"La maleta sarda" ja és un llibre: del plaer de tenir-lo als dits

Cada llibre nou m'obre un munt d'interrogants, ara no pas sobre mi ni sobre el text (ja està tot dit, tot escrit), sinó sobre els hipotètics lectors.

El triarà algú? Qui el llegirà? Li agradarà? Si algú no l'acaba de llegir, per què el deixa? Perquè s'hi enganxen els que l'acaben? Provocarà plaers? Suscitarà preguntes? Algú s'aturarà a pensar un instant, a partir d'una frase, d'una pàgina, d'un tipus humà? Algú s'hi enfadarà?

Però el que sobretot em provoca cada vegada un llibre nou és l'emoció íntima de la primera vegada, d'un inici. Obrir el paquet, treure el plàstic que n'embolica els exemplars, agafar el llibre i olorar-lo, fullejar-lo, picotejar aquí i allà, per recuperar la memòria de les frases sabudes... dubtar sobre l'inevitable.

Ja no em pertany. "La maleta sarda" ja campa per les seves, criatura, buscant uns ulls, unes mans que l'acullin.

Record de Pere Anguera

Ha mort Pere Anguera. L'historiador, el savi, l'home compromès, el company de la universitat Rovira i Virgili, l'amic.

Ell va trobar les arrels del meu cognom en un plec de papers mentre preparava la història del Carlisme. Em va dir (em sembla que un dia de calçotada), he trobat el coronel Miquel Aritzeta! Sabia que els meus avantpassats eren carlins, un militar basc que havia anat a parar a Vallbona de les Monges. Ell va reconstruir els ponts de la memòria del meu passat.

Molts més anys enrere, molt abans que parléssim del càncer i de totes aquestes coses, també haviem estat del PSAN. Érem molt pocs, però semblàvem molts. N'hi ha que encara creuen que érem molts... No explicaré detalls d'aquell temps, només un episodi que mai no m'ha marxat de la memòria.

El dia 4 de desembre de 1981, en Pere Anguera va ser detingut amb una colla d'independentistes catalans i el van portar a Madrid per interrogar-lo. Al cap de pocs dies el van deixar anar sense càrrecs, però amb una colla de mastegots. Jo aleshores treballava als informatius de Ràdio Popular de Reus. Feia molt poc temps que els programes informatius eren lliures, desconnectats de l'obligat boletín de noticias de Radio Nacional de España. Recordo que quan ens van dir que el Pere tornava a casa, un equipet de la ràdio el vam anar a esperar per entrevistar-lo. Vam anar fins a Lleida i, a les sis del matí, vam agafar l'exprés que el portava des de Madrid cap a casa. I li vam gravar les primeres paraules després del seu alliberament. Paraules lliures, informatius en llibertat. Érem en Frederic Porta, en Carles Francino, en Ferran Gerhard, en Ferran Calabuig a la part tècnica, i l'Alfonso González a la direcció. Jo hi col.laborava des de Valls.

Recordo que el Pere em va dir, al tren, en aquell exprés de matinada: M'han ensenyat una foto teva. Però la foto era tan dolenta que he pogut dir tranquil.lament que no et coneixia.

Aquests darrers temps, quan sabíem no no se'n sortiria, he estat covarda. I no pas per oblit. Les persones som estranyes i jo no volia veure'l ni sentir-lo morir. Avui recordo tot el que hem compartit. La lluita i l'esperança. I els llibres innombrables per llegir.

"L'home és un gran faisà en el món", d'Herta Müller

He començat l'any llegint una cosa totalment diferent de com el vaig acabar: en poques setmanes havia enllestit tones de novel.la negra nòrdica (sueca, noruega, danesa, islandesa...). Aquest inici d'any em vaig decantar per un llibre prim de relats de la darrera premi Nobel de literatura, Herta Müller.

L'home és un gran faisà en el món em va sorprendre pel títol (que trobem en una frase d'un dels primers contes) i per l'estranya bellesa quasi onírica dels relats breus que s'encadenen al llarg de les 130 pàgines del llibre.

De seguida veiem que en Windisch, l'home que passa cada dia amb bicicleta, des de fa dos anys, pel costat del monument als morts, és el conductor de la mirada que ens endinsa en l'univers d'una població petita, amb els seus personatges i les seves rutines quotidianes.

Però la manera de mostrar-nos aquest món, bellíssima, ens transmet també la sensació d'inquietud, d'irrealitat, de violència, que ens fa pensar que allò que veiem no és sinó la versió distorsionada d'una realitat cruel d'opressió i de mort, d'enfrontament entre cultures, que la consciència no vol deixar veure obertament, tal com passa en els somnis.

La fàbrica de vidre, amb els seus petits i grans objectes bellíssims, el manicomi, la farinera, el viatge a la ciutat, els túnels i l'estranya manera de viure dels alemanys, el record de la guerra, de Rússia... es converteixen en senyals que el lector va trobant al llarg d'un camí inquietant, que no pot deixar de recórrer fins al final, a través de les petites escenes quotidianes que encadenen en un tot els supervivents d'aquest poble.

