Stieg Larsson, lliçons de lectura compulsiva

Me'l vaig llegir en tres dies, el tercer. Però n'he hagut de reposar tres més abans d'escriure'n el comentari. La reina al palau dels corrents d'aire no em va decebre gens. Com en els volums anteriors, vaig trobar aquell tou de trenta o quaranta pàgines indigestes enmig d'una història increïble que parlava de periodistes, de polítics, d'un món que ve de la Guerra Freda sense haver acabat de domar del tot els monstres que aquell estat de coses va crear.

Vaig llegir amb passió el ventall d'històries que s'obrien als meus ulls quan els dos protagonistes (Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander) no eren els únics a investigar. El lector pot avançar simultàniament a través de les diverses trames que dibuixen tots aquells que tenen alguna cosa per descobrir o per amagar a la novel.la. La Suècia de la socialdemocràcia, la conservadora, els serveis secrets, les institucions democràtiques, la justícia i els seus laberints, la premsa i els seus envitricolls, els negocis, la gent de vida marginal, hackers i mantenidors de paradisos fiscals, hi eren tots.

Deia en Ferran Torrent en una tertúlia a RAC1 fa uns quants dies que un escriptor posa molt de si en una novel.la. Que escriure provoca un desgast físic considerable. I que (ves a saber si ho deia seriosament) si en Larsson va patir un infart després d'aquesta trilogia, tampoc no era res de l'altre món, atesa la complexitat de les trames i la duresa de les situacions i dels arguments.

A la novel.la, el cap de redacció d'un prestigós diari conservador es plega d'un infart al seu despatx, a la vista de la dona que l'havia de substituir en el càrrec perquè ja no podia més (després d'escriure això, acabo de veure a la wikipèdia que algú s'ha fixat en aquest mateix detall). No va ser a temps de retirar-se. Un altre personatge, en Pesta, del club de hackers de la Salander, és un personatge totalment asocial: ni es renta, ni neteja, ni surt de casa, concentrat en el seu ordinador, en té prou de viure en el cibermón... quasi com jo (tot i que em dutxava), lectora compulsiva mentre em va durar el llibre.

Llàstima que no en tindrem cap més. M'ho he passat bé amb la trilogia. Perquè al fons d'aquells personatges i trames increïbles hi bateguen els nostres sentiments de persones immerses en un món que desconeixem, del qual només en sabem una punteta, com a la vista d'un iceberg. Que algú ens mostri la il.lusió de la part fosca d'aquest món, és alguna cosa que ens agrada, que ens excita.

Sabem que és ficció. Però què hi ha de més acostat al món que la novel.la?

Me'n vaig a llegir... el tercer de Stieg Larsson

No tinc temps d'escriure. Me'n vaig a llegir! Avui el Jordi ha comprat "La reina al palau dels corrents d'aire", de Stieg Larsson. I d'una manera taqn generosa com imprudent, ha deixat el llibre allà al damunt i ha sortit...

Me'n vaig a llegir. Ho sento, avui tampoc no puc escriure.

Maria Antònia Oliver a l'Espai Brossa

Del 29 de maig al 14 de juny al Brossa Espai Escènic, es parla de la Maria Antònia Oliver. Avui hi participo en una taula rodona amb Guillem Jordi Graells i Àlex Broch.

Hi ha tres constants que es repeteixen en tota l’obra narrativa de Maria Antònia Oliver.

Una, és que Maria Antònia Oliver recorre contínuament a la rondalla. I ho fa tant en els relats que podríem anomenar meravellosos, com: Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’iràs i no tornaràs, Crineres de foc, i fins i tot Figues d’un altre paner, on fa servir les tècniques habituals de contar rondalles, personatges i temes extrets de la tradició mallorquina, com també ho fa en les novel.les realistes.

