Contes al tren

Una sorpresa agradable

Aquest matí he recuperat el meu costum d'abans de vacances i he agafat el tren per anar a la feina. L'AVANT portava tretze minuts de retard. Em direu que no és res, acostumats com estem als retards enormes (jo mateixa, mentre duraven les obres de l'AVE havia arribat a tardar TRES HORES per fer el recorregut de Valls a Barcelona, 100 km.). Però és un retard considerable per a un trajecte d'alta velocitat que només dura 35 minuts.

Quan tornava a casa a primera hora de la tarda, pensant que aquest país no va de cap manera, en passar pel control de bitllets un noi de posat agradable i somriure a la cara m'ha obsequiat amb un llibre. Era un volumet amb dos contes de Quim Monzó, que ja havia llegit feia molt de temps, però que ara m'han tornat a venir de nou i he rellegit amb plaer en el trajecte de 35 minuts (en aquesta ocasió, clavats) cap a casa. Per una banda de llibre en català, per l'altra en castellà. Contes amb tema ferroviari.

Jo sóc una lectora de Quim Monzó des del primer dia, trobo que és un autor de gruix que hem banalitzat massa, amb la conya del hi hi he he, però els seus relats no són gens superficials ni banals. Em dol que faci tant de temps que no publica textos nous de ficció (que no siguin refregits), però també entenc que la vida (i el periodisme) sovint arrossega cap a unes bandes que absorbeixen completament els grans talents i els exprimeixen tot l'enginy en altres tasques. Queda dit. Espero el Monzó postperiodista, si algun dia es decideix a tornar, el de les visions mordaces del món, el dels finals genials, el dels jocs malabars amb la imatge, el dels jocs novedosos de llenguatge a partir de situacions quotidianes, l'autor que ens ha salvat el conte després de Pere Calders i ens ha obert finestres al món del fantàstic, passant per la modernitat i donant-li el tomb per darrere. L'irònic, el sarcàstic, el lector d'autors americans i vulgaritzador de boleros...

Felicito la iniciativa de regalar volumets de literatura per als viatges amb tren, almenys a les línies de gran velocitat, que ja anunciava La Vanguardia fa cosa de quinze dies, però a la qual jo no havia fet cas, sens dubte convençuda que promocions i obsequis no em toquen mai a mi.

Avui he guardat el llibre que em duia de casa i he devorat en Monzó. Llàstima que després dels dos esplèndids contes del Monzó, l'editor ens hagi volgut torturar amb un article de Julià Guillamon sobre el Monzó dels contes al tren. Un text infumable i superflu, perquè no aporta res de nou a uns contes que no necessiten explicació perquè parlen per si mateixos. Amb dues notes biobibliogràfiques sobre l'autor, perquè qui no el conegui el situï, n'hi havia ben bé de sobres. És una pena espatllar el bon gust de boca amb un final sobrer i pedant, perquè el comentarista no arriba a la sola de la sabata de l'autor. L'avantatge de ser al final, però, és que te'l pots estalviar...