El Llibre dels feits

Un dels bons esdeveniments editorials d'aquesta commemoració dels 800 anys de la naixença del rei Jaume I és l'edició del Llibre dels Feits, la crònica que, diuen, va dictar el mateix rei, en què s'expliquen les gestes del seu regnat, des del seu naixement "miraculós" (o com a mínim, singular) fins a les seves conquestes (Mallorca i València), que van eixamplar els territoris de la corona quasi fins a la màxima amplitud territorial que abasta encara avui la llengua catalana, amb la qual es crea una comunitat de cultura amb un passat compartit i, si es vol, amb projectes en comú.

L'edició, a càrrec de l'editorial Moll, ha nascut a l'empara de l'exposició conjunta que han organitzat el Consell Insular de Mallorca i la Generalitat de Catalunya. I parteix de dues molt bones aportacions anteriors:  la que ja havien preparat Agnès i Robert Vinas (pronunciat Vinyes), amb notes al marge, contextualització i una gran riquesa d'il.lustracions per a l'edició del Llibre dels feits en francès. I de la versió en català actual de la crònica, la millor edició que se n'ha fet, que correspon al company i amic, professor de la URV, Josep Maria Pujol.

Agnès i Robert Vinas ja havien preparat l'edició de la Conquesta de Mallorca, en francès i en català (interessats pel Regne de Mallorca, al qual va pertànyer el Rosselló, i, doncs, Perpinyà).

En dates properes se n'aniran fent les presentacions, i el llibre (que substitueix els catàlegs convencionals) acompanyarà les exposicions de Palma i de Santes Creus respectivament. De moment, ens felicitem per l'oportunitat que ens dóna l'anniversari de veure en edició il.lustrada un text clàssic en una excel.lent versió contemporània. Un llibre per als qui agraden els llibres. I un llibre per regalar, a causa del seu format i la seva bellesa.

Jaume I, exposició conjunta Mallorca-Catalunya

Avui assistia a la inauguració de l'exposició sobre Jaume I, amb motiu dels 800 anys del seu naixement, que han preparat a mitges el Consell insular de Mallorca i la Generalitat de Catalunya. Estarà oberta fins al desembre al Centre Cultural de Sa Nostra (carrer de la Concepció, 12, Ciutat de Mallorca) i després viatjarà a Catalunya, on estarà oberta fins a setmana santa, al monestir de Santes Creus.

Dues coses curioses d'aquesta exposició que inaugurava la presidenta del Consell Insular, l'Honorable Francina Armengol: segons paraules del productor de l'exposició, es la primera vegada que es materialitza un acord entre la institució mallorquina i la catalana, per la qual es fa i es paga un projecte a mitges. Abans hi havia hagut col.laboracions que s'acabaven amb aportacions unilaterals, però mai amb projectes compartits. I segona, i més grossa: aquesta exposició s'ha inaugurat a Mallorca i després vindrà a Catalunya. És a dir, ells són els primers a veure-la...

El conjunt és interessant. Així ho reconeixia l'Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, que serà l'encarregat de dur-la a Santes Creus. I, a part de les peces originals i de diversos materials interactius molt didàctics i agradables, d'un audiovisual amb molta informació i uns ambients amb tendes de guerra suggeridors, el que m'ha agradat més perquè desborda totes les fronteres de les exposicions, és la presentació del WEB amb informació i recursos didàctics sobre Jaume I, perquè és d'utilitat immediata fins i tot al Principat i no cal esperar que hi arribi l'exposició.

Continuaré parlant de Jaume I, perquè amb el curs escolar comencen diverses activitats, i la commemoració no s'acabarà fins a la tardor del 2009, quan la gran exposició sobre Catalunya-Hongria (amb el record de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I), es traslladarà a la capital hongaresa després de passar la primavera a Barcelona.

gat i gos

Tinc un gat petit (Pispa), una gossa petita (Fosca) i un gos mitjà (Nevat) que encara no han descobert que són enemics. Es faran grans i ja no jugaran com fins ara, que no se'n cansen.

De moment, els més menuts ja assagen posicions: de cara i de cul.

Quan el gos mitjà arriba el primer al cabàs (té nou mesos), la situació es fa una mica angoixosa, però el gat encara troba la manera de ficar-s'hi, mentre la petita agafa el matalàs del gran...

Hi ha persones humanes visiblement enfrontades que no conviuen d'una manera tan pacífica.

"La mort i la primavera" i l'infern del Dant

Dijous passat, en un col.loqui sobre Mercè Rodoreda, la professora Maria Campillo va parlar d'algunes fonts bíbliques en la narrativa de Mercè Rodoreda. En la seva intervenció, i referint-se a la novel.la "Quanta quanta guerra", va fer notar que, a més a més de referències bíbliques, hi havia punts de contacte amb l'Infern, de la Divina Comèdia, de Dant. Arribant a casa vaig agafar "l'infern" (tinc la traducció de Josep Maria de Sagarra i, tot i que n'hi ha de més modernes, em va semblar que feia al cas) amb la intenció de trobar-hi alguna cosa que em cridés l'atenció i m'evoqués lectures de la Mercè Rodoreda. I, efectivament, n'hi vaig trobar un munt.