Dues, Oliver utilitza sistemàticament Mallorca com a espai de les seves novel.les. I un temps actual, que encara que sembli emmarcat en l’època sense rellotge de les llegendes, és el que va del darrer franquisme a la més rabiosa contemporaneïtat. Un temps de la ficció que s’arrapa al moment de l’escriptura.

I tres, però no en darrer lloc, Oliver pren partit per la recerca i exploració de les veus de les dones i, encara, de totes aquelles veus que divergeixen de la construcció cultural del món en clau patriarcal i masculina, com a Tallats de lluna, on explora un discurs homosexual. I aquest tret es converteix en una de les constants més sòlides de la seva obra

Els racons de la memòria, d'Isabel Clara Simó

Els racons de la memòria

Ahir al tren vaig començar a llegir aquest llibre de la Isabel Clara Simó. Va ser com anar a collir cireres i començar-me-les a menjar sota el cirerer mateix: no te'n saps estar.

D'una manera deseixida, amena, l'autora llisca per aquells indrets de la seva vida, plens de records, de persones, de paisatges, de desigs, certeses i plaers, però també decepcions i dolor, enfilats per la força abassegadora de l'escriptura.

Hi vaig entrar amb plaer, al llibre, perquè parlava de temps, persones i fets que o bé coneixia, o formaven part del meu imaginari. En parlava amb l'atreviment, amb la joia amb què un accepta que al llarg de la vida s'ha fet com és i déu n'hi do. M'agradava el to, el ritme, la manera com llisca d'una cosa a l'altra, de Figueres on desembarca al món adult, a Barcelona, on arrodoneix la seva consagració professional, d'allà a la infantesa, als fills... de les persones als llibres, a les autores i autors, als mites, als seus referents, als petits detalls que ens han fet com som.

He de confessar que m'ha emocionat quan he trobat la pàgina que parlava de mi. De la generositat de dedicar-me aquelles paraules plenes d'una amistat que fa anys que ens uneix. 

M'ha agradat tot el llibre. Avui, arribant a casa, l'acabava. I sobretot m'ha agradat el final, encara que no sigui una novel.la i això no hauria d'importar. Però un bon final, sigui quin sigui el discurs, fa créixer més encara l'alçada d'un text. Potser m'ha interessat més del comptel perquè fa anys que em dedico a la teoria de la literatura i allà l'autora explicava com l'escriptura ha travessat de cap a cap la seva vida.

"Escriure és viure. No hi ha fugida ni escapatòria. No hi ha remei. Si comences a escriure ja no pots parar", diu entre moltes altres coses magnífiques. "El cas és que quan et lligues a la paraula escrita ets escriptor tota la vida. Fins que, extenuat, un dia, se't tanquin les parpelles per sempre".

I tant!

I aquí som, al peu del canó, a ran d'escriptura. Allargant el recer que durant hores m'ha fet el seu llibre, que durant tots aquests anys m'ha fet la literatura.

"Il pane di Abele", de Salvatore Niffoi

Una de les darreres vegades que he estat a l'Alguer em vaig comprar la novel.la Il pane di Abele, de Salvatore Niffoi, ja que havia llegit en traducció La vídua descalça i m'havia agradat prou com per tornar a tastar una altra obra de l'autor.

Ara, l'aventura ha estat llegir-la en italià, una llengua que comprenc però que no acabo de dominar en tots els seus registres. I amb l'afegitó de les expressions continuades en sard.

La història explica la relació de dos personatges, Zosimo i Nemesio, des de la infantesa fins a la maduresa, d'orígens diferents (l'un, continental, fill de funcionari italià, l'altre pastor, fill d'una família humil de la Barbàgia), que es veuen per primera vegada un dia d'hivern, al carrer: d'edats semblants, són el refugi l'un de l'altre, més enllà d'aquell moment que creuen la mirada encuriosida i l'un fa ofrena a l'altre (cosa estranya) d'un caramell de glaç...

