Per què descrius amb detall, amb tantes paraules, les escenes de
La maleta sarda? No és aquesta una novel.la d'acció?
Aquestes són preguntes que m'han fet sobre la novel.la i de les quals parlaré breument.
La maleta sarda és la història de la recerca d'un quasi incunable i del qui ha estat capaç d'assassinar per obtenir-lo (el culpable). I per tant, em direu, és una novel.la d'acció. Hauria d'anar de dret a la feina. I això no obstant, es demora en innombrables detalls d'ambient.
Ho fa perquè conté històries paral.leles, transversals, personatges que apareixen i creixen i acaben formant part d'una intriga més amplia, d'un enigma irresolt de fa més de cent anys, d'una violència atàvica que plana sobre els personatges des de fa més de dos mil anys en un mateix lloc, fatídicament, tràgicament (en el sentit clàssic de la paraula tràgic).
Detalls, personatges, intrigues múltiples que formen part de la gran intriga, diversitat lèxica i cura en el llenguatge, formen part, doncs, d'una arquitectura complexa que té com a finalitat crear la sensació de món. I que la persona que llegeix el recreï en tota la seva amplitud.
Això, a molts lectors els sedueix, mentre que a altres els impacienta. Cadascú sap el que busca en un llibre.
Llegir (escriure), salveu-me la imatge, es pot plantejar com el moment de sortir de la feina per anar a casa. Puc travessar ràpidament l'espai que em separa del metro, clavant-me trompades contra els turistes badocs que no s'aparten (ves, què miren?), ignorant aparadors, músics ambulants, l'olor de les castanyes torrades o la flaire que s'esmuny del cafè del capdavall del carrer. Potser m'agradaria més un carrer com el de Sant Sever, amb les portalades tancades, sense gent, que el de la Portaferrissa o les Rambles... o una estació de tren quasi buida, impersonal, on puc anar de dret a l'andana sense entretenir-me amb res.
Però tanmateix aquesta densitat de detalls és el que fa atractiu el lloc a uns altres: aquest color, aquesta profusió d'olors, aquest conjunt bigarrat de persones... que envolten la meva dèria (la meva recerca personal) d'arribar aviat a la fi del meu objectiu.
Busqueu una novel.la despullada? Té el seu encant.
Jorge Luís Borges escrivia contes esplèndids, concisos, amb poquíssimes frases.
Però si busqueu una novel.la despullada,
La maleta sarda no és el vostre llibre. S'assembla més a
El nom de la rosa d'Umberto Eco (la comparació és de la Isabel Clara Simó) que a
El Inmortal de Borges. Aquí s'arriba a la fi del misteri a través d'una marrada llarga, d'un passeig de plaer, i l'única pressa que suporta la lectura és el desig de recórrer de cap a cap el camí amb l'esperança secreta que no s'acabi.
Recordo la primera vegada que vaig llegir El paral.lel 42, de
John Dos Passos. La llibretera ens l'havia venut com una obra mestra. I jo, nerviosa, vaig anar saltant d'una banda a l'altra perquè no entenia perquè l'autor no m'explicava seguit i d'una vegada què caram passava amb l'aventura d'aquella noieta que vivia en un dels pisos del gratacels. I és que el llibre m'ensenyava una altra cosa: l'univers bigarrat i complex en què les històries fragmentades se superposen. Vaig trigar força a descobrir-ne la bellesa i el plaer de recórrer totes aquelles pàgines sense el desfici de tenir-ho tot acabat de seguida.
De tota manera, em sembla que era Paul Valery qui deia que ell mai no escriuria novel.les (i segurament tampoc no les llegiria), perquè no podia suportar la demora que suposa haver-se d'entretenir amb els detalls del pentinat de la senyora baronessa...
Demà parlaré de Barthes, que cita Flaubert i Proust per parlar dels detalls aparentment superflus a la novel.la i de la il.lusió de realitat.
Després d'aparcar el cotxe pujaren a peu fins al temple que quedava més amunt de tots.