En un moment, sense que s'hi assembli, el recull em va fer pensar en la Mercè Rodoreda de Quanta, quanta guerra o de Viatges i flors. O fins i tot algunes pinzellades de La mort i la primavera.

Així com vaig deixar escrit (per a disgust o escàndol d'alguns fidels) que Winesburg, Ohio no m'havia agradat, pretextant que potser era perquè el llegia el tren, m'adono ara, llegint aquest univers quotidià fet de personatges deliciosos (i per tant, d'una factura semblant), del motiu del meu disgust d'aleshores: el costumisme inútil d'aquell, la idea de tenir a les mans un objecte bell i de llegir-lo pel simple plaer de trobar la bellesa.

Aquí la bellesa ens mostra l'horror i la perplexitat de veure com, malgrat totes les morts, hem de continuar vivint. Ens revolta en el nostre intent de mostrar-nos indiferents.

Generalitat de Catalunya, 650 anys

Avui la Generalitat de Catalunya compleix 650 anys.

En sessió de 19 de desembre de 1359, a Cervera, la cort de Barcelona – Vilafranca – Cervera del 1358-59, celebrada durant el regnat de Pere el Cerimoniós (Balaguer 1319 – Barcelona, 1387), creà una comissió permanent de les Corts.

La política de guerres contínues seguida pel monarca exigia reunions sovintejades de Corts, per tal d'obtenir fonts de finançament de les campanyes. Quan una comissió convocada per una cort encara no havia acabat la seva feina, ja calia celebrar una altra reunió de corts. D'aquí que s'instituís una comissió permanent en les corts esmentades. No fou fins al segle XVI que es popularitzà el nom de Generalitat com a nova denominació de l'antiga diputació del General. El seu paper polític fou de primeríssim ordre. Fou abolida, junt amb la resta del tramat políticoinstitucional català, el 1714 per Felip V.

La institució respon a una pràctica política vigent al Principat de Catalunya per la qual el poder dels comtes-reis era modulat i contrarestat per les Corts, formades pels representants dels tres braços (eclesiàstic, nobiliari i "reial" o burgès, és a dir el poble). Aquesta política de pactes entre el sobirà i els Diputats va originar un tipus de política que es basava en les Constitucions. Les primeres constitucions catalanes són les promulgades per les Corts de Barcelona de 1283. Les darreres varen ser promulgades per les Corts de 1702.

La institució ha donat, al llarg de la seva història, 128 presidents.

Tornà a ser recuperada per Francesc Macià, després que no va poder mantenir la "República catalana" proclamada el 14 d'abril de 1931, va ser vigent durant la Segona República Espanyola, abolida per Franco i tornada a restaurar en l’actual període democràtic.

Aquesta pràctica política arrelada en vuit-cents anys d'història fa que sovint, quan es parla de l'Estatut d'Autonomia, es detaqui el caràctes de "pacte" que té per als catalans, d'una manera d'entendre l'exercici de la sobirania política, en el grau que sigui.

Avui hi ha un acte solemne al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Dimarts vinent, dia 22, el consell del govern farà la seva reunió setmanal a Cervera.

"Mateu el president" i els homenatges literaris

Ahir parlava a Tarragona de la novel.la negra d'en Tià Bennasar Mateu el president. Un dels aspectes que comentàvem amb l'autor va ser el dels homenatges literaris i els seus gustos pel que fa a l'estil de novel.la negra.

A Mateu el president, retrobem el comissari Jaume Fuster (que apareixia a la novel.la anterior de l'autor), que s'ha passat al cos dels Mossos d'Esquadra i ara treballa al barri del Raval de Barcelona.

Un comissari que té el nom d'un dels autors més emblemàtics de la novel.la negra catalana, l'escriptor Jaume Fuster, impulsor del gènere i màxim divulgador de les seves possibilitats audiovisuals en la represa democràtica dels anys setanta. Com ell, ha nascut en una casa del Raval (l'escriptor al carrer de Tallers) i té vincles amb tot l'espectre geogràfic i cultural dels Països Catalans. L'home llegeix Faulkner i Joyce, entre altres coses, és una persona culta i èticament incorruptible, i lliga, a través de la seva biografia de ficció, amb un món real que vincula la Barcelona del postfranquisme a la Barcelona d'avui, de rabiosa actualitat.

Havia llegit en un bloc de la mateixa editorial que Bennasar feia un homenatge a Mankell a la seva novel.la.

M'estranyava i ahir ho vaig voler aclarir. L'estil de la seva escriptura, que inclou una pluralitat de punts de vista, un ritme trepidant i una preferència per l'acció, que és la que va fent aparèixer la trama sota la mirada del lector, semblen bastant allunyats de l'estil reflexiu i monotemàtic de les novel.les sueques i noruegues que han proliferat a les nostres llibreries darrere en Mankell (sobretot després del fenomen Larsson).

A més a més (i en això feia trampa), quan un dia al Facebook vaig comentar que estava llegint el darrer Mankell al tren, en Tià va dir que no li agradava l'autor.

Ahir, que vam treure el tema, va comentar que no s'havia plantejat mai per què no li acabaven de fer el pes les novel.les sueques. I és que aquesta manera de mirar obsessiva, una vegada i una altra, observant fins al darrer detall, repassant els fets i les pistes fins que tens la certesa que no se t'ha escapat ni un cabell, no té res a veure amb la manera com ell escriu.