La relació serveix als personatges per enriquir-se mútuament: l'un aprèn del camp, de les bèsties, de la natura... l'altre aprèn dels llibres. I també serveix per donar al lector un panorama ric d'usos i costums de la Sardenya rude que ja vaig trobar a l'altra novel.la, amb pinzellades iròniques i una bona distància artística de la veu narrativa, que explica de manera àgil una relació d'amor i, això no obstant, traïció, que dura anys.

El pastor, com al mite bíblic (Abel), és un home feliç en la seva pobresa, que honora els amics i honora la família amb el seu treball. Mai no imagina que en la seva felicitat simple és objecte d'enveges, que algú com el seu amic, que ell estima tant fins al punt de dir que la seva vida és una vida a mitges, compartida, sigui capaç d'arrabassar-li l'única cosa que li farà impossible de continuar vivint.

L'altre, fill de funcionari i finalment advocat i ministre, ambiciós, porta en si la llavor del mal que acabarà esclatant i els destruirà a tots. Però el mal els sotjava a tots dos des del principi, pels rostos aspres de la Barbàgia. I la seva mateixa germanor potser és el que el fa inevitable.

M'ha seduït el ritme musical del llenguatge, la varietat i riquesa de les paraules i les expressions, la manera com l'autor busca, a través dels fenòmens de la natura, expressar sentiments i sensacions que en realitat són les dels éssers humans.

Una lectura recomanable. Tant si la tradueixen com si no.

l'Alguer i la llengua que ens uneix

Aquest cap de setmana passat a l'Alguer han fet jornada de portes obertes. L'interessant del cas és que l'accés als centres i espais públics de la ciutat ha estat conduït pels escolars, que mostraven als ciutadans els espais de la memòria, de la cultura, de la vida cívica...

Nosaltres hi hem arribat després, en el moment de fer balanç. Ciutadans diversos han ajudat els estudiants en la seva tasca de donar a conèixer el patrimoni col.lectiu.

A l'Arxiu Municipal, en Gianfranco Piras i en Giusè Calaresu ens han mostrat el material que durant el cap de setmana han vist els algueresos: els Cartularis reials de l'Alguer de l'època de la Corona d'Aragó, escrits en català, els pergamins, els segells de lacre, la transcripció dels Privilegis i les ordinacions de la ciutat, en edició moderna.

Ha estat una bella jornada.

En aquest text (una mica borrós en la fotografia), un dels textos més singulars del Cartulari:

"Unió de la Vil.la de l'Alguer a la Corona de Aragó, ab obligació de no poderse jamai separar".

Després dels segles, l'Alguer és un cas únic al món: malgrat la separació de segles, ha conservat l'ús de la mateixa llengua que ens va unir en temps de la Corona d'Aragó.

Trobada de blocaires de l'Alt Camp: balanç

Avui, a dos quarts de set de la tarda, hem començat una trobada de Blocaires de l'Alt Camp als locals de la Casa Caritat de Valls, en el marc de les jornades "Fesinternet", que organitza el programa Òmnia.

M'hi havia convidat l'Àgata Prats. I ens hi hem trobat aquells que ja ens llegim als blocs però que difícilment conversem a peu dret o en una sala, no per res, sinó perquè els temps han canviat, i ja no ens passegem pel carrer de la Cort o el Pati... i hem descobert motivacions i procediments diferents a l'hora d'encarar-nos amb el desafiament de la "pàgina en blanc", que deia en Jaume Pros (autor del bloc "Sense embuts" i conductor de l'acte).

Han estat dues hores i mitja molt agradables, hi he après trucs i recursos, he vist maneres de millorar la meva mateixa pràctica de blocs, he descobert enllaços interessants... he saludat la mare d'unes xiquetes que havien estat alumnes meves i que deia que no s'atrevia a fer un bloc perquè no sabia si en sabria prou...

Un bloc és això: un espai de conversa, de compartir dèries però també coneixements, un espai per a la generositat. Cadascú té alguna cosa a dir que els altres no saben... per tant, tots som importants a la xarxa.

Hem descobert que internet ens fa anar a dormir tard. Que ens roba hores.

Però la comunicació, aquell espai de conversa que teníem a la nostra cultura fa un parell de generacions, també esmerçava molt de temps amb la comunicació. I no trobaven pas que es perdia el temps...

M'ha agradat trobar-hi tothom dels qui ja coneixia. Tornar a parlar amb la Cèlia, que ha estat una de les millors alumnes que he tingut mai, ara ja mestra ella mateixa, i mestra de blocs. I m'ha agradat retrobar el Màrius Domingo, amb la seva idea generosa de compartir tot el seu saber. Amb l'Alfred, i la seva consciència cívica, la Núria, i la seva creativitat... i el Jordi, entre altres, que el tinc tan a prop...

He d'actualitzar els meus enllaços... he de millorar les tècniques.

De moment, queda aquesta bona experiència d'una primera trobada presencial. Que hem acabat amb un berenar... a les 9 del vespre. Per molts anys!

Ruta Montaigne (i III)

Finalment diumenge al matí, a les 10h. vam arribar al castell de Montaigne, prop de Bordeus, fita i referència del nostre viatge literari.

Ens vàrem aplegar a la torre on Michel de Montaigne escrivia i, al seu estudi i, seguint el ritual propi d'un grup de lectura, vàrem llegir en veu alta el capítol IX del volum tercer dels Assaigs.

En destaco el fragment en què Montaigne conta, precisament, què és el que li agrada dels seus viatges: conèixer els altres i els seus costums:

"Quan he estat fora de França i, per mostrar-me cortesia, m'han preguntat si volia ser servit a la francesa, me n'he burlat sempre i m'he assegut a taules plenes d'estrangers.

Tinc vergonya de veure els nostres homes ebris d'aquest estúpid humor d'enfurir-se amb les formes contràries a les pròpies: els sembla que són fora del seu element quan són fora del seu poble. Vagin on vagin, mantenen les seves maneres, i abominen les estrangeres. Retroben un compatriota a Hongria, festegen la coincidència: heus-los en actitud de reagrupar-se i d'aplegar-se, de condemnar tants bàrbars costums com veuen. Per què no bàrbars si no són francesos? [...]

 

És diu bé que un home distingit és un home barrejat.

Contràriament, viatjo fart de les nostres maneres, no per cercar gascons a Sicília (ja n'he deixat bastants a casa); busco més aviat grecs, i perses; i abordo aquests, els considero; m'ocupo d'això i m'hi capfico. I més encara, em sembla que no he trobat gaires maneres que no valguin com les nostres [...]"

Després vàrem anar a dinar (i beure vi, ja que era jornada de portes obertes) a Saint Émilion, un dels indrets més emblemàtics, en aquest cas no de cap ruta literària, sinó de les rutes del vi a nivell mundial.

I cap a casa... fins a la propera.

Trobada de Blocaires de l'Alt Camp!!!!

Els blocaires de l'Alt Camp convidats a la fira Fesinternet del 2009

L'Àgata Prats, de la Casa Caritat, em feia arribar aquesta informació:

"Des del Punt ÒMnia de Casa Caritat ja fa 4 anys que per celebrar el Dia mundial d'internet (17 de maig) muntem la Fira Fesinternet.

En les edicions anteriors vam organitzar activitats durant tot un dia, en canvi per aquesta propera edició hem organitzat activitats per tota la setmana ( de l'11 al 16 de maig). 

Per si no ens coneixeu, el Punt Òmnia és un espai vinculat amb la formació i l'ús de les noves tecnologies, que treballa per combatre l'exclusió digital i potencia que les noves tecnologies estiguin a l'abast de tota la ciutadania. 

Una de les activitats que creiem que seria interesant poder organitzar és una vinculada amb el món dels Blocaires.

Hem estat valorant la possibilitat de poder fer una trobada de blocaires en què cadascun anés explicant el seu bloc, els beneficis que en treu... I també es podria aprofitar la trobada per plantejar la possibilitat  de crear una comunitat de blocaires de l'Alt Camp.

Aquesta trobada  l'hem planificat per el dimarts, 12 de maig, a 2/4 de 7  de la tarda a Casa caritat de Valls"

Jo ja he dit que hi aniré. Ara pregunto als i les col.legues blocaires de la comarca: ens hi trobarem?

Ruta Montaigne (II), de Sarlat a Bergerac

Avui ens hem llevat a Sarlat en dia de mercat amb la intenció de recórrer les terres on va viure i va escriure Michel de Montaigne.

Després de recórrer els carrers de la vila convertits en una saborosa mostra gastronòmica i de proveir-nos per al pícnic de dinar,

hem seguit cap a la Roque Gageac, on hem fet un recorregut en gavarra per la Dordonya i hem visitat les fortificacions troglodites que van servir de refugi als nobles de Sarlat durant la Guerra dels Cent anys.

Tot seguit, hem anat a Beynac, on hem visitat el castell, una visita interessant que requerirà un comentari monogràfic.

A la tarda, amb els assaig de Montaigne sota el braç, hem arribat a Bergerac (la pàtria del Cyrano), on hem sopat, al costat del riu.

A la sortida, com que el Barça acabava de marcar sis gols al Madrid, hem baixat al moll i hem improvisat una petita coral: hem entonat Els Segadors i l'himne del Barça. No són cants d'un mateix nivell patriòtic, però avui tenien un mateix nivell simbòlic.

I no puc deixar el bloc sense anotar unes reflexions de Montaigne sobre la seva escriptura, pel fet que havia decidit redactar els seus textos en francès i no en llatí (tal com s'escrivien els discursos cultes). Diu Montaigne al tercer volum dels assaigs (p. 322):

"Escric el meu llibre per a pocs homes i per a pocs anys. Si haguera estat matèria de durada, hauria calgut confiar-lo a un llenguatge més ferm [el llatí]. Segons la variació contínua que el nostre ha seguit fins ara, qui pot esperar que la seua forma present estiga en ús d'ací a cinquanta anys?"

No cinquanta anys, sinó segles, han superat els seus textos. Segurament allò que ell tenia per intrascendent, per àgil, fresc, poc encarcarat, pel fet de buscar camins nous de dir coses que no volien ser transcendents i ho acabaven essent... pel fet que la manera de dir acabava essent més important i tot que allò que es deia... els seus assaigs han creat escola.

I nosaltres en seguim, festivament, la ruta.

Ruta Montaigne (I) Sarlat

Avui hem iniciat a Sarlat la ruta literària de Montaigne amb un grup de lectors de Santa Cristina d'Aro. Hem fet un recorregut per la població on va passar els seus primers anys Michel de Montaigne i, en un moment a la tarda, ens hem aplegat al davant de la casa d'Etienne de la Boethie (1530-1563), que va ser amic de l'autor, i en el segon pis de la qual es reunien i conversaven.

Hi hem llegit fragments del Discurs de la servitud voluntària,d'Etienne de la Boethie, una apologia a favor de la llibertat i contra l'absolutisme, que no va poder veure publicada en vida.

Un dels fragments que hem llegit és aquest:

"Jo desitjaria que algú em fes comprendre com és possible que tants homes, tantes ciutats, tantes nacions, aguantin, alguna vegada, un sol tirà. Aquest tirà no té més poder que el que se li dóna; ell no pot perjudicar ni fer el mal, si no és en funció del que els homes volen tolerar; aquests homes que prefereixen patir un tirà abans que contradir-lo."

Les terrasses i els carrers de la població estaven molt concorreguts i després d'una nit de pluja, avui ha fet un dia esplèndid. El muguet era a tots els gerros, a totes les taules, en moltes mans.

Demà, a Sarlat, és mercat.

Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat

Quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, a primers dels anys 70 (a la mateixa època que vaig tenir de professor en Ricard Salvat), hi va haver alguns dels meus companys de curs que a primer, segon o tercer de carrera, van deixar els estudis per anar-se'n a treballar en una fàbrica.

Malgrat que ja no eren només els fills dels burgesos els qui arribaven a la universitat, sinó que molts érem de famílies ben pobres, hi havia una certa mala consciència burgesa i una gran mitificació del que aleshores s'anomenava "classe obrera" que explicaven aquestes desercions.

Això és el que li passa al protagonista d'Animals destructors de lleis, en Sandre, que fuig del país i de la dictadura de Franco (es llegeix entre línies), i renuncia a una vida regalada d'universitari per anar-se'n a treballar a una fàbrica d'una gran ciutat alemanya.

Ni la fàbrica ni el país no són el seu lloc, això va descobrint el protagonista al llarg de la novel.la, tot i que allò que havia deixat tampoc no el crida com per impulsar-lo a tornar-hi.

La trama es desenvolupa amb una factura dramàtica i, vista a posterioritat, no desdiu gens de la trajectòria vital que va anar agafant l'autor, que es va decantar d'una manera definitiva pel teatre. És un conflicte de tensions de consciència, més que una trama d'acció, un conflicte de relació entre un grup heterogeni de persones que volen viure de manera transgressora i que coincideixen en un moment donat en una ciutat alemanya, enrunada físicament però no necessàriament moralment (i remuntant econòmicament a base de treballar dur) després de la derrota de la segona guerra mundial. Un conflicte que em recorda el teatre de l'època. Perquè la primera edició de la novel.la, quasi invisible per als lectors, a causa de la censura i les vicissituds editorials que s'expliquen al pròleg d'aquesta edició, és de 1961.

També em recorda l'època una situació que aleshores encara era freqüent i que ara ens escandalitza quan algú diu que d'ha empobrit tant que ha de compartir la seva vivenda amb una altra gent: la dels rellogats.

El protagonista ha llogat una habitació a casa d'una parella jove. I això, jove com és ell també, és un altre element de conflicte.

És un llibre que es llegeix de manera amena, amb la curiositat d'observar un món que va existir, però amb uns problemes existencials que no deixen de ser actuals, malgrat els canvis de matís.

Vam comprar el llibre per sant Jordi. N'havíem parlat per telèfon amb l'autor pocs dies abans que morís: ens havíem citat a la presentació; era un acte que li feia molta il.lusió. Ara el llibre torna a ser a les llibreries. És el moment de fer-lo viure.

literatura (text) a la pantalla: quin mal els ulls?

Si en el meu darrer post feia salts digitals d'alegria per la meva primera novel.la en ebook, amb els comentaris que m'hi vau deixar vaig poder observar que hi ha persones reticents a canviar de suport. El sofà, el te, la mitja llum... totes aquestes coses es poden saborejar també amb un ebook, però és cert que l'olor de paper encara no.

Avui pensava en aquestes reticències quan tornava de treballar, al metro, a Barcelona.

Des de fa uns quants mesos que als monitors de televisió penjats al sostre dels vagons de la línia 3 observo que hi ha "textos literaris".

Són textos curts, pretesament literaris, d'autors diversos, que van lliscant per les pantalles i que els usuaris poden anar llegint mentre dura el viatge.

Un dia vaig provar de llegir la pantalla en lloc del llibre que porto sempre a la bossa. Ho vaig trobar incòmode. Només hi caben set o vuit línies a cada pantalla, que sovint trinxen els paràgrafs. Quan puges al metro, trobes l'obra començada i no la veus acabar abans de baixar... a més a més de no saber de qui és ni quin títol té.

El dia que vaig voler llegir, ho vaig haver de fer dreta (asseguda no afigurava les lletres), i vaig acabar amb mal al clatell de tant mirar amunt. I l'obra (al final va resultar un premi de literatura per al metro) era dolenta de solemnitat, per fer avorrir la lectura...

No he tornat a llegir més les pantalles. De vegades hi he fet un cop d'ull, però cap dels intents no m'ha mostrat res que m'enganxés a la lectura. Prefereixo els llibres que em porto jo.

Tampoc no he vist ningú que les llegeixi...

I és que per molt que siguin textos a la pantalla, allò dista molt de ser literatura digital. El suport fa el discurs. No es pot pretendre agafar un text i, tal com està, emetre'l per pantalla en un lloc públic, cada discurs, cada situació comunicativa té les seves regles, cada suport condiciona la forma del contingut...

Deixo un enllaç perquè vegeu com el suport digital canvia fins i tot el concepte de literatura. El que es pot veure a Hermeneia n'és un bon exemple.

Això del metro, amb perdó de qui ho ha pensat i pagat, és una estafa i un atemptat al bon gust.

"El verí" en ebook

A partir d'ara mateix podreu trobar també la meva novel.la El verí en ebook  

(Mobipocket). 

Ja fa temps que les reedicions de les meves novel.les no m'emocionen més enllà del fet de constatar que tinc lectors i lectores (cosa que no és pas poc motiu d'emoció en si mateix).

Aquesta publicació en ebook, però, se situa en la frontera de la revolució tecnològica: des de Gutenberg no hi havia hagut cap altra revolució en la tècnica de transmetre les còpies "impreses" dels textos als lectors.

Amb El verí m'afegeixo a la llista d'autors i títols que volem travessar a cavall del llibre els límits de la modernitat.

Andrea Camilleri, "Foguerada d'agost"

La Foguerada d'agost d'Andrea Camilleri es llegeix, com sempre, amb gust i amenitat. I llisca lleugera, lliure d'enfarfecs, perquè a l'agost, amb la calor, tot són noses. D'aquí que la intriga és força simple, amenitzada per imatges domèstiques que aporten la Lívia, la promesa de Salvo Montalbano, i els seus amics, que tenen una criatura de tres anys realment terrible, que volen passar les vacances vora el mar, a Vigata.

Res no és fàcil. Si no, no hi hauria novel.la. I les vacances ja no són vacances sinó recerca trepidant sota el sol roent del mes d'agost.

M'he fixat, però, en aquest nou relat de Camilleri, assídua com sóc a les seves intrigues del gènere negre, en la dualitat del títol. La foguerada d'agost no es refereix només (que també) a les ardors climàtiques de la Sicília meridional. Es refereix també al que li passa al pobre Montalbano, entrada ja la cinquantena de la seva vida (m'ha fet gràcia perquè som cogeneracionals; ell però, s'aturarà per sempre en aquesta edat a la novel.la i jo m'aniré fent gran). Per tant, el comissari també es troba a l'agost, final de l'estiu i de cap a la tardor de la seva vida. La foguerada l'arreplega indefens, les passions fan el seu fet i ell es presenta davant del lector una mica més despullat que en les altres novel.les. No he pogut evitar un pensament de tendresa i comprensió.

La novel.la té els tocs irònics habituals, les picades d'ullet als detalls més diversos de la cultura (vegeu, sinó, aquest comentari), immersos en una trama aparentment banal però molt ben trenada. Hi he trobat, però, no arreu però sí amb més insistència del que m'hauria agradat, la moralina de la veu narrativa que remuga contra la corupció i el govern. Això està bé (remugar contra la corrupció i el govern) quan ho fa un personatge, o quan el lector ho pot deduir de les coses que llegeix, però el narrador-sermonaire és un senyal de tècnica depassada o un descuid de narrador apressat.

Ara que, com deia Bernardo Atxaga ahir a Barcelona, són ja llunyans aquells temps en què un escriptor s'entretenia anys en una novel.la...

