Un record per a l'Isidor Cònsul

Avui ha mort Isidor Cònsul, director literari de Proa i crític literari. Ha batallat amb coratge amb la malaltia que l'ha vençut. Ens deixa una feinada feta i l'emprempta del seu coratge, el seu caràcter ferm i la seva amistat.

Va ser d'una generació que va arrencar la normalitat literària: volíem que hi hagués producció, crítica, edicions... Ara sembla una cosa natural, però als anys setanta, després d'una dictadura molt llarga i un tall generacional considerable, la represa de la normalitat no era tan automàtica ni tan evident. Calia no només escriure, sinó crear les condicions perquè l'escriptura tingués un lloc, perquè les escriptores i els escriptors poguéssim fer la nostra feina.

Hi van treballar homes com l'Isidor Cònsul. Amb altres de la seva generació que ja no hi són tampoc, morts massa joves (Jaume Fuster, Quim Soler, Montserrat Roig...), altres que sí que ens poden explicar detalls i vicissituds, com en Gillem-Jordi Graells, l'Àlex Broch, sortosament al peu del canó. Persones que es van multiplicar en gestors culturals, van treballar amb l'Administració i de vegades enfront de l'Administració, amb les entitats de professionals de la literatura, amb les empreses... diaris, editorials.

Al llarg de la vida he trobat l'Isidor Cònsul en múltiples espais. El recordo als Premis d'Octubre de València, com a jurat i crític. El recordo amb l'Àlex Broch i en trobades d'escriptors, batallant per la defensa de la idea que els crítics també se'ls havia de considerar escriptors (parlem de fa trenta anys!!!). El recordo dels Galeusca, segurament.

El recordo sobretot portant la veu cantant i aportant criteris a les reunions del Consell de Redacció de Serra d'Or, mentre ens preníem un cafetó i unes pastes, amb en Jordi Sarsanedas, en Josep Massot, en Narcís Comadira, la Vinyet Panyella, l'Albert Manent, la Marta Nadal, l'Antoni Munné Jordà... abans amb el pare Maur Boix, amb en Josep Maria Fàbregas...

El recordo de les Trobades d'escriptors de les Valls d'Àneu.

El recordo a la Institució de les Lletres Catalanes, al consell, en representació del PEN.

El darrer sopar de Premis de la Crítica de Serra d'Or, amb una gran elegància, es va presentar ajudat d'un bastó. Ens va dir que hauria de deixar la direcció editorial de Proa. Als seus amics ens va doldre. Sabíem que tenia una partida molt dura entaulada amb la malaltia. En vam parlar amb l'Àlech Broch i amb la Charo...

També va ser el meu editor a Proa. Em va publicar Perfils de Nora i El joc intertextual.

Però sobretot va ser una persona de conversa estimulant, amb qui no sempre estava d'acord en temes estètics, però amb qui en línies generals compartia els grans neguits que l'han portat a ser un batallador incansable per la cultura.

Et recordem. Amb la feina feta. Amb el coratge. Amb l'exemple.

"Els llamps de la Maleïda", o les cares de l'Aneto

Recomano vivament la lectura del darrer llibre que he llegit al tren: Els llamps de la Maleïda, de Jaume Oliveras, reeditat per Cossetània (jo el tinc en versió per a e-book).

En destaco d'una banda el seu valor de testimoni i de l'altra l'excel.lent manera com està explicada l'aventura.

És un episodi d'ascensió a l'Aneto l'any 1916, quan s'estava construint el refugi de la Renclusa. Les obres estaven quasi acabades i s'esperava la data imminent de la inauguració.

En aquells dies, i sense preveure la tempesta perquè la matinada de l'ascens era clara, Jaume Oliveras, el seu amic, guia i encarregat del refugi Josep Sayó i dos muntanyencs alemanys Adolf Blass i Eduard Kröger, fan una ascensió al cim. El paisatge, les dificultats de l'ascens, el canvi sobtat de les condicions climàtiques, l'electricitat que rabiava als penyals del cim i a la cresta de pedres del Pas de Mahoma... són descrits magistralment per aquesta crònica.

