autor es pot permetre donar-te un pa indigest d'informació esperant que te l'acabis. També hi vaig trobar una dosi d'atzars una mica alta, però ja ho deia aquell, sense casualitat no hi ha novel.la (o era causalitat?). El cert és que les grans novel.les de tots els temps ens demostren que l'atzar no és un ingredient menyspreable, i que sovint és imprescindible per poder recollir els fils del relat.
He vist que a tot arreu se li fan bones crítiques. Jo he de dir que he fet honor a la contraportada: l'he llegit d'una tirada en un parell de dies, potser han estat tres... per tant, hi estic d'acord.
Però també m'he adonat d'una cosa: en aquesta novel.la es parla de polítics i empresaris suecs contemporanis. Hi ha personatges de ficció i n'hi ha de reals, completament barrejats. Jo, que no segueixo de prop la política interior sueca dels darrers quinze anys (ni d'abans), he llegit sense entrebancs històries de polítics reals que sortien allà, sense problemes. No sé si els lectors suecs hi han posat objeccions o s'han retret de llegir el llibre si eren d'un color polític diferent del que ostenta el personatge principal. Jo puc aportar la meva experiència d'una novel.la que vaig publicar el 2004, El llegat dels filisteus. Era un thriller amb personatges inventats, però hi sortien polítics reals. Motiu suficient, vaig notar, per generar la mateixa urticària que es viu a la vida política quotidiana, la mateixa animadversió cap al personatge, traduït en un rebuig a llegir-la, a no donar-li ni tan sols el benefici del dubte... m'agradaria veure si aquella novel.la es traduís al suec (o al japonès: ara n'estic llegint una de japonesa), els lectors d'allà farien com jo amb aquesta novel.la d'en Larsson o s'informarien primer si els personatges són políticament correctes...
Ja fa molts anys vaig aprendre a llegir Borges seguint el seu joc de ficcions. Les novel.les són novel.les, encara que ens remetin al món.
I és cert. M'ha agradat. Té aquell ritme trepidant que t'arrossega a través de les pàgines i el punt d'emoció que genera la complexitat de caràcter dels personatges. El periodista ètic, responsable d'una prestigiosa publicació independent (sueca) de caràcter econòmic, topa amb la hacker, que té la seva pròpia ètica (de fet, no sap quin valor donar a aquest concepte), el seu món i unes habilitats extraordinàries per introduir-se a l'ordinador de qualsevol. I fan un bon equip.
Els espais, els temps i els personatges trobo que estan ben tractats. Vaig trobar feix
ugues les primeres pàgines (hauria de dir les segones), amb un bloc de dades sobre el món econòmic i comunicatiu suec que em van atabalar una mica, però en una novel.la tan llarga, en algun moment l'autor es pot permetre donar-te un pa indigest d'informació esperant que te l'acabis. També hi vaig trobar una dosi d'atzars una mica alta, però ja ho deia aquell, sense casualitat no hi ha novel.la (o era causalitat?). El cert és que les grans novel.les de tots els temps ens demostren que l'atzar no és un ingredient menyspreable, i que sovint és imprescindible per poder recollir els fils del relat.He vist que a tot arreu se li fan bones crítiques. Jo he de dir que he fet honor a la contraportada: l'he llegit d'una tirada en un parell de dies, potser han estat tres... per tant, hi estic d'acord.
Però també m'he adonat d'una cosa: en aquesta novel.la es parla de polítics i empresaris suecs contemporanis. Hi ha personatges de ficció i n'hi ha de reals, completament barrejats. Jo, que no segueixo de prop la política interior sueca dels darrers quinze anys (ni d'abans), he llegit sense entrebancs històries de polítics reals que sortien allà, sense problemes. No sé si els lectors suecs hi han posat objeccions o s'han retret de llegir el llibre si eren d'un color polític diferent del que ostenta el personatge principal. Jo puc aportar la meva experiència d'una novel.la que vaig publicar el 2004, El llegat dels filisteus. Era un thriller amb personatges inventats, però hi sortien polítics reals. Motiu suficient, vaig notar, per generar la mateixa urticària que es viu a la vida política quotidiana, la mateixa animadversió cap al personatge, traduït en un rebuig a llegir-la, a no donar-li ni tan sols el benefici del dubte... m'agradaria veure si aquella novel.la es traduís al suec (o al japonès: ara n'estic llegint una de japonesa), els lectors d'allà farien com jo amb aquesta novel.la d'en Larsson o s'informarien primer si els personatges són políticament correctes...
Ja fa molts anys vaig aprendre a llegir Borges seguint el seu joc de ficcions. Les novel.les són novel.les, encara que ens remetin al món.
