Llegir Montaigne, viatjar al Perigord

Michel de Montaigne era fins la setmana passada, per a mi, una lectura de batxillerat, de les classes de literatura francesa, ara fa un munt d'anys. En pocs dies, però, s'ha convertit en un propòsit de lectura. Uns amics de Santa Cristina d'Aro estan comentant Montaigne al seu Club de lectura i ens han convidat a acompanyar-los al seu viatge al Perigord, seguint la ruta literària de l'escriptor, que començarà a Sarlat i continuarà pel castell del senyor de Montaigne...

He pensat que era una bona excusa per recuerar-ne els textos. Els llegiré al tren, les properes setmanes, els Assaigs. I buscaré també l'Apologia de Ramon Sibiüda, el savi filòsof català. Segur que els viatges tindran un sabor diferent.

Mentre escric això penso que al batxillerat ningú no fa ja literatura francesa... i que potser molts no tindran mai l'oportunitat de tastar Montaigne. En les properes setmanes en parlaré. Dels llibres i, el maig, del viatge.

Centre Quim Soler, la literatura i el vi

Avui es presenta a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona el web nou del Centre Quim Soler, que té la seu al Molar, i que dedica la seva activitat a promoure el coneixement de la personalitat i l'obra de l'escriptor Quim Soler i, en la seva memòria, a fomentar els punts de contacte entre la literatura i el vi.

A la presentació s'ha de fer diversos tasts: de l'obra de Quim Soler i de bon vi del priorat, que el CQS ha embotellat amb etiqueta pròpia, per al gaudi de totes aquelles persones que el vulguin compartir.

La seu del CQS és al Perxe, el Molar, que inclou una petita biblioteca especialitzada i que fa també el servei de residència-casa de pagès.

Una bona opció per a aquelles persones que vulguin un descobriment més ric del que dóna de si la cultura i el país.

Antoni Canu, poesia des de l'Alguer

He rebut uns llibres de poemes de l'Antoni Canu, amb una dedicatòria agradabilíssima. Reprodueixo, a manera de tast, dos dels poemes del seu llibre En l'arc dels dies. La seva bellesa senzilla i alhora sorprenent ens parla de la força poètica dels textos d'aquest home afable que viu a l'Alguer, massa desconegut. Us convido a llegir-lo.

Somni

Obr les grans portes

que condueixen a les fonts de la llum,

al sol que no coneix repòs,

als jardins

on broten i floreixen les paraules.

Càrrec de anys

camin entre canyars alts i verds

amb les puntes que punxen núvols

unflats de versos.

Mira la mar del pa viu.

Àgils caminen les ondes de les espigues,

lliure el xaloc les acompanya

i me porta el perfum perdut del forment.

Se fa més gran la conquilla del cor,

més gran l'ànima

perquè contengui tota aquesta llum,

on no viu la mort.

Minyonia

Só creixit

al dolorós resar

de les avemaries;

que anaven i veniven

com los solcs nous

oberts amb l'arado.

Les pregàries

són estades lo meu pa,

ompliven l'espai

on viviva

i la casa de l'ànima,

on agafava

els pecats per la cua

fent-los voletejar

com estels.

Quan el vent ens ataca

A l'Alt Camp estem acostumats al vent. Bufades intenses, rabioses, ventades sostingudes que duren dies sencers, tres, quatre... una setmana.

De vegades el vent fa mal, arrenca arbres i teulades. Quan els passa als altres, ho contemplem arrupits des de darrere els vidres, ben arrecerats.

Avui el vent ens ha tret del recer per avisar-nos que ens havia tocat a nosaltres. La casa ha tremolat i s'ha tallat internet, el telèfon.

Hem sortit: el pi era al mig del pas, destorbant la sortida, el cable arrencat, la barana esquerdada. Encara sort que només ha esberlat una mica la casa. Més enllà, dos enormes garrofers arrencats han tallat el camí de sortida. Els cotxes hauran de passar camp a través si volen anar o venir... si poden.

El vent continua... els altres pins de davant de casa es balancegen perillosament, ara no tenim llum, s'ha trencat en algun lloc la connexió a la xarxa elèctrica... és el vent a l'Alt Camp. Un veí al qual ens hem acostumat... si no ens toca.

