Amb la intenció de fer algunes fotografies de les rases que s'esmenten a la novel.la Vilaniu, de Narcís Oller, avui, sota el xirimiri que ha durat tot el matí, he anat als Boscos de Valls, on Narcís Oller situa La Maiola, la finca on estiueja el diputat conservador Pau Galceran, i on s'està l'estiu de 1867, segons la cronologia que estableix la novel.la.
M'ha estat absolutament impossible resseguir la rasa del Serraller (Torrent dels Rossinyols a la novel.la), que baixa de la serra de Miramar, des del poble de Fontscaldes, fins al Francolí. Volia trobar la Font del Roure on van a cavall l'Albert Merly i la Isabel de Galceran, i el lloc on l'Albert, endut per un rampell romàntic, veu baixar la rierada en plena tempesta. Impossible. La font (la Mineta) està eixuta, tot i que l'arbre centenari és ben viu: és un pollancre, els roures són més amunt, per tota la finca. I els esbarzers han envaït el llit de la torrentera.
Llavors he anat a fer fotografies a la Maiola: la finca, la torre, la masoveria, la capella i la gàbia dels paons (els "pavos", que en diu el diputat). I hem estat conversant amb els masovers sobre la història del Bosc de Peixet, antigament anomenada "Buena Vista", i pertanyent al polític i escriptor vallenc afincat a Barcelona, com el mateix Narcís Oller, Josep Tomàs Salvany, de can Peixet (d'aquí l'apel.latiu de la finca).
M'ha fet gràcia pensar que segurament Narcís Oller, amic de Tomàs i Salvany, tal com ell mateix diu a les seves Memòries literàries, devia establir un joc de complicitats amb ell a l'hora d'escriure Vilaniu. Correspost o no, això no ho sé. El cas és que a la novel.la, la finca on estiueja el cacic del partit conservador, que veu els seus darrers esclats de glòria perquè és a punt de triomfar la Revolució de Setembre, pertany a la realitat a en Josep Tomàs i Salvany. La Maiola és el Bosc de Peixet. I a dues passes, o a dos-cents metres, hi ha el Bosc de Moragas, on estiuejava Narcís Oller des de petit. Des d'allà havien pogut veure passar personatges com Emilio Castelar, bon amic i correligionari de Josep Tomàs i Salvany, artistes i polítics. Però el més bo del cas és que Tomàs era republicà federal, més endavant Diputat a Corts pel Partít Demòcrata i, finalment, amb Castellar i durant la Restauració, membre del Partit Liberal.
És clar que quan Narcís Oller va redactar Vilaniu ja se sabia que el segle XIX donava per tancat un període de la història de domini aclaparador del conservadurisme i triomfava el projecte liberal. I que el mateix autor escrivia a La febre d'or que els casals que havien estat residència del Diputat Conservador, amo i senyor de Vilaniu durant els temps antics, eren ara el casino on pagesos i menestrals anaven a ballar els diumenges, aterrada la seva antiga glòria (en realitat els edificis on havia situat can Galceran hi havia la Cooperativa Agrícola), i avui hi ha, en una part de l'edifici, la seu d'Unió de Pagesos.
Però la ironia és que una cosa que ara podem descobrir a través de les hemeroteques, havia de ser un joc de paradoxes que comprenien els lectors, quan situaven perfectament la Maiola a la finca, precisament, del diputat republicà. La caiguda dels conservadors, doncs, ho era per partida doble per als lectors de la novel.la: l'una es produïa en la resolució argumental. En Pau Galceran abandona la població derrotat per les enraonies de la gent maliciosa, els seus enemics polítics en la facció més roïna (les Oques i el conco Riudavets), així com en en la lluita més noble el derrotaran l'any següent amb la Revolució de Setembre. L'altra caiguda que podien apreciar els lectors tenia lloc a la vida quotidiana, perquè allà on a la ficció vivia en Galceran, feia temps que s'hi havia instal.lat el diputat republicà i demòcrata Josep Tomàs i Salvany.
Es poden llegir detalls molt interessants sobre els Boscos a l'època que Narcís Oller situa la trama de Vilaniu a l'obra de Pilar Vives Corbella, L'estiueig al Bosc de Valls, publicada per l'Institut d'Estudis Vallencs.