Pere Casaldàliga a "El pou dels maquis"

 En Pere Casaldàliga va fer estudis de Teologat als Claretians de Valls. El meu pare el va conèixer, eren de la mateixa quinta. Aquest episodi forma part de la meva novel·la "El pou dels maquis". Serveixi avui d'homenatge a aquest home extraordinari.

A El pou dels maquis: 

Diumenge, 20 de febrer de 1949 Ajuntament de Valls 

Tres dies després de les execucions, a les 9 del matí, la sala de la planta baixa de l’Ajuntament de Valls és plena de joves que fan broma, mentre esperen que els passin llista. Són la “Quinta de 1949”, els qui han nascut el 1928 i marxaran a fer el servei militar la primavera de 1950. 

—Et passa re? —pregunta a en Xavier un jove seminarista, amb la sotana botonada de cap a peus. 

Té accent foraster, de Girona o de Vic.
—Re, pensava en uns amics que es van morir fa un parell de dies. No gosa dir-li clarament que no es pot treure del cap els afusellats, que tota la vida recordarà el timbre de la veu d’un d’aquells homes malaguanyats que va arribar a considerar un amic, els seus gestos, la convicció a l’hora de discutir. Per coses que passin, sempre se sentirà un dels seus, d’aquest temps, d’aquesta causa. 

El seminarista és un alumne del Teologat dels Claretians i no sap endevinar de qui li parla en Xavier. Va per dir-li unes paraules de consol pel que imagina que ha estat un accident desgraciat, però en Xavier li talla la intenció amb un gest. 

—No, no, estalvia-t’ho, jo no crec en Déu, jo sóc comunista.

El jove se’l mira als ulls. 

—I ara —li respon—, i això per què ho dius? És que em vols posar a prova? 

—Fes el que vulguis, tots sou iguals...
El jove seminarista agafa aire.
—Saps? —li diu amb to ferm, sense duresa—, a casa també hem patit molt, en aquesta guerra. Potser ja va essent hora que s’acabi, que deixem estar les diferències i que ens posem a treballar pel que és important. 

Vaja, aquesta no se l’esperava. O sí... en Xavier s’anima, li agrada la polèmica, si pot ser amb els qui no pensen com ell. 

—És fàcil dir això quan ets del costat dels que han guanyat, que es dediquen a esborrar tot el que els pugui recordar que un dia hi va haver una República i que hi havia llibertat. És fàcil saber que mai no et vindran a buscar de matinada, o que algú dels qui treballen amb tu a la fàbrica no t’anirà a denunciar i et tancaran o et faran desaparèixer sense que els calgui demostrar re o donar explicacions a ningú. És fàcil imposar la veritat a cops de sabre o a cops de santcristo, que per alguna cosa van lligats. 

—No és fàcil, no et creguis. Però jo et parlava d’alguna cosa important. 

—Vaja, doncs així, què és l’important, per’tu? —li pregunta burleta. 

Ara l’ha enganxat. Està convençut que li sortirà amb allò de que s’ha de fer sacrifici i aguantar-ho tot per obtenir la vida eterna i el cel. Però al seminarista es veu que també li agrada la brega, i no és dels convencionals. 

—Lluitar contra la pobresa —li respon decidit—, contra la injustícia, treballar pels que passen necessitat i no tenen recursos, pels que són a la presó d’una manera arbitrària... 

—No fotis! Ara el comunista sembles tu! —somriu en Xavier sense voler. 

—Per creure això no cal ser comunista —refuta el mossèn.
—Vols dir que els teus principis morals són com els meus?
—No veig per què no els podem compartir. Sembles una bona persona, a mi no em fa re que siguis comunista, com a tu no t’hauria de fer re que jo cregui en Déu, si ens podem respectar. 

En Xavier riu i després hi pensa.
—Ara sí que m’has mort!
—Parlem de moral, oi? Doncs parlem-ne —el desafia.
—Potser tens raó —li concedeix en Xavier—, els principis morals 

deuen ser independents de les ideologies... potser en això sí que ens podem posar d’acord i ens podem respectar, però redéu!, tot i així... que acabis beneint i prometent la vida eterna als qui han fotut mon pare a la presó, els qui han pelat els meus amics sense que els hagi calgut cap prova... 

