Homenatge a Gerard Vergés

Des de "La maleta sarda", un tast de la poesia de Gerard Vergés, que avui homenatgen a Tortosa

Parlo d'un riu mític i remorós

	Tot sovint penso que la meva infància
	té una dolça i secreta remor d'aigua.
	Parlo de la verdor d'un delta immens;
	parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
	com volves vives de la neu més blanca)
	i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
	d'un pit de noia gairebé entrevist).
	I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
	com la pedra llançada per la fona,
	de l'anguila subtil com la serpent,
	la tenca platejada de les basses.
	Parlo del llarg silenci on es fonien
	l'aigua dolça del riu, la mar amarga.

	Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
	parlo —Virgili amic—de l'horta ufana,
	dels tarongers florits i l'api tendre,
	de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
	(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

	Parlo d'un riu antic, solcat encara
	pels vells llaguts: els últims, llegendaris
	llaguts, tan afuats com una espasa,
	i carregats de vi, de llana, d'ordi,
	i amb mariners cantant sobre la popa.

	Parlo d'un lent crepuscle que posava
	or tremolós a l'aigua amorosida,
	punts de llum a les ales dels insectes,
	solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l'aigua en el record.

Best sellers, o el futur que ens espera

Per diverses bandes m'està arribant la notícia que els nostres editors estan preocupats per la crisi econòmica i que això incidirà en el grau de valentia amb que arriscaran en les futures col.leccions de temporada.

Diumenge passat veia com el suplement del diari Avui (Plaers) dedicava unes quantes pàgines al fenomen del best-seller ("S'ha escrit un"... best-seller!, escrivien a la portada, manllevant el títol a la coneguda sèrie de televisió de la Jessica Fletcher, per cert, de relats negres). Avui, a les pàgines de cultura del mateix diari (aprofitant que és un semifestiu, perquè a Barcelona fan festa) repassaven els futurs hits de la temporada de tardor-hivern a Europa. Tot en clau de literatura d'èxit, de fenomen de masses, incitant a l'admiració i l'emulació dels monstres que aconsegueixen seduir les multituds.

Retinc algunes coses que m'han vingut al cap mentre llegia sobre el tema:

M'agraden les novel.les ben fetes, les bones. Per tant, alguns dels best sellers que s'hi anomenaven m'agraden. Perquè tenen diversos nivells de lectura.

S'ha remarcat que un best-seller és capaç d'arrossegar a la lectura quantitats ingents de persones que habitualment no llegeixen (o que no llegirien una altra cosa que llibres d'èxit). Benvinguts, encara que només sigui esporàdicament. Però l'obra que ens interessa als que ens agrada llegir és aquella que, per sota d'aquest nivell superficial que arrossega les emocions de les multituds, té mil i un matisos per al gaudi dels experts, jocs de llenguatge, jocs de referència a altres llibres, a altres personatges, quantitat d'elements que cada vegada que llegeixes el volum (o en etapes diferents de la vida) et fan descobrir coses noves, perquè el pots relacionar amb altres llibres descoberts, amb altres llenguatges, altres arts.

Vista la gran quantitat de títols que es publiquen ctualment a tot el món occidental, el pes del mercat en llengua anglesa i l'amenaça que la crisi econòmica també afecti el funcionament del mercat dels llibres, em pregunto fins a quin punt la indústria editorial, sense deixar de ser indústria (i per tant, de plantejant-se la honorable tasca de guanyar diners) arriscarà en projectes sòlids en combinació amb els productes de venda segura (els de masses). O si, poruga, s'abocarà de cada vegada més al producte prefabricat de fòrmula segura.

Hi havia llibres que no havien nascut com a fenòmens de masses i que el públic ha fet créixer malgrat la reticència inicial dels editors. N'hi ha que s'han "descobert" molt enllà del seu temps.

També n'hi ha d'altres que mai no seran productes de masses, però és imprescindible que hagin existit per al progrés de la literatura, per al devenir de la cultura.

Aquests dies, veig, amb plaer, com El Llibre dels Fets, del rei en Jaume, treu el nas a internet. I és que els fenòmens literaris no només passen per la indústria i les llibreries.

Base precària

Aquestes festes de la Mercè he passat per la plaça Allada Vermell, de Barcelona, per veure un espectacle de carrer. En acabat, un got i un bocí de pizza en un racó interessant.

En abaixar la vista, jo que m'adono que la taula no tocava de peus a terra. La solució que hi havien trobat la gent del local, em va recordar la manera com els meus parents de Cuba encaren els reptes de la vida quotidiana quan no tenen les eines de recanvi necessàries... Un parell de llaunes de te en equilibri fan el fet.

Que la taula s'aguanta de miracle? Hi ha tantes coses aparents fonamentades en una base precària...

Josep Irla, el President que la gent no coneix (i II)

Avui he assistit, al Palau de la Generalitat, a l'acte d'homenatge al President Josep Irla, que ho va ser de la Generalitat en els anys que van de 1940 a 1954 i va morir el 19 de setembre d'avui fa cinquanta anys. No m'havia plantejat el fet, però quan he escoltat la frase m'ha emocionat: és l'únic president, en la llarga història dels càrrecs de la Generalitat, que té 649 anys d'antiguetat com a institució, que en cap moment del seu mandat no va ocupar el setial destinat al seu càrrec, que no va posar els peus al Palau de la Plaça de Sant Jaume. I, tampoc, a la Catalunya del sud.

Sembla, ha dit el vicepresident del govern, que només coneixem els presidents de la Catalunya triomfant i que, en canvi, passem de puntetes per la memòria de la Catalunya de les hores adverses, a penes sabem alguna cosa dels qui han viscut temps revoltats, difícils, controvertits, com és el cas de Lluís Companys, que va viure la guerra i l'exili i va ser dep

ortat i afusellat pels feixistes el 1940; o Josep Irla, que va viure la totalitat del seu mandat a l'exili.