Ja fa temps havia comentat que a la novel.la pòstuma i inacabada de l'autora, "La mort i la primavera" hi trobava imatges que em recordaven les meves lectures de JV Foix, en concret Gertrudis i KRTU. Certament, els escenaris d'aquesta novel.la són de somni, i sovint de malson. D'aquí que imatges surrealistes ens hi puguin semblar properes. Em va sorprendre, però, la proximitat d'imatges i referències entre el bosc dels morts de la novel.la i la selva dels suïcides del Cant XIII de l'infern del Dant: "Cercle setè, rotllo segon: la selva adolorida". Aquí, Virgili, que fa de guia al poeta, ja l'avisa:

I ara guaita ben bé, que allò que es veu
semblaria mentida en el teu món.

Els arbres, retorts, es queixen, però no es veu que hi hagi ningú amagat entre les branques: el poeta, a instàncies del seu guia, n'esqueixa una branqueta i aleshores el damnat que viu a l'arbre li mostra obertament que aquells troncs són habitats per suïcides:

Homes fórem, i avui som plantes dures

Virgili insta al tronc on viu el condemnat a explicar la seva pena:

parla encara si pots, que tenim ganes

de saber com arriben dins del tronc,

i si en surten, les ànimes humanes.

I aleshores li respon el condemnat des de dins de l'arbre:

Quan surt l'ànima, encesa de follia,

del cos que ella mateixa s'ha llevat,
al cercle que fa set Minos l'envia.

Cau dins la selva en lloc que no ha triat,

i tant si és un grumoll destre o maldestre,

allì germina com un gra de blat.

Creix plançó i esdevé planta silvestre,

i en picar les Harpies els seus brots,
fent-li dolor, fan al dolor finestra.

Condemnats a buscar sempre les despulles mortals, les ànimes presoneres dels arbres són condemnades a no abastar-les mai, perquè no els és permès recuperar allò que s'han llevat, i pengen el seu cos a l'ombra de l'arbre:

(...) on cadascú el seu cos

penjarà a l'esbarzer de l'ombra seva.

I conegut això, el poeta s'allunya, amb el seu guia, mentre gossos i senglars irrompen a la selva.

Vist aquest passatge de l'infern, rellegiré amb més plaer "La mort i la primavera", amb la satisfacció de trobar en els textos d'aquesta gran autora motius per al viatge literari cap als clàssics, que em retornen a les seves novel.les.

Múltiples lectures de "La meva Cristina", de Mercè Rodoreda

Avui comencen a Barcelona unes jornades sobre l'obra de Mercè Rodoreda que organitzen la Fundació Mercè Rodoreda de l'IEC i la Institució de les Lletres Catalanes. També he rebut avui un programa molt interessant que començarà ben aviat al Palau de la Virreina, de la mà del PEN Club. Com que jo mateixa m'afegeixo a l'any del centenari de Mercè Rodoreda amb una conferència a Andorra aquest proper 15 d'octubre, avui he començat el meu exercici particular d'homenatge i m'he emportat al tren el volum de contes de la Mercè Rodoreda, per anar-los rellegint.

Els relats de la Rodoreda suporten múltiples i diverses lectures, com en general ocorre amb les obres sòlides de tots els temps. He començat a rellegir "La meva Cristina" tan aviat com ha arrencat  el tren. El conte dóna títol a un volumet de relats certament singulars, que marquen un abans i un després en la trajectòria de l'escriptora. I, amb llapis i llibreta, anotava allò que ja sabia que hi trobaria i el que m'ha fet descobrir aquesta nova lectura.

Per qui no l'hagi llegit encara, resumeixo quina és la història del conte: un mariner, nàufrag del "Cristina", és qui explica una peripècia certament extraordinària, a partir del moment que es troba a la cua d'una finestreta per aconseguir  papers, perquè quan ha "tornat" del naufragi ha descobert que no en té. El cas no és banal, perquè entre el naufragi i la tornada va ser engolit per una balena i va viure a la panxa de l'animal un temps indeterminat... anys, tant de temps com per canviar la seva naturalesa: es va adaptar a respirar per les orelles (una mena de brànquies) per viure sota l'aigua i la balena, maternal, el va anar recobrint de nacre, fins a convertir-lo en home-perla. Lluitant amb la balena des de dintre, com un infant que vol néixer des del ventre de la mare (igual que Ahab lluitava, des de fora amb Moby Dick), alimentant-se de la seva sang i la seva carn, aconsegueix sortir-ne en un esforç titànic que mata... anava a dir "la mare".

Retornat al món que no reconeix i que no el reconeix, convertit en un foraster, ha d'anar a pidolar papers, viure de la caritat pública i suportar el "torni demà" que ja escrivia Larra. El mariner, que no ha volgut viure presoner de qui el va arrabassar del seu medi, allunyat dels seus, incapaç d'assimilar el retorn, acaba el conte enyorat d'un miratge, d'aquell espai impossible (ell senyorejant la balena, solcant la mar pels camins de la lluna reflectida a l'aigua).

És un conte que dóna molt de si per als clubs de lectura. De seguida se li troba punts de contacte amb el relat bíblic de Jonàs (qui conegui l'Antic Testament), però també amb contes clàssics: Pinotxo, el Soldadet de plom. I relats com Robinson Crusoe (dóna nom al seu únic company, marca els dies que passen...), sense ignorar el contrapunt de Moby Dick.