Després, l'accident, viscut i presenciat en primera persona per Jaume Oliveras, que deixa dos companys fulminats pel llamp al cim mentre baixen penosament a buscar ajuda enmig d'una tempesta que dura uns quants dies. El rescat dramàtic dels cossos. La bellesa del paisatge, la força terrible i destructora dels elements, la petitesa de l'ésser humà enmig d'aquella aventura... la solidaritat dels muntanecs que acudeixen al rescat...

La crònica és excel.lent i l'antigor de les expressions (és escrit fa noranta anys) no dificulta gens la comprensió del relat.

Els qui coneixem els paratges, que hem estat a la Renclusa i hem passat la punta de tremolor en passar amb peus i mans i encavallats el Pas de Mahoma fins al cim, podrem reviure les emocions, el paisatge, i reconstruir una ascensió dramàtica d'uns muntanyencs que un dia no van tenir tanta sort.

Recordo que un dels primer llibres que vaig llegir amb passió va ser "Expediciones al Himalaya", que m'havien regalat juntament amb un lot de llibres després de guanyar un concurs escolar. Jo tenia vuit anys. Els vaig llegir dotzenes, no sé si centenars de vegades. Aquella emoció dels alpinistes que buscaven assolir el cim del món em va arribar dintre per sempre.

L'Aneto

A la meva vida no he fet mai un vuit mil, ni res que s'hi assembli. Però fa anys, amb el Jordi, vam fer bona part dels tres mil dels Pirineus. L'Aneto també, per descomptat.

De vegades algú que sempre camina pel pla pregunta: i quina gràcia hi trobeu a esllomar-vos muntanya amunt si després heu de tornar a baixar?

És difícil d'explicar aquest plaer de l'ascens amb totes les seves dificultats i fatigues, l'emoció del cim, amb tot el món visible als peus, la baixada... per a qui no ho ha fet mai. És incomparable. Penso que només les coses que costen reverteixen amb un plaer proporcional a l'esforç.

Aquesta excel.lent crònica de Jaume Oliveras m'ha recordat la muntanya i el respecte que devem als elements, i m'ha fet una altra vegada solidària dels muntanyencs.

Com es pot fer una deliciosa conserva de tomàquet

Molts anys, a l'agost, a casa s'ha fet conserva de tomàquet. Com que aquest any també hem plantat tomaqueres i els tomàquets vénen tots alhora, dolços, madurs i gustosos, hem dedicat el diumenge a fer conserva. És fàcil fer-la, però és entretingut.

Primer, cal collir els tomàquets. Els millors per fer conserva són els de la pera o de bombeta (bombilla). Però també en fem amb tomàquets de l'albercoc (que també en diuen d'en benac).

Després, s'escalden (es posen en una olla al foc fins que arrenqui el bull), perquè així es pelen millor.

Aleshores, es van posant en pots i s'atapeeixen bé. Millor fer sortir el suc abans de tapar-los. NO CAL AFEGIR-HI RES.

Un cop plens i tapats els pots, cal bullir-los cinc minuts al bany maria, drets i completament coberts d'aigua, perquè es faci el buit al pot i es conservi bé. Després es deixen refredar a l'aigua mateixa de bullir els pots.

I ja es poden guardar.

Una bona mesura per saber quins pots de conserva consumim és etiquetar-los abans de guardar-los al rebost. En un paper (normal i corrent, però pot ser tan historiat com es vulgui) hi escrivim l'any. Aleshores, en lloc de pegues o encolats, suqueu el paper en llet i tot seguit enganxeu-lo al vidre. Queda enganxat perfectament i no es desenganxa fins que no renteu el pot o el rasqueu.

Es guarden molt de temps... però el millor és anar-los gastant durant l'hivern, perquè l'estiu següent n'hi torna a haver.

Bona conserva.

En realitat era més entretingut fer conserva de tomàquet anys enrere, quan en lloc d'aquests pots de tapa metàl.lica rodona fèiem servir ampolles de xampany. Aleshores, fer baixar els tomàquets pel coll de l'ampolla era més laboriós (l'empenyíem amb un sarment) i després calia posar-hi una culleradeta de sucre (o bicarbonat) i tapar-ho amb taps de suro, lligats perquè no es destapessin les ampolles a l'hora de bullir-les. Vaig veure que els meus parents de Cuba, anys enrere, feien la conserva en ampolles de cervesa...