Deu ser el clima, vaig pensar. Allà fa molt de fred i plou, i neva, sovint és fosc i quan hi ha claror és fins a la bogeria...

De fet fan trampa, va dir, perquè de tanta minúcia només ensenyen al lector allò que volen.

I és que tots fem trampa. La novel.la és la màquina de fer trampes de ficció. En Jaume Fuster ja deia que havia escrit la seva primera novel.la negra perquè no podia anar a denunciar a la premsa (sense anar a la presó) els casos d'abusos i corrupció que perpetraven els poderosos, de vegades amb la connivència dels cossos policials i judicials. Com a les èpoques bones de la novel.la negra nordamericana. Com ara, deia en Tià Bennassar. Si poguéssim , ho escriuríem als diaris.

Això.

Mateu el president ens mostra una transparència d'un món que ben bé podria ser real.

"Mateu el president" es presenta a Tarragona

Avui, a la llibreria "La Rambla" i a les 8 del vespre, presento a Tarragona la novel.la d'en Tià Bennasar Mateu el president (Cossetània).

Les persones que llegiu novel.la negra, heu de conèixer el bloc d'en Tià, es diu "Calamars a la catalana", i és un portal obligat d'accés al gènere negre des de la nostra cultura.

No podia ser altrament: avui juga el Barça. Quasi a la mateixa hora presentem la novel.la. Complot? S'haurà de veure de qui és la culpa (que també és negra i no la vol ningú). El cas és que falten poques hores. Quan passi el fast (que no food), penjaré aquí algunes de les paraules rituals de l'acte.

Només avanço que paga la pena llegir-la.

La maleta sarda ja té portada

Un pas més cap a la data d'aparició de la novel.la.

"La maleta sarda" ja té fotografia de portada.

Mari Jungstedt, novel.la negra sueca

Ningú no ho ha vist i Ningú no ho ha sentit són les dues novel.les de Mari Jungstedt que em vaig polir en pocs dies la setmana passada. El Jordi va anar de llibreries i va comparèixer a casa amb una bossa de novel.les negres per llegir al tren i al metro, que estem liquidant a velocitat supersònica.

He de dir que les dues novel.les, que s'assemblen en l'estil, evidentment, perquè són escrites per la mateixa persona, tenen totes dues la qualitat de respondre a una trama interessant narrada amb eficàcia.

Hi he trobat l'escrupolositat que m'admirava de les novel.les d'en Henning Mankell. Aquell mirar i tornar a mirar els detalls, aquell retornar sobre una escena, sobre una pista que no semblava que ho era, aquell gust per la precisió en lloc de fer avançar el relat per la costa de l'acció trepidant...

Passen a l'illa de Gotland, prop de la costa sueca. Cosa que me'ls situa en l'espai per a mi exòtic del nord, però d'altra banda en un horitzó en què tothom es coneix i en què el crim, la venjança, la maldat, són cuinats a foc lent...

A part del relat estrictament criminal, perfectament traçat (encara que no s'escapa de petites lacres comunes en moltes novel.les negres, com són els abusos de les casualitats, o fer sortir un sospitós molt sospitós a les primeres pàgines, que ja endevines que no serà l'assassí per una qüestió òbvia de construcció de la trama), m'ha agradat l'eclosió de la història de dos personatges secundaris, un periodista d'una cadena de televisió sueca (que potser no és tan secundari, perquè acabarà essent cabdal per a la resolució dels casos) i una mestra. Periodista que serveix també per plantejar al llarg del relat l'ètica de la professió.

I també m'ha agradat veure com d'una novel.la a l'altra l'autora arrossega també el conflicte de parella de secundaris (conflicte de triangle, hauria de dir), no resolt ni tancat encara que el cas criminal quedi resolt...

La vida a Gotland llisca més enllà dels episodis de la investigació policial (tot i que els policies també passen d'un llibre a l'altre) i planteja, també més enllà dels temes propis del gènere negre, qüestions com les relacions humanes, el pes de la família, l'amor, la passió, la por... en històries paral.leles, amb el neguit de saber què passarà a la fi amb aquests personatges que es fan propers als lectors i que veuen la seva peripècia, de moment, postposada més enllà d'aquests dos llibres.

Ja estic esperant-ne un de nou per veure, més que a qui maten, com s'arreglen els conflictes de parella.

Antoni Canu, poeta alguerès

Avui al vespre, al Teatre Cívic de l'Alguer, s'homenatjarà l'Antoni Canu, poeta, que aquest 2009 ha fet 80 anys, i s'hi presentarà un volum d'obra publicada, a cura de Pere Mayans. Com que hi participaré, en qualitat de responsable del govern de la Generalitat de la representació a l'Alguer, reprodueixo algunes de les paraules que hi diré:

Al seu “Quart de lluna”, l'Antoni Canu escriu:

Aquesta nit

voldria ésser

allà damunt

enmig

de les estrelles,

rodolar

amb els astres

en el meu

somni poètic.