Al tren, pensant en els programes d'homenatge a l'escriptora, en concret el que ha organitzat el PEN Club sobre l'autora i l'exili, he pensat que, a més d'aquestes òptiques clàssiques de la lectura, el relat es pot llegir també des de la perspectiva d'algú que, a conseqüència dels estralls de la guerra, perseguit per la dictadura, ha viscut el desarrelament d'un exili... lluitant per tornar a un món que, quan hi arriba (el bigotet del funcionari és molt franquista) ni el reconeix ni li dóna cap facilitat.

Lectores, lectors de "La meva Cristina", proveu aquesta nova aproximació lectora. Falten quatre mesos per commemorar els 70 anys del final de la guerra i la fugida a l'exili de milers i milers de republicanes i republicans, de l'inici d'una nit fosca, irrespirable, per als catalans, que va durar massa i que encara no ha estat convenientment reparada.

Homenatge a Gerard Vergés

Des de "La maleta sarda", un tast de la poesia de Gerard Vergés, que avui homenatgen a Tortosa

Parlo d'un riu mític i remorós

	Tot sovint penso que la meva infància
	té una dolça i secreta remor d'aigua.
	Parlo de la verdor d'un delta immens;
	parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
	com volves vives de la neu més blanca)
	i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
	d'un pit de noia gairebé entrevist).
	I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
	com la pedra llançada per la fona,
	de l'anguila subtil com la serpent,
	la tenca platejada de les basses.
	Parlo del llarg silenci on es fonien
	l'aigua dolça del riu, la mar amarga.

	Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
	parlo —Virgili amic—de l'horta ufana,
	dels tarongers florits i l'api tendre,
	de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
	(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

	Parlo d'un riu antic, solcat encara
	pels vells llaguts: els últims, llegendaris
	llaguts, tan afuats com una espasa,
	i carregats de vi, de llana, d'ordi,
	i amb mariners cantant sobre la popa.

	Parlo d'un lent crepuscle que posava
	or tremolós a l'aigua amorosida,
	punts de llum a les ales dels insectes,
	solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l'aigua en el record.

Best sellers, o el futur que ens espera

Per diverses bandes m'està arribant la notícia que els nostres editors estan preocupats per la crisi econòmica i que això incidirà en el grau de valentia amb que arriscaran en les futures col.leccions de temporada.

Diumenge passat veia com el suplement del diari Avui (Plaers) dedicava unes quantes pàgines al fenomen del best-seller ("S'ha escrit un"... best-seller!, escrivien a la portada, manllevant el títol a la coneguda sèrie de televisió de la Jessica Fletcher, per cert, de relats negres). Avui, a les pàgines de cultura del mateix diari (aprofitant que és un semifestiu, perquè a Barcelona fan festa) repassaven els futurs hits de la temporada de tardor-hivern a Europa. Tot en clau de literatura d'èxit, de fenomen de masses, incitant a l'admiració i l'emulació dels monstres que aconsegueixen seduir les multituds.

Retinc algunes coses que m'han vingut al cap mentre llegia sobre el tema:

M'agraden les novel.les ben fetes, les bones. Per tant, alguns dels best sellers que s'hi anomenaven m'agraden. Perquè tenen diversos nivells de lectura.

S'ha remarcat que un best-seller és capaç d'arrossegar a la lectura quantitats ingents de persones que habitualment no llegeixen (o que no llegirien una altra cosa que llibres d'èxit). Benvinguts, encara que només sigui esporàdicament. Però l'obra que ens interessa als que ens agrada llegir és aquella que, per sota d'aquest nivell superficial que arrossega les emocions de les multituds, té mil i un matisos per al gaudi dels experts, jocs de llenguatge, jocs de referència a altres llibres, a altres personatges, quantitat d'elements que cada vegada que llegeixes el volum (o en etapes diferents de la vida) et fan descobrir coses noves, perquè el pots relacionar amb altres llibres descoberts, amb altres llenguatges, altres arts.

Vista la gran quantitat de títols que es publiquen ctualment a tot el món occidental, el pes del mercat en llengua anglesa i l'amenaça que la crisi econòmica també afecti el funcionament del mercat dels llibres, em pregunto fins a quin punt la indústria editorial, sense deixar de ser indústria (i per tant, de plantejant-se la honorable tasca de guanyar diners) arriscarà en projectes sòlids en combinació amb els productes de venda segura (els de masses). O si, poruga, s'abocarà de cada vegada més al producte prefabricat de fòrmula segura.

Hi havia llibres que no havien nascut com a fenòmens de masses i que el públic ha fet créixer malgrat la reticència inicial dels editors. N'hi ha que s'han "descobert" molt enllà del seu temps.

També n'hi ha d'altres que mai no seran productes de masses, però és imprescindible que hagin existit per al progrés de la literatura, per al devenir de la cultura.

Aquests dies, veig, amb plaer, com El Llibre dels Fets, del rei en Jaume, treu el nas a internet. I és que els fenòmens literaris no només passen per la indústria i les llibreries.

