dijous, 1 de gener de 2009

La Sardenya profunda a la darrera novel.la de Salvatore Niffoi

He llegit La vídua descalça, la darrera novel.la de Salvatore Niffoi, la primera d'aquest autor que es tradueix al català.

La contraportada avisava una novel.la dura, de la Sardenya profunda, la Barbàgia, amb tota la seva mitologia (guanyada a pols) de violència ancestral, de lluites clàniques, de generacions d'homes proscrits per l'arbitrarietat d'unes forces de l'ordre forasteres que no s'aturen a voler comprendre, sinó que van directament a humiliar i a sotmetre, homes abocats a la muntanya, al bandidatge i a la mort. I, en aquest escenari, una protagonista, heroïna malgrat ella, que parla des d'un quadern retrobat.


Certament, el tema i el lloc on passa la novel.la em van cridar l'atenció. Tinc en vies de publicació La maleta sarda, que també passa en part en aquesta Barbàgia de la violència d'ara fa un segle, quan hi escrivia la Grazia Deledda (que més endavant es va instal.lar a Roma i va arribar a ser premi Nobel de literatura) i s'hi podia haver trobat amb Víctor Català. El meu interès a l'hora de llegir, doncs, no era només el de passar una bona estona.

Certament, la novel.la, d'una duresa semblant a la que empraven els escriptors modernistes, no em va decebre gens. S'hi endevina una visió moderna i crítica d'allò antic, una riquesa de llenguatge i una destresa en el maneig de la tècnica narrativa. I, sobretot, una trama argumental sostinguda que atrapa el lector des de la primera pàgina.

Si podíem creure que les dones de la Barbàgia eren només ombres mudes sota roba negra, imatge que ens pot venir de l'escultura que va fer famós Francesco Ciusa, aquesta novel.la els dóna definitivament paper. Un paper que va més enllà del coratge.

No és, de cap manera, una visió de la Sardenya d'ara: o en tot cas, es pot comprendre millor la Sardenya d'ara a partir d'aquestes imatges crues d'un retall de la Barbàgia, el cor indòmit de l'illa, que no van poder sotmetre les legions romanes. M'ha semblat una mena d'homenatge modern a la tremenda escriptora Grazia Deledda, un diàleg a través del temps i els llibres, que és allò que fa la bona literatura.

Un relat ben teixit que convida a endinsar-se en la narrativa d'aquest autor per mi, fins ara, desconegut.

4 comentaris:

Marta ha dit...

Margarida, pinta molt bé aquesta novel·la, aquests temes m'agraden.
Per cert, si presentes la teva a Barcelona, m'agradaria saber-ho. Gràcies

Margarida Aritzeta ha dit...

Quan tingui data de sortida, ja t'ho avisaré. Gràcies, Marta

roser ha dit...

Bona tarda Margarida, vaig llegir el llibre, just tornada de Sardenya, de la Barbaggia i d'Orani, el poble del Niffoi. No cal que et digui que em va agradar molt i en les condicions que el vaig llegir encara més. Però el Salvattore Niffoi de la foto, amb qui vam estar fent un cafè interminable enmig de les seues obres, és un ceramista del mateix poble, però no escriu. Orani és ple d'artistes de tota mena i de noms que es repeteixen... El novel·lista no el vam poder saludar perquè era al Brasil. Però ja hem quedat amb els d'allà que farem alguna cosa plegats amb el centre Quim Soler...

roser

Margarida Aritzeta ha dit...

Gràcies. Vaig a canviar la foto del ceramista... mira, m'agradava un home que a més d'escriure fes ceràmica, però ja veig que me'l vaig inventar