Podria parlar d’una nit com aquesta que compartim. Cadascú de nosaltres es pot deixar anar cap a l’espai del somni, del plaer, més enllà de la duresa de la vida quotidiana: aquesta nit, sobre les estrelles. Però per a què aquest plaer de remuntar en el somni? Ah, què hauria de fer, sinó el poeta? Ell diu tot seguit:

Collir

en els prats de llum

les síl.labes

més lluminoses

i plegar-les

a les formes

del meu cant.

I és que trobo aquesta expressió : ”collir en els prats de llum les síl.labes més lluminoses i plegar-les a les formes del meu cant”, un dels motius pels quals ha estat possible que uns i altres avui siguem aquí, a banda i banda d’aquesta mar que ens uneix, ara que aviat farà cinquanta anys del Retrobament.

Trobar les paraules, fer-les poesia. Des de l’alguerès. No es tracta només d’una labor poètica, o estrictament literària: sovint els escriptors, que construieixen l’imaginari, són també els qui acaben proposant els models de la realitat i la construeixen amb la seva veu. Els qui fan possible que una llengua remunti, se salvi, esclati amb totes les seves possibilitats.

No puc deixar de pensar, en paral.lel a la figura de l’amic Antoni Canu, en uns versos (i una actitud vital) de Salvador Espriu. El poeta català escrivia, des de la nit de la dictadura, quan la llengua havia estat prohibida i amagada:

[…] hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

Així mateix ha fet l’amic Canu, donant alè poètica i dimensió internacional al seu cant, des de l’alguerès. Retornar el nom de cada cosa als seus, als germans de llengua, que són/som capaços d’entomar aquest llegat, difondre’l i fer-lo créixer. Perquè anomenar la realitat és fer-se’n amo. Deia Espriu que salvava els mots, les paraules,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

No és més complicat que pensar que és quan diem les coses pel seu nom, amb la llengua que fem servir cada dia, aquestes coses, aquesta realitat, aquest món en què vivim, el sentim més nostre. I la poesia, la paraula escrita, dóna una dignitat i una dimensió superior a aquesta parla que els nostres avis ja feien servir per anomenar les coses de cada dia.

Plegar les síl.labes més lluminoses a les formes del meu cant, escrivia l’Antoni Canu.

És just reconèixer, en aquesta trajectòria, més enllà del seu alè vital que ha fet possible el doll de poesia en alguerès, que l’ha convertit en una veu sòlida i reconeguda en el marc d’aquesta literatura que s’ecriu en català en països diversos de quatre estats diferents, totes aquelles persones i entitats, institucions, que ho han fet possible.

Segurament no seríem avui aquí sense l’acció de l’Escola d’alguerès Pasqual Scanu, i de n’Antoni Nughes, que un bon dia va convèncer al poeta d’escriure en alguerès. I no només això, sinó que el va estimular amb l’ajut a l’expressió, quan les formes escrites de l’alguerès vacil.laven, després dels anys, dels segles, d’isolament. Amb l’edició, la publicació de les seves obres.

Potser seríem aquí d’una altra manera (perquè la nombrosa colla d’amics del poeta ja haurien trobat la manera de fer-ho), o n’hi hauria uns altres, sense l’acció de la Institució de les Lletres Catalanes, o sense l’amic Pere Mayans, que ha propiciat aquesta edició de l’obra escrita d’Antoni Canu fins a la data, com un regal d’homenatge dels seus amics catalans. O l’amic Joan Elies Adell, director de l’Espai Llull, poeta ell també. A en Claudio Sanna, la Franca Masu, tan generosos en la seva admiració i estimació.

"Literatura" i "Digital", termes que poden ser complementaris

A València, en el marc dels Premis d'Octubre, se celebra aquests dies el vint-i-unè encontre d'escriptors. Com sempre, es tracta de parlar del bé i del mal de la literatura. I aquest any es tracta de la literatura digital (coordina la Laura Borràs).

Fa poques hores que he participat, amb plaer, en aquesta taula rodona:

12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura. Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibáñez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB).

Ves per on, doncs, aquest bloc (i algun altre que comparteixo) m'ha servit per poder explicar-me a mi mateixa i provar d'explicar a les persones que hi havia a la sala com veig la relació entre els blocs i la literatura.

Com que ha durat dues hores, m'estalvio de voler-ne fer encara que sigui un resum. Em quedo amb el comentari a una pregunta que m'ha fet una persona de la primera fila: si l'escriptura de posts en un bloc m'ha influït (o canviat) d'alguna manera la meva escriptura de novel.les. La resposta automàtica ha estat: Nooooooo! I immediatament, pensant-hi una mica, he hagut de matisar que a la novel.la que estic escrivint ara faig els capítols curtíssims, com a petites unitats de sentit...

Un bon bloc, per a mi, ha de tenir unitats de pantalla. I comunicar sensacions multillenguatge.

Sí que escric d'una altra manera els meus relats de sempre...

L'estranya desaparició d'Esme Lennox

En general m'agraden els llibres traduïts que publica "La Campana", trobo que fan una bona tria, tant de textos com d'autors.

En aquest cas, la novel.la de Maggie O'Farrell no ha estat una excepció. La història de l'Esme Lennox, una dona independent que arriba al lector des de les profunditats del segle XX, quan ser dona i ser independent eren termes incompatibles, arriba a tenir una força torbadora.