En aquest cas, doncs, l'homenatge i la vindicació eren un cas de deure col.lectiu, tal com ha remarcat el President, cívic i patriòtic.

En alguns moments dels parlaments se m'ha posat la pell de gallina, sobretot quan en Josep Maria Roig Rosich n'ha fet una semblança biogràfica. Anoto algunes frases que he retingut al vol, com quan era jove i anava a classe a la facultat.

S'ha remarcat d'ell que va ser un home honest i senzill, que més aviat defugia la primera línia dels focus, no era un gran orador, però en les primeres eleccions de la República, que es feien pel procediment de llistes

 obertes, on cadascú votava directament la persona que volia, va ser el candidat amb un percentatge més alt de vots de tots els que es van presentar a Catalunya. I en el seu itinerari polític (va començar de regidor a Sant Feliu de Guíxols, després alcalde, diputat, etc), mai no va perdre en cap de les eleccions a què es va presentar. Era un home més eficaç i pragmàtic que d'aparença brillant. Va marxar cap a l'exili sense res, era el 28 de gener de 1939, ell tenia 63 anys, va viure a l'exili la resta dels seus dies i va morir pobre.

Un altre aspecte a remarcar, i no pas banal, és la seva valentia: la d'un home que assumeix un càrrec a l'exili quan al seu antecessor, el President Companys, precisament per ser-ne, l'acabaven d'afusellar.

No és un home que arriba a la Presidència per casualitat: ell havia recorregut tots els esglaons de la política, des de baix, era un home preparat, un home conscient, un home pragmàtic.

També s'ha dit que era un home ferm, sorrut, tossut, íntegre, auster i modest.

Un home amb sentit de país per sobre les diferències de partit.

El President del Parlament ha recordat una frase d'Irla, que va dedicar a Macià, i que se li pot ben bé aplicar:

"Bo és que els pobles no oblidin aquells que més abnegadament els han servit".

El President de la Generalitat ha remarcat que Irla garanteix la continuïtat de les institucions catalanes. Amb les institucions s'expressa la continuïtat de la consciència col.lectiva. Les institucions són l'eina bàsica per construir allò que som. 

A la sortida s'ha obsequiat els assistents amb una "Petita història del President Irla" (ed. Mediterrània), amb dibuixos de la Pilarín Bayés i text de Josep Francesc Delgado, que també han assistit a l'acte.

Entre el text i el llibre, la incertesa

Vaig acabar la redacció i revisió de La maleta sarda fa un mes i mig. Fa anys que escric novel.les. M'he anat acostumant als llargs períodes de ritme sostingut en què no pots perdre de vista el món complet de la ficció que escrius mentre la vas desgranant en frases i pàgines. Com més llarg el període, més difícil, perquè vol dir passar lliscant per damunt de mil i un detalls de la vida quotidiana, de les persones, de la feina, de la vida, pendent només d'aquell somni, sense perdre'l de vista abans de poder-lo atrapar en la seva complexitat, d'haver-lo escrit almenys en una primera versió. Després, la revisió, comporta més aviat una operació estilística, la base del món imaginari ja està fixada, individus i accions mouen desigs, passions, carn i sang com a la vida.

Ara, en el parèntesi inevitable entre el text i el llibre, és com una petita síndrome d'abstinència. Visc sense la novel.la que m'ocupava el pensament.

M'havia proposat començar una altra història. De fet, la tinc al cap, vaig buscant documentació, de tant en tant hi penso. Però encara no li he permès que se m'instal.li a la vida. No sabria abandonar la criatura que vaig enllestir fa un mes i mig sense saber quina sort acabarà tenint, quina és la impressió de les primeres lectures.

Faig per no pensar-hi.

Però sempre hi ha un dia que, com avui, m'agafa el mono de tenir el cap ple d'un món complex, d'haver de barallar-me amablement amb personatges i paraules. Llavors desitjaria haver completat el cicle del llibre anterior. Perquè de vegades he anat escrivint dues i fins i tres coses alhora (novel.la i assaig, o dos tipus molt diferents de novel.la), però mai no m'he pogut concentrar del tot en una cosa nova fins que no he sabut que el cicle de l'antiga estava tancat, que no se'm demanaria cap més revisió ni relectura, que podria somniar al marge d'aquell món que em resisteixo a allunyar de la memòria per si m'hi he de tornar a posar...

Josep Irla, el President que la gent no coneix (I)

Aquest divendres que ve, 19 de setembre de 2008, farà cinquanta anys que va morir a l'exili, a Sant Rafael de Provença, el President més desconegut de tots els que hem tingut els catalans al capdavant de la Generalitat. Es deia Josep Irla i Bosch.

Ho va ser de 1940, després de l'assassinat de Lluís Companys pel règim de Franco, fins que hi va renunciar per motius d'edat i salut, el maig de 1954. Va prendre el relleu de Companys, d'acord amb el que establia l'Estatut interior de Catalunya, perquè era President del Parlament. Eren uns moments d'espera en la derrota, en què els exiliats republicans podien pensar que els aliats els ajudarien en la seva lluita contra el feixisme si l'aconseguien vèncer. Així es va evidenciar el 1945. Irla, des de l'exili, va nomenar un govern de personalitats internacionals, persones de prestigi, per poder fer pressió diplomàtica davant dels governs democràtics del món. Però va morir a Sant Raphael sense veure la importància del seu sacrifici ni poder endevinar quan seria possible el retorn de les llibertats.

Josep Irla va ser el pal de paller d'un govern a l'exili que va haver de veure com aquest ajut, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, no venia. Va ser la baula que va fer possible la continuïtat de la Institució que, d'altra manera, a la mort de Franco, no hauria pogut ser restaurada.