Quan una lectura s'allargassa...

M'ha passat amb Dissabte, d'Ian McEwan. L'he anat arrossegant al llarg d'aquestes inacabables dues setmanes de refredat insuportable. I ara em falten onze pàgines per acabar-lo i m'adono, sorpresa, que l'he guardat a la prestatgeria i no he fet cap previsió immediata d'acabar-lo de llegir...

He de pensar mínimament per què, quan autor i obra són tan celebrats i esperats al món, no l'estic devorant fins a la darrera lletra.

L'he trobat (hauria de dir que l'estic trobant?) un bon exercici estilístic d'amplificació del temps d'un dia a la vida del protagonista, un dissabte, el dissabte de la gran manifestació contra la guerra de l'Irak. Però després dels exercicis amb el temps de Proust i, sobretot, del memorable cas que significa l'Ulises de Joyce (que per cert, he anat llegint i rellegint sempre de través i a fragments, mai linealment ni complet), doncs trobo que la cosa no té tant d'interès. No hi ha res de nou. Potser no hi ha res a descobrir, però aleshores, aquesta fatiga de no acabar mai, d'anar fent bucles, d'amplificar, per què? Cap a on?

Val a dir que m'ha enlluernat la part de documentació sobre la cirurgia del cervell i les neurociències que desplega la novel.la. Molt menys el debat ideològic a l'entorn del compromís o la protesta occidental contra la guerra (ja llegeixo els diaris i escolto la ràdio: està tot dit). I encara menys, el petit drama familiar d'alcova, quan es destapen tots els secrets.

No sé com s'acaba. Un dia d'aquests m'hi hauré de posar. Però se'm fa difícil estimar un llibre escrit correctament, d'un artifici notablement construït, d'autor famós, servit en edició de butxaca a preu assequible, del qual no m'interessi la trama... Deu ser la grip!

Edgar Allan Poe, dos-cents anys després

Edgar Allan Poe va ser el veritable creador del gènere policial, malgrat que, tal com han fet notar irònicament els estudiosos del gènere, ell mai no va saber que escrivia relats policials. Poe va inventar el detectiu afeccionat (Auguste Duping), que anava acompanyat d’un “ajudant” menys perspicaç que ell, i que li feia de relator. Diuen els especialistes que aquest model va inspirar el duet Sherlock Holmes/ Watson.

Aquest esquema narratiu i el tipus de detectiu deductiu són vigents, amb poques variacions, fins a l’aparició del detectiu “dur” de la novel.la nordamericana dels anys 20.

Pel camí trobem els personatges, basats en el model de Poe, que creen autors com Wilkie Collins, E. Gaboriau, A. Conan Doyle, Agatha Christie... per citar només els més famosos.

Edgar Allan Poe publica tres relats policials: Els assassinats del carrer de la Morgue (1841); El misteri de Marie Roget (1842) per entregues; i La carta robada (1844).

Llegits ara, encara són relats interessants, no només per als especialistes sinó per al públic en general.

Particularment tinc una admiració especial pel poema El Corb (i l'esplèndida traducció al català de Xavier Benguerel), i la seva poètica de l’escriptura, en què explica com ha anat fent el poema, una observació detallada del procés i els mecanismes de l'escriptura poètica, que esdevé una lliçó de teoria de la literatura avant la lettre.

I pel relat de misteri i terror La veritat sobre el cas del senyor Valdemar, una perla del suspens, l’angoixa i el terror ben dosificats. Un antecedent, també, de molts relats del gènere.

El dia 19 de gener, que fa dos-cents anys del seu naixement, vull dedicar al mestre aquestes paraules en reconeixement i homentage.

La ruta de l'exili a través de la literatura

Ara fa setanta anys que es va acabar la guerra. La major part dels escriptors i escriptores catalans (que havien viscut i escrit i publicat en "zona republicana") van haver de marxar a l'exili.

Molts d'ells, amb el seu sacrifici, de la mateixa manera que ho van fer els qui es van quedar i van voler escriure en català, són els qui van fer possible la continuitat de la nostra literatura a través de la llarga nit de la dictadura.

A partir de dilluns, la Institució de les Lletres Catalanes inaugura un bloc que recollirà el testimoni d'aquestes persones, cada dia. Es diu: La ruta de l'exili.

Twitxr....un altre gadget

Encara no sé quina utilitat pot tenir per a una persona com jo, però arrossegada per un rampell de modernitat, acabo d'obrir-me un compte al twitxr.

No crec que li interessi a ningú (no sóc cap estrella del cinema, ni del rock, ni de l'esport) conèixer en directe el que estic fent a cada moment, veure les fotos que faig, seguir el meu camí. Però m'enamoren els artilugis de la modernitat.

Quan vaig començar a escriure vaig tenir l'oportunitat de conèixer (i el goig que em tractessin com una amiga) els escriptors (i cunyats) Pere Calders i Avel.lí Artís i Gener (Tísner). Encara recordo, era la tardor de l'any 1985, que en Jaume Fuster i en Vicent Partal ens van començar a fer propaganda de la informàtica, i com van aconseguir que un comerç que venia ordinadors, fes un descompte als escriptors. Ens vam comprar un AMSTRAD. Hi va haver joves que ho van trobar massa modern. En Tísner i en Calders es van firar un ordinador cadascun, perquè ells, els més grans de tots, no eren vells. En Calders, en una altra ocasió, va baratar l'import d'un premi nostrat que li va donar la Generalitat per un artilugi que produïa hologrames...

Jo, com ells: que la modernitat em trobi practicant, que la vellesa m'arribi assajant el darrer artilugi de la tecnologia.

La democràcia està arribant a la xarxa (no dic que hi ha arribat, perquè encara paguem cara la connexió i hi ha llocs del món que no és assequible).

Jo, que he anat amb carro tirat per un matxo de la Cadeneta a Capafonts com a transport ordinari, que he conegut el llum de ganxo i de carbur, que he passat de la cuina econòmica al petroli, el gas butà i el microones, que vaig educar-me en vida de Franco (malgrat tot), em pirro per aquestes coses.

El Twitxr pot ser un gadget (potser narcisista) interessant. El provaré una temporada. He vist al mapamundi que n'hi ha pocs usuaris a la proximitat.

Deu ser que som modestos...

(per cert, encara no el sé fer anar gaire)

Poesia i món que canvia: fondre els ploms

Avui, aprofitant la nyonya d'un refredat majúscul, m'entretenia en uns poemes de Vicent Andrés Estellés.

L'autor valencià, sobretot a "Llibre de Meravelles" mostra el contrast entre la grisor de la potsguerra a València, quan tot estava prohibit, i la puixança dels cossos joves, l'esclat del desig. Una imatge extrapolable a qualsevol sutuació: la realitat magra i la potència del somni. El seu realisme poètic el porta a construir imatges aparentment senzilles, d'una gran bellesa, basades, en objectes quotidians capaços de suscitar impressions i emocions en els lectors (allò que tècnicament s'anomena el "correlat objectiu").

Anoto una d'aquestes imatges, que ens mostren la fugacitat dels referents en un món que avança tecnològicament, fins al punt que allò que era proper i domèstic fa trenta, quaranta, cinquanta anys, pot ser desconegut per als xiquets d'ara.

Recordo els llums de les cases: bombetes incandescents (de 25 wats, perquè no gastessin gaire), que anomenàvem "peres" (metàfora de la seva forma), o "perilles", al poema. I les vegades com les pujades de tensió feien "fondre els ploms".

Aquesta expressió, fondre els ploms, encara s'usa de vegades en el llenguatge figurat: algú a qui se li fonen els ploms és algú que de sobte es torna boig o desconnecta de la realitat.

Ara ja no es fonen els ploms: ja no es fon el filament que servia de protecció a la instal.lació elèctrica de la casa (bombetes i aparells), en tot cas salta el diferencial. La gent de la meva generació, encara anem a mirar si han saltat els ploms quan se'n va la llum, tot i que ja no hi ha ploms enlloc...

Reprodueixo els versos de Vicent Andrés Estellés, d'una força corprenedora malgrat la transformació tecnològica del nostre entorn:

aquell amor capaç de fondre tots els ploms, 
rebentar les perilles, deixar el món a fosques.

"Fundacions de la ràbia" Llibre de meravelles

La tomba de la magnífica nació

Caminant per l'Alguer vam fer cap a l'església de Sant Francesc. Allà en Pere Mayans ens va acompanyar a veure una tomba, incrustada a la paret lateral de l'església, a la dreta de l'altar. La descoberta, doncs, no és meva. I també em va dir que abans que jo l'Oriol Izquierdo l'havia reproduït al seu bloc.

No em sé estar, però, de consignar-la també en el meu: Amb l'escut inequívoc, s'hi pot legir fragmentàriament:

"(sepu)LTURA DE LA MAGNÍFICA NACIÓ CA(talana).

Es poden fer diversos exercicis d'hermenèutica. O riure, amb humor negre, del fet macabre que un cop morts ens poguéssim anar a enterrar a l'Alguer.

Sempre queda algú que t'estima i que t'acull.

reis i repúbliques

Avui, republicana com sóc, he caigut en la màgia dels reis d'orient. Perquè cada any se sotmeten a les lleis republicanes de llibertat igualtat i fraternitat, i cada any també, elegim quin ha de ser el nostre rei (i de quin color el volem), que ens regalarà per un dia.

Demà, en memòria del mite dels reis, ens menjarem un tortell de fruita i massapà, amb corona i fava.

I ara, a dormir aviadet, que els vailets ja s'impacienten!

Visca els tres reis d'Orient. Salut i república

Els secrets de la reina

Ha llegit amb curiositat aquesta darrera novel.la de l'amic Xúlio Ricardo Trigo.

Dic que l'he llegida amb curiositat perquè se'm feia estrany que una novel.la d'aquestes de recerca i intriga històrica passés a Poblet. Perquè jo també hi vaig fer passar una part d'una novel.la meva (sobretot a la granja de Milmanda). I sobretot perquè conec no només el monestir, sinó també alguns monjos.

El primer que vaig conèixer va ser el pare Altisent, que va ser professor meu, per cert, d'història de la Corona d'Aragó, combinant les classes amb en Jaume Sobrequés, a la Universitat de Barcelona: després, el pare Tulla, que va ser Prior abans que el pare Lluc Torcal... o el mateix pare Alegre, l'Abat actual. He pensat, doncs, en la que va ser la meva universitat i els que van ser els meus professors, i els monjos que he conegut i conec, que són tan a prop pel lloc i la professió dels personatges de la novel.la, evidentment imaginària.

Però he de confessar, precisament per això, que se m'ha fet difícil contrastar la realitat amb el llibre: una ficció sempre requereix que el lector s'hi rendeixi, que suspengui la seva incredulitat i hi col.labori, fent veure que es creu allò que sap que és imaginat.

Imaginat i tot, i a través dels ulls de les persones i els arcs i els murs de les parets, no aconseguia recrear a la ment les forces obscures  que a la novel.la ordeixen un complot per amagar la veritat, una veritat de l'època de la pesta negra, quan Pere el Cerimoniós va encarregar a l'escultor Aloi de Montbrai la confecció dels panteons reials, i que actualment historiadors sense escrúpols i monjos que actuen com una mena de societat secreta, intenten manipular o esborrar.

Però entenc que aquest només és un problema meu, que deriva de la proximitat i del coneixement del canemàs real des d'on s'ha envolat la ficció. De la mateixa manera que sé que en Xúlio també pinta, i que una filla seva dibuixa uns còmics esplèndids. I això no té res a veure amb la ficció!

La novel.la és àgil, trepidant i amb dosis de la intriga necessària perquè algú de lluny (o que visqui allunyat d'aquests indrets) la devori en un aclucar d'ulls.

Vaig ser a Poblet diverses vegades aquest any, amb motiu de la preparació del 800 anniversari del naixement del rei Jaume I, que hi té la sepultura. Se m'ha fet plaent la recreació de l'època d'extrema crisi i misèria de l'època de la Pesta Negra, un temps certament interessant per bastir-hi una ficció, i certament significatiu per Poblet, i fortament interessant la manera com l'autor recrea el clima d'una època i el sentir d'uns personatges que ha sabut dibuixar amb traça. 