Jean Rhis, L'ampla mar dels Sargassos

Feia temps que no em quedava tan a gust llegint un dramon com amb L'ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys. La novel.la, excel.lent de factura i de traducció, recrea un escenari de les Antilles a meitat del segle XIX, just després de l'abolició de l'esclavitud, a través de la infantesa i l'adolescència d'un personatge femení que viu unes experiències certament extremes, fins a fer pensar al lector si la bogeria que atribueixen a la seva mare o, al capdavall es pot descobrir en ella, és fruit de la genètica, del medi o del sofriment i la crueltat dels qui abusen de la indefensió d'unes dones fràgils.

És un personatge que, ens avisen a la solapa, l'autora va crear a partir de l'esposa boja (reconstruint infantesa i adolescència) de la cèlebre novel.la Jane Eyre, de Charlotte Brontë.

M'ha meravellat el tròpic, la Jamaica (i el rerafons de la Martinica) exhuberant de vegetació, de colors, de formes, de passions, amb els seus extrems de riquesa i pobresa, una meravella magistralment incrustada a la trama, a través de la configuració dels personatges. Una joia decadent i decrèpita des del moment que els grans terratinents criolls es queden sense les seves legions d'esclaus, un món que ha de trobar altres camins i formes (i ulls i maneres de mirar) de sostenir el prodigi.

Per un moment, sense que hi tingui res a veure, la novel.la m'ha fet pensar en el Viaje a la semilla, un conte magistral del cubà Alejo Carpentier.

L'he devorat. L'alternança dels punts de vista narratius (i de les veus narratives, amb el flux de la consciència i les diverses introspeccions), que incorporava magistralment Faulkner a les seves novel.les, i que sempre he admirat, les practica aquí amb gran eficàcia Jean Rhys (la novel.la és de 1966), i els diàlegs són meravellosos: estalvien grans pans de text descriptiu i narratiu al lector, perquè els personatges aporten directament la informació amb lleugeresa i eficàcia.

Una novel.la excel.lent, fàcil de llegir, amena, que sembla que no sigui res, de tan bona com és, però on pots apreciar tota la bellesa de les grans obres d'art d'aparença senzilla. Allò que és tan difícil: fer que sembli fàcil. I ben traduïda. Tret d'un "caure's" (la gent que es cau en lloc de caure simplement, em fa posar nerviosa) i un "tirar" (per llençar) que m'han fet mal d'ulls. Però fins i tot aquestes petites imperfeccions m'han fet adonar de la solidesa de la feina feta.

Notes (II) al "Breviari de ciutadania", de Carles Rahola

Al capítol "La conquesta de la llengua pròpia" (pp. 114 i 115), Carles Rahola escriu:

"...la parla d'un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Sense idioma propi no hi ha pàtria pròpia. Per això els governs de la monarquia atemptaven amb preferència contra la nostra llengua; i, en fer-ho, anaven contra l'arrel mateixa de la nacionalitat".

I més endavant, al mateix article, anota unes frases que s'haurien de llegir en clau de responsabilitat: de la mateixa manera que l'autor fa una crida als joves de 1933, nosaltres lectors d'ara ens sentim concernits per la seva observació, perquè, com a ells, Rahola ens crida a ser responsables del futur.

"La llengua ens imposa uns deures als quals no podem mancar, si volem romandre fidels a l'esperit de la nostra terra: ella ha d'ésser l'instrument adequat de la nostra cultura. Feu-la, doncs, cada vegada més bella, més rica i més apta per expressar totes les idees, tots els coneixements i tots els matisos de l'ànima humana. Ella ens ha fet invencibles en les hores adverses, i, vençuts i tot, era la penyora certa de la victòria ineluctable".

I:

"Si nosaltres [és a dir la seva generació] l'hem reconquerida amb un esforç obstinat i silenciós, ha estat pensant en vosaltres i en els que vindran després. Estimeu-la per damunt de tot, i vulgueu fer-vos-en cada dia més dignes".

Oi que no cal dir res més?