La tornada de Tarradellas suposa la continuïtat de la legalitat que havia mantingut la institució a l'exili, i explica fins a la gent que sap més poques coses per què la Generalitat de Catalunya no és una pura i simple autonomia d'Espanya, perquè no neix amb l'estat de les autonomies (que intenta homogeneïtzar-les totes), sinó que és anterior i entronca amb una legalitat també anterior.

Hi ha qui pensa que hem tingut sis o set presidents de la Generalitat, fins i tot en sap alguns noms. Els set darrers, però, només són els que corresponen a la Generalitat restaurada pel gest sobirà de Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 (que va haver de negociar, en no

m del poble català, el bescanvi de la República c

atalana per la restauració de la Generalitat de Catalunya, que havia estat derogada amb la derrota de l'11 de setembre d

e 1714. 

La continuïtat, que va fer possible Josep Irla des de la seva presidència desconeguda i resistencial, es materialitza amb l'arribada de Tarradellas i es consolida amb les primeres eleccions democràtiques. En realitat hem tingut fins ara 128 presidents d'una institució que l'any vinent complirà els seus 650 anys d'existència.

Josep Irla va ser un home auster i honest, un home treballador, de profundes virtuts republicanes. Parlaré de la seva personalitat en els dies vinents, per commemorar el cinquantenari de la seva mort. 

Les Quatre Barres en un graffitti dels cromanyó

Els cromanyó ja pintaven les Quatre Barres

Les pintures de coves de Niaux són del Magdalenià, les van fer durant la darrera glaciació. A l’entrada, la guia ens indicava que les persones que havien fet aquells dibuixos magnífics ja eren com nosaltres, sàpiens-sàpiens, i no eren de cap manera homes peluts.

Recordo que en aquest moment he comentat: doncs un dels nostres avantpassats bé que ho era, pelut, li deien Guifré el Pelós. Hem rigut. No tenia cap ànim de faltar al respecte al que va ser el primer comte sobirà català, conegut com el creador de la nació catalana perquè no tan sols va estendre considerablement els territoris dels seus comtats, sinó que a la fi els va deixar en herència als seus fills en un gest d’independència del rei franc, de qui havien sigut vassalls, fins aleshores, ell mateix i els comtes anteriors.

Ha estat un comentari carinyós.

Hem entrat a la cova a les fosques, amb un fanal i sense càmera de fotos. La guia ens anava mostrant les pintures. A la primera cruïlla d’aquell avenc immens, la sorpresa, i l’esperit del Comte Guifré alenant-me al clatell: reprodueixó els signes que hi havia de la paret, que a la sortida he fotografiat d’un llibre que hi havia a la recepció (sense pagar drets d’autor), perquè no n’hi havia per a menys. Allà, a la primera zona de signes, hi havia quatre pals, com les nostres quatre barres. A l’interior de la cova, tot i que no es visiten les galeries en tota la seva extensió, hi ha altres indrets en què els signes són senyals de dits, en nombre variable, reproduint la llegenda de les quatre barres en carbó o en òxid de ferro. Quatre barres, cinc, sis... Als llibres sobre Niaux, hi són.

La nostra Senyera té quatre barres vermelles sobre fons d’or. L’origen de les quatre barres és llegendari. Diu que a finals del segle IX el rei franc Carles el Calb va concedir al comte Guifré el Pelós un escut amb fons d'or per haver lluitat valerosament al seu costat contra els normands. En la batalla, el comte va ser ferit. Llavors el rei, xopant la mà del comte en la sang que brollava del seu pit, li va fer marcar el senyal amb els dits sobre l’escut llis. Des d’aleshores, les quatre barres varen ser la senyera reial del comte de Barcelona, i més tard de la Corona.

Tot i que la llegenda data del segle XIV, jo ja sabia que la Senyera és una de les banderes més antigues del món. Les barres pintades apareixen en caixes d'enterrament reial al segle XI, un segle abans que qualsevol altra.

El que no sabia és que molt i molt abans que Guifré el Pelós nasqués i que les nacions europees modernes traguessin el nas al món, un cromanyó eixerit ja havia fet a Niaux el graffitti de les Quatre Barres.

"El Segadors" no commemora cap derrota!

"Els Segadors" és l'himne nacional de Catalunya

Avui al matí, Diada nacional de Catalunya, llegia en un article d'opinió del Diari Avui una opinió certament indocumentada, en què es feia gracieta del nostre himne nacional, s'hi deia que és lleig i remarcava "l'absurditat de posar-nos drets i cantar, enardits, en record d'una derrota".

Doncs bé, al marge de gustos (i perplexa davant d'aquesta mania que tenim molts catalans de trobar lleig, ridícul i prescindible el que tenen, amb més o menys orgull, tots els països del món), m'ha cridat l'atenció el poc coneixement que tenim dels nostres símbols. I si comentaris errats d'aquesta mena els fa una persona llegida, no vegem què deuen saber els qui han llegit molt menys.

Sap greu que com a país siguem tan ignorants de la història i tinguem tan poca autoestima.

Com que segurament no és culpa nostra, vull aportar unes quantes dades i enllaços que ajudin a informar.

Els Segadors no commemora una derrota, perquè no fa referència a l'11 de setembre de 1714, encara que es canti durant la Diada Nacional i en els actes oficials (com a himne oficial del país, recuperat pel Parlament de Catalunya el 1993), sinó que fa referència al Corpus de Sang, que és un episodi històric que inicia la secessió de Catalunya de la Corona de Castella. El procés culmina en la proclamació de la República catalana per Pau Claris el 17 de gener de 1641.

L'origen de l'himne, doncs, data de la Guerra dels Segadors del s. XVII, que és un episodi victoriós en la fase que descriu l'himne, i crida a defensar la terra que s'alça en armes contra Felip IV, que no havia volgut jurar els Furs de Catalunya quan va prendre possessió de la Corona, davant la indignació de la Generalitat de Catalunya.

Per què, si no, la lletra de l'himne faria referència a la falç, al segar, o al mes de juny?

Com bona part de mites, el cant va ser reelaborat durant el Romanticisme a partir del que s'havia anat transmetent per tradició popular (no ho vam fer només els catalans, ho va fer tot l'Occident, països amb estat o sense. A l'empara d'aquest corrent, es van construir estats com Alemanya o Itàlia). La lletra actual (1899) és d’Emili Guanyavents i la música (1892) de Francesc Alió, que fa una versió moderna de la melodia popular.

Resumint, els Segadors és l'himne que sorgeix dels fets de la Guerra dels Segadors, o la Guerra de Secessió, o de la Independència, si ho voleu (1640), en concret el seu episodi conegut com el Corpus de Sang. Com "la Marsellesa", incita el poble a agafar les armes per defensar la llibertat. Que això és ridícul? Mira... trobo més ridícul no tenir memòria.

Així doncs, recapitulant, què és el Corpus de Sang?

El Corpus de Sang és l’episodi més significatiu que precedeix la guerra dels Segadors. A partir del maig de 1640 a Catalunya es va produir un alçament generalitzat del poble (al qual va donar suport la Generalitat) contra l’estada de l'exèrcit reial de Castella i contra l’ordre que els soldats fossin allotjats dins les poblacions catalanes. Algunes es van negar a obrir portes i van ser represaliades, com Santa Coloma de Farners, que va ser cremada. La revolta s'estenia. Era l’època de la sega. Els segadors, al crit de “Visca la terra!”, “Muiren los traïdors!”, “Muira el mal govern”, van encapçalar la revolta popular del 7 de juny de 1640, diada del Corpus Christi, coneguda com el Corpus de Sang. Els aldarulls es varen reproduir a Barcelona i hi va haver diversos morts, entre els quals el virrei Dalmau III, comte de Queralt, representant del rei de Castella. Aquest episodi va agreujar la ruptura entre Catalunya i Espanya i va ocasionar que els representants de la Generalitat busquessin el suport de França.

La guerra dels Segadors suposa la secessió d'Espanya: el dia 23 de desembre de 1640 Pau Claris alçà el sometent contra Felip IV i el 17 de gener va proclamar la República catalana.

El final de la història, sotmès a l'arbitri internacional, no és afalagador, però malgrat que suposa una pèrdua per a Catalunya, no comporta pas l'anul.lació dels seus drets i les seves llibretats.

L'evolució de la guerra, amb la presència dels exèrcits espanyol i francès sobre el territori, evidencia als catalans que els conflictes que havien tingut amb els castellans, es reproduïen amb els francesos, i s’allargàa força més enllà de la pau de Westfalia de 1648, fins a la rendició de Barcelona el 1652, assetjada per l’exèrcit i per la pesta. El conflicte es va dirimir el 7 de novembre de 1659 amb el Tractat dels Pirineus entre Espanya i França (el 2009 en farà 350 anys), pel qual França incorporava els territoris que actualment coneixem com la Catalunya del Nord: el Rosselló, la meitat de la Cerdanya, el Capcir i el Conflent, amb el compromís de respectar-ne institucions i drets, cosa que posteriorment no acomplí Lluís XIV.

El caçador de somnis

El caçador d'estels, de Khaled Hosseini, traducció de Marta Salvadó

Ja fa setmanes que el vaig llegir, una lectura d'estiu que vaig començar sense convicció però que immediatament em va enganxar, i em va meravellar adonar-me com, sense estar-hi predisposada, el relat (i la bona traducció) em guanyaven línia a línia. Venia d'una lectura prèvia, una altra novel.la de nens que no era rabiosament actual però que encara no havia llegit: El noi del pijama de ratlles. Estava indignada que, amb l'excusa dels nens, em colessin missatges ensucrats absolutament inversemblants des del punt de vista de la construcció d'una trama que volia ser realista (aquell camp de concentració amb zones d'esbarjo i filferrades que permeten entrar-ne i sortir-ne...), tot i que li reconeixia enginy i destresa.

Per tant, la història de l'amistat del nen ric i el nen pobre tenia mala peça al teler. Però de seguida em vaig adonar que no es tractava una història de nens. Amb una delicadesa extrema, amb la senzillesa del qui viu l'inevitable, sense esgarips ni histrionismes, s'anava obrint a la meva imaginació el món tens de l'Afganistan dels darrers temps de la monarquia de l'últim rei, Zahir Shah, amb els seus mercats acolorits, les profundes diferències socials, les passions humanes per damunt de les barreres i la diferència... el gaudi dels sentits, la vida plena de les criatures que vivien a ple aire. I el contrast amb l'Afganistan de l'integrisme, de la invasió soviètica, dels talibans.

El gran encert del discurs em sembla que és que no ens mostra cap drama que viuen els personatges, sinó que és el lector qui s'adona del drama, davant la senzillesa i espontaneïtat de les seves accions, fins en les situacions més cruels i més dures. I n'hi ha que ho són molt, al costat de la tendresa i la delicadesa de sentiments. És al lector a qui toca la part ètica, la part emotiva, la part d'imaginar tot allò, tal com era i tal com l'hem fet, una mica entre tots. És una manera de contar pausada, tranquil.la, segurament herència d'una cultura refinada, creuada amb l'occidental.

La història, que no penso explicar, la trobo bellíssima. Sorprenent i alhora universal. Quan el personatge que narra la història, ja de gran, se'n va als Estats Units perquè té recursos per fer-ho, es troba als Estats Units que allà, pare i fill, no són ningú, quan al seu país havien freqüentat el rei! Em recorda aquella gent que fa temps vaig conèixer a Cuba, quan vaig anar a fer un curs a la Universitat de l'Havana, i em contaven de professors, d'artistes, de persones qualificades, que havien travessat la mar en una balsa jugant-se la vida, i s'estaven a Miami rentant vidres de cotxes o fregant escales, els qui trobaven alguna feina... La dignitat dels immigrants, dels refugiats polítics, és alguna cosa que crida l'atenció del lector. I a mi em recorda l'aventura dels meus avantpassats... De vegades, quan el cop d'estat del 23 de febrer ho vaig pensar, em venia al cap en plena dictadura de Franco que si en un moment donat jo havia de marxar corrents cap a un país estranger, dedicada com estava a les Humanitats, no trobaria res enlloc per guanyar-me la vida, jo no sabia fer res que donés diners lluny de casa, en una societat de supervivència.

Avui, les noies del grup de lectura de la feina han votat que aquesta serà la propera lectura del nostre fòrum de represa de temporada. Alguna ja l'havia llegit. La relectura és un plaer que només mereixen les obres consistents.

Narcís Oller i Vilaniu, joc d'ironies

Pau Galceran i Josep Tomàs i Salvany (1839-1905)

Amb la intenció de fer algunes fotografies de les rases que s'esmenten a la novel.la Vilaniu, de Narcís Oller, avui, sota el xirimiri que ha durat tot el matí, he anat als Boscos de Valls, on Narcís Oller situa La Maiola, la finca on estiueja el diputat conservador Pau Galceran, i on s'està l'estiu de 1867, segons la cronologia que estableix la novel.la.

M'ha estat absolutament impossible resseguir la rasa del Serraller (Torrent dels Rossinyols a la novel.la), que baixa de la serra de Miramar, des del poble de Fontscaldes, fins al Francolí. Volia trobar la Font del Roure on van a cavall l'Albert Merly i la Isabel de Galceran, i el lloc on l'Albert, endut per un rampell romàntic, veu baixar la rierada en plena tempesta. Impossible. La font (la Mineta) està eixuta, tot i que l'arbre centenari és ben viu: és un pollancre, els roures són més amunt, per tota la finca. I els esbarzers han envaït el llit de la torrentera.

Llavors he anat a fer fotografies a la Maiola: la finca, la torre, la masoveria, la capella i la gàbia dels paons (els "pavos", que en diu el diputat). I hem estat conversant amb els masovers sobre la història del Bosc de Peixet, antigament anomenada "Buena Vista", i pertanyent al polític i escriptor vallenc afincat a Barcelona, com el mateix Narcís Oller, Josep Tomàs Salvany, de can Peixet (d'aquí l'apel.latiu de la finca).

M'ha fet gràcia pensar que segurament Narcís Oller, amic de Tomàs i Salvany, tal com ell mateix diu a les seves Memòries literàries, devia establir un joc de complicitats amb ell a l'hora d'escriure Vilaniu. Correspost o no, això no ho sé. El cas és que a la novel.la, la finca on estiueja el cacic del partit conservador, que veu els seus darrers esclats de glòria perquè és a punt de triomfar la Revolució de Setembre, pertany a la realitat a en Josep Tomàs i Salvany. La Maiola és el Bosc de Peixet. I a dues passes, o a dos-cents metres, hi ha el Bosc de Moragas, on estiuejava Narcís Oller des de petit. Des d'allà havien pogut veure passar personatges com Emilio Castelar, bon amic i correligionari de Josep Tomàs i Salvany, artistes i polítics. Però el més bo del cas és que Tomàs era republicà federal, més endavant Diputat a Corts pel Partít Demòcrata i, finalment, amb Castellar i durant la Restauració, membre del Partit Liberal.

És clar que quan Narcís Oller va redactar Vilaniu ja se sabia que el segle XIX donava per tancat un període de la història de domini aclaparador del conservadurisme i triomfava el projecte liberal. I que el mateix autor escrivia a La febre d'or que els casals que havien estat residència del Diputat Conservador, amo i senyor de Vilaniu durant els temps antics, eren ara el casino on pagesos i menestrals anaven a ballar els diumenges, aterrada la seva antiga glòria (en realitat els edificis on havia situat can Galceran hi havia la Cooperativa Agrícola), i avui hi ha, en una part de l'edifici, la seu d'Unió de Pagesos.

Però la ironia és que una cosa que ara podem descobrir a través de les hemeroteques, havia de ser un joc de paradoxes que comprenien els lectors, quan situaven perfectament la Maiola a la finca, precisament, del diputat republicà. La caiguda dels conservadors, doncs, ho era per partida doble per als lectors de la novel.la: l'una es produïa en la resolució argumental. En Pau Galceran abandona la població derrotat per les enraonies de la gent maliciosa, els seus enemics polítics en la facció més roïna (les Oques i el conco Riudavets), així com en en la lluita més noble el derrotaran l'any següent amb la Revolució de Setembre. L'altra caiguda que podien apreciar els lectors tenia lloc a la vida quotidiana, perquè allà on a la ficció vivia en Galceran, feia temps que s'hi havia instal.lat el diputat republicà i demòcrata Josep Tomàs i Salvany.

Es poden llegir detalls molt interessants sobre els Boscos a l'època que Narcís Oller situa la trama de Vilaniu a l'obra de Pilar Vives Corbella, L'estiueig al Bosc de Valls, publicada per l'Institut d'Estudis Vallencs.

visa per la imatge

20 anys de fotoperiodisme a Perpinyà

Amb el setembre i el retorn al ritme habitual de treball, s'encetava a Perpinyà la vintena edició del festival de fotoperiodisme "visa per la imatge". En realitat, sota la direcció de Jean-François Leroy, es presentava dissabte, escalfava motors el cap de setmana i ahir s'envolava definitivament.

Havia vist alguna exposició en anys anteriors i m'havia impressionat: en un festival de fotoperiodisme es veu tot allò que els periodistes han captat en imatges dels veritables esdeveniments del món, els bons, els dramàtics i els inconfessables. En la projecció al Camposanto, en pantalla supergegant, el món se't fica porus endins sense que ho puguis evitar i la denúncia de la violència, la injustícia, el drama, es fan tan elementals que no es pot fer altra cosa que sentir-se petit, minúscul, i afortunat.