—O els meus...
—No és el mateix!
—I tant que sí!
—Principis morals... és clar. Si no és per aquí potser no hi ha res 

a fer. Però primer de tot, se n’ha de tenir, de principis morals, no? I demanar perdó i perdonar. Impartir justícia. I jo no veig que els que manen... 

No poden continuar parlant. Els comencen a cridar pels cognoms, d’un en un. El d’en Xavier és dels primers. Al cap d’uns quants noms més, sent: 

—¡Pedro Casaldáliga Pla! 

El seminarista s’avança i es dóna a conèixer. En Xavier se l’ha quedat mirant. Potser sí que no tots són iguals aquests del santcristo i la sotana, algun n’hi deu haver que es cregui el que predica... És possible la conversa, i sobretot l’acord per a l’acció, entre un marxista i un aprenent de capellà? 

Es tornaran a veure. Des d’ara fins el març de l’any que ve. Després el mossèn se n’anirà cap al Brasil... i un dia serà bisbe. Ell té la Margarita. Quan tornarà del servei fan plans de casar-se. 

A El pou dels maquis, els fets, els documents:

Perduts dintre la fosca no es van trobar mai més 

L’any 1949, el pare va conèixer en Pere Casaldàliga, que havia d’acabar essent bisbe al Brasil i un dels líders del moviment anomenat Teologia de l’Alliberament. Estava fent els estudis de Teologat al seminari del Pare Claret, que s’havia inaugurat a Valls feia un any i mig. Havien nascut el mateix any, per la qual cosa van formar part de la mateixa quinta. Un dels joves d’aquella promoció, en Jaume Viñas, era qui el tenia al corrent d’aquesta relació, que va ser viva al llarg de tota la vida. 

El contacte va ser breu: algunes trobades al llarg d’un any. 

Però el va conèixer en un moment molt especial, i potser per això el seu record va ser tan durador. Quan aquell diumenge els van citar als baixos de l’Ajuntament de Valls per passar llista de tots els joves que entraven a la quinta, feia just tres dies que havien afusellat els condemnats a mort del “Consell de Guerra dels Vuitanta”. 

Fos quina fos la implicació del pare en el moviment, signifiqui el que signifiqui ser “un enllaç entre els maquis francesos i els espanyols”, la seva coneixença personal de dos d’aquells homes que acabaven d’afusellar, sobretot d’en Numen Mestre, havia de causar-li un impacte emocional molt important. No sé quina cara podia fer aquell matí de diumenge a les nou, barrejat entre algunes dotzenes de joves amb ganes de gresca perquè se n’anirien a la mili, que era com dir que estaven a punt de travessar la frontera que els separava de la vida adulta, de fer-se homes del tot. Potser era qui en feia més que ningú, de gresca, però la processó havia d’anar per dintre. 

Va viure en silenci aquest gran impacte emocional de l’empresonament, la tortura, el judici, les condemnes dels companys, l’afusellament... entre els seus divuit i vint anys d’edat i es va abocar sens dubte a l’organització de les activitats dels quintos per no haver de pensar en una altra cosa. Qui sap quants altres joves estaven igual que ell. I mai no en va parlar. 

En Pere Casaldàliga va ser per al pare alguna cosa que mai no he arribat a saber amb detall, però que puc entendre. Segur que li va sobtar conèixer algú de l’Església que no es comportava com l’estereotip que li havien dibuixat i que tantes vegades havia vist prendre cos a la vida quotidiana de la postguerra. Ja no era com els altres quan va passar per Valls. 

