Xerrada a la presó de Tarragona.
Què en podem treure de l'escriptura? De què ens pot servir imaginar històries i contar-les? Sobretot si la nostra és una situació extrema, com la de privació de llibertat. Aquest és el tema que m'ha portat avui a la tarda a la presó de Tarragona, convidada pel mestre Xavi Ferré, i que hem discutit i practicat amb un grup molt nombrós de reclusos. Mai no havia estat en una presó, i la de Tarragona m'ha sorprès. Esperava, segurament, un indret més sòrdid i unes persones més hostils a la idea d'haver d'aguantar una xerrada sobre literatura. He recordat la meva primera experiència d'escriptura literària: era l'any 1979 i jo era a Madrid preparant unes oposicions, vaig passar un mes llarg, prop de quaranta dies, tancada en un col.legi major, preparant les proves; al carrer feia una calor d'infern, millor no sortir. A la nit, la cremor de l'asfalt pujava de terra com un baf infernal i feia desistir de provar de prendre la fresca. No hi havia aire condicionat i tots els companys estudiaven, cadascú tancat a la seva habitació, ningú no estava per converses ni diversions. Jo m'avorria, sentia una mena de claustrofòbia insuportable i ja no era capaç d'estudiar ni una línia més. Aleshores, per alliberar-me d'aquella sensació opressiva, vaig començar a imaginar un univers distint, un lloc i un temps on passaven unes altres coses, uns personatges que eren lliures, que jo podia fer anar per on volia... Amb aquest record he encetat la xerrada. Escriure, imaginar un relat, ens permet crear una realitat distinta, organitzar-la com si el món que dibuixem fos un teatre de titelles on nosaltres movem tots els fils, on triem personatges, vestits, veus, escenaris i peripècies... com petits déus, tal com deien els creacionistes de principis del s. XX. Hem imaginat que posàvem les bases d'un relat nou. Hem triat els ingredients entre tots: un castell, una presó, un cavall alat immortal, una princesa, plantes: maria, i més personatges: Bob Marley; i acció: un viatge. I hem donat corda al relat, el somni de Bob Marley, el viatge a cavall de la imaginació que el duu al castell on l'espera la princesa, el despertar dur a la cadira d'un bar... Penso que per uns instants, tots plegats, ens hem oblidat d'on érem i ens hem deixat portar pel desig del que imaginàvem. Hem fet broma. Els relats són per a això, per transcendir l'horitzó quotidià, per tastar el plaer d'una dimensió distinta on podem posar les regles, però de manera que el discurs apel.li al gust estètic.
He après que en una presó no te'n pots sortir amb qualsevol cosa... que un públic divers de totes les diversitats, no necessàriament entregat d'entrada al tema que es proposa, pot convertir en un èxit la primera setmana literària que ha organitzat amb tota la gosadia del món en Xavi, amb el suport dels altres educadors de la presó. Molts èxits i per molts anys. I que en la propera ocasió, tal com hem dit al marxar, no siguin ja ells el públic de la meva conferència.