La manera de presentar-la, també és un encert: anem descobrint què va ésser d'aquesta jove que va desaparèixer de la memòria de la seva família, que se la va treure de sobre, quan la néta de la seva germana en té notícia: resulta que han de tancar la casa de bojos on estava reclosa i han de recol.locar els pacients.

Aleshores, no podem sinó contrastar vides i costums d'ara i de fa seixanta anys, quan les famílies no acceptaven noies "que els fessin avergonyir".

L'obra es pot relacionar amb altres obres més tècniques, com és l'estudi de les considerades "malalties femenines" al llarg de la història: histèries, bogeries múltiples, que sovint no amagaven sinó caràcters indomables i mals ajustaments entre el criteri personal i el paper que la societat havia decidit atorgar a les dones.

He trobat en aquest llibre una bona novel.la. Potser posaria algun retret al monòleg que serveix com a tècnica per anar recuperant un dels fils del passat. Penso que podria estar més ben fet. Però la intenció és bona. Com ho és tot el que aguanta el relat: el personatges, la història i la manera de narrar-la.

Vaja, a mi no m'agrada tant i tant...

Em van recomanar tant el llibre, la faixa amb frase de Paul Auster és tan contundent, hi ha uns comentaris tan excel.lents pels blocs, que em vaig aferrar a Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, amb voracitat de vaguista de fam amb la feina acomplerta.

Però... potser és que me l'emporto al tren.

El cas és que trobo que no n'hi ha per a tant. Les petites històries de final inquietant, absurd, aquests personatges singulars d'un món resclosit que viuen els seus somnis com a única realitat possible, aquestes situacions descrites minuciosament com menudes filigranes, la juxtaposició de petits universos en un gran fris d'humanitat... no m'han despertat l'interès que m'imaginava.

Potser, repeteixo, la culpa la té el tren, o el metro, on m'emporto el llibre des de fa dos dies... potser l'hauria de llegir en un lloc recollit, amb un bon whisky i un fons de música... de Duke Ellington?

I no és que no m'agradin els relats antics... la setmana passada estava llegint una versió en francès d'uns relats de Poe traduïts per Baudelaire. I sentia el plaer del llenguatge i el de la història.

En fi, no solc parlar del que no m'acaba d'agradar. Per tant, només parlo de la meva punteta de decepció. Tot i que m'adono que dec ser l'única. Ens van dir que era genial, i tothom li hi troba!

La maleta sarda, final d'etapa i agraïments

Avui a la tarda m'he trobat tancant la darrera revisió de La maleta sarda. La lliuraré aquest final de mes perquè pugui sortir a primers del 2010. És un moment estrany. A partir d'ara ja no em pertanyerà.

Per tancar l'escriptura, hi he afegit aclariments i agraïments. Com que sóc sentimental, els reprodueixo aquí, al bloc:

"Els fets que es relaten a La maleta sarda són imaginaris. Tot i així, el relat llegendari sobre el tresor d’en Diego Moro i els enfrontaments entre la família dels Cossu i la dels Corraine, que va donar lloc a la Disamistade d’Orgosolo i a un rosari d’assassinats al llarg de les primeres dècades del segle vint, estan documentats històricament.

Es poden trobar a les pàgines de l’obra de Franco Cagneta, Banditi a Orgosolo (1975). No està provat que existís un viatge de Caterina Albert (Víctor Català) a Nuoro, en companyia de Grazia Deledda (premi Nobel de literatura el 1926) la primera dècada del segle vint. Però tal com em va fer notar l’estudiós i especialista en l’escriptora sarda, Giacomino Zirottu, les obres de Deledda es van començar a traduir al castellà el 1905, i Grazia Deledda i Víctor Català tenen punts de confluència estètica remarcables. I d’altra banda, va ser en aquella època que Caterina Albert va portar a terme viatges per Europa.

Els escenaris on transcorre la novel.la són escenaris reals. Però els seus espais són adaptats a la presència de personatges de ficció. Hi ha personatges del relat que tenen noms pròxims o idèntics a persones reals. El que els ocorre a la novel.la és totalment inventat.

Agraeixo les aportacions de totes les persones que m’han ajudat amb dades i documentació. Al Jordi Castells, amb qui el 2005 vaig recórrer amb calma i plaer els llocs de Sardenya on havia de transcórrer la novel.la.

A la Laia Castells i el Josep Lluís Eras, que em van fer conèixer el llibre d’en Cagneta després d’una estada professional a Nuoro la primavera del 2006, i que em van fer de documentalistes sobre el terreny. Ells em van parlar de l’incendi de cotxes d’Orgosolo. A l’estudiós i antic síndic de Posada, Giacomino Zirottu (epr), que va ser president del Consorci per la Pública Lectura Sebastiano Satta, de Nuoro, i em va donar indicacions molt valuoses sobre el context cultural de Sardenya. I a la Roser Vernet, que me’l va presentar.

