diumenge, 31 d’agost de 2008

Ricard Salvat munta un espectacle Rodoreda

Ricard Salvat homenatja Rodoreda
Més que parlar de l'homenatge teatral, hauria de dir que Ricard Salvat ens regalarà d'aquí a molt pocs dies una nova ocasió de veure una dels nostres grans autors al teatre sense complexos. "Un dia. Mirall trencat", en el marc de l'any Rodoreda, és l'espectacle que ha preparat per arrencar-nos de la indiferència aquesta tardor i fer-nos pujar una miqueta l'autoestima. Avui llegia en una entrevista que li feien en un diari que deia que som un país provincià perquè ens embadalim amb mediocritats alienes quan el nostre potencial artístic és de primera línia, però ens fa cosa (o por, o vergonya) reconèixer-ho, deia això més o menys.
Estic d'acord amb ell. No sé de què tenim vergonya. Només aviso: no me'l penso perdre. Cap muntatge d'aquest director excepcional no m'ha deixat indiferent. És un luxe que una vegada i una altra, més enllà dels seus èxits a l'estranger, vulgui mostrar-nos el seu saber fer. Tenim una cita amb ell d'aquí a una setmana. Aleshores en parlaré...

dijous, 28 d’agost de 2008

l'AVANT, un servei lent... i els camins de la lectura

La Highsmith i Monzó

Sóc usuària del tren "Avant" des que van obrir la línia ràpida entre Lleida i Barcelona (jo l'agafo a Tarragona). Des de fa tres dies, tant a l'anada com a la tornada, aquest tren pressumptament d'alta velocitat, porta un retard d'entre deu i quinze minuts (el trajecte en dura 33), perquè a mig camí s'atura una estona perquè ens adonem que l'alta velocitat en aquest país és una broma. He anat a preguntar què passava i no tenen cobnstància de res, diu que estan obligats a indemnitzar a partir dels 16 minuts... encara en tenen un de marge. Però penso que no es tracta d'indemnitzar, sinó d'aquella mena de fatalitat que arrosseguem en aquest país d'ençà que es varen inventar les sigles RENFE, que ens conviden a treure'ns del cap la idea de pertànyer al primer món. Val a dir que només jo he anat a protestar... l'altra gent, resignadament, es veu que pensava que un quart de retard en un tren ràpid, acostumats com estem, tampoc no és gran cosa...

Però a la que anava. Mentre m'allargaven el trajecte, anava llegint un volumet de contes de la Patricia Highsmith, entre els quals hi havia "Notes d'un escarabat respectable". El conte comença amb aquestes paraules (tradueixo, perquè el llegia en una altra versió):

M’he mudat. Abans vivia a l’hotel Duke, en una cantonada de la plaça Washington. La meva família hi ha viscut durant generacions, i quan dic generacions vull dir com a mínim dues-centes o tres-centes generacions.

Fa temps havia tingut ocasió de treballar a classe el conte "Gregor", de Quim Monzó. El de l'escarabat que un bon dia es desperta convertit en un noi fati. Tothom li veu la paròdia amb La metamorfosi de Kafka, tothom hi troba la incrustació de la ranxera (amb música i tot) dels colomitos inolvidables que van cap a Zapooopaaaan! Fins i tot s'ha comentat que el conte citava un text de la Patícia Highsmith. Doncs bé, avui la meva lectura m'ha portat a la vista aquest text, que l'escarabat que acaba de convertir-se en noi del conte de Monzó pot llegir sense gaires problemes en un paràgraf d’un llibre obert que, en tancar-lo, ja no pot trobar. Alguns comentaristes de l'obra hi volen veure una metàfora. Doncs no senyor, és una cita textual, un exercici de joc intertextual (de la mateixa manera que el conte de Monzó reprodueix textualment frases de la novel.la de Kaafka, o la lletra de la ranxera), és un ecercici literari d'integració de discursos anteriors en el propi text, un joc ben fet i interessant. És la cita literal de l'inici del conte de la Higsmith i, per tant, el llibre obert que hi ha a la butaca és aquest. Ni tan sols aquesta aparent facilitat per a la comprensió babèlica de les llengües que es descobreix Gregor és una cosa original seva: s'intueix a Kafka (tot i que només funciuna en una direcció, ja que en Gregor Samsa no aconsegueix que els seus pares comprenguin el seu nou llenguatge), i és claríssim al conte de la Highsmith, on l'escarabat (que no arriba a converitr-se en persona, però que es mostra superior a moltes persones que viuen a l'hotel) diu que comprèn sense gaires dificultats el llenguatge dels humans. L'escena inicial, doncs, en què el noiet imagina que el poden aixafar i, sobretot, la final, en què esclafa els seus antics congèneres, és quasi literal del conte de la Highsmith.

Tot això ho dec al retard del tren de gran velocitat. No sé si posar-los una reclamació o donar-los-en les gràcies.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Tornar a Maigret

L'agost és un mes per llegir. I encara hi afegiria: per llegir ligth, si se'n té ganes. Ho he fet, ho estic fent, però m'he equivocat. He recorregut a les piles de llibres llampants que havia comprat un dia i que encara no havia llegit, perquè els tenia a mà... a la masia. Els llibres que m'hauria agradat llegir s'havien d'anar a buscar. I m'he dit: tira, és agost, no poden ser tan dolents si un dia els vàrem comprar i si editorials tan de nom com les més grans de casa nostra han pagat per traduir els títols i editar-los en col.leccions ben presentades, que fan tant de goig.
Error!
Vaig llegir amb un cert plaer però amb la sensació que contínuament m'aixecaven la camisa una novel.la de 62, La interpretació del crim, de Jed Rubenfeld. Com que Freud m'agrada i les batalletes amb Jung em recordaven els dies no tant llunyans en què encara feia classe de teoria literària, em vaig empassar la píndola. Vaja, vaig pensar, molt de pa de teoria i poc formatge de relat, moltes casualitats i una trama forçada, però amb un cert enginy. La traducció feia lliscar bé el llenguatge... Mira, es podia llegir. La cosa es va espatllar amb una altra novel.la de la mateixa editorial, una mica més gruixuda: Un amor dolç i perillós, de French Nicci. Em sembla que la vaig començar perquè anava d'uns alpinistes. Són la meva flaca, de menuda vaig llegir centenars de vegades un volum de les grans expedicions a l'Himalaia i un bon relat ben construït sobre el tema encara em fa emocionar. Vaja, aquí la trama patinava que era un gust! Era trepidant, ràpida, extrema... tan extrema que anava de sexe extrem, d'escalada extrema... però s'havia passat de dosi. Li van dir: els ingredients per fer un bon best-seller són aquest i aquest altre, un polsim de més ençà i un grapadet de més enllà... i hi va abocar el pot sencer de cadascun dels ingredients. Uf, encara em pica tot!, vaig pensar que no hi havia dret.

Vaig començar a llegir amb delit un altre volum, aquest d'Empúries, tan ben relligat que semblava que m'havien d'explicar alguna cosa de categoria. El conte número tretze, de Diane Setterfield. He de dir que quasi em va agradar, el clima, la perspectiva narrativa, l'atmosfera que juga amb els relats de Jane Austen i les germanes Brönte... ben aconseguida com a exercici literari de bon nivell, l'autora sap de què parla, ha llegit les classiques i recrea el mateix estil per fer una història nova que hi dialoga. Però l'interès pel joc literari, fins i tot l'admiració per la bona dosificació de la informació i la resolució de la trama, se m'ha tornat decepció per l'enfocament ensucrat i absolutament inconsistent de la personalitat de la narradora, que juga amb una mena de trauma de bessona siamesa que queda molt exòtic, però que espatlla el conjunt. Exagerat. Increïble. Per molt del dinou que vulgui semblar (amb sensililitats exacerbades pròpies d'un darrer romanticisme, amb dones que ploren i es desmaien per pulsions intuïtives, sentiments a flor de pell). El conte número tretze, al final, genial, breu i sorprenent... però amb el mal gust de boca d'haver combinat amb el conjunt ingredients fulletonescos massa exagerats... (encara que, de fet, ho és tot, un fulletó).