Posats a demanar... no m'hauria fet res que la intriga hagués durat dues-centes pàgines més. Però ja sé que les editorials d'aquí no estan per alegries, i el que compren sense piular d'un autor estranger no ho consenteixen d'un local.

És bo que l'univers de la ficció s'ompli també dels temes, els paisatges i els personatges que tenim més a prop. 

La Sardenya profunda a la darrera novel.la de Salvatore Niffoi

He llegit La vídua descalça, la darrera novel.la de Salvatore Niffoi, la primera d'aquest autor que es tradueix al català.

La contraportada avisava una novel.la dura, de la Sardenya profunda, la Barbàgia, amb tota la seva mitologia (guanyada a pols) de violència ancestral, de lluites clàniques, de generacions d'homes proscrits per l'arbitrarietat d'unes forces de l'ordre forasteres que no s'aturen a voler comprendre, sinó que van directament a humiliar i a sotmetre, homes abocats a la muntanya, al bandidatge i a la mort. I, en aquest escenari, una protagonista, heroïna malgrat ella, que parla des d'un quadern retrobat.

Certament, el tema i el lloc on passa la novel.la em van cridar l'atenció. Tinc en vies de publicació La maleta sarda, que també passa en part en aquesta Barbàgia de la violència d'ara fa un segle, quan hi escrivia la Grazia Deledda (que més endavant es va instal.lar a Roma i va arribar a ser premi Nobel de literatura) i s'hi podia haver trobat amb Víctor Català. El meu interès a l'hora de llegir, doncs, no era només el de passar una bona estona.

Certament, la novel.la, d'una duresa semblant a la que empraven els escriptors modernistes, no em va decebre gens. S'hi endevina una visió moderna i crítica d'allò antic, una riquesa de llenguatge i una destresa en el maneig de la tècnica narrativa. I, sobretot, una trama argumental sostinguda que atrapa el lector des de la primera pàgina.

Si podíem creure que les dones de la Barbàgia eren només ombres mudes sota roba negra, imatge que ens pot venir de l'escultura que va fer famós Francesco Ciusa, aquesta novel.la els dóna definitivament paper. Un paper que va més enllà del coratge.

No és, de cap manera, una visió de la Sardenya d'ara: o en tot cas, es pot comprendre millor la Sardenya d'ara a partir d'aquestes imatges crues d'un retall de la Barbàgia, el cor indòmit de l'illa, que no van poder sotmetre les legions romanes. M'ha semblat una mena d'homenatge modern a la tremenda escriptora Grazia Deledda, un diàleg a través del temps i els llibres, que és allò que fa la bona literatura.

Un relat ben teixit que convida a endinsar-se en la narrativa d'aquest autor per mi, fins ara, desconegut.

Any Francesc Macià

Aquest migdia, al Palau de la Generalitat, s'ha iniciat "l'any Francesc Macià", ja que el dia 25 de desembre, dia de Nadal, farà 75 anys de la mort del que va ser el primer President de la Generalitat restaurada (i 122è del seu còmput total) i el 21 d'octubre de 2009 en farà 150 del seu naixement.

Els actes d'homenatge a Francesc Macià continuen demà, amb l'ofrena floral de les autoritats a la seva tomba. I el dia de sant Esteve, en què l'Orfeó Català li dedicarà el seu concert habitual al Palau de la Música, que retransmetrà el Canal 33.

La segona entrega de Stieg Larsson

Vaig acabar de llegir La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina la matinada passada. Més encara que la primera de la sèrie, vaig haver de llegir la novel.la sense poder-la deixar, maleint els ossos a l'horari de la jornada laboral que em treia del tren o del sofà de casa per posar-me a la taula del despatx. Sortosament la feina va consistir aquesta setmana en un parell de desplaçaments llargs que em van permetre llegir mentre arribava al lloc on m'esperaven.

