Idriss, la noia del fil de seda

Hermínia Mas. Edicions del Roure de can Roca (2007).

Vaig llegir aquest llibre un dels darrers dies abans de les vacances, al tren. No era una novetat (a la portada s'hi assenyalava que era la sisena edició), i no sé per què no n'havia sabut res abans. Potser és perquè el mercat està saturat de llibres i els uns amaguen els altres. El cas és que des de la primera línia em va arrossegar cap a un món meravellós on la manera d'explicar el relat et pot salvar la vida.

Com la Sherezada de les Mil i una nits, el relat d'Hermínia Mas agafa un ritme sostingut, sense pressa, que va endinsant el lector a poc a poc en la meravella de l'espai (Samarkanda, Bukhara) i en la delicadesa de les emocions humanes.

S'hi conta el despertar dels sentiments, els plaers i els dolors de l'amor, la crueltat dels éssers humans i la generositat d'alguns, els més pobres tal vegada, que valoren allò més preuat que hi ha al món, allò que pot fer suportable qualsevol sofriment: l'amistat, l'amor. I que pot fer miracles, si és prou consistent.

La manera com els protagonistes descobreixen que s'estimen i que, alhora, no poden estimar-se, està contada de manera meravellosa. La resolució final, digna d'un relat oriental. L'espai, el tempo, les veus dels personatges, t'arrosseguen cap un món tan llunyà com de somni, però en què descobrim, fascinats, que ens podem emmirallar, com si el somni ens parlés del que som, del que podríem haver estat, nosaltres mateixos.

La lectura d'aquest llibre petitó per la seva extensió m'ha portat la memòria d'un altre llibre també molt breu que em va regalar ja fa molt de temps la Isabel Martí, d'edicions de La Campana. Es deia Verí, de Saneh Sangsuk. Tot i que me'l va enviar com un joc irònic perquè jo acabava de publicar a Cossetània una novel.la que es deia El verí (que és una novel.la criminal), per si m'havia adonat que el títol ja estava "agafat", quan la vaig llegir vaig tenir un dels plaers lectors més intensos i delicats que es pot aconseguir amb la lectura d'un text.

Ara, la novel.la de l'Hermínia Mas m'hi ha fet pensar. En la lectura del plaer. Delicada i consistent com el fil de seda.

Espais literaris i rutes literàries

Parlant ahir de La maleta sarda amb la meva agent, Sandra Bruna, va sortir a la conversa l'interès creixent que els lectors tenen per seguir els espais reals que corresponen al món de les novel.les.

Hi va haver una època en què la construcció d'aquestes rutes era cosa poc menys que d'erudits. O en tot cas d'estudiosos. L'amic Llorenç Soldevila, que té una colla de rutes literàries publicades, amb els anys, ha anat confeccionant una vasta geografia de la literatura catalana a partir de les obres d'un nombre enorme d'escriptores i escriptors dels Països Catalans, que ocupa un munt de volums en paper i que fins ara tothom s'espanta d'editar globalment...

Ara això de la ruta literària és un fenomen de masses. La gent fa viatges llargs per recórrer rutes famoses. Jo mateixa vaig treballar fa un temps per endreçar una ruta Narcís Oller a Valls, sobretot a partir de Vilaniu. Però també em vaig deixar arrossegar pel grup de lectura que la Montse Félez i el Mariano Ferrer tenen a Santa Cristina d'Aro per anar a seguir la ruta de l'Ulisses de Joyce a Dublín (ara em sembla que llegeixen Montaigne).

Però posar cases i carrers, paratges i muntanyes, badies i platges, tampoc no és garantia que les persones que llegiran el llibre s'apassionaran per aquell indret. Per molt que l'escriptor pensi la seva obra en clau de lectura, la recepció, a l'hora d'escriure, sempre és un misteri.

Per això, quan una obra adquireix la categoria de clàssica, de mediàtica o de massiva, és interessant que les poblacions afortunades o els indrets que han tingut la sort de convertir-se en paratges on ha esplaiat la seva fantasia una munió de lectors, estiguin preparades per acollir la demanda.

Cal, en un moment determinat, que els dirigents polítics (sobretot els locals, però també els nacionals) agafin un llibre i s'adonin de la capacitat que té per moure gent.

En èpoques de turisme de vaques magres, quan es busca fer el salt qualitatiu cap al turisme cultural, els llibres no són objectes menyspreables... Són l'indret dels somnis de molta gent.

Maleta negra?

Em preguntava si La maleta sarda es pot considerar una novel.la negra, perquè al primer capítol ja hi ha un mort, i al llarg del relat, una recerca, que es fa complexa per moments. Com que la crítica té fal.lera per etiquetar els productes literaris, jo mateixa m'he preguntat quina mena de relat estic a punt d'acabar.

La novel.la negra, però, és una variant molt específica d'un calaix molt més gran.

Northrop Frye troba relació entre els relats d'enigma contemporanis i els relats medievals caracteritzats per la recerca de l'heroi, la quest. El que coneixem avui per novel.la negra forma part de la gran família de les novel.les de misteri, de les quals deriven les anomenades novel.les criminals (on s'inclou la novel.la negra pròpiament dita), que ofereixen tota mena de ramificacions i que es poden emparentar amb aquests relats medievals per tal com un heroi (o un contraheroi) porta a terme la recerca d'un objectiu (o una investigació).

Fa temps escrivia en un text que vaig redactar per a la UOC:

"Les pautes del gènere negre són més o menys vagues, però delimiten un món (entès com un conjunt semàntic) força característic. Els protagonistes són herois (o antiherois) d’una trama criminal que porten a terme una acció trepidant (d’aquí l’apel.latiu hard-boiled: “dur i en ebullició”) en un entorn de corrupció i crisi dels valors morals. Habitualment busquen sortida a la seva situació vital en la violència, el sexe i l’alcohol. Aquest entorn posa en contacte els extrems de la piràmide social i té com a escenari els racons foscos dels barris baixos de la ciutat, però també els locals dels clans mafiosos, els refugis inconfessables de la bona societat corrompuda, les presons... L’obra, sobretot en la primera època, apareix amb una voluntat clara de denúncia social i política. La seva iconografia es recrea en la brutalitat i en l'enigma, però també, a causa de la seva voluntat estètica i de la necessitat de superar les traves de la censura legal, juga amb els clarobscurs, la metàfora, la insinuació i alhora la imatge directa. És bàsicament un relat d'acció, trepidant, que desafia l'imaginari de l'espectador/lector i el sorprèn contínuament per la seva duresa i, alhora, pel seu enginy".

Definitivament, penso, la meva no serà una novel.la pròpiament negra, tot i que hi ha crim, recerca i un transfons de denúncia. És un thriller? és una novel.la psicològica?

Em roda el cap, no la sabria posar en cap capsa i té una mica de tot. És una novel.la tout court.

Recorro, a Youtube, per veure un fragment de Banditi a Orgosolo, que parla d'aquella mena de conflictes del passat de què la meva novel.la també s'ocupa.

Continuo pensant que la literatura és l'espai del joc entre els discursos previs i els futurs, l'espai de la versió, de la reelaboració, de portar al present els mites antics per tornar-los a dir d'una altra manera.

Els plaers de la taula i el relat literari

Una de les virtuts que valgué a la novel.la Tirant lo Blanc de ser salvada de la crema de llibres amb què s'inicia el Quixot és que allà els cavallers mengen i beuen, dormen i fan l'amor, i afegeixo jo, són capaços de trencar-se una cama.

Fa molts anys, l'amic Jaume Fuster, que havia estat també un gran lector i admirador del Tirant lo Blanc, em va fer observar, enmig dels plaers de la lectura dels relats ben tramats, el plaer de la descoberta d'altres petits (o grans) plaers amagats en les bones novel.les, com són els del vi i de la bona taula. Jo mateixa, en una època vaig treballar en l'edició crítica del Calaix de Sastre del Baró de Maldà, que al llarg dels més de setanta volums manuscrits encara en bona part inèdits reflectia les maneres de menjar i beure i divertir-se de la gent de la segona meitat del segle XVIII.

Si les novel.les són imatges de món, d'un món complex que la persona que llegeix ha d'imaginar d'una manera completa per tal de poder participar plenament de la màgia de la ficció, l'hedonisme i el goig de la taula en formen part d'una manera imperiosa, sobretot per a nosaltres, que som gent mediterrània i venim d'una tradició mil.lenària.