Al poeta i professor Joan Elies Adell, amb qui hem discutit de tècniques d’escriptura, versions i palimsestos. Al Jordi Fernández Cuadrench, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, que a primers del 2007 em va parlar d’un home que volia instituir una fundació cultural i em va mostrar els carrers de la població on transcorre la novel.la; aquest detall va fer créixer una via insospitada que lligava Sardenya amb la Catalunya del Nord, on jo no tenia previst anar. A la Charo Alonso, que em va regalar el CD del les Variacions Goldberg.

A les persones que treballen a l’hospital de Sant Joan de Reus, on vaig seguir el tractament del càncer de la meva mare fins al novembre del 2002, i al Duran Reynals de l’Hospitalet de Llobregat, que vaig conèixer més tard personalment. Al Xavi Ferré, que em va convidar a la Setmana Cultural de la presó de Tarragona, als reclusos que hi vaig conèixer i als educadors que em van ensenyar com funcionaven els serveis i els tallers. A les persones que m’han anat fent comentaris al bloc on explicava l’escriptura de la novel.la. I a la meva agent literària, Sandra Bruna, per les seves observacions i el seu entusiasme."

Apa, ja està.

L'home més buscat, de John Le Carré

Volia parlar d'aquest llibre a finals d'estiu i m'han anat passant les setmanes d'indolència blocaire sense fer-ho. Avui he vist que el llegia la Maria Antònia Oliver i n'hem parlat una mica. Això m'ha ajudat a treure'm la son de les orelles i fer dues ratlles sobre la novel.la.

És un Le Carré diferent. N'ha desaparegut la mítica del món dividit en dos blocs i migpartida pel teló d'acer. Els espies clàssics, al servei d'una superpotència (o de dues), veritables superherois al servei de causes supranacionals que tenien la capacitat d'encendre o apagar la guerra atòmica, s'han acabat. El glamour dels personatges protagonistes s'ha esfumat.

Ara el món (a la novel.la) també està dividit en dos blocs: els qui tenen escrúpols i els qui no en tenen (i endevineu qui guanya). Les causes nobles i les clavegueres hi dibuixen un territori confús on el món global ha desdibuixat les fronteres. Les fronteres del negoci, de la política, dels estats... Fins i tot les fronteres de la moral.

Ja no hi ha guerres mundials, hi ha una sola croada mundial contra el "terrorisme", d'abast també mundial després de l'11S. I tot s'hi val. O quasi. El cas és fer veure que es desemmascara alguna cosa o algú.

És un Le Carré igual que sempre pel que fa a la seva capacitat de bastir un relat trepidant, lligant els múltiples caps d'una trama complexa que abasta interessos de particulars i de governs, de causes nobles i corrupció. Es llegeix molt bé.

Però sobretot és un Le Carré post Le Carré. El Teló d'Acer es va enfonsar i els espies clàssics van perdre la feina. Ara el món és ple de gent que vaga desubicada de resultes d'aquells temps. L'autor que els novel.lava viu aquest dol en el seu relat.

El protagonista d'aquesta novel.la, un jove de Txetxènia escopit en un país occidental del qual ni tan sols no entén la llengua, està descrit de manera que pot arribar a fer entendrir el lector, és un exponent d'aquest món en què vivim, que té Guantànamos i clavegueres on passen coses que ningú no sap a gent que ningú no coneix, i per la qual ningú no demanarà explicacions...

M'ha agradat llegir-la, malgrat que no crida a l'optimisme. Marca el final d'una època, d'una manera de fer, i mostra amb cruesa un bon bocí del territori de la desesperança.

15 anys de l'Escola d'Estiu de l'Alguer

Ahir a la tarda vaig tenir el plaer d'assistir a la inauguració de la quinzena Escola d'Estiu de l'Alguer.

Una trentena de mestres que habitualment fan classe d'alguerès als minyons de la ciutat de l'Alguer, es preparaven per a una sessió de dos dies de treball de discussió sobre com i amb quins materials es fa i es farà la feina quotidiana.

Són 1400 minyons algueresos que aquest darrer curs van tenir classe de català. Amb la promotora d'aquesta Escola d'Estiu, la Carmela Frulio, i amb Luca Scala, el president d'Òmnium de l'Alguer (que acull el projecte Palomba i el Centre de Recursos Maria Montessori), en Pere Mayans i la Teresa Tort (del Departament d'Educació de la Generalitat) i en Joan Elies Adell (representant de la Generalitat a l'Alguer), parlàvem del futur d'aquesta magnífica feina. De com millorar-la, fer-la créixer, de com, de mica en mica, encarrilar-la pels camins de la normalitat escolar algueresa.

Avui en parlem amb el síndic, per mesurar el compromís i la implicació del Municipi.

L'ensenyament del català a les escoles alguereses és una realitat de quinze anys... ha deixat la infantesa i afronta la visió de la plenitud, de l'edat adulta.

Tot un repte.

Un record per a l'Isidor Cònsul

Avui ha mort Isidor Cònsul, director literari de Proa i crític literari. Ha batallat amb coratge amb la malaltia que l'ha vençut. Ens deixa una feinada feta i l'emprempta del seu coratge, el seu caràcter ferm i la seva amistat.

