dijous, 30 d’abril de 2009

Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat

Quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, a primers dels anys 70 (a la mateixa època que vaig tenir de professor en Ricard Salvat), hi va haver alguns dels meus companys de curs que a primer, segon o tercer de carrera, van deixar els estudis per anar-se'n a treballar en una fàbrica.

Malgrat que ja no eren només els fills dels burgesos els qui arribaven a la universitat, sinó que molts érem de famílies ben pobres, hi havia una certa mala consciència burgesa i una gran mitificació del que aleshores s'anomenava "classe obrera" que explicaven aquestes desercions.

Això és el que li passa al protagonista d'Animals destructors de lleis, en Sandre, que fuig del país i de la dictadura de Franco (es llegeix entre línies), i renuncia a una vida regalada d'universitari per anar-se'n a treballar a una fàbrica d'una gran ciutat alemanya.

Ni la fàbrica ni el país no són el seu lloc, això va descobrint el protagonista al llarg de la novel.la, tot i que allò que havia deixat tampoc no el crida com per impulsar-lo a tornar-hi.

La trama es desenvolupa amb una factura dramàtica i, vista a posterioritat, no desdiu gens de la trajectòria vital que va anar agafant l'autor, que es va decantar d'una manera definitiva pel teatre. És un conflicte de tensions de consciència, més que una trama d'acció, un conflicte de relació entre un grup heterogeni de persones que volen viure de manera transgressora i que coincideixen en un moment donat en una ciutat alemanya, enrunada físicament però no necessàriament moralment (i remuntant econòmicament a base de treballar dur) després de la derrota de la segona guerra mundial. Un conflicte que em recorda el teatre de l'època. Perquè la primera edició de la novel.la, quasi invisible per als lectors, a causa de la censura i les vicissituds editorials que s'expliquen al pròleg d'aquesta edició, és de 1961.

També em recorda l'època una situació que aleshores encara era freqüent i que ara ens escandalitza quan algú diu que d'ha empobrit tant que ha de compartir la seva vivenda amb una altra gent: la dels rellogats.

El protagonista ha llogat una habitació a casa d'una parella jove. I això, jove com és ell també, és un altre element de conflicte.

És un llibre que es llegeix de manera amena, amb la curiositat d'observar un món que va existir, però amb uns problemes existencials que no deixen de ser actuals, malgrat els canvis de matís.

Vam comprar el llibre per sant Jordi. N'havíem parlat per telèfon amb l'autor pocs dies abans que morís: ens havíem citat a la presentació; era un acte que li feia molta il.lusió. Ara el llibre torna a ser a les llibreries. És el moment de fer-lo viure.

1 comentari:

Cèlia ha dit...

Molts tenim familiars que van marxar cap a Europa en aquella època de tanta pobresa... Pot ser molt interessant de llegir!