Són moltes les novel.les que, a part de recrear un món, ens recreen aquests plaers. Les d'en Jaume Fuster, per descomptat. Però també en podreu resseguir pàgines suculentes, posem per cas, a les de la Donna Leon, o Andrea Camillieri, Vázquez Montalbán i tutti quanti. Algun dia en parlaré. Se'n podria fer un bloc sencer...

A La maleta sarda, el protagonista arriba a Sardenya amb el somni d'uns moscardini a la diavola que espera menjar-se si arriba a temps per dinar a Nuoro... Abans, a Perpinyà, s'havia cruspit una amanida de vieires colossal, acompanyada d'un Rivesaltes fresquet a la braseria Viena de la Plaça Aragó.... Passa dies a Sardenya, dies sencers, amb els àpats corresponents.

A la novel.la no recomano mai cap àpat que no m'hagi agradat a mi...

L'intertext i el palimpsest

Un llibre sempre arrossega la memòria d'altres llibres. Tant a l'hora d'escriure com a l'hora de llegir. Roland Barthes, un dels primers teòrics a aprofundir en el concepte d'intertext, comentava que qualsevol lectura en crida una altra d'anterior, ja sigui el diari, ja sigui Proust. A ell, deia, tot el portava a Proust... Cadascú té la seva història, el seu imaginari, les seves experiències. A l'hora de llegir, aportem el nostre bagatge. Per això, tal com remarcava en Jesús Tibau en un comentari a un escrit meu anterior, no hi ha dues lectures iguals...

A La maleta sarda he volgut treballar aquests conceptes a l'hora d'escriure, no pas elucubrant teories al llarg de les pàgines de la novel.la, sinó posant-les a la pràctica. Un relat, que comença amb uns fets ocorreguts a Sardenya l'any 1903, que arrenquen de cinquanta anys enrere, es reprodueix el 1908, i el 1940 i a l'actualitat. Cadascú que en reprèn els fils, hi aporta la seva lectura.

Alhora, per fer-ho més complex, he portat el joc d'escriptura al terreny del palimsest.

Navegant per internet per trobar imatges que poguessin il.lustrar la idea de palimsest, he trobat moltes preguntes sobre el que significa, i sobretot quan s'utilitza en termes metafòrics. La major part de gent que ha sentit o ha llegit la paraula no entén ben bé què significa. Un palimsest, de fet, és un suport (un paper, un pergamí, etc.) que ha estat reaprofitat per escriure-hi coses noves al damunt.

És el mecanisme que fa servir Francisco Gonzàlez Ledesma (Enrique Moriel) per construir la seva novel.la La ciutat sense temps, que he llegit aquests dies. Però ell ho fa de manera metafòrica. Tal com també l'utilitza de manera metafòrica el llibre de fotografies Barcelona, el palimpsest. És a dir, prenen l'espai urbà com si fos un paper, on al llarg dels segles s'ha anat "escrivint" una vegada i una altra, és a dir edificant i vivint sobre edificis antics, sobre vides viscudes. El resultat és una superposició d'imatges en un mateix espai.

A La maleta sarda, el palimsest és "real" (si alguna cosa pot ser real en una novel.la). Un plec de fulls on diverses mans escriuen, una vegada i una altra.

Recollir els fils del relat

Sovint, quan he estat treballant al llarg d'uns quants mesos en una novel.la, quan arribo a la darrera fase de l'escriptura accelero el ritme per tal de recollir tots els fils i pistes que he anat traçant al llarg del camí. És un moment màgic. Però és també un moment perillós. Si ens arrossega la pressa per tancar el relat, correm el perill que la lectura sigui difícil, que el clima que hem anat creant al llarg d'un parell o tres (o més) de centenars de pàgines es fongui per donar lloc a una imatge final plana, de dues dimensions, argumental sense olors ni colors, sense l'amplitud de moviments necèssària.

Aleshores val més deixar-se portar i acabar. Però no donar el final per definitiu. Reprendre el ritme sostingut de les primeres pàgines, rellegir el principi, i tornar al final per esponjar allò que hem dit en poques ratlles.

Acabar una novel.la és tan complicat com començar-la. I la impressió lectora es construeix al llarg de la novel.la, però sobretot amb els principis i els finals.

Recordo que la meva mare, que era una lectora excel.lent, començava sempre els llibres pel final. És una cosa que jo mai no he sabut fer quan llegeixo (i que també faig sempre quan escric). Si li agradava com es resolia la darrera pàgina, donava crèdit al llibre i se l'empassava de cap a cap!

Mètodes d'escriure novel.la

Podríem parlar de rituals, cadascú té els seus a l'hora de posar-se a escriure. De vegades ens sembla que sense aquells moviments iniciàtics, aquelles rutines, no arrencarem. Amb els anys he descobert que els rituals poden variar i no passa res. Però és molt més difícil canviar el procediment.

Diu que Pere Calders agafava un motiu de la realitat fascinant, de vegades incomprensible que havia viscut a l'exili, i li anava bastint un relat al voltant. També diuen que Cortàzar es deixava portar per la seva escriptura sense determinació prèvia, cosa que fa complicat per a la major part de mortals concebre un relat d'arquitectura complexa, com ho és Rayuela. Conec amigues i amics escriptors que em diuen que van avançant amb els seus personatges, descobrint-los a mesura que els van construint i no tenen res previst per endavant. A uns altres, la novel.la històrica (ara de moda) els dóna un marc que van omplint com qui munta un puzzle.

Jo no puc començar una novel.la si no en sé el final: escena inicial i escena final, totes dues vistes d'una manera plàstica, amb tota mena de detalls. Aquesta és la meva arrencada: una idea i dues imatges. Aleshores el relat esdevé un itinerari entre els dos punts: un itinerari d'escriptura. Però no puc arrencar si no he superat la fase llarga, i dura de vegades, de documentació.

A La maleta sarda, a mesura que avançava en l'escriptura, m'anava adonant que el final que havia previst seria impossible, perquè no aconseguiria que el relat m'hi portés. I havia previst ja un descabdellament alternatiu, que em semblava força més bo que l'inicial, d'acord ambla documentació recollida i els capítols escrits. Mai no m'havia sentit tan a la deriva. Pressentia que estava canviant la meva manera d'escriure.

Un cop recorregudes les tres quartes parts de la novel.la, els finals alternatius se'm van demostrar irrealitzables i va sorgir, nítida, la imatge primera, que posava de relleu i explicava multitud de petits detalls insignificants que havien anat sorgint al llarg de l'escriptura (l'efecte de realitat de què parlava Roland Barthes referint-se a Madame Bovary de Flaubert). No hi havia res sobrer, tot quadrava. I el final inevitable era el primer que havia pensat.

Segurament, tal com ocorre en la recerca científica, la novel.la va covant al nostre interior un magma d'imatges que no desapareixen mentre estem escrivint. Si aconseguim no desconnectar d'aquest estat de coses de l'imaginari que serveix de canemàs del relat i li va donant vida cada dia que ens asseiem a escriure, cada estona que, passejant, hi pensem, conscient i inconscient s'alien per treballar plegats per la causa de l'escriptura.

He canviat d'ordinador, de taula, de balconada que dóna a les muntanyes, de gos amb qui passejo mentre dono tombs als arguments... però continuo construint els meus relats seguint una mateix patró discursiu, sense el qual, descobreixo, no seria capaç ni tan sols d'organitzar el text d'una conferència.

El futur de l’acció política

Vaig llegir aquest text a l'acte de cloenda de la UPEC 2008

Els qui com jo vàrem entrar a la Universitat quan començava la dècada dels passats setanta, vàrem veure que durant aquell curs es commemorava el centenari de la Comuna de París (1871) i que el professorat progressista desplegava, per a l’estudi de les assignatures, una metodologia que es fonamentava en sistemes forts de pensament. Com que Franco encara era viu, vaig accedir a les beceroles de l’estructuralisme des de l’aula, i del marxisme en la teoria política (la pràctica era clandestina), alhora que convivia amb els reductes del nacionalsindicalisme a la vida quotidiana. Sembla que estigui parlant de l’Edat de Pedra.

Aleshores no sabia encara, ho he sabut al llarg de la meva experiència com a docent a la Universitat i després a la política, que aquells sistemes forts que sostenien les veritats i fonamentaven les teories, començaven a entrar en crisi al món al mateix temps que jo, sorgida de l’escola franquista, començava a conèixer-los.

A partir de la meitat de la dècada dels anys 80, de la qual parlava Chomsky en la seva entrevista, ens va arribar la notícia de la crisi de l’estructuralisme (aquí sempre hem anat tard) i vam finiquitar el món antic amb la fi de la guerra freda i la caiguda del Mur de Berlín el 1989. Queien els sistemes forts i, n’hi havia que ho deien, entràvem a l’era de la postmodernitat, del relativisme, de la mort de les ideologies, del caos. Del tant se val tot.