He agafat un parell de vegades Les Benignes, que diuen que és un extra... però no he aconseguit entrar encara en el to de la veu narrativa. Com si em fes sermons. Em venien a la memòria la Yourcenar i en Graves, i, la veritat, no podia continuar perquè aquells m'havien convençut i aquest no. Fins i tot l'Opoton de l'Avel.lí Artís Gener, amb la seva parsimònia de discurs, em lliscava millor... El volum pesa massa (és molt gruixut) perquè tingui humor d'endur-me'l al tren... ja tornaré a provar de llegir-lo quan faci més fred. No pot ser que tanta gent que la troba genial estigui equivocada.
Ara que, no sé qui assessora els títols que es publiquen d'autors estrangers. Tanta mania que té la crítica als meus col.legues d'aquí... el que he llegit en els darrers dos mesos, no ho haurien perdonat d'un autor de casa.

Però en fi, que ningú no digui que estic de mal humor perquè se m'han acabat les vacances. Per rescabalar-me, he tornat a Simenon. Una novel.leta curtíssima de l'editorial Empúries amb un final correcte, fruit d'un maneig professional dels fils correctament conduïts al llarg del relat. Com una bona samfaina després d'un empatx d'experiments maldestres de nova cuina.
Per què som tan esnobs?

dilluns, 11 d’agost de 2008

Josep Anton Baixeras

La Tarragona cultural (i segurament la Tarragona democràtica) no hauria estat la mateixa sense en Josep Anton Baixeras (1927-2008). El vaig conèixer als primers anys setanta, de la manera com es coneixien els antifranquistes que lluitaven per la democràcia des d'instàncies unitàries: a la clandestinitat. Però també el vaig conèixer com a advocat, amb bufet instal.lat a la ciutat de Tarragona, i ben aviat formant part d'un nucli dur cultural que va treure la ciutat de la crosta provinciana de la postguerra. Va participar de la política activa (senador per l'Entesa) i de la literatura activa, amb Gabriel Xammar (no és casualitat que una de les obres de Baixeras sigui "El mas dels casaments") i, quan es van instal.lar a Tarragona, amb en Jaume Vidal Alcover i la Maria Aurèlia Capmany. Si hi havia una llibreria de referència (La Rambla, amb en Ramon Marrugat), també hi havia un local de tertúlies i copes: Poetes. I la mà estesa a la jove generació de joves escriptors: Magí Sunyer, Joan Cavallé, Josep Lluís Savall, Fermí Roig...
Ha publicat novel.la, teatre, traducció. Forma part d'aquella generació que va aconseguir, juntament amb la universitat Rovira i Virgili, la modernització cultural de les nostres comarques.

Avui l'hem acomiadat. Ens queda la seva obra i el seu record.

diumenge, 10 d’agost de 2008

una novel.la japonesa molt poc japonesa

Kafka a la platja, d'Haruki Murakami

He de dir per començar que no hi entenc, de novel.les japoneses. Al llarg de la vida n'he llegides poques... recordo Shogun, Memòries d'una gheisa... i El que resta del dia, tot i aquesta darrera és d'un japonès que viu a Londres i per tant, no sé si és anglesa o japonesa. I em sembla que no gaire cosa més que m'hagi deixat emprempta.

Aquesta, la vaig comprar en un supermercat. A l'agost ja les fem, aquestes coses. I immediatament d'haver-la començat vaig dir que no la continuaria llegint perquè trobava que era una collonada. Ho he dit unes quantes vegades al llarg d'aquesta setmana passada. I, per a la meva sopresa, avui a la tarda m'he trobat a la pàgina 572, que és la darrera del llibre.

M'ha agradat? No ho sé. L'he acabada, que és molt, perquè jo no acabo els llibres que no em diuen res. Segurament l'he acabat perquè m'agrada el surrealisme i sóc una bona lectora de Borges. En realitat, tot i que l'autor s'entesta a relacionar el seu relat amb Kafka, a mi, durant tot el recorregut, em venia a la memòria El jardín de senderos que se bifurcan.

Per tant, no deu ser veritat que la trobava una collonada. Què hi he trobat, que m'hagi agradat? Hi penso amb calma: coses diverses. La impressió global de lectura és agradable. Què em crida l'atenció? Una desvergonya total a l'hora de barrejar móns: el real, el somni, el mite, la meravella. Un desinterès total per construir personatges creïbles. Una gran sensibilitat per parlar de literatura i, sobretot, un discurs sobre música totalment remarcable. Molt i molt bo.