Per proper, em va cridar l'atenció el fotoreportatge sobre els gitanos del barri de sant Jaume de Perpinyà, excel.lent, presentat en un muntatge sonor, amb rumba gitana original, evidentment, cantada en català, llengua que han preservat del tot, amb un accent perfecte, els gitanos.

Paga la pena arribar-s'hi. Cada dia hi ha activitats, aquesta primera quinzena de setembre, xerrades, fòrums,projeccions. I tota la ciutat desplega les exposicions en tota mena de locals, a cada carrer, que s'han afegit a aquesta mostra total que no deixa indiferent.

Ricard Salvat munta un espectacle Rodoreda

Ricard Salvat homenatja Rodoreda

Més que parlar de l'homenatge teatral, hauria de dir que Ricard Salvat ens regalarà d'aquí a molt pocs dies una nova ocasió de veure una dels nostres grans autors al teatre sense complexos. "Un dia. Mirall trencat", en el marc de l'any Rodoreda, és l'espectacle que ha preparat per arrencar-nos de la indiferència aquesta tardor i fer-nos pujar una miqueta l'autoestima. Avui llegia en una entrevista que li feien en un diari que deia que som un país provincià perquè ens embadalim amb mediocritats alienes quan el nostre potencial artístic és de primera línia, però ens fa cosa (o por, o vergonya) reconèixer-ho, deia això més o menys.

Estic d'acord amb ell. No sé de què tenim vergonya. Només aviso: no me'l penso perdre. Cap muntatge d'aquest director excepcional no m'ha deixat indiferent. És un luxe que una vegada i una altra, més enllà dels seus èxits a l'estranger, vulgui mostrar-nos el seu saber fer. Tenim una cita amb ell d'aquí a una setmana. Aleshores en parlaré...

l'AVANT, un servei lent... i els camins de la lectura

La Highsmith i Monzó

Sóc usuària del tren "Avant" des que van obrir la línia ràpida entre Lleida i Barcelona (jo l'agafo a Tarragona). Des de fa tres dies, tant a l'anada com a la tornada, aquest tren pressumptament d'alta velocitat, porta un retard d'entre deu i quinze minuts (el trajecte en dura 33), perquè a mig camí s'atura una estona perquè ens adonem que l'alta velocitat en aquest país és una broma. He anat a preguntar què passava i no tenen cobnstància de res, diu que estan obligats a indemnitzar a partir dels 16 minuts... encara en tenen un de marge. Però penso que no es tracta d'indemnitzar, sinó d'aquella mena de fatalitat que arrosseguem en aquest país d'ençà que es varen inventar les sigles RENFE, que ens conviden a treure'ns del cap la idea de pertànyer al primer món. Val a dir que només jo he anat a protestar... l'altra gent, resignadament, es veu que pensava que un quart de retard en un tren ràpid, acostumats com estem, tampoc no és gran cosa...

Però a la que anava. Mentre m'allargaven el trajecte, anava llegint un volumet de contes de la Patricia Highsmith, entre els quals hi havia "Notes d'un escarabat respectable". El conte comença amb aquestes paraules (tradueixo, perquè el llegia en una altra versió):

M’he mudat. Abans vivia a l’hotel Duke, en una cantonada de la plaça Washington. La meva família hi ha viscut durant generacions, i quan dic generacions vull dir com a mínim dues-centes o tres-centes generacions.

Fa temps havia tingut ocasió de treballar a classe el conte "Gregor", de Quim Monzó. El de l'escarabat que un bon dia es desperta convertit en un noi fati. Tothom li veu la paròdia amb La metamorfosi de Kafka, tothom hi troba la incrustació de la ranxera (amb música i tot) dels colomitos inolvidables que van cap a Zapooopaaaan! Fins i tot s'ha comentat que el conte citava un text de la Patícia Highsmith. Doncs bé, avui la meva lectura m'ha portat a la vista aquest text, que l'escarabat que acaba de convertir-se en noi del conte de Monzó pot llegir sense gaires problemes en un paràgraf d’un llibre obert que, en tancar-lo, ja no pot trobar. Alguns comentaristes de l'obra hi volen veure una metàfora. Doncs no senyor, és una cita textual, un exercici de joc intertextual (de la mateixa manera que el conte de Monzó reprodueix textualment frases de la novel.la de Kaafka, o la lletra de la ranxera), és un ecercici literari d'integració de discursos anteriors en el propi text, un joc ben fet i interessant. És la cita literal de l'inici del conte de la Higsmith i, per tant, el llibre obert que hi ha a la butaca és aquest. Ni tan sols aquesta aparent facilitat per a la comprensió babèlica de les llengües que es descobreix Gregor és una cosa original seva: s'intueix a Kafka (tot i que només funciuna en una direcció, ja que en Gregor Samsa no aconsegueix que els seus pares comprenguin el seu nou llenguatge), i és claríssim al conte de la Highsmith, on l'escarabat (que no arriba a converitr-se en persona, però que es mostra superior a moltes persones que viuen a l'hotel) diu que comprèn sense gaires dificultats el llenguatge dels humans. L'escena inicial, doncs, en què el noiet imagina que el poden aixafar i, sobretot, la final, en què esclafa els seus antics congèneres, és quasi literal del conte de la Highsmith.

Tot això ho dec al retard del tren de gran velocitat. No sé si posar-los una reclamació o donar-los-en les gràcies.

Tornar a Maigret

L'agost és un mes per llegir. I encara hi afegiria: per llegir ligth, si se'n té ganes. Ho he fet, ho estic fent, però m'he equivocat. He recorregut a les piles de llibres llampants que havia comprat un dia i que encara no havia llegit, perquè els tenia a mà... a la masia. Els llibres que m'hauria agradat llegir s'havien d'anar a buscar. I m'he dit: tira, és agost, no poden ser tan dolents si un dia els vàrem comprar i si editorials tan de nom com les més grans de casa nostra han pagat per traduir els títols i editar-los en col.leccions ben presentades, que fan tant de goig.
Error!