Encara no fa gaire temps m’he trobat joves que em deien: quina sort, la vostra generació, que vau viure la plenitud de les ideologies i el sentit de la revolta! No sabria dir si això va ser necessàriament una sort. Ningú no tria el seu temps.

Quan aquí ens en vàrem assabentar, ja feia anys que els teòrics del món occidental deien que l’important no era definir un sistema capaç de generar un tot coherent per modelitzar la realitat, les comunitats humanes, els projectes polítics, les ficcions, sinó que l’important era la manera com les persones, en tant que emissores i receptores dels diversos sistemes de codis i signes, hi interactuàvem per tal de generar significats, de construir sentit. Triomfava la semiòtica.

Del discurs teòric de l’Orient, de l’Àfrica... no en sabíem res.

Però l’any1966 Derrida, pare de la desconstrucció, que ara s’utilitza fins i tot per a la cuina d’etiqueta, ja es proposava qüestionar «l’estructuralitat de l’estructura», la transparència del llenguatge, la fal.làcia que un missatge tingui un únic significat. La desconstrucció negava que la samfaina sigui sempre una samfaina, i no de vegades una escuma, un refresc, una sublimació… segons qui te l’agafa…

I mentre aquí encara maldàvem per construir discursos hegemònics pretesament objectius, on la veritat ens podia guiar i protegir mentre Tejero prenia a l’assalt el Congrés de Diputats, feia almenys deu anys que el feminisme i els estudis de gènere denunciaven la ideologia patriarcal i fal·locèntrica que travessava de cap a cap aquests discursos, fins i tot els pretesament progressistes. Michel Foucault, al seu torn, ens en mostrava les escletxes per fer veure quins interessos s’amagaven al darrere de cada frase. Perquè no hi havia grau zero, tal com l’havia definit Roland Barthes, la neutralitat era impossible, sempre hi havia un indret (interessat) des del qual es construïa la “veritat”. Ja no en podíem parlar com d’alguna cosa prèvia i indiscutible, atorgada per Déu o per un estat ancestral de les coses: la centralitat es construïa, com tot a la vida, a expenses d’algú que s’enviava a les tenebres exteriors de la perifèria.

I per acabar-ho d’adobar, el món, l’Altre, el divers, el que no era Occident, es va posar a parlar. El caos!

L’any 1978 Edward Said, d’origen palestí i aleshores afincat als Estats Units, publicava Orientalisme. Hi deia que les nostres visions del món no són neutres, tal com preteníem, sinó construccions ideològiques ancorades en una perspectiva eurocèntrica. I han nascut els estudis postcolonials (que també han generat la seva contestació), i hem descobert que per ser colonitzats no cal ser asiàtics o africans, també podem ser catalans... I també hem vist amb meravella que al món hi ha gent que detenta posicions teòriques i sistemes de valors que no tenen res a veure amb els que els antics estats colonials europeus donaven per universals, i que bé els serveixen o els haurien de servir per a viure. I que, demòcrates com diem que som, ho hauríem de respectar i hi hauríem d’aprendre a conviure.

Quan el món se’ns va fer gran perquè ja no érem sols a parlar, i rebíem tot de discursos immediatament i per internet, i nosaltres ens vam fer petits perquè érem uns més entre els diversos i ja no érem al cim de la muntanya sinó al mercat, doncs, la voluntat de dominar-ho tot sota un sistema que expliqués la complexitat inabastable en una sola xarxa, es va mudar en curiositat per saber com funcionaven “els altres” i de quina manera, a partir de la diversitat de sistemes culturals, podíem interaccionar.

L’israelià Itamar Even Zohar, aleshores, ens deia que no hi ha un sistema cultural que s’expliqui únicament en si mateix i des de sí mateix. Cada sistema està travessat de molts altres sistemes. Només cal mirar-nos a nosaltres mateixos, catalans: som complexos i diversos en la nostra realitat, i no només ara d’ençà que convivim tantes llengües i cultures en un mateix territori com a resultat del boom migratori. També ho són els partits polítics, els governs i els clubs de futbol...

Les propostes teòriques del postestructuralisme, de la postmodernitat, sembla que responen a aquell mite oriental pel qual es diu que algú va demanar a una colla de cecs que descrivissin un elefant, i cadascun d’ells va tocar una part del cos de l’animal: el cap, la trompa, les potes, els ullals... la visió “global”, total, era impossible. I ja que la realitat se’ns mostra d’aquesta manera, ens hauria de servir per organitzar la convivència des de la diversitat i la col.laboració, i no per témer el caos.

Ara bé, la gestió constructiva de la diversitat, que és el que actualment (i sobretot en el futur) escau a la política, no és una tasca fàcil. Perquè pot generar un campi qui pugui autodestructiu en nom d’una pretesa festa de la democràcia o d’un “això no em toca a mi”. Una altra opció és la de creure que la diferència és perillosa i l’Altre és un enemic, que és més còmoda la homogeneïtat que la diversitat, la submissió que el respecte.

La gestió política de la diversitat, de la pluralitat de sistemes que travessen avui dia un sistema cultural i nacional com és el català (o un partit polític), lluny de ser una llauna, és un desafiament engrescador. Perquè comporta la gestació d’un futur desitjat i possible. Un futur que està per fer.

Sense renunciar a la diferència (diferència respecte d’altres sistemes culturals o nacionals, diferències a l’interior del mateix sistema), gestionant la diferència, la construcció del projecte de país haurà de partir d’una sèrie de valors de caràcter transversal, comuns a totes les diversitats que ens configuren, que no són altres que els valors democràtics, aquells que constitueixen la res-pública que varen definir els clàssics, que es consoliden amb la Revolució Francesa, i que són a la base de la nostra democràcia, tan durament reconquerida. Una democràcia que és un bé que hem rebut i no ens és lícit malbaratar i que, tal com diu Maurizio Viroli a la seva obra Republicanisme, tenim l’obligació de llegar al futur perquè els ciutadans hi puguin continuar vivint en llibertat.

Aquests valors comuns, transversals, són els valors de pertinença cívica, valors republicans (de la res-publica) en el sentit pofund de la paraula, que tenen a veure amb un sistema en el qual els éssers humans acorden lliurement les seves lleis i no són constrenyits a cap altre imperi o servitud sinó al de la seva llei pactada. Però precisament per això és important el sistema de normes i regles de què es doten, i la necessitat de complir-les perquè la vida col.lectiva sigui possible i el sistema sigui governable.

És missió dels polítics que han de regir la cosa pública, la de saber generar, com a contrapartida de tot el sistema de drets (que han de garantir als ciutadans les condicions socials, econòmiques i culturals que permetin a cadascun d’ells viure la pròpia vida amb la dignitat i el respecte que són propis de la vida civil), la virtut civil, és a dir la disposició i capacitat dels ciutadans per servir el bé comú. La consciència del deure, la implicació en un projecte que els implica, que els concerneix.
Sembla que el principal repte de futur és aquesta implicació. I com s’aconsegueix que sigui positiva, constructiva? Maurizio Viroli proposa als qui governen que facin lleis que premiïn els qui s’ho mereixen i fan el bé per a la democràcia, en lloc de cobrir d’honors els espavilats. Ell parla d’Itàlia...

Gran compromís, doncs, el dels responsables polítics. Però també el dels ciutadans lliures. Parlar, discutir sobre les formes de fer possible l’exercici de la vida democràtica des d’una òptica progressista, per part de la gent d’esquerres, és una garantia de futur construït entre tots. Enhorabona per la feina feta i per les aportacions al llarg de la setmana.

Les localitzacions a la novel.la

Es pot escriure un relat imaginant els espais, però també es pot construir un relat a partir de la impressió d'uns espais visitats. La maleta sarda es nodreix d'edificis, carrers i paisatges vistos i després convenientment modificats. Tot i així, un cop escrits els espais, mantenen encara un cert aire de família (tal com deia Wittgenstein) amb els seus homònims reals. Avui resseguia la galeria de fotografies d'Orgosolo, de quan hi vàrem anar, l'estiu que vaig assistir a la trobada anyal de l'IRS a Paulilatino, un indret nuràgic singular.

