El poeta anglès Percy B. Shelley (1792-1822) va escriure en un poema l’epitafi que Keats hauria volgut sobre la seva tomba: aquí descansa aquell el nom del qual fou escrit en l’aigua.
Escriure en l’aigua... justa metàfora que ens parla també del procés d’escriure una novel.la. En el moment de fixar amb paraules un univers que es va formant a mesura que escric, tinc damunt la taula i a la memòria de l’ordinador un munt de notes, imatges i sons, a partir de les quals articulo el relat. El relat va creixent, d’acord amb la idea inicial. Però sovint m’ocorre, arribada en un punt, que m’adono que les previsions que havia fet són insuficients i només quan ho estic escrivint m’adono que la matèria a la qual vull donar forma amb les paraules, no és més que una pinzellada superficial que no aguantarà l’embranzida dels personatges i l’acció. A El llegat dels filisteus va ser el moment de deixar un objecte en un pou sota els estels del desert quan em vaig adonar que no en sabia prou de pous i de deserts com per continuar escrivint, i me’n vaig anar al Sahra per poder acabar la novel.la. Ara, a La maleta sarda, estava a punt de tancar un personatge a la presó i m’he adonat que em faltava informació sobre els procediments legals, perquè potser, amb les dades que havia donat, la presó no estava prou justificada. He de tornar enrere, doncs, i refer traces, detalls, camins, he de refer la vida dels personatges. Això, comparat amb la impossibilitat que tenim de tocar res del que ja hem fet a la vida real, abocats inexorablement al futur, és extraordinari.
Escriure en l’aigua... justa metàfora que ens parla també del procés d’escriure una novel.la. En el moment de fixar amb paraules un univers que es va formant a mesura que escric, tinc damunt la taula i a la memòria de l’ordinador un munt de notes, imatges i sons, a partir de les quals articulo el relat. El relat va creixent, d’acord amb la idea inicial. Però sovint m’ocorre, arribada en un punt, que m’adono que les previsions que havia fet són insuficients i només quan ho estic escrivint m’adono que la matèria a la qual vull donar forma amb les paraules, no és més que una pinzellada superficial que no aguantarà l’embranzida dels personatges i l’acció. A El llegat dels filisteus va ser el moment de deixar un objecte en un pou sota els estels del desert quan em vaig adonar que no en sabia prou de pous i de deserts com per continuar escrivint, i me’n vaig anar al Sahra per poder acabar la novel.la. Ara, a La maleta sarda, estava a punt de tancar un personatge a la presó i m’he adonat que em faltava informació sobre els procediments legals, perquè potser, amb les dades que havia donat, la presó no estava prou justificada. He de tornar enrere, doncs, i refer traces, detalls, camins, he de refer la vida dels personatges. Això, comparat amb la impossibilitat que tenim de tocar res del que ja hem fet a la vida real, abocats inexorablement al futur, és extraordinari.
La novel.la no és allò que es reflecteix en un mirall que algú passeja al llarg d’un camí, tal com va escriure Stendhal. Més aviat és escriure en l’aigua fins que el paisatge, aferrat a l’arquitectura del discurs, pot agafar forma i sortir del mirall, com una altra realitat creada. Durant el procés, el mirall de l’aigua aguanta la solidesa de la imatge creada i ens fa veure a cada moment si funciona, si ens pot fer imaginar un món coherent
