"La maleta sarda" i el diàleg entre les escriptures

Avui, en un llarg viatge amb tren, llegia un recull d'articles en homenatge al gran mestre de la literatura comparada Claudio Guillén, i en un text de Glyn Hambrook (p. 91) he llegit unes paraules de Guillén que m'han fet pensar en la manera com vaig pensar, compondre i escriure "La maleta sarda".
Deia Guillén:

"Las relaciones internacionales en el campo literario, son muchas veces las que un escritor mantiene consigo mismo". D'aquesta manera, l'escriptor es converteix en una mena de mediador (o intermediari) entre literatures.

He escrit algun dels temes de "La maleta sarda" amb la mirada posada en altres llibres d'altres llengües i d'altres cultures, a més a més de la meva (d'aquest temps i d'altres èpoques).

Una de les línies de la novel.la és la trobada d'una colla d'artistes que aleshores eren joves a Nuoro (Sardenya)  al final de la primera dècada del s. XX per escriure entre tots històries sobre un tema comú. Eren Víctor Català, Grazia Deledda, l'advocat i poeta Sebastiano Satta i l'escultor Francesco Ciusa. Ciusa acabava de guanyar (a la realitat) la biennal de Venècia amb una escultura escruixidora: "la madre dell'ucciso" (la mare del noi assassinat, que adjunto en fotografia) en un indret en què en sabien prou d'aquestes coses. Víctor Català i Grazia Deledda, amb una prosa riquíssima i magnífica, cadascuna a la seva manera, eren capaces de mostrar la bellesa dels detalls i dels ambients, la sensualitat de les descripcions, amb la brutalitat i crueltat pròpia dels medis rurals on gent primària i endarrerida era sotmesa a tota mena de passions primitives. I de dolor. I de mort. Llegim, només (ho tenim més a mà), "Solitud". Sebastiano Satta, el poeta, el prohom, s'aprestava a exercir com a advocat d'una de les causes de sang entre famílies més notables del seu temps...

En el rerafons d'aquesta trobada imaginària per escriure, per crear (per dibuixar, per pintar), hi ha l'altra trobada (mítica) de Byron i els Shelley, amb la presència de l'escriptor menor Polidori, a Ginebra per escriure històries de  terror (d'on va sortir l'esplèndid Frankenstein; en parla la també magnífica pel.lícula sobre el tema de Gonzalo Suárez "Remando al viento").

Però en l'horitzó d'aquesta trobada d'artistes que jo convoco a Nuoro hi pesa l'existència d'una altra escultura, primitiva, de l'època nuràgica, que representava una dona amb el seu fill mort, feta dos mil anys abans que la de Ciusa (i que ell aleshores encara no coneixia). Fatalitat? Premonició?

El tema de la mare que ha de plorar el seu fill mort brutalment és recurrent al llarg dels segles, dels mil.lenis. Però també al llarg de les llengües i de les literatures. Per això els relaciono i els ajunto a "La maleta sarda".

Però aquests artistes, reunits per crear conjuntament sobre el terreny una obra d'art, que volien escriure una història, no van ser capaços de fer-ho. Alguna cosa terrible va passar que els va interrompre l'escriptura... En van quedar només uns quants fulls esparsos, aplegats en una maleta... (una maleta on, després, hi van anar a parar més coses).

Per saber què va passar, haureu de llegir la novel.la.

I per cert, ¿com li deien a la ciutat de Nuoro en aquella època que hi coexistien, entre altres, Deledda, Satta, Ciusa...? Ho trobareu a Internet... o a la meva novel.la.

Podeu respondre aquí o al Facebook