Ressegueixo un dels fragments escrits, quan en Manu Uriarte i en Giacomino, el bibliotecari de Nuoro, arriben de nit a Orgosolo. Quan vaig fer la fotografia d'aquest rètol cosit de bales encara no sabia que acabaria escrivint això:

Varen pujar poble amunt per un carrer d’escales baixes, empedrades, lliscós i boterut. No es veia ni una ànima. Semblava un poble fantasma. Només els orientava la claror somorta dels petits quadradets de llum de les finestres de porticons ajustats. De tant en tant entraven en un rodal il.luminat per la resplendor groguenca dels fanals escassos, que més que fanals semblaven focus, com si algú anés a interrogar els transeünts. Aquí i allà hi havia culdesacs foscos, per on en Manu Uriarte es movia quasi a les palpentes, amb ombres glaçades que levitaven darrere les cortines sense deixar-se veure.
-Mira, és el que et deia!
Tot i la fosca, en Manu es va fixar en el que li assenyalava el bibliotecari.-Ho veus? -li remarcava amb un dit ossut, com un ganxo, indicant el rètol d’un carrer-, tots estan cosits de bales.

Tampoc no recordava haver buscat la casa que en Ferdinand Torrentà té a Orgosolo a partir d'un espai vist, però aquest fragment té la seva correspondència al meu àlbum de fotografies:

S’arribava a la casa d’en Torrentà des d’un carreró que arrencava del mateix Corso della Reppublica, al bell centre d’Orgosolo. L’home havia començat a pintar un mural a la banda baixa de la façana, una dona de línies esquemàtiques i colors terra, que semblava que volia integrar un grup que mai no havia arribat a dibuixar. Potser no havia tingut temps, o potser aviat havia descobert que es proposava una obra massa important per al seu geni o les seves forces. El cas és que aquell esbós de dona solitària en un racó de façana, a tocar de l’entrada, tenia alguna cosa de desolat.

Una novel.la és un relat que es va forjant a l'imaginari de la persona que escriu al llarg del temps, fins que es converteix en llenguatge. Quan això succeeix, sovint ens sorprenen els camins que han fet els materials originaris fins a convertir-se en frases.

Orgosolo

Quan fa uns quants anys vaig visitar Orgosolo, a Sardenya, vaig pensar que aquest lloc extraordinari havia de sortir un dia en una novel.la meva. Abans d'arribar a aquest poble, situat al cor de la Barbàgia, em va cridar l'atenció el mural d'un bandit, pintat sobre una roca, com si estigués apostat al peu del poble a punt d'interceptar els forasters. Em vaig interessar pel passat violent d'aquella contrada, la reacció dels pastors a l'agressió, a la fam, a la violència. Al cap de més de cent anys, els artistes han canalitzat aquesta violència per omplir el poble de murals (ja ho deia Freud: l'artista és capaç de canalitzar la frustració i el desig, sublimant-lo i convertint-lo en art; així s'allibera de la neurosi, dit d'una manera molt simple). Els murals havien de sortir també a la meva novel.la. Parlant amb l'amic i pintor Miquel Jassans, vaig descobrir que ell i l'Agnès Padró també havien estat a Orgosolo i la novel.la d'en Miquel sortiria abans que la meva. Quan la vaig llegir, Diari d'un artista, em vaig adonar que, tot i que sortia la població, no tenien res a veure: ell s'esplaiava en la pintura. Jo tenia intenció d'acostar Orgosolo al joc literari. Després vaig conèixer les històries que s'havien portat al cinema, a la televisió, els estudis que n'havien fet els antropòlegs: Franco Cagneta, per començar, però n'hi ha tesines i tesis a la UB, al Canadà... I he anat teixint el meu relat en sintonia amb el concert de veus que al llarg dels anys s'han centrat a parlar d'Orgosolo. A través de la literatura. A través de la ficció.

Aquí enganxo un àlbum amb algunes fotos del meu viatge: àlbum.

Escriure, tornar "al lloc del crim"

Aquest inici de setmana, per motius de feina, he hagut de tornar a Perpinyà. No m'he sabut estar de passar per davant de la Llotja i entrar pel carreró de les Fàbriques d'en Nabot, on els paraires de Perpinyà teixien els draps més fins d'Europa a la di de l'Edat Mitjana. Al carrer encara hi queda un enorme edifici d'una fàbrica (casa Julià, em sembla que diu al rètol), que està en procés de restauració, com a mínim en una fase inicial, perquè des que vaig començar a escriure "La maleta sarda" no hi he vist progressos. En aquest edifici enorme és on situo un dels protagonistes principals, en Ferdinand Torrentà, que vol que el casal, a la seva mort, sigui convertit en museu i casal per a la ciutat, per a la qual cosa prepara una Fundació. És un enigm saber què hi acabarà havent en aquest lloc, i si finalment acabarà fent-se la restauració, o aquest enorme edifici, amb una torre baixmedieval (o potser una mica més moderna) compacta i altíssima al capdamunt, acabarà aterrat per la desídia o la crisi econòmica. La germana del protagonista hi voldria un bloc de pisos, apartaments o un hotel. La la novel.la pugnen les dues opcions, l'especulació i el filantropisme. Aneu a saber, a la pràctica, quina desenvoluparà la història real.

Vam passar per davant de l'hotelet on es va allotjar en Manu Uriarte. L'home gras de la recepció no es veia des del carrer, i tampoc els gats perses. I la plaça Aragó, on en Manu Uriarte esperava en Torrentà per sopar, que al final no es va presentar, era plena de perpinyanesos i perpinyaneses que començaven vacances. Com a la novel.la, ens vam regalar amb una esplèndida amanida de vieires... que a la braseria en diuen saint Jacques. La creperia Delfau estava tancada per vacances. I colles de gitanes joves, amb una munió de criatures, amb cotxets o de la mà, passejaven pels carrers calorosos. Totes i tots parlaven gitano: és a dir, català...

August Bover, Terres de llicorella

Aquest és el text de la presentació del llibre al Castell de Falset, que varen organitzar el Centre Quim Soler i Arola Editors.

Terres de llicorella. Imatges del Priorat és el primer volum d’una col.lecció que avui Arola Edicions posa de llarg al Castell de Falset.
Com que a la presentació oficiem una escriptora i un fotògraf, algú, amb tota la bona intenció del món, podria pensar que el fotògraf parlarà de les fotografies i l’escriptora dels versos. Res tan lluny de la meva intenció. I que em perdoni l’amic August Bover. Tot i que sí que vull parlar d’ell, per començar, i del goig que em fa que m’hagués convidat a oficiar aquest ritual.

Conec l’August Bover des dels anys d’universitat: Barcelona, Tarragona... tota una vida de professió. Remarco aquesta vinculació universitària perquè és segurament a través de la seva faceta d’estudiós, de l’aprofundiment en les obres de la nostra història de la literatura, els estudis i les traduccions (és especialista en l’obra de Josep Sebastià Pons, de Pere Serafí, entre altres), que ha anat perfilant aquesta sensibilitat i aquest ofici, aquesta finesa i profunditat que no apareixen per casualitat quan finalment fa alguns anys, tampoc no tants comparat amb el seu curriculum d’estudiós, es decideix a publicar poesia.

L’August Bover ha estat i és home del món i home de la terra: investigador a les universitats de Saskatchewan (Canadà), i de Berkeley (Califòrnia) i professor visitant a les de Càller (Sardenya) i Perpinyà, no s’ha limitat a treballar fora, a difondre i amarar-se de coneixements. També és motor i artífex d’una esplèndida i potent teranyina d’estudiosos de la catalanística d’arreu del món, organitzats en potents i solvents associacions internacionals, que permet l’intercanvi, el coneixement, la celebració de trobades, col.loquis i simposis arreu del món des de fa un munt d’anys, tants com la filologia catalana és present a les nostres universitats. El veiem implicat en relació amb l’ensenyament i la recerca de la catalanística en el món angloamericà però també amb l’ensenyament de la llengua i la literatura catalana a les múltiples i diverses universitats del món. Remarco només, a títol de mostra, que actualment és President de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC.

El poeta
L'August Bover s’estrena publicant poemes propis l’any 1999, i això no vol dir pas que abans no n’escrivís, perquè una cosa és escriure i l’altra publicar. I constato que no és la primera vegada que publica a Arola editors. Em crida l’atenció que, tal com ell mateix fa notar, abans ja havia publicat un llibre de tannkas (L’hivern sota el cadí, 2001) per mostrar poèticament un indret, i que a Mojave (2006) publica una sèrie d’haikús, els petits poemes d’origen japonès, minúscules peces d’orfebreria poètica. Ara, a Terres de Llicorella (2008), revenen les tannkas, agombolades per haikús de poetes japonesos, que ens acosten d’una manera meravellosa paisatges llunyans al costat dels propis paisatges de la terra (o potser hauria de dir delicades sensacions, impressions de paisatge). A recer dels haikús, doncs, esplaia la seva veu en un seguit de tanques d’una bellesa profunda i alhora sorprenent per la plasticitat i sensualitat de les seves imatges.