Va ser d'una generació que va arrencar la normalitat literària: volíem que hi hagués producció, crítica, edicions... Ara sembla una cosa natural, però als anys setanta, després d'una dictadura molt llarga i un tall generacional considerable, la represa de la normalitat no era tan automàtica ni tan evident. Calia no només escriure, sinó crear les condicions perquè l'escriptura tingués un lloc, perquè les escriptores i els escriptors poguéssim fer la nostra feina.

Hi van treballar homes com l'Isidor Cònsul. Amb altres de la seva generació que ja no hi són tampoc, morts massa joves (Jaume Fuster, Quim Soler, Montserrat Roig...), altres que sí que ens poden explicar detalls i vicissituds, com en Gillem-Jordi Graells, l'Àlex Broch, sortosament al peu del canó. Persones que es van multiplicar en gestors culturals, van treballar amb l'Administració i de vegades enfront de l'Administració, amb les entitats de professionals de la literatura, amb les empreses... diaris, editorials.

Al llarg de la vida he trobat l'Isidor Cònsul en múltiples espais. El recordo als Premis d'Octubre de València, com a jurat i crític. El recordo amb l'Àlex Broch i en trobades d'escriptors, batallant per la defensa de la idea que els crítics també se'ls havia de considerar escriptors (parlem de fa trenta anys!!!). El recordo dels Galeusca, segurament.

El recordo sobretot portant la veu cantant i aportant criteris a les reunions del Consell de Redacció de Serra d'Or, mentre ens preníem un cafetó i unes pastes, amb en Jordi Sarsanedas, en Josep Massot, en Narcís Comadira, la Vinyet Panyella, l'Albert Manent, la Marta Nadal, l'Antoni Munné Jordà... abans amb el pare Maur Boix, amb en Josep Maria Fàbregas...

El recordo de les Trobades d'escriptors de les Valls d'Àneu.

El recordo a la Institució de les Lletres Catalanes, al consell, en representació del PEN.

El darrer sopar de Premis de la Crítica de Serra d'Or, amb una gran elegància, es va presentar ajudat d'un bastó. Ens va dir que hauria de deixar la direcció editorial de Proa. Als seus amics ens va doldre. Sabíem que tenia una partida molt dura entaulada amb la malaltia. En vam parlar amb l'Àlech Broch i amb la Charo...

També va ser el meu editor a Proa. Em va publicar Perfils de Nora i El joc intertextual.

Però sobretot va ser una persona de conversa estimulant, amb qui no sempre estava d'acord en temes estètics, però amb qui en línies generals compartia els grans neguits que l'han portat a ser un batallador incansable per la cultura.

Et recordem. Amb la feina feta. Amb el coratge. Amb l'exemple.

"Els llamps de la Maleïda", o les cares de l'Aneto

Recomano vivament la lectura del darrer llibre que he llegit al tren: Els llamps de la Maleïda, de Jaume Oliveras, reeditat per Cossetània (jo el tinc en versió per a e-book).

En destaco d'una banda el seu valor de testimoni i de l'altra l'excel.lent manera com està explicada l'aventura.

És un episodi d'ascensió a l'Aneto l'any 1916, quan s'estava construint el refugi de la Renclusa. Les obres estaven quasi acabades i s'esperava la data imminent de la inauguració.

En aquells dies, i sense preveure la tempesta perquè la matinada de l'ascens era clara, Jaume Oliveras, el seu amic, guia i encarregat del refugi Josep Sayó i dos muntanyencs alemanys Adolf Blass i Eduard Kröger, fan una ascensió al cim. El paisatge, les dificultats de l'ascens, el canvi sobtat de les condicions climàtiques, l'electricitat que rabiava als penyals del cim i a la cresta de pedres del Pas de Mahoma... són descrits magistralment per aquesta crònica.

Després, l'accident, viscut i presenciat en primera persona per Jaume Oliveras, que deixa dos companys fulminats pel llamp al cim mentre baixen penosament a buscar ajuda enmig d'una tempesta que dura uns quants dies. El rescat dramàtic dels cossos. La bellesa del paisatge, la força terrible i destructora dels elements, la petitesa de l'ésser humà enmig d'aquella aventura... la solidaritat dels muntanecs que acudeixen al rescat...

La crònica és excel.lent i l'antigor de les expressions (és escrit fa noranta anys) no dificulta gens la comprensió del relat.

Els qui coneixem els paratges, que hem estat a la Renclusa i hem passat la punta de tremolor en passar amb peus i mans i encavallats el Pas de Mahoma fins al cim, podrem reviure les emocions, el paisatge, i reconstruir una ascensió dramàtica d'uns muntanyencs que un dia no van tenir tanta sort.

Recordo que un dels primer llibres que vaig llegir amb passió va ser "Expediciones al Himalaya", que m'havien regalat juntament amb un lot de llibres després de guanyar un concurs escolar. Jo tenia vuit anys. Els vaig llegir dotzenes, no sé si centenars de vegades. Aquella emoció dels alpinistes que buscaven assolir el cim del món em va arribar dintre per sempre.

L'Aneto

A la meva vida no he fet mai un vuit mil, ni res que s'hi assembli. Però fa anys, amb el Jordi, vam fer bona part dels tres mil dels Pirineus. L'Aneto també, per descomptat.

