dimecres, 2 de juliol de 2008

Escriure, tornar "al lloc del crim"


Aquest inici de setmana, per motius de feina, he hagut de tornar a Perpinyà. No m'he sabut estar de passar per davant de la Llotja i entrar pel carreró de les Fàbriques d'en Nabot, on els paraires de Perpinyà teixien els draps més fins d'Europa a la di de l'Edat Mitjana. Al carrer encara hi queda un enorme edifici d'una fàbrica (casa Julià, em sembla que diu al rètol), que està en procés de restauració, com a mínim en una fase inicial, perquè des que vaig començar a escriure "La maleta sarda" no hi he vist progressos. En aquest edifici enorme és on situo un dels protagonistes principals, en Ferdinand Torrentà, que vol que el casal, a la seva mort, sigui convertit en museu i casal per a la ciutat, per a la qual cosa prepara una Fundació. És un enigm saber què hi acabarà havent en aquest lloc, i si finalment acabarà fent-se la restauració, o aquest enorme edifici, amb una torre baixmedieval (o potser una mica més moderna) compacta i altíssima al capdamunt, acabarà aterrat per la desídia o la crisi econòmica. La germana del protagonista hi voldria un bloc de pisos, apartaments o un hotel. La la novel.la pugnen les dues opcions, l'especulació i el filantropisme. Aneu a saber, a la pràctica, quina desenvoluparà la història real.

Vam passar per davant de l'hotelet on es va allotjar en Manu Uriarte. L'home gras de la recepció no es veia des del carrer, i tampoc els gats perses. I la plaça Aragó, on en Manu Uriarte esperava en Torrentà per sopar, que al final no es va presentar, era plena de perpinyanesos i perpinyaneses que començaven vacances. Com a la novel.la, ens vam regalar amb una esplèndida amanida de vieires... que a la braseria en diuen saint Jacques. La creperia Delfau estava tancada per vacances. I colles de gitanes joves, amb una munió de criatures, amb cotxets o de la mà, passejaven pels carrers calorosos. Totes i tots parlaven gitano: és a dir, català...