Firagost, a Valls

Cada primer dimecres d'agost, es fa la Firagost, a Valls. L'exposició ocupa molts carrers cèntrics, sobretot al voltant del carrer de la Cort i el Pati i el Passeig de l'Estació. Amb els anys, ens hem anat acostumant a aquesta cita d'estiu, que és un dels atractius locals abans que els comerços desconnectin directament per vacances.

Aquest any no hi havia tractors... diu que no s'han entès amb el preu dels espais d'exposició.

Però les parades de fruites, verdures, vi i altres productes relacionats amb el camp, feien el seu fet. Nosaltres ens hem firat.

La gent de Valls ens hi solem passejar el dimarts a la nit, amb la fresqueta. I el dimecres quan tanquen les parades, abans dels castells.

Aleshores es poden trobar gangues... o no tant. Però la fruita té una bona pinta!

Les set cases de Bernardo Atxaga

Amb paciència he aconseguit acabar de llegir (diria que amb disciplina) la darrera novel.la de Bernardo Atxaga, Set cases a França.

És la novel.la que m'ha interessat més poc de les que he llegit d'aquest autor. Tot i que no és llarga, se m'ha allargassat durant setmanes. Les aventures dels oficials de l'imperi de Leopold II de Bèlgica al Congo (a Yangambi) se m'han fet absurdes, insulses i llunyanes. Com llunyans els interessos i els caràcters dels seus protagonistes.

Potser ja anava d'això, la novel.la. Posats a buscar-hi tres peus al gat, potser anava del fracàs de qualsevol aventura colonial. Dels nadius irreductibles (protagonitzats per en Livo), que a còpia de degradar i degradar-se, aconsegueixen sempre minar les forces de l'invasor i corrompre'l... i derrotar-lo a còpia de petites batalles en una guerra que no sembla acabar-se mai.

Ja dic, és agafat pels pèls. La fantasmada argumental que sosté la novel.la m'ha semblat poc creïble, no m'ha despertat l'empatia en cap moment. Però ja se sap, no es pot demanar que cada novel.la d'un autor ens descobreixi horitzons insospitats... O no es pot demanar que els vulgars i mortals lectors estiguem sempre a l'alçada dels capricis ficcionals dels genis.

I m'he quedat tan ampla. Al capdavall és agost, i a Valls plou.

L'espasa d'en Soler de Vilardell

Avanço pel Montseny a cavall de la meva novel.la "La porta del Gorg Negre" i, a la recerca d'objectes màgics, vaig a buscar l'espasa d'en Soler de Vilardell, el cavaller de Sant Celoni. No entro en la discussió sobre si l'espasa Vilardella és la mateixa o no que l'espasa Tisó, perquè sembla que són dos objectes diferents, l'una en un museu de París i l'altra a Madrid, però peces mítiques de la història comtal catalana.

La gràcia del cas és aquesta versió celonina de la llegenda de sant Jordi. Molt semblant i alhora amb desenllaç diferent de la llegenda del cavaller de Montblanc.

Al Montseny, qui mata el drac no és un sant, sinó del cavaller de Vilardell. Però, tal com diu la llegenda (en aquest bloc enllaça un document word amb el resum de l'evolució històrica de la llegenda), precisament perquè no era sant, qui sap si per arrogància, un cop mort el drac, els regalims de la sang del monstre que s'escorrien de l'espasa li van ocasionar la mort.

Diu que la culpa la va tenir el recitat del conjur. En lloc de dir

"Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has migpartit la roca

i el drac també"

es va equivocar, emocionat, i va dir:

"Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has migpartit la roca

i el drac també"

I com que la virtut era a l'espasa i no al seu braç, cataclac!, precisament braç avall li regalima la sang verinosa de la bèstia i el mata. Per pretensiós... No es va poder casar amb la princesa, ni va lligar el drac pel coll com un corderet, tal com va fer el sant Jordi de Montblanc.

Humà, molt humà, aquest cavaller de Sant Celoni empunyant l'espasa Vilardella, de la nostra nissaga comtal, que va tenir a les mans el malaguanyat comte Cap d'Estopes, quan era al castell de la Força de Vilamajor.