Navegant, he vist que hi ha lectors que l'han pres com una novel.la iniciàtica, que remou el seu món interior. No ho nego. Jo m'he quedat més a la superfície i m'he divertit amb els diàlegs absurds dels personatges absurds que travessen els mons, plens de símbols. Per entendre'ns, m'agraden molt més els capítols que protagonitzen el duet Nakata (l'home que parla amb els gats)-Hoshino, que se les han d'haver amb Johnny Walker o el coronel Sanders, que els de Kafka Tamura, Oshima (personatge enigmàtic de cultura exquisida, tan perfecte o imperfecte com un jardí de pedres) i la senyoreta Saeki, massa ensucrats per al meu gust, tot i que al final ve a confluir tot en un mateix espai simbòlic: un laberint (el bosc) i una biblioteca. Tota lectura em retorna a Borges.

Aquí, com succeeix al Tirant lo Blanc, els personatges mengen, beuen, dormen i fan l'amor. El ritme és lent, sostingut, l'autor es recrea en reflexions i conceptes i les aproximacions als punts de vista narratius són eficaços.

Per a mi, doncs, una novel.la d'entreteniment que aporta alguna cosa més. Pàgines impagables, ironia i perspectiva de cultura global, en què el Japó tradicional ha quedat enrere, engolit pels mites culturals europeus però, sobretot, nordamericans.

dimecres, 6 d’agost de 2008

Contes al tren

Una sorpresa agradable

Aquest matí he recuperat el meu costum d'abans de vacances i he agafat el tren per anar a la feina. L'AVANT portava tretze minuts de retard. Em direu que no és res, acostumats com estem als retards enormes (jo mateixa, mentre duraven les obres de l'AVE havia arribat a tardar TRES HORES per fer el recorregut de Valls a Barcelona, 100 km.). Però és un retard considerable per a un trajecte d'alta velocitat que només dura 35 minuts.

Quan tornava a casa a primera hora de la tarda, pensant que aquest país no va de cap manera, en passar pel control de bitllets un noi de posat agradable i somriure a la cara m'ha obsequiat amb un llibre. Era un volumet amb dos contes de Quim Monzó, que ja havia llegit feia molt de temps, però que ara m'han tornat a venir de nou i he rellegit amb plaer en el trajecte de 35 minuts (en aquesta ocasió, clavats) cap a casa. Per una banda de llibre en català, per l'altra en castellà. Contes amb tema ferroviari.

Jo sóc una lectora de Quim Monzó des del primer dia, trobo que és un autor de gruix que hem banalitzat massa, amb la conya del hi hi he he, però els seus relats no són gens superficials ni banals. Em dol que faci tant de temps que no publica textos nous de ficció (que no siguin refregits), però també entenc que la vida (i el periodisme) sovint arrossega cap a unes bandes que absorbeixen completament els grans talents i els exprimeixen tot l'enginy en altres tasques. Queda dit. Espero el Monzó postperiodista, si algun dia es decideix a tornar, el de les visions mordaces del món, el dels finals genials, el dels jocs malabars amb la imatge, el dels jocs novedosos de llenguatge a partir de situacions quotidianes, l'autor que ens ha salvat el conte després de Pere Calders i ens ha obert finestres al món del fantàstic, passant per la modernitat i donant-li el tomb per darrere. L'irònic, el sarcàstic, el lector d'autors americans i vulgaritzador de boleros...

Felicito la iniciativa de regalar volumets de literatura per als viatges amb tren, almenys a les línies de gran velocitat, que ja anunciava La Vanguardia fa cosa de quinze dies, però a la qual jo no havia fet cas, sens dubte convençuda que promocions i obsequis no em toquen mai a mi.