De vegades algú que sempre camina pel pla pregunta: i quina gràcia hi trobeu a esllomar-vos muntanya amunt si després heu de tornar a baixar?

És difícil d'explicar aquest plaer de l'ascens amb totes les seves dificultats i fatigues, l'emoció del cim, amb tot el món visible als peus, la baixada... per a qui no ho ha fet mai. És incomparable. Penso que només les coses que costen reverteixen amb un plaer proporcional a l'esforç.

Aquesta excel.lent crònica de Jaume Oliveras m'ha recordat la muntanya i el respecte que devem als elements, i m'ha fet una altra vegada solidària dels muntanyencs.

Com es pot fer una deliciosa conserva de tomàquet

Molts anys, a l'agost, a casa s'ha fet conserva de tomàquet. Com que aquest any també hem plantat tomaqueres i els tomàquets vénen tots alhora, dolços, madurs i gustosos, hem dedicat el diumenge a fer conserva. És fàcil fer-la, però és entretingut.

Primer, cal collir els tomàquets. Els millors per fer conserva són els de la pera o de bombeta (bombilla). Però també en fem amb tomàquets de l'albercoc (que també en diuen d'en benac).

Després, s'escalden (es posen en una olla al foc fins que arrenqui el bull), perquè així es pelen millor.

Aleshores, es van posant en pots i s'atapeeixen bé. Millor fer sortir el suc abans de tapar-los. NO CAL AFEGIR-HI RES.

Un cop plens i tapats els pots, cal bullir-los cinc minuts al bany maria, drets i completament coberts d'aigua, perquè es faci el buit al pot i es conservi bé. Després es deixen refredar a l'aigua mateixa de bullir els pots.

I ja es poden guardar.

Una bona mesura per saber quins pots de conserva consumim és etiquetar-los abans de guardar-los al rebost. En un paper (normal i corrent, però pot ser tan historiat com es vulgui) hi escrivim l'any. Aleshores, en lloc de pegues o encolats, suqueu el paper en llet i tot seguit enganxeu-lo al vidre. Queda enganxat perfectament i no es desenganxa fins que no renteu el pot o el rasqueu.

Es guarden molt de temps... però el millor és anar-los gastant durant l'hivern, perquè l'estiu següent n'hi torna a haver.

Bona conserva.

En realitat era més entretingut fer conserva de tomàquet anys enrere, quan en lloc d'aquests pots de tapa metàl.lica rodona fèiem servir ampolles de xampany. Aleshores, fer baixar els tomàquets pel coll de l'ampolla era més laboriós (l'empenyíem amb un sarment) i després calia posar-hi una culleradeta de sucre (o bicarbonat) i tapar-ho amb taps de suro, lligats perquè no es destapessin les ampolles a l'hora de bullir-les. Vaig veure que els meus parents de Cuba, anys enrere, feien la conserva en ampolles de cervesa...

Firagost, a Valls

Cada primer dimecres d'agost, es fa la Firagost, a Valls. L'exposició ocupa molts carrers cèntrics, sobretot al voltant del carrer de la Cort i el Pati i el Passeig de l'Estació. Amb els anys, ens hem anat acostumant a aquesta cita d'estiu, que és un dels atractius locals abans que els comerços desconnectin directament per vacances.

Aquest any no hi havia tractors... diu que no s'han entès amb el preu dels espais d'exposició.

Però les parades de fruites, verdures, vi i altres productes relacionats amb el camp, feien el seu fet. Nosaltres ens hem firat.

La gent de Valls ens hi solem passejar el dimarts a la nit, amb la fresqueta. I el dimecres quan tanquen les parades, abans dels castells.

Aleshores es poden trobar gangues... o no tant. Però la fruita té una bona pinta!

Les set cases de Bernardo Atxaga

Amb paciència he aconseguit acabar de llegir (diria que amb disciplina) la darrera novel.la de Bernardo Atxaga, Set cases a França.

És la novel.la que m'ha interessat més poc de les que he llegit d'aquest autor. Tot i que no és llarga, se m'ha allargassat durant setmanes. Les aventures dels oficials de l'imperi de Leopold II de Bèlgica al Congo (a Yangambi) se m'han fet absurdes, insulses i llunyanes. Com llunyans els interessos i els caràcters dels seus protagonistes.

Potser ja anava d'això, la novel.la. Posats a buscar-hi tres peus al gat, potser anava del fracàs de qualsevol aventura colonial. Dels nadius irreductibles (protagonitzats per en Livo), que a còpia de degradar i degradar-se, aconsegueixen sempre minar les forces de l'invasor i corrompre'l... i derrotar-lo a còpia de petites batalles en una guerra que no sembla acabar-se mai.

Ja dic, és agafat pels pèls. La fantasmada argumental que sosté la novel.la m'ha semblat poc creïble, no m'ha despertat l'empatia en cap moment. Però ja se sap, no es pot demanar que cada novel.la d'un autor ens descobreixi horitzons insospitats... O no es pot demanar que els vulgars i mortals lectors estiguem sempre a l'alçada dels capricis ficcionals dels genis.

I m'he quedat tan ampla. Al capdavall és agost, i a Valls plou.