Vaig llegir amb un cert plaer però amb la sensació que contínuament m'aixecaven la camisa una novel.la de 62, La interpretació del crim, de Jed Rubenfeld. Com que Freud m'agrada i les batalletes amb Jung em recordaven els dies no tant llunyans en què encara feia classe de teoria literària, em vaig empassar la píndola. Vaja, vaig pensar, molt de pa de teoria i poc formatge de relat, moltes casualitats i una trama forçada, però amb un cert enginy. La traducció feia lliscar bé el llenguatge... Mira, es podia llegir. La cosa es va espatllar amb una altra novel.la de la mateixa editorial, una mica més gruixuda: Un amor dolç i perillós, de French Nicci. Em sembla que la vaig començar perquè anava d'uns alpinistes. Són la meva flaca, de menuda vaig llegir centenars de vegades un volum de les grans expedicions a l'Himalaia i un bon relat ben construït sobre el tema encara em fa emocionar. Vaja, aquí la trama patinava que era un gust! Era trepidant, ràpida, extrema... tan extrema que anava de sexe extrem, d'escalada extrema... però s'havia passat de dosi. Li van dir: els ingredients per fer un bon best-seller són aquest i aquest altre, un polsim de més ençà i un grapadet de més enllà... i hi va abocar el pot sencer de cadascun dels ingredients. Uf, encara em pica tot!, vaig pensar que no hi havia dret.

Vaig començar a llegir amb delit un altre volum, aquest d'Empúries, tan ben relligat que semblava que m'havien d'explicar alguna cosa de categoria. El conte número tretze, de Diane Setterfield. He de dir que quasi em va agradar, el clima, la perspectiva narrativa, l'atmosfera que juga amb els relats de Jane Austen i les germanes Brönte... ben aconseguida com a exercici literari de bon nivell, l'autora sap de què parla, ha llegit les classiques i recrea el mateix estil per fer una història nova que hi dialoga. Però l'interès pel joc literari, fins i tot l'admiració per la bona dosificació de la informació i la resolució de la trama, se m'ha tornat decepció per l'enfocament ensucrat i absolutament inconsistent de la personalitat de la narradora, que juga amb una mena de trauma de bessona siamesa que queda molt exòtic, però que espatlla el conjunt. Exagerat. Increïble. Per molt del dinou que vulgui semblar (amb sensililitats exacerbades pròpies d'un darrer romanticisme, amb dones que ploren i es desmaien per pulsions intuïtives, sentiments a flor de pell). El conte número tretze, al final, genial, breu i sorprenent... però amb el mal gust de boca d'haver combinat amb el conjunt ingredients fulletonescos massa exagerats... (encara que, de fet, ho és tot, un fulletó).

He agafat un parell de vegades Les Benignes, que diuen que és un extra... però no he aconseguit entrar encara en el to de la veu narrativa. Com si em fes sermons. Em venien a la memòria la Yourcenar i en Graves, i, la veritat, no podia continuar perquè aquells m'havien convençut i aquest no. Fins i tot l'Opoton de l'Avel.lí Artís Gener, amb la seva parsimònia de discurs, em lliscava millor... El volum pesa massa (és molt gruixut) perquè tingui humor d'endur-me'l al tren... ja tornaré a provar de llegir-lo quan faci més fred. No pot ser que tanta gent que la troba genial estigui equivocada.

Ara que, no sé qui assessora els títols que es publiquen d'autors estrangers. Tanta mania que té la crítica als meus col.legues d'aquí... el que he llegit en els darrers dos mesos, no ho haurien perdonat d'un autor de casa.

Però en fi, que ningú no digui que estic de mal humor perquè se m'han acabat les vacances. Per rescabalar-me, he tornat a Simenon. Una novel.leta curtíssima de l'editorial Empúries amb un final correcte, fruit d'un maneig professional dels fils correctament conduïts al llarg del relat. Com una bona samfaina després d'un empatx d'experiments maldestres de nova cuina.

Per què som tan esnobs?

Josep Anton Baixeras

La Tarragona cultural (i segurament la Tarragona democràtica) no hauria estat la mateixa sense en Josep Anton Baixeras (1927-2008). El vaig conèixer als primers anys setanta, de la manera com es coneixien els antifranquistes que lluitaven per la democràcia des d'instàncies unitàries: a la clandestinitat. Però també el vaig conèixer com a advocat, amb bufet instal.lat a la ciutat de Tarragona, i ben aviat formant part d'un nucli dur cultural que va treure la ciutat de la crosta provinciana de la postguerra. Va participar de la política activa (senador per l'Entesa) i de la literatura activa, amb Gabriel Xammar (no és casualitat que una de les obres de Baixeras sigui "El mas dels casaments") i, quan es van instal.lar a Tarragona, amb en Jaume Vidal Alcover i la Maria Aurèlia Capmany. Si hi havia una llibreria de referència (La Rambla, amb en Ramon Marrugat), també hi havia un local de tertúlies i copes: Poetes. I la mà estesa a la jove generació de joves escriptors: Magí Sunyer, Joan Cavallé, Josep Lluís Savall, Fermí Roig...

Ha publicat novel.la, teatre, traducció. Forma part d'aquella generació que va aconseguir, juntament amb la universitat Rovira i Virgili, la modernització cultural de les nostres comarques.