Base precària

Aquestes festes de la Mercè he passat per la plaça Allada Vermell, de Barcelona, per veure un espectacle de carrer. En acabat, un got i un bocí de pizza en un racó interessant.

En abaixar la vista, jo que m'adono que la taula no tocava de peus a terra. La solució que hi havien trobat la gent del local, em va recordar la manera com els meus parents de Cuba encaren els reptes de la vida quotidiana quan no tenen les eines de recanvi necessàries... Un parell de llaunes de te en equilibri fan el fet.

Que la taula s'aguanta de miracle? Hi ha tantes coses aparents fonamentades en una base precària...

Josep Irla, el President que la gent no coneix (i II)

Avui he assistit, al Palau de la Generalitat, a l'acte d'homenatge al President Josep Irla, que ho va ser de la Generalitat en els anys que van de 1940 a 1954 i va morir el 19 de setembre d'avui fa cinquanta anys. No m'havia plantejat el fet, però quan he escoltat la frase m'ha emocionat: és l'únic president, en la llarga història dels càrrecs de la Generalitat, que té 649 anys d'antiguetat com a institució, que en cap moment del seu mandat no va ocupar el setial destinat al seu càrrec, que no va posar els peus al Palau de la Plaça de Sant Jaume. I, tampoc, a la Catalunya del sud.

Sembla, ha dit el vicepresident del govern, que només coneixem els presidents de la Catalunya triomfant i que, en canvi, passem de puntetes per la memòria de la Catalunya de les hores adverses, a penes sabem alguna cosa dels qui han viscut temps revoltats, difícils, controvertits, com és el cas de Lluís Companys, que va viure la guerra i l'exili i va ser dep

ortat i afusellat pels feixistes el 1940; o Josep Irla, que va viure la totalitat del seu mandat a l'exili.

En aquest cas, doncs, l'homenatge i la vindicació eren un cas de deure col.lectiu, tal com ha remarcat el President, cívic i patriòtic.

En alguns moments dels parlaments se m'ha posat la pell de gallina, sobretot quan en Josep Maria Roig Rosich n'ha fet una semblança biogràfica. Anoto algunes frases que he retingut al vol, com quan era jove i anava a classe a la facultat.

S'ha remarcat d'ell que va ser un home honest i senzill, que més aviat defugia la primera línia dels focus, no era un gran orador, però en les primeres eleccions de la República, que es feien pel procediment de llistes

 obertes, on cadascú votava directament la persona que volia, va ser el candidat amb un percentatge més alt de vots de tots els que es van presentar a Catalunya. I en el seu itinerari polític (va començar de regidor a Sant Feliu de Guíxols, després alcalde, diputat, etc), mai no va perdre en cap de les eleccions a què es va presentar. Era un home més eficaç i pragmàtic que d'aparença brillant. Va marxar cap a l'exili sense res, era el 28 de gener de 1939, ell tenia 63 anys, va viure a l'exili la resta dels seus dies i va morir pobre.

Un altre aspecte a remarcar, i no pas banal, és la seva valentia: la d'un home que assumeix un càrrec a l'exili quan al seu antecessor, el President Companys, precisament per ser-ne, l'acabaven d'afusellar.

No és un home que arriba a la Presidència per casualitat: ell havia recorregut tots els esglaons de la política, des de baix, era un home preparat, un home conscient, un home pragmàtic.

També s'ha dit que era un home ferm, sorrut, tossut, íntegre, auster i modest.

Un home amb sentit de país per sobre les diferències de partit.

El President del Parlament ha recordat una frase d'Irla, que va dedicar a Macià, i que se li pot ben bé aplicar:

"Bo és que els pobles no oblidin aquells que més abnegadament els han servit".

El President de la Generalitat ha remarcat que Irla garanteix la continuïtat de les institucions catalanes. Amb les institucions s'expressa la continuïtat de la consciència col.lectiva. Les institucions són l'eina bàsica per construir allò que som. 

A la sortida s'ha obsequiat els assistents amb una "Petita història del President Irla" (ed. Mediterrània), amb dibuixos de la Pilarín Bayés i text de Josep Francesc Delgado, que també han assistit a l'acte.

Entre el text i el llibre, la incertesa

Vaig acabar la redacció i revisió de La maleta sarda fa un mes i mig. Fa anys que escric novel.les. M'he anat acostumant als llargs períodes de ritme sostingut en què no pots perdre de vista el món complet de la ficció que escrius mentre la vas desgranant en frases i pàgines. Com més llarg el període, més difícil, perquè vol dir passar lliscant per damunt de mil i un detalls de la vida quotidiana, de les persones, de la feina, de la vida, pendent només d'aquell somni, sense perdre'l de vista abans de poder-lo atrapar en la seva complexitat, d'haver-lo escrit almenys en una primera versió. Després, la revisió, comporta més aviat una operació estilística, la base del món imaginari ja està fixada, individus i accions mouen desigs, passions, carn i sang com a la vida.

Ara, en el parèntesi inevitable entre el text i el llibre, és com una petita síndrome d'abstinència. Visc sense la novel.la que m'ocupava el pensament.