Albergínies farcides

Hi ha moltes maneres de fer les albergínies farcides. Però avui les preparem tam com me les va ensenyar de fer en Jaume Fuster, que les cuinava a l'estiu a la casa de Biniali. En Jordi, la Maria Antònia Oliver i jo, ens les cruspíem.

Hi ha maneres més ràpides de fer-les. Però no més bones. Diu que són a la manera tradicional mallorquina. En tot cas, mediterrànies cent per cent.

Ingredients per a quatre persones:

quatre albergínies mitjanes del país, tirant a grosses

400 grams de carn (hi poso barreja de pollastre, vedella i porc)

una ceba

herbes (romaní, farigola i llorer) i espècies (pebre, nou moscada, clau) i un parell de grans d'all

un gotet de vi ranci

dos ous

1 kg. de tomàquet

formatge ratllat

sal i oli d'oliva

farina o pa ratllat

Preparació:

S'ha d'anar preparant els ingredients per separat.

S'escalden les albergínies per fer-les toves i es parteixen (també funciona amb uns minuts de microones). Qun són fredes, es buiden amb una cullera per poder-les farcir. Guardeu el que n'heu tret de dintre.

Rostiu la carn amb la ceba, les herbes, les espècies, els grans d'all, el vi ranci, a la manera tradicional (ara no explicaré el rostit). En acabat, traieu-ne les herbes i els alls i trinxeu-ho amb algun artilugi de trinxar (no cal que sigui massa desfet), afegiu-hi el que heu tret de dins de les albergínies i un ou.

Fregiu el tomàquet, feu-ne puré (si el voleu desfet) i guardeu-lo a part.

Amb el trinxat de carn, ompliu les albergínies, ben plenes. Un cop fet, amb molt de compte perquè no caigui el contingut, passeu-les per l'altre ou batut i després el pa torrat i daureu-les a la paella. No cal gaire estona. Aneu-les posant en una plata per anar al forn.

Poseu el tomàquet pel damunt de les albergínies i, pel damunt, el formatge ratllat.

Poseu la plata al forn ben calent, uns 15-20 minuts, sense el gratinador. Cap al final, si el formatge no s'ha enrossit prou, li podeu donar un cop de gratinador.

I ja està.

Són extraordinàries.

Bon profit.

Escriure a glops una història del Montseny

Fa dies que no compleixo els meus compromisos de reportar les lectures. I és que encara no faig vacances. I quan arribo a casa poleixo bocins de text d'una novel.la mítica que estic escrivint. Passa al Montseny.

Avui anava cap a Can Prat amb l'Alba, la meva protagonista, que muntava l'euga Urània... i m'ha ocorregut com a l'agrimensor del Castell de Kafka:

Moria el dia, el rellotge devorava implacablement les hores i el sol llampava cap a ponent mentre l’Alba cavalcava cap a can Prat.

Era un mas majestuós, tan gran com can Figueres, flanquejat de corrals i protegit per parets massisses de pedra. S’alçava acastellat al cim del turó que senyorejava el Gorg Negre. Pels petits espiells baixos oberts al mur fortificat s’escapava la claror interior, càlida i rogenca, mentre al seu voltant tot s’anava enfosquint. Feia estona que l’Alba el veia créixer davant dels seus ulls, però no s’hi sentia més a prop. Era com si una mà invisible l’anés apartant així que s’hi acostava.

Penso que no és Kafka (que en un temps vaig llegir molt), sinó que sóc jo, que espero unes vacances que no arriben.

L'escriptura de sobte agafa camins inescrutables...

Va de trilogies, Jean-Claude Izzo

Després de Larsson i passant pel darrer Camillieri (que un dia comentaré), he anat a parar a Jean-Claude Izzo. M'he llegit Keops total, mig Xurmo i mig Soleà (perquè em vaig adonar a la pàgina 100 que era el tercer de la sèrie i no el segon), amb traducció del francès de Lluís Maria Todó. Però hi ha qui m'ha passat al davant, hi ha blocs que en parlen.

La primera impressió va ser que no me'l creia: d'una banda, un poli marsellès de barris baixos (tant pels orígens com perquè viu en una mena de barraca a ran de mar), addicte a l'alcohol (una mena de Crumley , i passeu-me la comparació, però me l'ha recordat a estones), i de l'altra banda un refinat lector de poetes, un personatge llegit i sensible a l'alta cultura... a la música popular contemporània, a la bona taula i als bons vins (fins i tot hi trobareu receptes). Riu-te'n del Montalbano!