Res a retreure. Agilitat, trama ben lligada, emocions fortes i aquella punta d'excés que situa l'argument entre l'inversemblant i allò que et posa la pell de gallina. Els personatges, com a la tragèdia grega, sofreixen a la pròpia carn l'acarnissament del fat o dels déus, el MAL s'escriu amb majúscules i l'ètica i la moral s'escriuen amb cal.ligrafies particulars.

No hi ha pretensions de fer "literatura" en el sentit d'art del llenguatge, o del que en una època se'n va dir llenguatge artístic. Però sí que hi ha una gran tasca de treballar el discurs des de tots els punts de vista: que té en compte que a l'altra banda de la veu que explica hi ha uns ulls que llegeixen i una emoció que s'ha de conquerir. Per tant, fins i tot en això aquesta literatura està plenament conjuntada amb les tesis del postestructuralisme. La literatuta és l'art en la ficció, la manera de fer versemblant la il.lusió i que el lector la visqui plenament, emotivament, en el seu imaginari, tal com deia Aristòtil a la Poètica.

També els grecs (i els antics romans) n'eren uns mestres, d'això de segrestar els afectes i moure les emocions dels destinataris fins a apropiar-se'n totalment.

Arribats aquí, només em queda una pregunta: per què a l'edició en català la Lisbeth Salander (o el dibuix que la representa) porta un vestit verd, i a l'edició en castellà el porta vermell?

És innocent, el detall, o també té una doble lectura?

El dinar de Nadal en un restaurant

Fa anys que per Nadal preparo la sopa de galets (colzes farcits de boletes de pilota amb pinyons), carn d'olla, pollastre de pagès farcit, torrons i neules, acompanyat tot plegat d'un bon vi.

Fa anys que per Nadal érem diverses generacions a taula, senzillament perquè a casa convivíem persones de diverses generacions. I encara que alguna vegada havíem canviat de lloc, sempre érem la pinya de sempre a escudellar la sopa i repartir el pollastre.

Ara, a casa, només quedem els d'una mateixa generació i, atzars de la feina i de la vida, aquest Nadal ens diuen que a taula serem els mateixos que la setmana abans i la setmana després, és a dir, els de la mateixa generació que hi som cada dia.

El dinar de Nadal em continua caient bé. I cuinar continua agradant-me molt. Però per primera vegada m'he plantejat positivament el sentit que el dia de Nadal hi hagi restaurants oberts. No per plorar d'enyorament els temps passats. No per haver de pensar en els que ja no hi són. Sinó per experimentar una sensació nova.

Se'm fa estrany pensar que de cop i volta no em pesa gens prescindir de la tradició. Encara que els menús dels restaurants que hi ha oberts per Nadal siguin... idèntics a tot arreu!

El vent d'aram de la tardor, Vinyoli

Per la temperatura sembla l'hivern, però miro a través dels vidres i els arbres encara no han perdut totes les fulles.

El paisatge i la vida em porten a Vinyoli, un cop més. A Pel camí dels mesos de l'any, escrivia:

...heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades.

Surto fora, al matí gelat. Al fons, la muntanya de Miramar és coronada d'una pelussa morada. Sento el vent d'aram que s'enduu les poques fulles de la morera i del palosanto.

Descobrint Crumley (i II)

Vaig acabar de llegir L'ós dansaire abans d'aquests dies de festa. Aquí el personatge del detectiu Milodràgovitch està del tot ben perfilada, és un dur autèntic, que es mou a la frontera de l'autodestrucció amb alcohol i cocaïna, esperant arribar a l'edat de 52 anys, que és quan podrà entrar en possessió de l'herència fabulosa de son pare, de la qual l'han privat fins ara precisament tement que si tenia diners, a la vida no hi faria res de bo.

Ha fet de tot i poc li importa qualsevol feina. És bo, perquè és dur i la mort no li importa, fent seguiments, vigilant gent, ficant-se en embolics... sobrevivint malgrat ell mateix, peotser perquè té com a objectiu mantenir-se al límit de la ratlla almenys fins als 52. Quan no està del tot penjat, fins i tot fa footing... i es manté en una forma envejable més enllà dels quaranta...

Continuo pensant que és un dels autors més atractius que he llegit a l'excel.lent col.lecció de "La cua de palla", en la seva segona etapa, tenint en compte tots els números publicats des que va aparèixer la col.lecció. Buscaré més obres de Crumley.