Avui he guardat el llibre que em duia de casa i he devorat en Monzó. Llàstima que després dels dos esplèndids contes del Monzó, l'editor ens hagi volgut torturar amb un article de Julià Guillamon sobre el Monzó dels contes al tren. Un text infumable i superflu, perquè no aporta res de nou a uns contes que no necessiten explicació perquè parlen per si mateixos. Amb dues notes biobibliogràfiques sobre l'autor, perquè qui no el conegui el situï, n'hi havia ben bé de sobres. És una pena espatllar el bon gust de boca amb un final sobrer i pedant, perquè el comentarista no arriba a la sola de la sabata de l'autor. L'avantatge de ser al final, però, és que te'l pots estalviar...

dimarts, 5 d’agost de 2008

El gos llop

James Oliver Curwood, Kazan el gos llop
Edicions del roure de can Roca, butxaca

Acabo de llegir aquesta aventura en què el protagonista és un gos llop del Gran Nord (un gos creuat de llop) que, amb la seva companya lloba, viu l'apassionant aventura de la vida: la pugna entre la crida de la llibertat, l'espai salvatge amb tota la seva cruesa, i la crida del rodal domèstic on l'home (i mai tan ben dit, perquè la dona hi té tot un altre paper) és el fuet, el collar i l'escopeta.

El relat té un ritme que arrossega el lector, tant si és jove com si, com jo, ha entrat en el números grans de l'edat de la vida. La traducció fa transparent una història ben contada en què la persona que llegeix accedeix directament a les sensacions del protagonista (el gos llop) i pateix amb ell les vicissituds de la seva aventura vital. És l'aventura amb majúscula que m'ha despertat la fascinació per aquell enorme espai obert que ja m'havia seduït a la meva infantesa i que em va portar l'any 1984 a viatjar al Québec, on vaig passar tres mesos, per escriure una novel.la: Emboscades al gran Nord.

En llegir aquesta novel.la de Curwood, un autor que desconeixia i que el pròleg magnífic de Josep Francesc Delgado situa magistralment, m'he adonat que la meva fascinació pel Gran Nord no em venia d'una novel.leta juvenil que vaig llegir al seu dia (de la qual ja no es canta ni gall ni gallina), sinó del creuament d'aquesta (que hi posa l'escenari) i el Llibre de la Jungla, de Rudyard Kipling.

En llegir Kazan, el gos llop, he tornat a sentir íntegrament aquella emoció d'introduir-me en un món meravellós i ple de perills, capaç d'arrossegar-me completament i d'omplir de gaudi l'espai de la fantasia. Aquell, me'l van regalar quan tenia vuit anys, ho recordo perfectament, acabava de guanyar un concurs escolar i el premi era un lot de llibres. Un altre dels llibres contava les expedicions a l'Himalaia.

Ara, al cap dels anys, la novel.la de Curwood ha enllaçat al meu interior amb aquell text que en la meva infantesa i adolescència vaig llegir un munt de vegades. I la circumstància que l'edités en Joan Francesc Delgado, que té publicades una sèrie de novel.les sobre el Tibet i aquella serralada que fa de cim del món, m'ha produït un calfred de proximitat... Amb la meva infantesa, amb la gran natura oberta, amb el risc. Amb el projecte editorial del Roure de Can Roca.

dilluns, 4 d’agost de 2008

Club de lectores

A la sortida de la feina...
un sopar i un fòrum de lectura!

Hi ha tota mena de clubs de lectures en aquest món; jo mateixa n'he freqüentat: en biblioteques (la majoria), associacions de pares i mares d'alumnes, veïns... fins i tot accepto que se'n poden generar a partir de la feina, si entre el grup de persones n'hi ha alguna de capaç de motivar les altres.
A la secretaria del vicepresident de la Generalitat, però, l'Àngels Penín, que s'acaba de jubilar, en va originar un de molt especial. N'explico la petita història:
Quan vaig arribar al Palau de la Generalitat i em van presentar l'equip de la secretaria, ens vam saludar i vam intentar aprendre'ns els noms. Llavors l'Àngels, que era la veterana, la que hi havia vist passar de tot i de tothom, va fer un gest d'interrogació. Va preguntar, en veu baixa, a les companyes, si jo era la que escrivia novel.les. Quan li van dir que sí, encara que allà no hi havia anat a escriure novel.les, em va ensenyar el que estava llegint en aquells moments quan agafava el metro per anar i venir de casa: una novel.la meva, Perfils de Nora; la tenia a la meitat. La hi havien recomanada a la biblioteca on habitualment demana els llibres en préstec per anar llegint.
Les noies de l'oficina havien parlat abans entre elles de llibres, però a partir d'aquell moment van anar una mica més enllà. I un bon dia em van proposar si participaria en un fòrum de lectura. Vàrem organitzar un sopar-fòrum a casa de l'Àngels, les més esforçades van preparar un sopar fred, i ens hi vam posar. L'herència de Cuba mai no s'havia despullat fins al punt que la van deixar elles.
El video que adjunto (uns quants segons) correspon al moment en que en Joan, el marit de l'Àngels, creia que ens feia una fotografia, quan en realitat enregistrava uns segons de video. Som la Mireia Ferran, l'Àngels Penín, la Margarida Aritzeta, La Charo Alonso, la Marta Massagué i la Sílvia Rodríguez; hi falta la Maribel Adan, que aquell vespre no hi podia ser...
Totes treballen en un dels despatxos que hi ha al Saló sant Jordi del Palau de la Generalitat... a la sortida tenen la visió esplèndida del Pati dels Tarongers, on també mira el meu despatx. En aquest espai tan poc usual s'ha forjat aquest original club de lectura.