Després vaig dir, mira, creu-te'l, al capdavall tu mateixa ets professora de teoria de la literatura i entre el teu bagatge lector tens una bona quantitat de versos (encara que en faci servir pocs a les meves novel.les negres). I sí. Funciona. Estic desitjant acabar el segon per reprendre el tercer. Quan els acabi, els comento de tirada, globalment, perquè és així com els hauré llegit, aprofitant llargues tirades de viatges i esperes, en aquest juliol de boires i núvols, de calor intensa a ran de mar, com a la Marsella de Soleà...

Ah, les novel.les són en una editorial d'Andorra, "Límits". Primera vegada que els veig.

Stieg Larsson, lliçons de lectura compulsiva

Me'l vaig llegir en tres dies, el tercer. Però n'he hagut de reposar tres més abans d'escriure'n el comentari. La reina al palau dels corrents d'aire no em va decebre gens. Com en els volums anteriors, vaig trobar aquell tou de trenta o quaranta pàgines indigestes enmig d'una història increïble que parlava de periodistes, de polítics, d'un món que ve de la Guerra Freda sense haver acabat de domar del tot els monstres que aquell estat de coses va crear.

Vaig llegir amb passió el ventall d'històries que s'obrien als meus ulls quan els dos protagonistes (Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander) no eren els únics a investigar. El lector pot avançar simultàniament a través de les diverses trames que dibuixen tots aquells que tenen alguna cosa per descobrir o per amagar a la novel.la. La Suècia de la socialdemocràcia, la conservadora, els serveis secrets, les institucions democràtiques, la justícia i els seus laberints, la premsa i els seus envitricolls, els negocis, la gent de vida marginal, hackers i mantenidors de paradisos fiscals, hi eren tots.

Deia en Ferran Torrent en una tertúlia a RAC1 fa uns quants dies que un escriptor posa molt de si en una novel.la. Que escriure provoca un desgast físic considerable. I que (ves a saber si ho deia seriosament) si en Larsson va patir un infart després d'aquesta trilogia, tampoc no era res de l'altre món, atesa la complexitat de les trames i la duresa de les situacions i dels arguments.

A la novel.la, el cap de redacció d'un prestigós diari conservador es plega d'un infart al seu despatx, a la vista de la dona que l'havia de substituir en el càrrec perquè ja no podia més (després d'escriure això, acabo de veure a la wikipèdia que algú s'ha fixat en aquest mateix detall). No va ser a temps de retirar-se. Un altre personatge, en Pesta, del club de hackers de la Salander, és un personatge totalment asocial: ni es renta, ni neteja, ni surt de casa, concentrat en el seu ordinador, en té prou de viure en el cibermón... quasi com jo (tot i que em dutxava), lectora compulsiva mentre em va durar el llibre.

Llàstima que no en tindrem cap més. M'ho he passat bé amb la trilogia. Perquè al fons d'aquells personatges i trames increïbles hi bateguen els nostres sentiments de persones immerses en un món que desconeixem, del qual només en sabem una punteta, com a la vista d'un iceberg. Que algú ens mostri la il.lusió de la part fosca d'aquest món, és alguna cosa que ens agrada, que ens excita.

Sabem que és ficció. Però què hi ha de més acostat al món que la novel.la?

Me'n vaig a llegir... el tercer de Stieg Larsson

No tinc temps d'escriure. Me'n vaig a llegir! Avui el Jordi ha comprat "La reina al palau dels corrents d'aire", de Stieg Larsson. I d'una manera taqn generosa com imprudent, ha deixat el llibre allà al damunt i ha sortit...

Me'n vaig a llegir. Ho sento, avui tampoc no puc escriure.

Maria Antònia Oliver a l'Espai Brossa

Del 29 de maig al 14 de juny al Brossa Espai Escènic, es parla de la Maria Antònia Oliver. Avui hi participo en una taula rodona amb Guillem Jordi Graells i Àlex Broch.

Hi ha tres constants que es repeteixen en tota l’obra narrativa de Maria Antònia Oliver.