Les activitats de caràcter cultural, benèfic i d’acció juvenil que van fer aquells quintos durant un any, des del 19 de febrer de 1949, quan els convoquen a l’Ajuntament, fins el març de 1950, són innombrables. Durant dos mesos llargs seguits, el setmanari local, que aleshores era el portaveu de la FET y de las JONS, ressenya una gran quantitat d’actuacions públiques i ciutadanes, que van molt més enllà del que cap altra quinta hagi fet mai a Valls. El pare, com molts altres joves de la seva edat, més grans o més joves, freqüentava aleshores l’anomenada Escola del Treball, que era un dels indrets on sempre, malgrat el franquisme, van aconseguir que es respiressin aires de llibertat. El fet que les celebracions dels quintos incloguin, a més a més del ball, que era l’únic que es feia cada any, recitals de poesia i sainets en català, però també col·lectes destinades a actes de caritat, remarquen la presència d’en Pere Casaldàliga, que ha publicat poesia, entre el grup de quintos. Aquest gran nombre d’activitats i la seva organització, el moment especialíssim en la seva trajectòria vital, explica l’amistat nascuda entre aquells joves i com, al cap dels anys, el pare, marxista i ateu, encara seguia amb interès viu la trajectòria d’un dels impulsors més destacats de la Teologia de l’Alliberament. 

Una casa a la carretera (1)

*Mentre duri el confinament, escriuré un capítol cada dia

1

Plou com si s’hagués d’acabar el món. Ratxes furioses de vent escabellen tres palmeres arrecerades a l’edifici principal i escampen l’aigua en remolins salvatges. Aturo el motor i em quedo quiet per un moment. Sóc davant d’una casa antiga, rectangular, de teulada en dos vessants i dues plantes altíssimes, que temps enrere havia fet de sedera, a peu d’una carretera secundària. No hi ha tanques. S’hi entra per un camí de grava que no té més de dos-cents metres. L’indret és solitari. De fet, no m’he trobat ni una ànima enlloc des de fa quaranta minuts, quan he agafat la desviació a la sortida de la ciutat. Un lloc tranquil. No hi ha ni un llum, ni un fanal, ni us gos que bordi. M’he aturat al costat d’una planta gegantina que té unes fulles amples que regalimen aigua. Potser sóc l’únic client. Ara hauria de baixar del cotxe, agafar l’equipatge i anar corrent fins a la recepció. Tinc la porta al davant. Però no puc deixar de mirar l’aigua que cau a raig i s’escorre sobre el vidre, en aquesta terra on a penes plou unes escasses vegades l’any, gaudir de la meravella i sentir una mena de plaer salvatge, com una transgressió.

Són les set de la tarda d’un disset de març. Fosqueja.

La realitat de fora comença a ser un paisatge borrós. Aviat desapareixerà, engolida per la fosca d’un dels darrers dies d’hivern sense estels ni lluna, i m’hauré de moure a les palpentes sota l’aigua gelada, xipollejant pels bassals. Mou-te, em dic. I de sobte, com si algú m’hagués llegit el pensament, s’encén un rètol de neons verds encastat a la façana. «Obert fins a la matinada» diu, com en una pel·lícula dels anys noranta. L’edifici està encarat a la carretera i l’anunci, si no plogués, segur que es llegiria de lluny, capaç d’atreure viatgers engolits per la nit mentre es mouen d’aquí cap allà com ànimes damnades. El neó fa pampallugues i el vent l’assota, inclement. Sembla que en qualsevol moment pugui sortir volant. El contemplo embadalit a través de la cortina de pluja, esperant que hi hagi un contacte i peti tot. Em ve al cap una escena de El carter sempre truca dues vegades i dono gràcies de no ser jove ni atractiu, tot i que mai no se sap de què seria capaç si a la porta hi hagués la Jessica Lange amb un suèter cenyit i un parell de gots amb un culet de whisky. Whisky bo, que ja no estic per experiments.

Portes i finestres estan tancades. No es veu altra llum que la del neó i, de tant en tant, la claror d’un llamp. La banda del Faca va senyorejar la contrada des d’aquell casal durant mesos fins que de sobte, ningú no sap com, van desaparèixer sense deixar cap rastre. Ronsejo encara una mica. On deuen ser? Agafo la provisió de tabac i me la fico a la butxaca de la caçadora. No em puc quedar al cotxe, som-hi.

La casa no té internet, m’han avisat. Tant me fa.