M'havia proposat començar una altra història. De fet, la tinc al cap, vaig buscant documentació, de tant en tant hi penso. Però encara no li he permès que se m'instal.li a la vida. No sabria abandonar la criatura que vaig enllestir fa un mes i mig sense saber quina sort acabarà tenint, quina és la impressió de les primeres lectures.

Faig per no pensar-hi.

Però sempre hi ha un dia que, com avui, m'agafa el mono de tenir el cap ple d'un món complex, d'haver de barallar-me amablement amb personatges i paraules. Llavors desitjaria haver completat el cicle del llibre anterior. Perquè de vegades he anat escrivint dues i fins i tres coses alhora (novel.la i assaig, o dos tipus molt diferents de novel.la), però mai no m'he pogut concentrar del tot en una cosa nova fins que no he sabut que el cicle de l'antiga estava tancat, que no se'm demanaria cap més revisió ni relectura, que podria somniar al marge d'aquell món que em resisteixo a allunyar de la memòria per si m'hi he de tornar a posar...

Josep Irla, el President que la gent no coneix (I)

Aquest divendres que ve, 19 de setembre de 2008, farà cinquanta anys que va morir a l'exili, a Sant Rafael de Provença, el President més desconegut de tots els que hem tingut els catalans al capdavant de la Generalitat. Es deia Josep Irla i Bosch.

Ho va ser de 1940, després de l'assassinat de Lluís Companys pel règim de Franco, fins que hi va renunciar per motius d'edat i salut, el maig de 1954. Va prendre el relleu de Companys, d'acord amb el que establia l'Estatut interior de Catalunya, perquè era President del Parlament. Eren uns moments d'espera en la derrota, en què els exiliats republicans podien pensar que els aliats els ajudarien en la seva lluita contra el feixisme si l'aconseguien vèncer. Així es va evidenciar el 1945. Irla, des de l'exili, va nomenar un govern de personalitats internacionals, persones de prestigi, per poder fer pressió diplomàtica davant dels governs democràtics del món. Però va morir a Sant Raphael sense veure la importància del seu sacrifici ni poder endevinar quan seria possible el retorn de les llibertats.

Josep Irla va ser el pal de paller d'un govern a l'exili que va haver de veure com aquest ajut, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, no venia. Va ser la baula que va fer possible la continuïtat de la Institució que, d'altra manera, a la mort de Franco, no hauria pogut ser restaurada.

La tornada de Tarradellas suposa la continuïtat de la legalitat que havia mantingut la institució a l'exili, i explica fins a la gent que sap més poques coses per què la Generalitat de Catalunya no és una pura i simple autonomia d'Espanya, perquè no neix amb l'estat de les autonomies (que intenta homogeneïtzar-les totes), sinó que és anterior i entronca amb una legalitat també anterior.

Hi ha qui pensa que hem tingut sis o set presidents de la Generalitat, fins i tot en sap alguns noms. Els set darrers, però, només són els que corresponen a la Generalitat restaurada pel gest sobirà de Francesc Macià el 14 d'abril de 1931 (que va haver de negociar, en no

m del poble català, el bescanvi de la República c

atalana per la restauració de la Generalitat de Catalunya, que havia estat derogada amb la derrota de l'11 de setembre d

e 1714. 

La continuïtat, que va fer possible Josep Irla des de la seva presidència desconeguda i resistencial, es materialitza amb l'arribada de Tarradellas i es consolida amb les primeres eleccions democràtiques. En realitat hem tingut fins ara 128 presidents d'una institució que l'any vinent complirà els seus 650 anys d'existència.

Josep Irla va ser un home auster i honest, un home treballador, de profundes virtuts republicanes. Parlaré de la seva personalitat en els dies vinents, per commemorar el cinquantenari de la seva mort. 

Les Quatre Barres en un graffitti dels cromanyó

Els cromanyó ja pintaven les Quatre Barres

Les pintures de coves de Niaux són del Magdalenià, les van fer durant la darrera glaciació. A l’entrada, la guia ens indicava que les persones que havien fet aquells dibuixos magnífics ja eren com nosaltres, sàpiens-sàpiens, i no eren de cap manera homes peluts.

Recordo que en aquest moment he comentat: doncs un dels nostres avantpassats bé que ho era, pelut, li deien Guifré el Pelós. Hem rigut. No tenia cap ànim de faltar al respecte al que va ser el primer comte sobirà català, conegut com el creador de la nació catalana perquè no tan sols va estendre considerablement els territoris dels seus comtats, sinó que a la fi els va deixar en herència als seus fills en un gest d’independència del rei franc, de qui havien sigut vassalls, fins aleshores, ell mateix i els comtes anteriors.

Ha estat un comentari carinyós.

Hem entrat a la cova a les fosques, amb un fanal i sense càmera de fotos. La guia ens anava mostrant les pintures. A la primera cruïlla d’aquell avenc immens, la sorpresa, i l’esperit del Comte Guifré alenant-me al clatell: reprodueixó els signes que hi havia de la paret, que a la sortida he fotografiat d’un llibre que hi havia a la recepció (sense pagar drets d’autor), perquè no n’hi havia per a menys. Allà, a la primera zona de signes, hi havia quatre pals, com les nostres quatre barres. A l’interior de la cova, tot i que no es visiten les galeries en tota la seva extensió, hi ha altres indrets en què els signes són senyals de dits, en nombre variable, reproduint la llegenda de les quatre barres en carbó o en òxid de ferro. Quatre barres, cinc, sis... Als llibres sobre Niaux, hi són.