Una, és que Maria Antònia Oliver recorre contínuament a la rondalla. I ho fa tant en els relats que podríem anomenar meravellosos, com: Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’iràs i no tornaràs, Crineres de foc, i fins i tot Figues d’un altre paner, on fa servir les tècniques habituals de contar rondalles, personatges i temes extrets de la tradició mallorquina, com també ho fa en les novel.les realistes.

Dues, Oliver utilitza sistemàticament Mallorca com a espai de les seves novel.les. I un temps actual, que encara que sembli emmarcat en l’època sense rellotge de les llegendes, és el que va del darrer franquisme a la més rabiosa contemporaneïtat. Un temps de la ficció que s’arrapa al moment de l’escriptura.

I tres, però no en darrer lloc, Oliver pren partit per la recerca i exploració de les veus de les dones i, encara, de totes aquelles veus que divergeixen de la construcció cultural del món en clau patriarcal i masculina, com a Tallats de lluna, on explora un discurs homosexual. I aquest tret es converteix en una de les constants més sòlides de la seva obra

Els racons de la memòria, d'Isabel Clara Simó

Els racons de la memòria

Ahir al tren vaig començar a llegir aquest llibre de la Isabel Clara Simó. Va ser com anar a collir cireres i començar-me-les a menjar sota el cirerer mateix: no te'n saps estar.

D'una manera deseixida, amena, l'autora llisca per aquells indrets de la seva vida, plens de records, de persones, de paisatges, de desigs, certeses i plaers, però també decepcions i dolor, enfilats per la força abassegadora de l'escriptura.

Hi vaig entrar amb plaer, al llibre, perquè parlava de temps, persones i fets que o bé coneixia, o formaven part del meu imaginari. En parlava amb l'atreviment, amb la joia amb què un accepta que al llarg de la vida s'ha fet com és i déu n'hi do. M'agradava el to, el ritme, la manera com llisca d'una cosa a l'altra, de Figueres on desembarca al món adult, a Barcelona, on arrodoneix la seva consagració professional, d'allà a la infantesa, als fills... de les persones als llibres, a les autores i autors, als mites, als seus referents, als petits detalls que ens han fet com som.

He de confessar que m'ha emocionat quan he trobat la pàgina que parlava de mi. De la generositat de dedicar-me aquelles paraules plenes d'una amistat que fa anys que ens uneix. 

M'ha agradat tot el llibre. Avui, arribant a casa, l'acabava. I sobretot m'ha agradat el final, encara que no sigui una novel.la i això no hauria d'importar. Però un bon final, sigui quin sigui el discurs, fa créixer més encara l'alçada d'un text. Potser m'ha interessat més del comptel perquè fa anys que em dedico a la teoria de la literatura i allà l'autora explicava com l'escriptura ha travessat de cap a cap la seva vida.

"Escriure és viure. No hi ha fugida ni escapatòria. No hi ha remei. Si comences a escriure ja no pots parar", diu entre moltes altres coses magnífiques. "El cas és que quan et lligues a la paraula escrita ets escriptor tota la vida. Fins que, extenuat, un dia, se't tanquin les parpelles per sempre".

I tant!

I aquí som, al peu del canó, a ran d'escriptura. Allargant el recer que durant hores m'ha fet el seu llibre, que durant tots aquests anys m'ha fet la literatura.

"Il pane di Abele", de Salvatore Niffoi

Una de les darreres vegades que he estat a l'Alguer em vaig comprar la novel.la Il pane di Abele, de Salvatore Niffoi, ja que havia llegit en traducció La vídua descalça i m'havia agradat prou com per tornar a tastar una altra obra de l'autor.

Ara, l'aventura ha estat llegir-la en italià, una llengua que comprenc però que no acabo de dominar en tots els seus registres. I amb l'afegitó de les expressions continuades en sard.

La història explica la relació de dos personatges, Zosimo i Nemesio, des de la infantesa fins a la maduresa, d'orígens diferents (l'un, continental, fill de funcionari italià, l'altre pastor, fill d'una família humil de la Barbàgia), que es veuen per primera vegada un dia d'hivern, al carrer: d'edats semblants, són el refugi l'un de l'altre, més enllà d'aquell moment que creuen la mirada encuriosida i l'un fa ofrena a l'altre (cosa estranya) d'un caramell de glaç...