D'aquesta novel.la i de l'anterior m'ha cridat l'atenció la fascinació pels personatges femenins, la presència de dones més que estupendes, descrites amb una fascinació sensual que m'esborra el mal gust de boca que tinc de vegades en aquest tipus de novel.les davant l'aparició d'una dona objecte. Potser aquí les dones, que són voluptuoses i estupendes, bellíssimes, d'una bellesa que de vegades fins i tot s'amaga a primera vista, però a més a més se'ls demana cervell, estan vistes a través dels efluvis de la cocaïna o els vapors de l'alcohol, de manera que tal vegada tenen aquell punt d'ideal que les acosta més a Plató que a Aristòtil.

En reprodueixo un parell de fragments:

"La cara ampla i esmussada de la Carolyn Fitzgerald era massa esmussada per ser bonica, però tenia uns pits grossos i sense traves que es movien amunt i avall i en onades sota el suau jersei gris, i una cosa millor, una cosa que les dones que controlen la seva pròpia vida troben sovint cap als trenta, una mentalitat intel.ligent i alegre, un somriure generós, i un riure honest".

L'home que escriu això sap escriure: no va al gra de qualsevol manera, busca amb els detalls del llenguatge, els adjectius, els detalls superflus, reproduir la sensació, busca l'emoció del llenguatge, que es pot endevinar fins i tot a través del text traduït.

"A dos quarts de set una dona rossa i alta amb una bata de vellut vermella sortia a la porta principal, es va estirar enrera amb tanta força que els grans i feixucs pits se li van aixecar com si tinguessin ales, després es doblegà amb gràcia per la cintura com una ballarina per recollir l'"Avalanche Express" de Meriwther. Es movia amb la mateixa lleugeresa que una brisa sobre l'aigua, la Cassandra al matí, i quan es doblegava, els cabells llargs i llisos se li ondulaven per les espatlles. El telescopi arreplegà la llum de l'albada, i vaig veure la seva cara, els pòmuls alts d'una model, la boca ampla i ferma i els ulls foscos d'una amant, el front ample i llis d'una dona en pau amb ella mateixa".

Al costat de fragments d'una gran sensualitat, d'altres de la més estricta cruesa i una trama ben ordida que manté l'atenció fins a la sorpresa final. Una bona dosificació de la informació i de les pistes. Una novel.la negra de les que fan lectors.

descobrint Crumley (I)

Ara m'assabento que James Crumley va morir aquest mes de setembre. Em sap greu haver trigat tant a llegir les seves novel.les i que, després d'anar per la meitat de la segona, quan he buscat informació sobre l'autor, m'he assabentat que acabava de morir.

Vaig agafar "L'últim petó autèntic"per llegir al tren, i em va sorprendre el protagonista i la tècnica narrativa. Hauria de dir que el detectiu alcohòlic, al límit de l'addicció, en una situació extraordinàriament dura (sexe, alcohol, drogues, violència extrema, etc) em va cridar l'atenció. Fa molt de temps havia llegit una novel.la quebequesa, el títol de la qual no recordo, que explicava la història d'amor entre una dona pretesament normal i un alcohòlic, i com l'amor transformava la sordidesa d'aquella relació en una lluita per la vida. Potser em recordaré del títol.

Però l'important és aquest protagonista absolutament engolit per l'alcohol que, en les poques estones de lucidesa, aconsegueix arrossegar el lector. L'altra cosa és la riquesa de referents d'una novel.la pretesament superficial amb protagonista embrutit: té un passat d'una certa riquesa i lucidesa cultural, i la veu narrativa es permet luxes.No només en les referències i cites literàries, sinó en la riquesa de les imatges que utilitza per descriure escenes pretesament banals. Res no és banal a les novel.les de Crumley. Ni només violent o embrutit. La línia entre la cultura i la natura (brutalitat)  no és una frontera, sinó una zona lliscosa on floreix la literatura.

Vaig començar per L'últim petó autèntic, i ara vaig per L'ós dansaire. Lectures del tot recomanables als amants de la bona novel.la negra.