Ara l’edifici s’ha convertit en una casa rural. Un lloc ideal per viure el confinament mentre ens passa pel damunt la pandèmia d’un virus extremadament contagiós que deixa al seu darrere un rastre de morts. Que sàpiga que no hi ha internet, va insistir la senyora de l’agència. Però jo ja n’he tret tot el que se’n pot saber per enfilar la història, d’internet. Em calen algunes localitzacions, notes d’ambient, olors, colors, les mides de les habitacions que un dia van trepitjar aquells homes foscos, sentir com si les seves ombres encara es projectessin a les parets. Només això. I temps i tranquil·litat per escriure’n la crònica.

No em cal connexió a la xarxa, tot ho duc al cap.

Per això sóc en Mateu Alemany. I per això els amics em diuen Kàputx.

Ruta literària de "La filla esborrada" per REUS

La filla esborrada té una ruta literària per Reus.

Recorre els carrers per on es movia la protagonista, la jove Laura, entre l'any 1945 i 1946, i on intenten recobrar-ne la memòria la seva filla Carlota i el seu germà menut, que a penes la recorda. Té nou punts.

Podeu baixar-vos la ruta al vostre mòbil AQUÍ


Punt 1.Trobada: Plaça del Mercadal (davant Oficina de Turisme).

L'any 1945, la plaça del Mercadal de Reus s'anomenava Plaza de España. 

La ciutat de Reus va ser un punt neuràlgic per a la coordinació dels grups de guerrillers de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya que hi varen arribar. Se'n coneixen dos grups. L'un, el dels germans Teixidó, que va arreplegar el que quedava dels Patacons, hi va començar a actuar el 1945. És el que prenem com a referència a "La filla esborrada". El segon grup, comandat per Carles Valls i Vinaixa, integrat per quatre homes, hi va arribar el 1946 i es va instal·lar a Valls i, més tard, a la Selva. El responsable a Reus d'aquests grups va ser el dirigent del PSUC a la clandestinitat Agustí Gurrera. Més tard se'n va fer càrrec en Napoleó Figuerola (enviat per la direcció de Barcelona). 

 

La Plaça del Mercadal es va empedrar el 1859. Des de mitjan s. XIX fins a mitjan s. XX s'hi venia verdura i aviram. Va tenir diversos noms. 

Setmanalment s'hi reunien els tractants d'aiguardent, SOTA ELS PORXOS, i en fixaven el preu, que valia per a la llotja de Barcelona i d'allà es transmetia la cotització a les llotges de París i de Londres. D'aquí va sorgir l'expressió: "Reus, París, Londres."

Punt 2. Carrer de les Galanes, núm 15.

Cantonada del carrer de la Presó. Som davant d’un edifici protegit. Art Déco s. XX

Text de la novel·la: pp. 27-28:

La Laura fa un bot i corre cap al balcó. Nota les rajoles fredes a les plantes dels peus i un encongiment d’estómac. Potser encara ho somia, perquè és ella qui corre i alhora veu una noia escabellada i espantadissa amb el cor accelerat, arrencada del son per uns trucs a la balconada. Aparta les cortines d’un cop sec, clava el front en un dels requadres de vidre i no veu res, ni tan sols no es veu ella mateixa mirant pels vidres, de tan es- pantada com està. Allà fora només hi ha la negror de la nit fo- radada de puntets brillants, la silueta terrosa de la casa del davant, el colomar silenciós, la quietud de la nit al carrer de les Galanes. 

p. 29:

—Què hi fas, aquí, que ets boig?
Sí que ha vingut a robar-la! La va avisar que ho faria, però 

ella es pensava que anava de broma.
Ell s’aparta els cabells de la cara i l’aire els hi torna a abocar, 

furiós.
Que guapo que és!
—Quina manera de dormir! —només diu ell.
La Laura l’estira cap dintre i fa una ullada ràpida amunt i 

avall del carrer abans de tornar a ajustar els batents. No hi ha ni un gat. Els fanals estan quasi tots apagats per culpa de les res- triccions i la filera de cases afantasmades a banda i banda sem- bla d’un altre món. El vent arrossega bocins de branca i papers de diari, els fa girar en remolins, els alça i els rebat contra les fa- çanes, cruel i despietat. És fred i sec, cou com una argelaga en- cesa. 