La relació serveix als personatges per enriquir-se mútuament: l'un aprèn del camp, de les bèsties, de la natura... l'altre aprèn dels llibres. I també serveix per donar al lector un panorama ric d'usos i costums de la Sardenya rude que ja vaig trobar a l'altra novel.la, amb pinzellades iròniques i una bona distància artística de la veu narrativa, que explica de manera àgil una relació d'amor i, això no obstant, traïció, que dura anys.

El pastor, com al mite bíblic (Abel), és un home feliç en la seva pobresa, que honora els amics i honora la família amb el seu treball. Mai no imagina que en la seva felicitat simple és objecte d'enveges, que algú com el seu amic, que ell estima tant fins al punt de dir que la seva vida és una vida a mitges, compartida, sigui capaç d'arrabassar-li l'única cosa que li farà impossible de continuar vivint.

L'altre, fill de funcionari i finalment advocat i ministre, ambiciós, porta en si la llavor del mal que acabarà esclatant i els destruirà a tots. Però el mal els sotjava a tots dos des del principi, pels rostos aspres de la Barbàgia. I la seva mateixa germanor potser és el que el fa inevitable.

M'ha seduït el ritme musical del llenguatge, la varietat i riquesa de les paraules i les expressions, la manera com l'autor busca, a través dels fenòmens de la natura, expressar sentiments i sensacions que en realitat són les dels éssers humans.

Una lectura recomanable. Tant si la tradueixen com si no.

l'Alguer i la llengua que ens uneix

Aquest cap de setmana passat a l'Alguer han fet jornada de portes obertes. L'interessant del cas és que l'accés als centres i espais públics de la ciutat ha estat conduït pels escolars, que mostraven als ciutadans els espais de la memòria, de la cultura, de la vida cívica...

Nosaltres hi hem arribat després, en el moment de fer balanç. Ciutadans diversos han ajudat els estudiants en la seva tasca de donar a conèixer el patrimoni col.lectiu.

A l'Arxiu Municipal, en Gianfranco Piras i en Giusè Calaresu ens han mostrat el material que durant el cap de setmana han vist els algueresos: els Cartularis reials de l'Alguer de l'època de la Corona d'Aragó, escrits en català, els pergamins, els segells de lacre, la transcripció dels Privilegis i les ordinacions de la ciutat, en edició moderna.

Ha estat una bella jornada.

En aquest text (una mica borrós en la fotografia), un dels textos més singulars del Cartulari:

"Unió de la Vil.la de l'Alguer a la Corona de Aragó, ab obligació de no poderse jamai separar".

Després dels segles, l'Alguer és un cas únic al món: malgrat la separació de segles, ha conservat l'ús de la mateixa llengua que ens va unir en temps de la Corona d'Aragó.

Trobada de blocaires de l'Alt Camp: balanç

Avui, a dos quarts de set de la tarda, hem començat una trobada de Blocaires de l'Alt Camp als locals de la Casa Caritat de Valls, en el marc de les jornades "Fesinternet", que organitza el programa Òmnia.

M'hi havia convidat l'Àgata Prats. I ens hi hem trobat aquells que ja ens llegim als blocs però que difícilment conversem a peu dret o en una sala, no per res, sinó perquè els temps han canviat, i ja no ens passegem pel carrer de la Cort o el Pati... i hem descobert motivacions i procediments diferents a l'hora d'encarar-nos amb el desafiament de la "pàgina en blanc", que deia en Jaume Pros (autor del bloc "Sense embuts" i conductor de l'acte).

Han estat dues hores i mitja molt agradables, hi he après trucs i recursos, he vist maneres de millorar la meva mateixa pràctica de blocs, he descobert enllaços interessants... he saludat la mare d'unes xiquetes que havien estat alumnes meves i que deia que no s'atrevia a fer un bloc perquè no sabia si en sabria prou...

Un bloc és això: un espai de conversa, de compartir dèries però també coneixements, un espai per a la generositat. Cadascú té alguna cosa a dir que els altres no saben... per tant, tots som importants a la xarxa.

Hem descobert que internet ens fa anar a dormir tard. Que ens roba hores.

