Avui he assistit, al Palau de la Generalitat, a l'acte d'homenatge al President Josep Irla, que ho va ser de la Generalitat en els anys que van de 1940 a 1954 i va morir el 19 de setembre d'avui fa cinquanta anys. No m'havia plantejat el fet, però quan he escoltat la frase m'ha emocionat: és l'únic president, en la llarga història dels càrrecs de la Generalitat, que té 649 anys d'antiguetat com a institució, que en cap moment del seu mandat no va ocupar el setial destinat al seu càrrec, que no va posar els peus al Palau de la Plaça de Sant Jaume. I, tampoc, a la Catalunya del sud.
Sembla, ha dit el vicepresident del govern, que només coneixem els presidents de la Catalunya triomfant i que, en canvi, passem de puntetes per la memòria de la Catalunya de les hores adverses, a penes sabem alguna cosa dels qui han viscut temps revoltats, difícils, controvertits, com és el cas de Lluís Companys, que va viure la guerra i l'exili i va ser dep
ortat i afusellat pels feixistes el 1940; o Josep Irla, que va viure la totalitat del seu mandat a l'exili.
En aquest cas, doncs, l'homenatge i la vindicació eren un cas de deure col.lectiu, tal com ha remarcat el President, cívic i patriòtic.
En alguns moments dels parlaments se m'ha posat la pell de gallina, sobretot quan en Josep Maria Roig Rosich n'ha fet una semblança biogràfica. Anoto algunes frases que he retingut al vol, com quan era jove i anava a classe a la facultat.
S'ha remarcat d'ell que va ser un home honest i senzill, que més aviat defugia la primera línia dels focus, no era un gran orador, però en les primeres eleccions de la República, que es feien pel procediment de llistes
obertes, on cadascú votava directament la persona que volia, va ser el candidat amb un percentatge més alt de vots de tots els que es van presentar a Catalunya. I en el seu itinerari polític (va començar de regidor a Sant Feliu de Guíxols, després alcalde, diputat, etc), mai no va perdre en cap de les eleccions a què es va presentar. Era un home més eficaç i pragmàtic que d'aparença brillant. Va marxar cap a l'exili sense res, era el 28 de gener de 1939, ell tenia 63 anys, va viure a l'exili la resta dels seus dies i va morir pobre.
Un altre aspecte a remarcar, i no pas banal, és la seva valentia: la d'un home que assumeix un càrrec a l'exili quan al seu antecessor, el President Companys, precisament per ser-ne, l'acabaven d'afusellar.
No és un home que arriba a la Presidència per casualitat: ell havia recorregut tots els esglaons de la política, des de baix, era un home preparat, un home conscient, un home pragmàtic.
També s'ha dit que era un home ferm, sorrut, tossut, íntegre, auster i modest.
Un home amb sentit de país per sobre les diferències de partit.
El President del Parlament ha recordat una frase d'Irla, que va dedicar a Macià, i que se li pot ben bé aplicar:
"Bo és que els pobles no oblidin aquells que més abnegadament els han servit".
El President de la Generalitat ha remarcat que Irla garanteix la continuïtat de les institucions catalanes. Amb les institucions s'expressa la continuïtat de la consciència col.lectiva. Les institucions són l'eina bàsica per construir allò que som.
A la sortida s'ha obsequiat els assistents amb una "Petita història del President Irla" (ed. Mediterrània), amb dibuixos de la Pilarín Bayés i text de Josep Francesc Delgado, que també han assistit a l'acte.
