Avui s'ha inaugurat la ruta de la
Batalla dels Prats de Rei, que va tenir lloc la tardor de 1711, durant la Guerra de Successió, en un acte oficiat a la Torre de la Manresana per l'alcalde, Francesc Duocastella. Annexo el text de la meva intervenció en l'acte, en la qual he representat la Generalitat de Catalunya.
Per què una batalla? Per què una batalla de fa tres-cents anys?
Els Prats de Rei va ser l’escenari d’una de les batalles més importants de l’anomenada Guerra de Sucessió. Aquesta guerra va començar després que el darrer rei de la dinastia d’Àustria morís sense descendència. El rei, que ho era de la corona de Castella i de la Corona d’Aragó (que tenien administracions independents), per ser acceptat com a rei dels catalans havia de jurar els Drets de Catalunya i ser reconegut per la Generalitat, que era el parlament del país.
Quan es va morir Carles II, el darrer Àustria, es van disputar la corona un Borbó, Felip, nét de Lluís XIV, i un Àustria, l’Arxiduc Carles. Però aquest no era un problema local. I per això la batalla dels Prats de Rei, que va enfrontar més de 57.000 homes durant tota la tardor de 1711, no va ser una batalla local.
Les potències europees, que en aquells temps eren les potències mundials, s’hi jugaven l’equilibri polític del món. S’hi jugaven el domini. Per això els partidaris de Felip o els partidaris de Carles no eren castellans o catalans en disputa per un model de país, centralitzat els castellans, a la manera de Lluís XIV de França, o parlamentari els catalans, a la manera del model anglès, sinó que els qui lluitaven als camps de batalla eren directament soldats i generals francesos, anglesos, holandesos, austríacs, hongaresos, alemanys...
Els catalans havien pres partit pel candidat que semblava que havia de respectar millor els seus drets i la seva organització sobirana, representada per la Generalitat. Durant la tardor de 1711, l’exèrcit que defensava aquesta causa va defensar el lloc estratègic dels Prats de Rei. I va aconseguir fer fora les tropes borbòniques, que a finals de desembre es retiraven cap a Lleida.
Les batalles de la Guerra de Successió no són gens conegudes pels catalans. Perquè van perdre la guerra, amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, i amb ella les seves llibertats. Però en canvi, són conegudes pels països europeus que hi varen participar, perquè a ells ningú no els ha obligat a oblidar la seva història, i no se n’amaguen ni se n’avergonyeixen, tant si les han guanyades com si les han perdudes, perquè això és el que els ha fet tal com són.
Si hi pensem una mica, ens adonarem que el nostre imaginari és ple de recreacions de batalles i de guerres antigues d’arreu del món. Abans en feien poemes, novel.les i obres de teatre. Ara en fan pel.lícules, sèries de televisió: dels temps antics, o modernes, com les de la Primera Guerra Mundial o la Segona Guerra mundial... sense oblidar les que tenen de protagonistes els americans, que n’han fet un munt, per explicar el seu passat, des dels westerns, o les mítiques (el Álamo), fins a la guerra del Vietnam o de l’Irak...
Per què en el nostre cas hauria de ser diferent? Per que nosaltres no hauríem de recordar les batalles en què els catalans van lluitar, colze a colze, amb les grans potències del món com un país lliure i sobirà, com un més dels aliats?
Perquè, en propietat, aquesta ja va ser una primera versió de guerra mundial, una guerra en què les potències es distribuïen el seu pes al món. I va ser aquest equilibri de forces al món, al final, el que va decidir la sort de la guerra, al tractat d’Utrech, i no pas la força real dels exèrcits d’un bàndol i altre. Perquè aquesta no era una guerra local.
Posar la batalla dels Prats del Rei al mapa és recuperar la memòria. I, tal com diu l'històriador F Xavier Hernàndez Cardona, "Les variables militars, defensives, estratègiques i de seguretat són absolutament necessàries per entendre una situació històrica, i encara més, per compendre una guerra." Tots els països democràtics ho fan. Convertir la història en material pedagògic és la millor manera de construir la pau, de viure plenament la llibertat.
Però també és una manera intel.ligent de posar el poble en disposició de participar en un projecte turístic que, més enllà dels valors del sol i el clima, busca els valors culturals com a oferta per als visitants. Locals i europeus. Que austríacs, anglesos, francesos, holandesos, etc. puguin retrobar l’escenari de les batalles on varen participar els seus països, és un al.licient més a l’hora de recórrer el territori, a l’hora de degustar la seva gastronomia o tastar el caràcter acollidor dels seus habitants actuals.
Aquesta iniciativa de l’alcalde, que he de felicitar, va en aquesta línia de potenciar tot allò que suposi creixement per al poble, de posar-lo en la xarxa de llocs emblemàtics de la Guerra de Successió, amb Moià, Cardona, la Seu vella de Lleida... d’oferir un recorregut ben senyalitzat i agradable, tant per a les escoles com per a les famílies, o per als amants de l’estratègia militar de les batalles antigues, que al món n’hi ha un munt.
En aquest sentit cal felicitar la tasca excel.lent que han fet i fan l’il.lustrador Francesc Riart, autor dels dibuixos del tríptic que anuncia aquest acte, però també de material que podreu trobar àmpliament
a internet, i de l’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona, especialista en història de l’estratègia militar i pedagog, que adapten d’una manera excel.lent aquestes informacions al públic.
Gràcies per oferir-nos, doncs, un espai de memòria i per preparar-lo per rebre tots aquells visitants que vulguin recórrer els escenaris de les grans conteses mundials que un dia varen tenir el vostre poble, la vostra contrada, com a protagonista.
obrim una finestra