La nostra Senyera té quatre barres vermelles sobre fons d’or. L’origen de les quatre barres és llegendari. Diu que a finals del segle IX el rei franc Carles el Calb va concedir al comte Guifré el Pelós un escut amb fons d'or per haver lluitat valerosament al seu costat contra els normands. En la batalla, el comte va ser ferit. Llavors el rei, xopant la mà del comte en la sang que brollava del seu pit, li va fer marcar el senyal amb els dits sobre l’escut llis. Des d’aleshores, les quatre barres varen ser la senyera reial del comte de Barcelona, i més tard de la Corona.

Tot i que la llegenda data del segle XIV, jo ja sabia que la Senyera és una de les banderes més antigues del món. Les barres pintades apareixen en caixes d'enterrament reial al segle XI, un segle abans que qualsevol altra.

El que no sabia és que molt i molt abans que Guifré el Pelós nasqués i que les nacions europees modernes traguessin el nas al món, un cromanyó eixerit ja havia fet a Niaux el graffitti de les Quatre Barres.

"El Segadors" no commemora cap derrota!

"Els Segadors" és l'himne nacional de Catalunya

Avui al matí, Diada nacional de Catalunya, llegia en un article d'opinió del Diari Avui una opinió certament indocumentada, en què es feia gracieta del nostre himne nacional, s'hi deia que és lleig i remarcava "l'absurditat de posar-nos drets i cantar, enardits, en record d'una derrota".

Doncs bé, al marge de gustos (i perplexa davant d'aquesta mania que tenim molts catalans de trobar lleig, ridícul i prescindible el que tenen, amb més o menys orgull, tots els països del món), m'ha cridat l'atenció el poc coneixement que tenim dels nostres símbols. I si comentaris errats d'aquesta mena els fa una persona llegida, no vegem què deuen saber els qui han llegit molt menys.

Sap greu que com a país siguem tan ignorants de la història i tinguem tan poca autoestima.

Com que segurament no és culpa nostra, vull aportar unes quantes dades i enllaços que ajudin a informar.

Els Segadors no commemora una derrota, perquè no fa referència a l'11 de setembre de 1714, encara que es canti durant la Diada Nacional i en els actes oficials (com a himne oficial del país, recuperat pel Parlament de Catalunya el 1993), sinó que fa referència al Corpus de Sang, que és un episodi històric que inicia la secessió de Catalunya de la Corona de Castella. El procés culmina en la proclamació de la República catalana per Pau Claris el 17 de gener de 1641.

L'origen de l'himne, doncs, data de la Guerra dels Segadors del s. XVII, que és un episodi victoriós en la fase que descriu l'himne, i crida a defensar la terra que s'alça en armes contra Felip IV, que no havia volgut jurar els Furs de Catalunya quan va prendre possessió de la Corona, davant la indignació de la Generalitat de Catalunya.

Per què, si no, la lletra de l'himne faria referència a la falç, al segar, o al mes de juny?

Com bona part de mites, el cant va ser reelaborat durant el Romanticisme a partir del que s'havia anat transmetent per tradició popular (no ho vam fer només els catalans, ho va fer tot l'Occident, països amb estat o sense. A l'empara d'aquest corrent, es van construir estats com Alemanya o Itàlia). La lletra actual (1899) és d’Emili Guanyavents i la música (1892) de Francesc Alió, que fa una versió moderna de la melodia popular.

Resumint, els Segadors és l'himne que sorgeix dels fets de la Guerra dels Segadors, o la Guerra de Secessió, o de la Independència, si ho voleu (1640), en concret el seu episodi conegut com el Corpus de Sang. Com "la Marsellesa", incita el poble a agafar les armes per defensar la llibertat. Que això és ridícul? Mira... trobo més ridícul no tenir memòria.

Així doncs, recapitulant, què és el Corpus de Sang?

El Corpus de Sang és l’episodi més significatiu que precedeix la guerra dels Segadors. A partir del maig de 1640 a Catalunya es va produir un alçament generalitzat del poble (al qual va donar suport la Generalitat) contra l’estada de l'exèrcit reial de Castella i contra l’ordre que els soldats fossin allotjats dins les poblacions catalanes. Algunes es van negar a obrir portes i van ser represaliades, com Santa Coloma de Farners, que va ser cremada. La revolta s'estenia. Era l’època de la sega. Els segadors, al crit de “Visca la terra!”, “Muiren los traïdors!”, “Muira el mal govern”, van encapçalar la revolta popular del 7 de juny de 1640, diada del Corpus Christi, coneguda com el Corpus de Sang. Els aldarulls es varen reproduir a Barcelona i hi va haver diversos morts, entre els quals el virrei Dalmau III, comte de Queralt, representant del rei de Castella. Aquest episodi va agreujar la ruptura entre Catalunya i Espanya i va ocasionar que els representants de la Generalitat busquessin el suport de França.