Avui l'hem acomiadat. Ens queda la seva obra i el seu record.

una novel.la japonesa molt poc japonesa

Kafka a la platja, d'Haruki Murakami

He de dir per començar que no hi entenc, de novel.les japoneses. Al llarg de la vida n'he llegides poques... recordo Shogun, Memòries d'una gheisa... i El que resta del dia, tot i aquesta darrera és d'un japonès que viu a Londres i per tant, no sé si és anglesa o japonesa. I em sembla que no gaire cosa més que m'hagi deixat emprempta.

Aquesta, la vaig comprar en un supermercat. A l'agost ja les fem, aquestes coses. I immediatament d'haver-la començat vaig dir que no la continuaria llegint perquè trobava que era una collonada. Ho he dit unes quantes vegades al llarg d'aquesta setmana passada. I, per a la meva sopresa, avui a la tarda m'he trobat a la pàgina 572, que és la darrera del llibre.

M'ha agradat? No ho sé. L'he acabada, que és molt, perquè jo no acabo els llibres que no em diuen res. Segurament l'he acabat perquè m'agrada el surrealisme i sóc una bona lectora de Borges. En realitat, tot i que l'autor s'entesta a relacionar el seu relat amb Kafka, a mi, durant tot el recorregut, em venia a la memòria El jardín de senderos que se bifurcan.

Per tant, no deu ser veritat que la trobava una collonada. Què hi he trobat, que m'hagi agradat? Hi penso amb calma: coses diverses. La impressió global de lectura és agradable. Què em crida l'atenció? Una desvergonya total a l'hora de barrejar móns: el real, el somni, el mite, la meravella. Un desinterès total per construir personatges creïbles. Una gran sensibilitat per parlar de literatura i, sobretot, un discurs sobre música totalment remarcable. Molt i molt bo.

Navegant, he vist que hi ha lectors que l'han pres com una novel.la iniciàtica, que remou el seu món interior. No ho nego. Jo m'he quedat més a la superfície i m'he divertit amb els diàlegs absurds dels personatges absurds que travessen els mons, plens de símbols. Per entendre'ns, m'agraden molt més els capítols que protagonitzen el duet Nakata (l'home que parla amb els gats)-Hoshino, que se les han d'haver amb Johnny Walker o el coronel Sanders, que els de Kafka Tamura, Oshima (personatge enigmàtic de cultura exquisida, tan perfecte o imperfecte com un jardí de pedres) i la senyoreta Saeki, massa ensucrats per al meu gust, tot i que al final ve a confluir tot en un mateix espai simbòlic: un laberint (el bosc) i una biblioteca. Tota lectura em retorna a Borges.

Aquí, com succeeix al Tirant lo Blanc, els personatges mengen, beuen, dormen i fan l'amor. El ritme és lent, sostingut, l'autor es recrea en reflexions i conceptes i les aproximacions als punts de vista narratius són eficaços.

Per a mi, doncs, una novel.la d'entreteniment que aporta alguna cosa més. Pàgines impagables, ironia i perspectiva de cultura global, en què el Japó tradicional ha quedat enrere, engolit pels mites culturals europeus però, sobretot, nordamericans.

Contes al tren

Una sorpresa agradable

Aquest matí he recuperat el meu costum d'abans de vacances i he agafat el tren per anar a la feina. L'AVANT portava tretze minuts de retard. Em direu que no és res, acostumats com estem als retards enormes (jo mateixa, mentre duraven les obres de l'AVE havia arribat a tardar TRES HORES per fer el recorregut de Valls a Barcelona, 100 km.). Però és un retard considerable per a un trajecte d'alta velocitat que només dura 35 minuts.

Quan tornava a casa a primera hora de la tarda, pensant que aquest país no va de cap manera, en passar pel control de bitllets un noi de posat agradable i somriure a la cara m'ha obsequiat amb un llibre. Era un volumet amb dos contes de Quim Monzó, que ja havia llegit feia molt de temps, però que ara m'han tornat a venir de nou i he rellegit amb plaer en el trajecte de 35 minuts (en aquesta ocasió, clavats) cap a casa. Per una banda de llibre en català, per l'altra en castellà. Contes amb tema ferroviari.

Jo sóc una lectora de Quim Monzó des del primer dia, trobo que és un autor de gruix que hem banalitzat massa, amb la conya del hi hi he he, però els seus relats no són gens superficials ni banals. Em dol que faci tant de temps que no publica textos nous de ficció (que no siguin refregits), però també entenc que la vida (i el periodisme) sovint arrossega cap a unes bandes que absorbeixen completament els grans talents i els exprimeixen tot l'enginy en altres tasques. Queda dit. Espero el Monzó postperiodista, si algun dia es decideix a tornar, el de les visions mordaces del món, el dels finals genials, el dels jocs malabars amb la imatge, el dels jocs novedosos de llenguatge a partir de situacions quotidianes, l'autor que ens ha salvat el conte després de Pere Calders i ens ha obert finestres al món del fantàstic, passant per la modernitat i donant-li el tomb per darrere. L'irònic, el sarcàstic, el lector d'autors americans i vulgaritzador de boleros...

Felicito la iniciativa de regalar volumets de literatura per als viatges amb tren, almenys a les línies de gran velocitat, que ja anunciava La Vanguardia fa cosa de quinze dies, però a la qual jo no havia fet cas, sens dubte convençuda que promocions i obsequis no em toquen mai a mi.

Avui he guardat el llibre que em duia de casa i he devorat en Monzó. Llàstima que després dels dos esplèndids contes del Monzó, l'editor ens hagi volgut torturar amb un article de Julià Guillamon sobre el Monzó dels contes al tren. Un text infumable i superflu, perquè no aporta res de nou a uns contes que no necessiten explicació perquè parlen per si mateixos. Amb dues notes biobibliogràfiques sobre l'autor, perquè qui no el conegui el situï, n'hi havia ben bé de sobres. És una pena espatllar el bon gust de boca amb un final sobrer i pedant, perquè el comentarista no arriba a la sola de la sabata de l'autor. L'avantatge de ser al final, però, és que te'l pots estalviar...