Fa mesos que no escric res en aquest bloc.
Quan el vaig encetar vaig dir que seria el contenidor de lectures i impulsos arreplegats mentre escrivia "La maleta sarda" i aquesta es feia camí per trobar els seus lectors. El darrer apunt parlava de la traducció a l'italià i de la que hauria estat la trobada més difícil i alhora més emotiva de totes: la conversa amb els lectors de Nuoro i Orgosolo, els qui saben de prop quin és el cor de l'enigma que travessa de cap a cap els papers tacats de sang de la maleta. Però no va poder ser.
Quan el vaig encetar vaig dir que seria el contenidor de lectures i impulsos arreplegats mentre escrivia "La maleta sarda" i aquesta es feia camí per trobar els seus lectors. El darrer apunt parlava de la traducció a l'italià i de la que hauria estat la trobada més difícil i alhora més emotiva de totes: la conversa amb els lectors de Nuoro i Orgosolo, els qui saben de prop quin és el cor de l'enigma que travessa de cap a cap els papers tacats de sang de la maleta. Però no va poder ser.
Em queda el record de la convidada d'en Vittorio Nonis, que des de fa molts anys és el guia i referent, el mestre de la llibreria Il Labirinto de l'Alguer, on fa una tasca monumental amb els lectors i els autors, i que ha obert sucursal a Ittiri, del Joan Elies Adell, que m'hi va acompanyar.
Tinc el bon record de les jornades sobre novel.la negra a Sassari, on em va convidar l'Aldo Curcio, organitzador de les Jornades de "Giallo e noir", membre de la policia judicial d'aquella ciutat, personatge vital i fortament compromès amb el poble i la cultura, on em va tocar compartir debat amb en Massimo Carlotto, on vaig conèixer l'Enrico Pandiani i tantes persones interessants. La foto és del Vecchio Mulino, un restaurant-cafè cultural.
I em queda també la perplexitat que una novel.la que volia ser lúdica, que agafava un tema de fa cent cinquanta anys que ja creia mort i enterrat, hagi fet aparèixer de nou la destral de guerra i hagi provocat amenaces a persones i empreses.
Tinc el bon record de les jornades sobre novel.la negra a Sassari, on em va convidar l'Aldo Curcio, organitzador de les Jornades de "Giallo e noir", membre de la policia judicial d'aquella ciutat, personatge vital i fortament compromès amb el poble i la cultura, on em va tocar compartir debat amb en Massimo Carlotto, on vaig conèixer l'Enrico Pandiani i tantes persones interessants. La foto és del Vecchio Mulino, un restaurant-cafè cultural.I em queda també la perplexitat que una novel.la que volia ser lúdica, que agafava un tema de fa cent cinquanta anys que ja creia mort i enterrat, hagi fet aparèixer de nou la destral de guerra i hagi provocat amenaces a persones i empreses.
Per un moment vaig pensar: mira, publicitat! L'Aldo Curcio i altres membres de la judicatura de Sassari em van dir: andiamo, la presentem a la "Questura" de Nuoro si no pot ser en una llibreria per por de les amenaces, què et sembla? Havia d'anar a Càller...
Però no es pot jugar amb la violència i la mort. No es pot anar a cops de llibre, frívolament, contra la barbàrie.
A Orgosolo diu que encara hi ha qui vol passar comptes pel que jo he escrit en aquesta novel.la. He fet un mal, he contat uns secrets que ni jo mateixa no sé. I hi ha hagut persones i béns amenaçats. I gent d'allà m'ha dit que no s'hi fa broma, amb aquestes coses, perquè els qui no llegeixen llibres no saben de teories de la ficció, que tot el que jo podria explicar-los no serviria més que per atiar el foc.
Potser per això no he estat capaç de continuar el camí que havia encetat quan escrivia la novel.la: continuar omplint la maleta d'impressions, lectures i sensacions, com si no hagués passat res. Com si la ficció fos l'espai que ens permet evadir-nos de la terra.
Han passat els mesos i tanco la maleta. La ficció sorgeix de la terra i torna a la terra. He acabat aquest viatge i tinc la maleta plena de coses que ni jo mateixa sabia.
Agraeixo tots els comentaris als lectors, els qui llegeixen llibres, els qui no es deixen portar per les pulsions primàries. Els qui fan de la lectura una exploració, un gaudi, una eina de diàleg, una finestra al món, el suport i l'espai on s'adrecen les preguntes.
Hi vaig pensar l'altre dia, quan en Jordi Tiñena m'interpel.lava a la sessió de "Lletres de batalla" que va tenir lloc a la URV, una sessió càlida, de bon record, el dia 16 de febrer. Tanca la maleta d'una vegada, vaig pensar, no la deixis oberta, no permetis que encara en ragi la sang.
"La maleta sarda" és el retall d'un temps i d'un projecte que ha tingut una deriva impensada però que m'ha provocat molts gaudis i m'ha fet conèixer molta gent, a qui agraeixo la seva lectura i el seu caliu. Ara tanco la maleta.
Obriré un altre bloc. Camins, lectures, llibres.En deixaré el nom aquí, perquè qui vulgui pugui seguir-ne les traces.