I ara ve quan no parlo dels poemes sinó del llibre. I explico per què he volgut parlar primer d’aquesta personalitat de l’August Bover i per què per parlar de la visió poètica de les terres de llicorella no en tenia prou amb les poesies, sinó que necessitava les fotografies, però també me n’anava a la vida del poeta i em ficava a la seva feina d’estudiós, d’erudit, d’organitzador i de gestor, tot i que no tenia cap intenció de parflar de la “vida i obra” de l’autor. Perquè en realitat, quan en Rafael López-Monné ha parlat de les fotografies tampoc no s’ha pogut cenyir a les imatges, i ha parlat de Foix, d’Espriu, de Pla...

La diversitat de referents, impressions i escenaris han servit al llarg dels anys a l’August Bover per acostar-se a la literatura i, en definitiva, a la terra, que és la seva i que és la nostra. Però quan en fa poesia, aquesta no és una terra ideal sinó una terra concreta i quotidiana. La multiplicitat de punts d’interès és el que multiplica també la gràcia amb què es mou per aquest horitzó de creuaments de cultures i llenguatges. I alhora reforcen l’art, el geni de baixar fins al detall mínim, la pinzellada essencial del gest humà o del paisatge que reconeixem, la proximitat de saber que estem parlant d’aquí i de nosaltres.
Però, grandeses i atzars de l’art, que també se’ns mostra d’una manera transparent en aquest llibre: com més descendim a la imatge concreta d’un món real, casolà, íntim perquè el sentim nostre, més universal el reconeixem, perquè és autèntic. I si no, fixem-nos en aquests petits poemes japonesos... qui no diria que també parlen de nosaltres i de les nostres emocions?

El llibre
No sé si el que avui tenim a les mans és un llibre de poemes o si és un llibre de fotografies, o si són poemes il.lustrats o fotografies poemades. La cita d’Espriu que l’editorial ha elegit per agombolar la col.lecció (He mirat aquesta terra) és tan encertada que sembla que el fragment de poema, el vers espriuà, hagués estat pensat expressament per donar-li vida.
I és que les persones que prendran a les mans aquest objecte bell, de mida apaisada, així com en els quadres se solien presentar les pintures de paisatges quan la pintura responia a uns criteris convencionals (de fet, encara existeix per a les teles un format “paisatge”, que és aquest: potser estaria entre paisatge i marina per les proporcions), qui el prendra a les mans, dic, s’adonarà que des dels espais en blanc, els títols, les cites, l’ordenació dels materials, tot en definitiva, provoca una sensació agradable.

És el que en Pere Ballart anomenava “El contorn del poema”, en un estudi suggerent publicat fa uns quants anys, en el qual feia notar que el context, l’espai de la pàgina, l’espai de totes les pàgines, l’espai del llibre en definitiva, els epígrafs, les cites... l’índex d’il.lustracions final, significaven tant com el mateix vers. Contorn del poema és tot el muntatge de l’obra, la manera d’organitzar-ne la presentació, i per poema entendrem l’obra. L’obra visual, sensual, capaç de desvetllar sensacions i emocions (que és allò que des de l’estètica es demana a l’obra d’art), que trobem en aquest llibre tant a les fotografies com al poemes.
Algú pensarà que estic dient un disbarat quan parlo de les imatges-fotografia en termes poètics i dels poemes en termes d’imatge. Però ja fa molt de temps que sabem que el llenguatge artístic, sigui quin sigui l’art que s’expressa a través d’aquest llenguatge (i cada art té els seus llenguatges específics) utilitza una sèrie de recursos per tensar-ne els significats, per fer més intensa la seva creació de sentit a través de la recepció.
En algunes de les meves classes a la universitat, sovint, he agafat imatges visuals, fotografies, al mateix nivell que poemes, per tal de comentar-ne recursos expressius, perquè els alumnes s’adonessin de la capacitat de significar que tenen els elements discursius, de la plasticitat i profunditat d’alguns recursos aparentment trivials.

En aquest cas, el joc, la interrelació de llenguatges, la regularitat de la mètrica en cadascun dels sis poemes de cadascuna de les quatre estacions (vint-i-quatre tannkas i un poema final), amb la gradació pròpia de l’evolució estacional, el contrast amb la mètrica de l’haikú que serveix d’epígraf (de cita) i de referència, són una invitació al receptor perquè s’adoni de com a través de diversos llenguatges, com a través de cultures diferents, de visions fins i tot allunyades, es pot suggerir amb tanta profunditat, perquè tots els diversos ingredients que formen el llibre són cridats a col.laborar els uns amb els altres perquè se’ls trobi el lector i en pugui extreure el seu propi gaudi dels sentits: la seva pròpia mirada.

Quan Carles Riba, a la seva obra Tannkas de les quatre estacions, introduïa aquesta estrofa poètica a la tradició catalana (de la qual ens diu l’August Bover que deriva l’haikú), remarcava la plasticitat que permet aquest metre condensat, que relaciona amb les formes clàssiques de l’epigrama, amb aquestes paraules: El meu exerici fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d’amor o de recança, dins d’un traç sobri i just de paraula. L’epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps.

Em quedo amb aquesta darrera expressió: una notació en el temps. I amb la mateixa obra ribiana que triava les tannkas per expressar la mirada d’un món poètic a través de les quatre estacions, per tal d’emmarcar aquesta obra, amb tot els mereixements del bon gust, la perfecció formal, la sensibilitat i el plaer estètic, en la nostra tradició literària. I alhora dialoga amb unes de les formes més arrelades de la poesia japonesa.

Aquesta setmana, una amiga meva de pagès, amb vinyes plantades a l’Alt Camp, a la qual vaig deixar el llibre que avui presentem mentre anàvem amb tren a Barcelona, em deia que els pagesos mai no tenien temps de veure aquesta bellesa serena i profunda, aquesta dimensió estètica de l’esforç i el patiment que es tradueix al llibre.
Vam acabar parlant del gaudi horacià, que consistia en el plaer de veure la terra ordenada, quan donava els seus fruits arran del treball del pagès, o l’ordre clàssic dels camps com a obra humana, que es desprèn de les Geòrgiques de Virgili. Vam parlar de la serenor del camp de la literatura clàssica que sembla que no arriba a copsar el pagès adelerat per l’amenaça de les gebrades, la cuita de les collites, la feina de l’elaboració del vi...

Del matí al vespre, amb sis poemes, s’escola la verema a la tardor. La lectura pot reproduir dues coses: d’una banda la bellesa de la contemplació, d’aquest moment del treball humà com a material poètic. I alhora aquest treball que no para del pagès, de la collidora, de tot un poble que no té temps d’aturar-se a mirar ni tan sols a mirar com els lectors el miren... i aquesta és la bellesa de la recepció, aquesta plasticitat.

Pels costers baixen,
cantant, algunes joves,
mentre veremen.
Així els semblen lleugeres
semals i portadores.

L’hivern s’escola de cap a cap al llarg de les setmanes, de la gebrada a les flors dels ametllers, allà on la tardor havia ofert el traüt d’un dia.

Als bancals dormen
els ceps, sota la boira,
i a cada branca
d’ametllers i oliveres
hi floreix la gebrada.

Per cert, l’haikú japonès de l’hivern sembla que parla de la fotografia de Scala Dei...

Sols queda dreta
la porta del cenobi
en l’erm desembre.
Masaoka Shiki (1867-1902)

La primavera és un caleïdoscopi de visions atemporals. L’estiu, és el repòs, temps d’alquímies secretes. L’haikú japonès ens acosta un món que també sabem nostre:

Si feu silenci,
el crit de les cigales
rosca les roques.
Matsuo Bashõ (1644-1694)

I el darrer poema, una síntesi d’aquestes impressions fortament sensuals i la invitació horaciana a gaudir del moment. La terra, el vi, la vida.

La companyia
i el temps, colors, aromes,
l’esforç, la terra,
el risc i la mesura...
dins la copa: la vida.

Compartim,doncs, ara, la copa que ens ofereix avui Llicorella, aquest celler del Priorat.

