Novel.la i poesia: enllaçar Vinyoli

Escriure novel.la és un exercici de ritme sostingut. Arrossegues una novel.la al llarg de les setmanes i dels mesos, els personatges se t'acomoden a la vida i et segueixen arreu on vas. I en els moments més impensats del dia (o de la nit), t'atabalen exigint detalls i solucions a la seva peripècia. Hi ha moments en que, ficats en aquesta cursa de llarga distància que és la novel.la, et vénen ganes de tastar un discurs concís, que es comenci i s'acabi en un instant. Un poema. Sovint recorro a poemaris que conec de temps i de vegades, com ara a La maleta sarda, un poema, un fragment, em serveix perquè els personatges s'aturin un moment, fugin dels detalls banals de la seva vida quotidiana, i sentin a la pell la profunditat d'una música, l'aleteig lleu d'una metàfora. L'Eulàlia i en Ramir (pensava en en Ramir el Monjo quan el vaig batejar), s'encanten amb aquest poema de Vinyoli: Runa, es diu. Els meus, són dos personatges jubilats que no es resignen a tenir la vida acabada. Jo tampoc. Lentament, un dia darrere l'altre, agafo la runa dels dies passats i novament edifico. Diu Vinyoli:

Mira: sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa’t com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico.