El caçador d'estels, de Khaled Hosseini, traducció de Marta SalvadóJa fa setmanes que el vaig llegir, una lectura d'estiu que vaig començar sense convicció però que immediatament em va enganxar, i em va meravellar adonar-me com, sense estar-hi predisposada, el relat (i la bona traducció) em guanyaven línia a línia. Venia d'una lectura prèvia, una altra novel.la de nens que no era rabiosament actual però que encara no havia llegit: El noi del pijama de ratlles. Estava indignada que, amb l'excusa dels nens, em colessin missatges ensucrats absolutament inversemblants des del punt de vista de la construcció d'una trama que volia ser realista (aquell camp de concentració amb zones d'esbarjo i filferrades que permeten entrar-ne i sortir-ne...), tot i que li reconeixia enginy i destresa.
Per tant, la història de l'amistat del nen ric i el nen pobre tenia mala peça al teler. Però de seguida em vaig adonar que no es tractava una història de nens. Amb una delicadesa extrema, amb la senzillesa del qui viu l'inevitable, sense esgarips ni histrionismes, s'anava obrint a la meva imaginació el món tens de l'Afganistan dels darrers temps de la monarquia de l'últim rei, Zahir Shah, amb els seus mercats acolorits, les profundes diferències socials, les passions humanes per damunt de les barreres i la diferència... el gaudi dels sentits, la vida plena de les criatures que vivien a ple aire. I el contrast amb l'Afganistan de l'integrisme, de la invasió soviètica, dels talibans.
El gran encert del discurs em sembla que és que no ens mostra cap drama que viuen els personatges, sinó que és el lector qui s'adona del drama, davant la senzillesa i espontaneïtat de les seves accions, fins en les situacions més cruels i més dures. I n'hi ha que ho són molt, al costat de la tendresa i la delicadesa de sentiments. És al lector a qui toca la part ètica, la part emotiva, la part d'imaginar tot allò, tal com era i tal com l'hem fet, una mica entre tots. És una manera de contar pausada, tranquil.la, segurament herència d'una cultura refinada, creuada amb l'occidental.
La història, que no penso explicar, la trobo bellíssima. Sorprenent i alhora universal. Quan el personatge que narra la història, ja de gran, se'n va als Estats Units perquè té recursos per fer-ho, es troba als Estats Units que allà, pare i fill, no són ningú, quan al seu país havien freqüentat el rei! Em recorda aquella gent que fa temps vaig conèixer a Cuba, quan vaig anar a fer un curs a la Universitat de l'Havana, i em contaven de professors, d'artistes, de persones qualificades, que havien travessat la mar en una balsa jugant-se la vida, i s'estaven a Miami rentant vidres de cotxes o fregant escales, els qui trobaven alguna feina... La dignitat dels immigrants, dels refugiats polítics, és alguna cosa que crida l'atenció del lector. I a mi em recorda l'aventura dels meus avantpassats... De vegades, quan el cop d'estat del 23 de febrer ho vaig pensar, em venia al cap en plena dictadura de Franco que si en un moment donat jo havia de marxar corrents cap a un país estranger, dedicada com estava a les Humanitats, no trobaria res enlloc per guanyar-me la vida, jo no sabia fer res que donés diners lluny de casa, en una societat de supervivència.
Avui, les noies del grup de lectura de la feina han votat que aquesta serà la propera lectura del nostre fòrum de represa de temporada. Alguna ja l'havia llegit. La relectura és un plaer que només mereixen les obres consistents.
