M'ha passat amb Dissabte, d'Ian McEwan. L'he anat arrossegant al llarg d'aquestes inacabables dues setmanes de refredat insuportable. I ara em falten onze pàgines per acabar-lo i m'adono, sorpresa, que l'he guardat a la prestatgeria i no he fet cap previsió immediata d'acabar-lo de llegir...
He de pensar mínimament per què, quan autor i obra són tan celebrats i esperats al món, no l'estic devorant fins a la darrera lletra.
L'he trobat (hauria de dir que l'estic trobant?) un bon exercici estilístic d'amplificació del temps d'un dia a la vida del protagonista, un dissabte, el dissabte de la gran manifestació contra la guerra de l'Irak. Però després dels exercicis amb el temps de Proust i, sobretot, del memorable cas que significa l'Ulises de Joyce (que per cert, he anat llegint i rellegint sempre de través i a fragments, mai linealment ni complet), doncs trobo que la cosa no té tant d'interès. No hi ha res de nou. Potser no hi ha res a descobrir, però aleshores, aquesta fatiga de no acabar mai, d'anar fent bucles, d'amplificar, per què? Cap a on?
Val a dir que m'ha enlluernat la part de documentació sobre la cirurgia del cervell i les neurociències que desplega la novel.la. Molt menys el debat ideològic a l'entorn del compromís o la protesta occidental contra la guerra (ja llegeixo els diaris i escolto la ràdio: està tot dit). I encara menys, el petit drama familiar d'alcova, quan es destapen tots els secrets.
No sé com s'acaba. Un dia d'aquests m'hi hauré de posar. Però se'm fa difícil estimar un llibre escrit correctament, d'un artifici notablement construït, d'autor famós, servit en edició de butxaca a preu assequible, del qual no m'interessi la trama... Deu ser la grip!