Giacomino Zirottu, de la persona al personatge

Avui, a la feina, hem començat a parlar d'una biblioteca concreta i de les persones que hi treballen. Per una d'aquelles associacions de temes imprevisibles, m'ha vingut al cap la manera com va néixer un dels personatges de la meva novel.la, el bibliotecari de Nuoro Giacomino Zirottu.

Deu fer entre tres i quatre anys que vaig començar a buscar documentació per escriure La maleta sarda. Una de les coses que necessitava era un llibre antic singular, prou singular com perquè pogués arrossegar una trama de novel.la. Havia estat a Sardenya, però notava que em faltaven ancoratges. I la Roser Vernet, que ja tenia El Perxe al Molar, em va dir que coneixia la persona indicada perquè m'assessorés. En Giacomino Zirottu treballava a Nuoro, era tota una autoritat reconeguda en cultura sarda, i va ser tan amable de sostenir amb mi una rica correspondència per e-mail sobre llibres i edicions sardes. Hi havia èpoques que no m'escrivia, estava malalt i no sempre li anava bé. L'any passat va morir.

Quan vaig decidir que en Giacomino bibliotecari del llibre seria el meu corresponsal de debò a Sardenya, comptava que quan sortiria la novel.la li faria veure de quina manera havia canviat les coses de lloc, entre altres motius perquè li havia comprat una Harley Davidson i l'havia fet motard empedreït, cosa que sens dubte l'hauria fet petar de riure... o no, no se sap mai.

Avui he dubtat un moment de mantenir-li el nom de debò al relat, per respecte. La novel.la és quasi acabada. I he pensat de mantenir-l'hi com a homenatge.

L'efecte realitat

Escriure una novel.la és anar arrossegant l'univers de ficció al cap al llarg de setmanes, de mesos, per l'espai de la vida quotidiana que desborda l'escriptura. És no apartar-se'n mai, viure i créixer amb aquest univers imaginat que viu i creix a mesura que pren forma a través de l'escriptura.

Una novel.la és allò que hi ha de més oposat al concepte pur: és allargassament en l'explicació de tot de petits detalls que van visible als ulls de la imaginació del lector, el món descrit amb paraules com un món complet. Els simbolistes francesos l'odiaven per aquest mateix motiu. Roland Barthes, comentant Madame Bovary de Gustave Flaubert, va fer notar la tècnica exquisida d'aqull escriptor a l'hora de poder fer visibles multitud de detalls, superflus per seguir la trama del relat, però absolutament imprescindibles per crear el que va anomenar "efecte de realitat".

La trama d'una novel.la es nodreix de la vida quotidiana de la persona que l'arrossega al llarg dels dies, convertint-la a poc a poc en un relat travat i coherent. Els detalls són l'argamassa que fa sòlida l'acció de les paraules en la imaginació dels lectors.

Vaig començar La maleta sarda a l'habitació d'un hotel de Perpinyà. La novel.la havia de passar entre Barcelona i Sardenya, i és així com realment ocorre. Però el relat va començar a Perpinyà, com la meva escriptura. Fa unes quantes setmanes, quan vaig tornar a la Catalunya del nord, pel coll d'Ares, em va saber greu que el protagonista, en lloc de passar per l'autopista, no hagés passat per Prats de Molló, Molló, Ceret... amb els cirerers florits. Els petits detalls no canvien el relat. El fan viu. És massa tard per canviar el paisatge de l'inici, però no per posar una branca de cirerer florida en un gerro, en algun lloc...

El joc literari

Escriure és enllaçar frases, enllaçar discursos, enllaçar llibres. A La maleta sarda plantejo un joc d'escriptura del tipus d'aquella mítica sessió a la residència de Lord Byron a Suïssa d'on va néixer Frankenstein. A Sardenya, a Nuoro, es podien trobar perfectament Caterina Albert (Víctor Català) i Grazzia Deledda (Premi nobel de literatura el 1928), coetànies i properes en el tractament dels temes literaris, aspecte que ha estat estudiat per la crítica. Si no s'hi van trobar, va ser perquè no van voler. Perquè tots els detalls d'història real poden fer pensar que hauria estat possible.

A partir dels antecedents romàntics i de la meva experiència en el col.lectiu Ofèlia Dracs, he volgut organitzar unes jornades literàries a la Barbàgia, Sardenya, la primavera de l'any 2008. Hi participen les forces vives de la cultura sarda del moment: l'escultor Francesco Ciusa i el poeta i advocat Sebastiano Satta, de Nuoro. La invenció d'aquestes jornades, així com a Gonzalo Suárez li va permetre la creació de la pel.lícula "Remando al viento", que més d'una vegada m'ha servit per comentar a classe els aspectes del romanticisme literari, ara em serveix per reinventar la història que serveix de teixit de fons de La maleta sarda. En el fons, un joc d'escriptures, que haurien pogut ser de Víctor Català i Gràzia deledda...

Escriure en l’aigua

El poeta anglès Percy B. Shelley (1792-1822) va escriure en un poema l’epitafi que Keats hauria volgut sobre la seva tomba: aquí descansa aquell el nom del qual fou escrit en l’aigua.

Escriure en l’aigua... justa metàfora que ens parla també del procés d’escriure una novel.la. En el moment de fixar amb paraules un univers que es va formant a mesura que escric, tinc damunt la taula i a la memòria de l’ordinador un munt de notes, imatges i sons, a partir de les quals articulo el relat. El relat va creixent, d’acord amb la idea inicial. Però sovint m’ocorre, arribada en un punt, que m’adono que les previsions que havia fet són insuficients i només quan ho estic escrivint m’adono que la matèria a la qual vull donar forma amb les paraules, no és més que una pinzellada superficial que no aguantarà l’embranzida dels personatges i l’acció. A El llegat dels filisteus va ser el moment de deixar un objecte en un pou sota els estels del desert quan em vaig adonar que no en sabia prou de pous i de deserts com per continuar escrivint, i me’n vaig anar al Sahra per poder acabar la novel.la. Ara, a La maleta sarda, estava a punt de tancar un personatge a la presó i m’he adonat que em faltava informació sobre els procediments legals, perquè potser, amb les dades que havia donat, la presó no estava prou justificada. He de tornar enrere, doncs, i refer traces, detalls, camins, he de refer la vida dels personatges. Això, comparat amb la impossibilitat que tenim de tocar res del que ja hem fet a la vida real, abocats inexorablement al futur, és extraordinari.

La novel.la no és allò que es reflecteix en un mirall que algú passeja al llarg d’un camí, tal com va escriure Stendhal. Més aviat és escriure en l’aigua fins que el paisatge, aferrat a l’arquitectura del discurs, pot agafar forma i sortir del mirall, com una altra realitat creada. Durant el procés, el mirall de l’aigua aguanta la solidesa de la imatge creada i ens fa veure a cada moment si funciona, si ens pot fer imaginar un món coherent

El descrèdit de la política

Avui preguntaven al president del Parlament, honorable Ernest Benach, què opinava del descrèdit de la política i dels polítics que s'estava instal.lant a la nostra societat. M'ha sorprès sentir-li dir que, més enllà d'això, li preocupava que el descrèdit s'estenia a professions i valors de forta significació social. Encavallats en l'immediat, en el zàpping, abandonem la solidesa dels projectes a llarg termini, dels valors.
A la tarda, un amic professor de secundària que venia d'un curs de formació, em comentava el clima de desànim que s'hi respirava. El professorat, els mestres, fa temps que han perdut el prestigi social, l'estima de les famílies, el suport de la col.lectivitat. I estan sols. I no és l'únic col.lectiu que se sent en recessió.

Seria greu que aquest oblit dels valors que sostenen la vida col.lectiva es consolidés, el sentit cívic, l'esforç, la participació, el respecte, el sistema de drets i deures que són el ciment de la convivència entre ciutadans i ciutadanes lliures, subjectes actius de la societat, valors republicans en definitiva, en el sentit més clàssic del terme República.

Sortosament, de tant en tant, la societat civil dóna mostres de vigor, de la força latent que ens pot sostenir com a poble. La saba on dormen els valors cívics.

Escriure a la presó

Xerrada a la presó de Tarragona.