Però la comunicació, aquell espai de conversa que teníem a la nostra cultura fa un parell de generacions, també esmerçava molt de temps amb la comunicació. I no trobaven pas que es perdia el temps...

M'ha agradat trobar-hi tothom dels qui ja coneixia. Tornar a parlar amb la Cèlia, que ha estat una de les millors alumnes que he tingut mai, ara ja mestra ella mateixa, i mestra de blocs. I m'ha agradat retrobar el Màrius Domingo, amb la seva idea generosa de compartir tot el seu saber. Amb l'Alfred, i la seva consciència cívica, la Núria, i la seva creativitat... i el Jordi, entre altres, que el tinc tan a prop...

He d'actualitzar els meus enllaços... he de millorar les tècniques.

De moment, queda aquesta bona experiència d'una primera trobada presencial. Que hem acabat amb un berenar... a les 9 del vespre. Per molts anys!

Ruta Montaigne (i III)

Finalment diumenge al matí, a les 10h. vam arribar al castell de Montaigne, prop de Bordeus, fita i referència del nostre viatge literari.

Ens vàrem aplegar a la torre on Michel de Montaigne escrivia i, al seu estudi i, seguint el ritual propi d'un grup de lectura, vàrem llegir en veu alta el capítol IX del volum tercer dels Assaigs.

En destaco el fragment en què Montaigne conta, precisament, què és el que li agrada dels seus viatges: conèixer els altres i els seus costums:

"Quan he estat fora de França i, per mostrar-me cortesia, m'han preguntat si volia ser servit a la francesa, me n'he burlat sempre i m'he assegut a taules plenes d'estrangers.

Tinc vergonya de veure els nostres homes ebris d'aquest estúpid humor d'enfurir-se amb les formes contràries a les pròpies: els sembla que són fora del seu element quan són fora del seu poble. Vagin on vagin, mantenen les seves maneres, i abominen les estrangeres. Retroben un compatriota a Hongria, festegen la coincidència: heus-los en actitud de reagrupar-se i d'aplegar-se, de condemnar tants bàrbars costums com veuen. Per què no bàrbars si no són francesos? [...]

 

És diu bé que un home distingit és un home barrejat.

Contràriament, viatjo fart de les nostres maneres, no per cercar gascons a Sicília (ja n'he deixat bastants a casa); busco més aviat grecs, i perses; i abordo aquests, els considero; m'ocupo d'això i m'hi capfico. I més encara, em sembla que no he trobat gaires maneres que no valguin com les nostres [...]"

Després vàrem anar a dinar (i beure vi, ja que era jornada de portes obertes) a Saint Émilion, un dels indrets més emblemàtics, en aquest cas no de cap ruta literària, sinó de les rutes del vi a nivell mundial.

I cap a casa... fins a la propera.

Trobada de Blocaires de l'Alt Camp!!!!

Els blocaires de l'Alt Camp convidats a la fira Fesinternet del 2009

L'Àgata Prats, de la Casa Caritat, em feia arribar aquesta informació:

"Des del Punt ÒMnia de Casa Caritat ja fa 4 anys que per celebrar el Dia mundial d'internet (17 de maig) muntem la Fira Fesinternet.

En les edicions anteriors vam organitzar activitats durant tot un dia, en canvi per aquesta propera edició hem organitzat activitats per tota la setmana ( de l'11 al 16 de maig). 

Per si no ens coneixeu, el Punt Òmnia és un espai vinculat amb la formació i l'ús de les noves tecnologies, que treballa per combatre l'exclusió digital i potencia que les noves tecnologies estiguin a l'abast de tota la ciutadania. 

Una de les activitats que creiem que seria interesant poder organitzar és una vinculada amb el món dels Blocaires.

Hem estat valorant la possibilitat de poder fer una trobada de blocaires en què cadascun anés explicant el seu bloc, els beneficis que en treu... I també es podria aprofitar la trobada per plantejar la possibilitat  de crear una comunitat de blocaires de l'Alt Camp.

Aquesta trobada  l'hem planificat per el dimarts, 12 de maig, a 2/4 de 7  de la tarda a Casa caritat de Valls"

Jo ja he dit que hi aniré. Ara pregunto als i les col.legues blocaires de la comarca: ens hi trobarem?