La guerra dels Segadors suposa la secessió d'Espanya: el dia 23 de desembre de 1640 Pau Claris alçà el sometent contra Felip IV i el 17 de gener va proclamar la República catalana.

El final de la història, sotmès a l'arbitri internacional, no és afalagador, però malgrat que suposa una pèrdua per a Catalunya, no comporta pas l'anul.lació dels seus drets i les seves llibretats.

L'evolució de la guerra, amb la presència dels exèrcits espanyol i francès sobre el territori, evidencia als catalans que els conflictes que havien tingut amb els castellans, es reproduïen amb els francesos, i s’allargàa força més enllà de la pau de Westfalia de 1648, fins a la rendició de Barcelona el 1652, assetjada per l’exèrcit i per la pesta. El conflicte es va dirimir el 7 de novembre de 1659 amb el Tractat dels Pirineus entre Espanya i França (el 2009 en farà 350 anys), pel qual França incorporava els territoris que actualment coneixem com la Catalunya del Nord: el Rosselló, la meitat de la Cerdanya, el Capcir i el Conflent, amb el compromís de respectar-ne institucions i drets, cosa que posteriorment no acomplí Lluís XIV.

El caçador de somnis

El caçador d'estels, de Khaled Hosseini, traducció de Marta Salvadó

Ja fa setmanes que el vaig llegir, una lectura d'estiu que vaig començar sense convicció però que immediatament em va enganxar, i em va meravellar adonar-me com, sense estar-hi predisposada, el relat (i la bona traducció) em guanyaven línia a línia. Venia d'una lectura prèvia, una altra novel.la de nens que no era rabiosament actual però que encara no havia llegit: El noi del pijama de ratlles. Estava indignada que, amb l'excusa dels nens, em colessin missatges ensucrats absolutament inversemblants des del punt de vista de la construcció d'una trama que volia ser realista (aquell camp de concentració amb zones d'esbarjo i filferrades que permeten entrar-ne i sortir-ne...), tot i que li reconeixia enginy i destresa.

Per tant, la història de l'amistat del nen ric i el nen pobre tenia mala peça al teler. Però de seguida em vaig adonar que no es tractava una història de nens. Amb una delicadesa extrema, amb la senzillesa del qui viu l'inevitable, sense esgarips ni histrionismes, s'anava obrint a la meva imaginació el món tens de l'Afganistan dels darrers temps de la monarquia de l'últim rei, Zahir Shah, amb els seus mercats acolorits, les profundes diferències socials, les passions humanes per damunt de les barreres i la diferència... el gaudi dels sentits, la vida plena de les criatures que vivien a ple aire. I el contrast amb l'Afganistan de l'integrisme, de la invasió soviètica, dels talibans.

El gran encert del discurs em sembla que és que no ens mostra cap drama que viuen els personatges, sinó que és el lector qui s'adona del drama, davant la senzillesa i espontaneïtat de les seves accions, fins en les situacions més cruels i més dures. I n'hi ha que ho són molt, al costat de la tendresa i la delicadesa de sentiments. És al lector a qui toca la part ètica, la part emotiva, la part d'imaginar tot allò, tal com era i tal com l'hem fet, una mica entre tots. És una manera de contar pausada, tranquil.la, segurament herència d'una cultura refinada, creuada amb l'occidental.

La història, que no penso explicar, la trobo bellíssima. Sorprenent i alhora universal. Quan el personatge que narra la història, ja de gran, se'n va als Estats Units perquè té recursos per fer-ho, es troba als Estats Units que allà, pare i fill, no són ningú, quan al seu país havien freqüentat el rei! Em recorda aquella gent que fa temps vaig conèixer a Cuba, quan vaig anar a fer un curs a la Universitat de l'Havana, i em contaven de professors, d'artistes, de persones qualificades, que havien travessat la mar en una balsa jugant-se la vida, i s'estaven a Miami rentant vidres de cotxes o fregant escales, els qui trobaven alguna feina... La dignitat dels immigrants, dels refugiats polítics, és alguna cosa que crida l'atenció del lector. I a mi em recorda l'aventura dels meus avantpassats... De vegades, quan el cop d'estat del 23 de febrer ho vaig pensar, em venia al cap en plena dictadura de Franco que si en un moment donat jo havia de marxar corrents cap a un país estranger, dedicada com estava a les Humanitats, no trobaria res enlloc per guanyar-me la vida, jo no sabia fer res que donés diners lluny de casa, en una societat de supervivència.

Avui, les noies del grup de lectura de la feina han votat que aquesta serà la propera lectura del nostre fòrum de represa de temporada. Alguna ja l'havia llegit. La relectura és un plaer que només mereixen les obres consistents.

Narcís Oller i Vilaniu, joc d'ironies

Pau Galceran i Josep Tomàs i Salvany (1839-1905)

Amb la intenció de fer algunes fotografies de les rases que s'esmenten a la novel.la Vilaniu, de Narcís Oller, avui, sota el xirimiri que ha durat tot el matí, he anat als Boscos de Valls, on Narcís Oller situa La Maiola, la finca on estiueja el diputat conservador Pau Galceran, i on s'està l'estiu de 1867, segons la cronologia que estableix la novel.la.