Què en podem treure de l'escriptura? De què ens pot servir imaginar històries i contar-les? Sobretot si la nostra és una situació extrema, com la de privació de llibertat. Aquest és el tema que m'ha portat avui a la tarda a la presó de Tarragona, convidada pel mestre Xavi Ferré, i que hem discutit i practicat amb un grup molt nombrós de reclusos. Mai no havia estat en una presó, i la de Tarragona m'ha sorprès. Esperava, segurament, un indret més sòrdid i unes persones més hostils a la idea d'haver d'aguantar una xerrada sobre literatura. He recordat la meva primera experiència d'escriptura literària: era l'any 1979 i jo era a Madrid preparant unes oposicions, vaig passar un mes llarg, prop de quaranta dies, tancada en un col.legi major, preparant les proves; al carrer feia una calor d'infern, millor no sortir. A la nit, la cremor de l'asfalt pujava de terra com un baf infernal i feia desistir de provar de prendre la fresca. No hi havia aire condicionat i tots els companys estudiaven, cadascú tancat a la seva habitació, ningú no estava per converses ni diversions. Jo m'avorria, sentia una mena de claustrofòbia insuportable i ja no era capaç d'estudiar ni una línia més. Aleshores, per alliberar-me d'aquella sensació opressiva, vaig començar a imaginar un univers distint, un lloc i un temps on passaven unes altres coses, uns personatges que eren lliures, que jo podia fer anar per on volia... Amb aquest record he encetat la xerrada. Escriure, imaginar un relat, ens permet crear una realitat distinta, organitzar-la com si el món que dibuixem fos un teatre de titelles on nosaltres movem tots els fils, on triem personatges, vestits, veus, escenaris i peripècies... com petits déus, tal com deien els creacionistes de principis del s. XX. Hem imaginat que posàvem les bases d'un relat nou. Hem triat els ingredients entre tots: un castell, una presó, un cavall alat immortal, una princesa, plantes: maria, i més personatges: Bob Marley; i acció: un viatge. I hem donat corda al relat, el somni de Bob Marley, el viatge a cavall de la imaginació que el duu al castell on l'espera la princesa, el despertar dur a la cadira d'un bar... Penso que per uns instants, tots plegats, ens hem oblidat d'on érem i ens hem deixat portar pel desig del que imaginàvem. Hem fet broma. Els relats són per a això, per transcendir l'horitzó quotidià, per tastar el plaer d'una dimensió distinta on podem posar les regles, però de manera que el discurs apel.li al gust estètic.

He après que en una presó no te'n pots sortir amb qualsevol cosa... que un públic divers de totes les diversitats, no necessàriament entregat d'entrada al tema que es proposa, pot convertir en un èxit la primera setmana literària que ha organitzat amb tota la gosadia del món en Xavi, amb el suport dels altres educadors de la presó. Molts èxits i per molts anys. I que en la propera ocasió, tal com hem dit al marxar, no siguin ja ells el públic de la meva conferència.

Novel.la i poesia: enllaçar Vinyoli

Escriure novel.la és un exercici de ritme sostingut. Arrossegues una novel.la al llarg de les setmanes i dels mesos, els personatges se t'acomoden a la vida i et segueixen arreu on vas. I en els moments més impensats del dia (o de la nit), t'atabalen exigint detalls i solucions a la seva peripècia. Hi ha moments en que, ficats en aquesta cursa de llarga distància que és la novel.la, et vénen ganes de tastar un discurs concís, que es comenci i s'acabi en un instant. Un poema. Sovint recorro a poemaris que conec de temps i de vegades, com ara a La maleta sarda, un poema, un fragment, em serveix perquè els personatges s'aturin un moment, fugin dels detalls banals de la seva vida quotidiana, i sentin a la pell la profunditat d'una música, l'aleteig lleu d'una metàfora. L'Eulàlia i en Ramir (pensava en en Ramir el Monjo quan el vaig batejar), s'encanten amb aquest poema de Vinyoli: Runa, es diu. Els meus, són dos personatges jubilats que no es resignen a tenir la vida acabada. Jo tampoc. Lentament, un dia darrere l'altre, agafo la runa dels dies passats i novament edifico. Diu Vinyoli:

Mira: sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.

Maria Lluïsa Amorós

Maria Lluïsa Amorós (2008). Me’n torno al carrer Kieran (Ed. Barcanova)
Presentació a Reus, Biblioteca Xavier Amorós.
Fa algun temps vaig tenir ocasió de llegir d’una tirada, i per tant amb una visió de conjunt, bona part dels llibres que havia escrit la Maria Lluïsa Amorós. Aquesta no és la manera com la majoria de lectors accedim als llibres. Normalment, la distància entre l’un i altre d’una mateixa autora, d’un mateix autor, ve marcada pel temps que triga a publicar un títol nou, i llavors ja tenim una visió borrosa del que han estat els altres, sobretot pel que fa a les qüestions de tècnica i estil, que, curiosament, són les que fan que un llibre s’aguanti o ens caigui de les mans. Perquè al cap d’un temps d’haver llegit una història, ens queda la impressió d’algun personatge, la força de la peripècia, un gest, una visió de paisatge, la sensació d’haver-hi passat gust, o por, o d’haver-nos emocionat. Que no ens facin dir si estava escrit en primera o tercera persona, si utilitzava el flash back o feia un collage de tècniques d’escriptura, de quina manera i a través de quina visió enllaçava les petites o grans aventures vitals de cada protagonista, que són els recursos, l’argamassa amb la qual es pasta un relat.
Quan vaig llegir d’una tirada l’obra anterior de la Maria Lluïsa Amorós, jo hi buscava només una cosa, perquè havia de cobrir l’encàrrec d’una conferència sobre el tema: hi buscava la presència de Reus en els seus textos. Mai abans no m’havia fixat si Reus hi era o no hi era, perquè aquest no era el tret que m’havia quedat marcat amb força després de la lectura. Després explicaré per què ho dic, això. I quan la vaig resseguir text per text, novel.les juvenils o de totes les edats, em vaig trobar que Reus, el Baix Camp, era la pissarra on s’escrivien els relats de la Maria Lluïsa Amorós. Que hi era present d’una manera inequívoca, amb tots els seus detalls de realisme, però no me n’adonava, de la mateixa manera que quan llegim una frase escrita amb guix en una pissarra (també podria dir a la pantalla de l’ordinador), no ens mirem de què està fet el material de la pissarra si no ens incomoda per llegir, és a dir, si no pren el protagonisme al que hi busquem (si brilla, si no deixa que les paraules es vegin ben guixades, si fa bonys). Si no és que siguem fabricants de pissarres. O crìtics literaris, o conferenciants-articulistes perepunyetes, com en aquell cas em tocava fer a mi.
Quan he llegit aquest llibre que avui presentem, Me’n torno al carrer Kieran, he pensat en aquella conferència i aquell article, que es va publicar en un llibre sobre Reus a la literatura contemporània. Perquè hi he tornat a trobar Reus, els carrers i les places, el centre de secundària, el Baix Camp fins a la platja, la Pineda i el Far de Salou, i fins a les muntanyes de Prades. És a dir hi he trobat la constant del paisatge dels seus relats anteriors. Però l’hi he trobat de la mateixa manera que abans, com la pissarra que dóna contingut al missatge, que el circumda, l’organitza, el fa visible, com l’espai inevitable que es mostra perquè sense aquest espai no hi hauria discurs. Però amb la modèstia de ser només la dimensió necessària com perquè autora i lectors ens hi sentim còmodes.
I aquí és on volia anar a parar: aquest, com els altres llibres de la Maria Lluïsa Amorós, té el mèrit i la gràcia de ser fet des d’aquí i de mostrar aquestes coordenades espai-temps com a indrets inevitables del relat, però d’una manera tan natural que ni tan sols no ens qüestionem des d’on parla. Aquella persona que sigui del Camp de Tarragona, com és ara jo, com vostès, de seguida recorrerà carrers i places, carreteres locals i racons amb els protagonistes. Qui sigui de més lluny, resseguirà aquests carrers com un espai natural inevitable amb la naturalitat del qui espera una història que d’una manera irremissible ha de passar en algun lloc. Vull dir que s’hi sentirà igual de còmode, perquè el recurs està molt ben utilitzat, perquè la tècnica és correcta, i quan la pissarra no brilla ni fa bonys, ens l’empassem sense notar-ho; cosa que no vol dir que no hi hagi hagut feina i enginy per fer que ni brilli ni tingui bonys. Però no l’hi notarà.
És això el que fa que una història sigui acceptada com un relat universal, una història que passa en un lloc però que és absolutament vàlida per a qualsevol altre racó de món perquè allò que hi passa em passa també a mi, passa a la meva gent, forma part dels meus interessos perquè ha aconseguit enganxar-me en la lectura, perquè jo sóc una mica ells i ells són una mica jo.