video

diumenge, 3 d’agost de 2008

Els homes que no estimaven les dones

Quan el món real se'ns fa transparent...

Guardo els llibres llargs per llegir en dues circumstàncies: vacances o transport (tren, avió, bus, de vegades el metro). Aquesta novel.la de Stieg Larsson, me la van regalar pel meu anniversari, en plenes vacances doncs, i va passar directament a la butaca de llegir, al porxo. M'havien dit: tàgradarà.
I és cert. M'ha agradat. Té aquell ritme trepidant que t'arrossega a través de les pàgines i el punt d'emoció que genera la complexitat de caràcter dels personatges. El periodista ètic, responsable d'una prestigiosa publicació independent (sueca) de caràcter econòmic, topa amb la hacker, que té la seva pròpia ètica (de fet, no sap quin valor donar a aquest concepte), el seu món i unes habilitats extraordinàries per introduir-se a l'ordinador de qualsevol. I fan un bon equip.
Els espais, els temps i els personatges trobo que estan ben tractats. Vaig trobar feixugues les primeres pàgines (hauria de dir les segones), amb un bloc de dades sobre el món econòmic i comunicatiu suec que em van atabalar una mica, però en una novel.la tan llarga, en algun moment l'autor es pot permetre donar-te un pa indigest d'informació esperant que te l'acabis. També hi vaig trobar una dosi d'atzars una mica alta, però ja ho deia aquell, sense casualitat no hi ha novel.la (o era causalitat?). El cert és que les grans novel.les de tots els temps ens demostren que l'atzar no és un ingredient menyspreable, i que sovint és imprescindible per poder recollir els fils del relat.
He vist que a tot arreu se li fan bones crítiques. Jo he de dir que he fet honor a la contraportada: l'he llegit d'una tirada en un parell de dies, potser han estat tres... per tant, hi estic d'acord.
Però també m'he adonat d'una cosa: en aquesta novel.la es parla de polítics i empresaris suecs contemporanis. Hi ha personatges de ficció i n'hi ha de reals, completament barrejats. Jo, que no segueixo de prop la política interior sueca dels darrers quinze anys (ni d'abans), he llegit sense entrebancs històries de polítics reals que sortien allà, sense problemes. No sé si els lectors suecs hi han posat objeccions o s'han retret de llegir el llibre si eren d'un color polític diferent del que ostenta el personatge principal. Jo puc aportar la meva experiència d'una novel.la que vaig publicar el 2004, El llegat dels filisteus. Era un thriller amb personatges inventats, però hi sortien polítics reals. Motiu suficient, vaig notar, per generar la mateixa urticària que es viu a la vida política quotidiana, la mateixa animadversió cap al personatge, traduït en un rebuig a llegir-la, a no donar-li ni tan sols el benefici del dubte... m'agradaria veure si aquella novel.la es traduís al suec (o al japonès: ara n'estic llegint una de japonesa), els lectors d'allà farien com jo amb aquesta novel.la d'en Larsson o s'informarien primer si els personatges són políticament correctes...
Ja fa molts anys vaig aprendre a llegir Borges seguint el seu joc de ficcions. Les novel.les són novel.les, encara que ens remetin al món.