M'ha estat absolutament impossible resseguir la rasa del Serraller (Torrent dels Rossinyols a la novel.la), que baixa de la serra de Miramar, des del poble de Fontscaldes, fins al Francolí. Volia trobar la Font del Roure on van a cavall l'Albert Merly i la Isabel de Galceran, i el lloc on l'Albert, endut per un rampell romàntic, veu baixar la rierada en plena tempesta. Impossible. La font (la Mineta) està eixuta, tot i que l'arbre centenari és ben viu: és un pollancre, els roures són més amunt, per tota la finca. I els esbarzers han envaït el llit de la torrentera.

Llavors he anat a fer fotografies a la Maiola: la finca, la torre, la masoveria, la capella i la gàbia dels paons (els "pavos", que en diu el diputat). I hem estat conversant amb els masovers sobre la història del Bosc de Peixet, antigament anomenada "Buena Vista", i pertanyent al polític i escriptor vallenc afincat a Barcelona, com el mateix Narcís Oller, Josep Tomàs Salvany, de can Peixet (d'aquí l'apel.latiu de la finca).

M'ha fet gràcia pensar que segurament Narcís Oller, amic de Tomàs i Salvany, tal com ell mateix diu a les seves Memòries literàries, devia establir un joc de complicitats amb ell a l'hora d'escriure Vilaniu. Correspost o no, això no ho sé. El cas és que a la novel.la, la finca on estiueja el cacic del partit conservador, que veu els seus darrers esclats de glòria perquè és a punt de triomfar la Revolució de Setembre, pertany a la realitat a en Josep Tomàs i Salvany. La Maiola és el Bosc de Peixet. I a dues passes, o a dos-cents metres, hi ha el Bosc de Moragas, on estiuejava Narcís Oller des de petit. Des d'allà havien pogut veure passar personatges com Emilio Castelar, bon amic i correligionari de Josep Tomàs i Salvany, artistes i polítics. Però el més bo del cas és que Tomàs era republicà federal, més endavant Diputat a Corts pel Partít Demòcrata i, finalment, amb Castellar i durant la Restauració, membre del Partit Liberal.

És clar que quan Narcís Oller va redactar Vilaniu ja se sabia que el segle XIX donava per tancat un període de la història de domini aclaparador del conservadurisme i triomfava el projecte liberal. I que el mateix autor escrivia a La febre d'or que els casals que havien estat residència del Diputat Conservador, amo i senyor de Vilaniu durant els temps antics, eren ara el casino on pagesos i menestrals anaven a ballar els diumenges, aterrada la seva antiga glòria (en realitat els edificis on havia situat can Galceran hi havia la Cooperativa Agrícola), i avui hi ha, en una part de l'edifici, la seu d'Unió de Pagesos.

Però la ironia és que una cosa que ara podem descobrir a través de les hemeroteques, havia de ser un joc de paradoxes que comprenien els lectors, quan situaven perfectament la Maiola a la finca, precisament, del diputat republicà. La caiguda dels conservadors, doncs, ho era per partida doble per als lectors de la novel.la: l'una es produïa en la resolució argumental. En Pau Galceran abandona la població derrotat per les enraonies de la gent maliciosa, els seus enemics polítics en la facció més roïna (les Oques i el conco Riudavets), així com en en la lluita més noble el derrotaran l'any següent amb la Revolució de Setembre. L'altra caiguda que podien apreciar els lectors tenia lloc a la vida quotidiana, perquè allà on a la ficció vivia en Galceran, feia temps que s'hi havia instal.lat el diputat republicà i demòcrata Josep Tomàs i Salvany.

Es poden llegir detalls molt interessants sobre els Boscos a l'època que Narcís Oller situa la trama de Vilaniu a l'obra de Pilar Vives Corbella, L'estiueig al Bosc de Valls, publicada per l'Institut d'Estudis Vallencs.

visa per la imatge

20 anys de fotoperiodisme a Perpinyà

Amb el setembre i el retorn al ritme habitual de treball, s'encetava a Perpinyà la vintena edició del festival de fotoperiodisme "visa per la imatge". En realitat, sota la direcció de Jean-François Leroy, es presentava dissabte, escalfava motors el cap de setmana i ahir s'envolava definitivament.

Havia vist alguna exposició en anys anteriors i m'havia impressionat: en un festival de fotoperiodisme es veu tot allò que els periodistes han captat en imatges dels veritables esdeveniments del món, els bons, els dramàtics i els inconfessables. En la projecció al Camposanto, en pantalla supergegant, el món se't fica porus endins sense que ho puguis evitar i la denúncia de la violència, la injustícia, el drama, es fan tan elementals que no es pot fer altra cosa que sentir-se petit, minúscul, i afortunat.

Per proper, em va cridar l'atenció el fotoreportatge sobre els gitanos del barri de sant Jaume de Perpinyà, excel.lent, presentat en un muntatge sonor, amb rumba gitana original, evidentment, cantada en català, llengua que han preservat del tot, amb un accent perfecte, els gitanos.

Paga la pena arribar-s'hi. Cada dia hi ha activitats, aquesta primera quinzena de setembre, xerrades, fòrums,projeccions. I tota la ciutat desplega les exposicions en tota mena de locals, a cada carrer, que s'han afegit a aquesta mostra total que no deixa indiferent.