Aquest és, de fet, el veritable atractiu de les obres de la Maria Lluïsa Amorós. De Me’n torno al carrer Kieran. Amb senzillesa aparent, com aquell qui no diu res, ens fa aparèixer l’un darrere l’altre una galeria de personatges joves molt ben dibuixats, complexos, amb contradiccions i reaccions imprevisibles, que tècnicament s’anomenen personatges rodons, precisament perquè no són esquemàtics, d’una sola dimensió.
El protagonista de la novel.la és en Bru. És major d’edat, divuit anys acabats d’estrenar, i està acabant de liquidar l’adolescència. Com els seus amics, es troba en aquella cruïlla definitiva en què has d’emprendre el camí sense crosses, en aquell moment difícil en què la pots encertar o errar d’una manera quasi definitiva (en aquesta vida només la mort és definitiva, i això també s’hi veu prou clar, a la novel.la), i que per fer-ho estàs ben sol.
És una novel.la de reptes, de personatges que, cadascú a la seva manera, ha de resoldre pel seu compte conflictes que li han de permetre trobar el seu lloc a la vida adulta, però els joves s’adonen, un darrere l’altre, que estan sols per afrontar-los. Els “grans”, la generació dels pares que els sostenia i protegia, en uns casos ha desaparegut físicament, com és el cas d’en Bru, que és orfe des de l’adolescència, en altres casos ha desaparegut darrere els seus propis problemes, com és el cas dels pares d’en Raimon, el seu amic de tota la vida, la seva segona família. O darrere la dinàmica de la vida quotidiana, com és el cas dels pares d’en Sesé, que es pensen que pagant les factures i accedint a tots els seus capricis ja fan el que haurien de fer.
Els joves, doncs, han d’afrontar d’una manera definitiva aquesta situació, han d’interioritzar que la seva vida els pertany i que viure pot ser un joc, però en tot cas un joc amb conseqüències.
No explicaré pas la novel.la, no m’ho perdonaria mai. Però parlaré d’alguns detalls que ens la fan recomanable, que ens indiquen que pot ser una bona lectura per a la gent jove, però també per a la gent gran, perquè a través d’aquesta novel.la els podríem descobrir una mica tal com són.
Com es poden descobrir els mons dels joves? No hi ha manera d’espiar l’interior d’una persona...
El cas és, però, que la tècnica de la primera persona narrativa, el fet que el protagonista orfe conti personalment el darrer estiu d’adolescència com si ens parlés directament, el moment crític en què passa de la protecció a la intempèrie, ens acosta molt més l’interior d’aquest personatge, crea la il.lusió que ens fa una confidència i fa que el lector s’hi pugui identificar. El lector va descobrint, a través de la pròpia descoberta d’en Bru, dels seus dubtes, les seves pors, la descoberta de les seves grans i petites passions, que ja res no tornarà a ser igual, que els jocs d’enamorament adolescent ja no serveixen per enfocar la vida adulta, i que el “sexe, drogues i rock-and-roll”, tal com feia l’expressió de la generació dels seus pares i d’algun altre personatge del relat, són coses que s’han de prendre molt seriosament. No hi falta el conflicte de triangle amorós, que tants maldecaps provoca, i no tan sols en el pas de l’adolescència a l’edat adulta, el conflicte entre estudis, vida professional i vida fàcil, fins i tot se’ns mostra la figura del post-hippy, un home granat que ha anat d’ací d’allà i que torna al seu poblet de muntanya com a darrer reducte on vol intentar portar una forma de vida que l’ha anat desadaptant de la família i la societat. Aquest personatge és un bon mirall del que poden esperar els joves, encara que a casa seva tinguin recursos o propietats que els permetrien viure sense problemes una temporada...

Un dels valors interessants d’aquest llibre és la manera com es planteja que el protagonista s’encari, d’una manera adulta, a la mort dels seus pares i, per tant, a la seva vida. En aquest cas, és interessant destacar que l’Eulàlia, la mare d’en Bru, parla també en primera persona i el seu fill (i els lectors) descobreixen quina va ser la seva descoberta de l’edat adulta a partir d’un diari personal que en Bru descobreix quan comença a regirar armaris i calaixos, és a dir, en el moment que es comença a fer preguntes. D’aquesta manera, passat i present, diferències i semblances malgrat el pas de les generacions, vénen a primer pla de la lectura i són viscudes de manera directa.
Per tant, no només els adolescents actuals són els protagonistes del relat, sobretot en Bru, en Raimon, la Cèlia i en Sesé (que és l’ovella negra de la colla, condició que es traballa a pols cada dia i cada nit que passa), sinó també l’Eulàlia, la mare d’en Bru, mitjançant la tècnica de portar al present, mitjançant els escrits al diari, un present de la generació anterior.

Hi ha tot de recursos que porten els lectors cap a l’indret de les sensacions i els sentiments. Les sensacions a través del cos, del contacte de les pells, del joc amorós, relatat d’una manera explícita però amb una naturalitat que el fa del tot real, la sensació d’independència, a través del gest d’en Bru, que es decideix a instal.lar-se al pis tancat on havia viscut amb els seus paes, i que no havia visitat des de la seva mort: una independència que li comporta l’espai propi, de què parlava la Virgínia Woolf, però també l’assumpció de la solitud. I, des d’aquesta solitud, el projecte de retornar al seu espai vital, des d’on ha decidit construir la seva vida. En aquest cas al carrer Kieran, on l’havia acollit la tia-àvia Àgata fa cinc anys. I sembla que fins ara no ens adonem de com és d’extraordinària aquesta acollida. Però un lloc des del qual no li caldrà renunciar a res, si totes les parts que estan implicades en el joc de relacions responen tal com toca.
No hi falten, tampoc, els conflictes de sentiments. La manera com s’afronten les conseqüències d’un accident, en aquest cas de moto, i com cal jugar entre la pietat, la compassió, l’acceptació, la covardia o la valentia. El lector es veu obligat a seguir en Raimon a l’hospital després d’un gravíssim accident de moto, encara que potser voldríem fer com en Sesé, que no hi vol posar els peus, i es veu obligat a prendre partit sobre el tema. I a prendre partit també en el conflicte de parella dels seus pares, en Josep i la Marta, que ens mostren que els pares no sempre hi són per fer de pares, sinó que de vegades també fan d’adolescents...
No hi falta tampoc el dilema moral que es pot plantejar al capdavall el lector, la lectora, un cop acabat el llibre, que el pot portar a prendre partit per una o altra solució... Ni la idea que, malgrat tot el dolor que hi ha escampat de cap a cap d’aquest estiu de trencaments dels esquemes clàssics, d’aquest estiu que marca un pas de ratlla definitiu, hi ha una manera de buscar camins de llibertat en plenitud. Perquè de vegades, quan un es pensa que està sol i que ho ha deixat tot i el seu destí és la renúncia, s’adona que tampoc no és ben bé així, perquè som també dels altres, dels qui ens estimen, dels qui ens busquen, d’aquells que no es resignen a tancar portes i a aixecar murs encara que sembli molt difícil recórrer camins complicats.
I aleshores hi trobem aquesta idea tant de gent jove d’ara que el futur pot ser a qualsevol banda, perquè en realitat se’l fa un mateix: a l’epoca de la tieta Àgata, la tia-àvia que se’n va anar a Irlanda, al carrer Kieran de Cill Chainnigh que per a en Bru sembla vellíssima, però que potser no ho és tant, que s’hi va casar i s’hi va quedar, aquesta fugida era vista com un desarrelament i era viscuda com a tal. A l’època d’en Bru, l’espai és el món i moure-s’hi no és un problema, sinó un goig.

Per a aquelles persones a les quals un llibre porta a un altre, anoto que els ptotagonistes d’aquest llibre són els adolescents d’Aquella tardor a Leprechaun de la mateixa autora, Cruïlla, El Vaixell de Vapor, 1987। Aquí, evidentment, han crescut i tenen tot un món d’experiències i maduracions al darrere.

És un goig aquest darrer llibre de la Lluïsa Amorós perquè enganxa a la lectura, perquè en algunes pàgines ens té amb el cor encongit per saber com s’ho faran els personatges, en altres els anem seguins amb el pols accelerat, perquè ja veiem que la cosa no pot anar, en altres ens relaxem i fruïm com ells de la delícia dels sentits... un relat que ens implica i no ens deixa indiferents.
Felicitats a la Maria Lluïsa Amorós per aquesta manera aparentment senzilla de contar les històries, una cosa certament difícil, aquesta aparença, aquesta facilitat, que és la que caracteritza el mestratge de les obres ben fetes. I felicitats per haver triat, un cop més, uns personatges i una trama capaços d’implicar-nos, tinguem l’edat que tinguem.