Ara continuarem el recorregut pel carrer de la Presó, les Carnisseries Velles, el carrer del Castell, fem el tomb fins les Peixateries Velles i cap a la Prioral de Sant Pere 

Punt 3. Plaça del castell, vista de la Prioral de Sant Pere.

Durant la suposada presa del camp d’aviació, havien de tocar les campanes de la Prioral.

Text de la novel·la (p. 53):

El cas és que en Dentell s’havia plantat feia quatre dies escassos a casa del responsable de radi dels camarades del Baix Camp per dir-li que tenia ordres «de dalt» per tirar endavant el pla definitiu contra el règim de Franco. I que, ara sí, els Aliats ja eren camí de la frontera per entrar a Espanya tan aviat com en les diverses poblacions de l’Estat es consumés l’aixecament armat. No hi ha manera de saber si té raó, ningú no en sap res, diuen que les informacions que surten als diaris, a la ràdio, estan segrestades per les forces del feixisme, que per això no es parla del que no els convé. Ja hi ha moviments de tropes a la frontera, va insistir en Dentell. Te’l creies o no te’l creies. La clandestinitat sovint és una qüestió de fe. Tot era a punt per a l’operació.

[…]

(pp. 55-56)

El senyal que l’havia d’engegar era un repic de campanes a la Prioral de Sant Pere i, a la crida, els homes apostats a les rie- res caurien com les mosques sobre l’aeroport, on segons infor- macions fidedignes d’en Dentell hi havia un carregament des- comunal d’armes i municions de l’exèrcit de Franco. S’hi farien forts mentre a la ciutat esclatava la revolta, arribaven els Aliats i asseguraven la reinstauració de la República. 

Els més de dos-cents homes apostats als barrancs s’hi han es- perat dos dies amb les seves nits respectives. Un cop passat el temps sense que les campanes donessin l’avís d’atacar, morts de gana i de fred per culpa d’aquestes ventades tan tardanes, se’n tornaran a casa.

Punt 4. El bateig de la Carlota a la Prioral de Sant Pere.  

Text de la novel·la (pp. 272-273):

La Misericòrdia, la monja, la tieta conca, la beata, se’n va anar a trobar el senyor rector de la parròquia, el que un dia havia fet d’intermediari entre la Laura i el seu pare, en Mateu Rovirosa, i li va demanar consell. 

—És filla del pecat, oi? —li va preguntar.

—Sí, pare, no crec que fossin casats.

—Mmmmm.

—La voldrà batejar? La podrem inscriure?

Ell es fa pregar. Però finalment agafa els olis i s’acosten a la pica de l’aigua beneita.

—Pobra criatura —remuga el mossèn—, es podria morir en qualsevol moment i aniria als llimbs, com un animalet. Quina poca consciència! 

—Sí, pare —li diu ella, dòcil i poruga—, però això és culpa dels pares i no de la filla, a més, jo responc de la seva educació en la fe, que és el que compta, oi? 

—I ton cunyat què hi diu?

—Re, no en vol saber re.

—Senyor, senyor! Quanta maldat hi ha al món, quanta injustícia! I ho pagarà aquesta pobra criatureta, àngel de nostro Se- nyor, que si no arriba a ser per tu, per nosaltres... 

—Me la deixaran quedar? 

—Pobreta Misericòrdia, i tu què en faràs? Ja en sabràs, de pujar una criatureta tan petita? Per començar, li hauràs de buscar una dida…

—Ah, això rai…

El capellà sospira.

—Què hi farem! Acosta la criatura —li diu—. Com li vols posar?

—Carlota. 

—Passarem sense el ciri —li explica el capellà—, que no tenim tantes mans. Que la llum del Senyor ens il·lumini. 

—Que ell hi faci més que nosaltres —murmura la dona. 

Atansa la nena a la pica de l’aigua beneita, li treu la gorreta i ell diu les paraules del sagrament, Carlota, Misericòrdia, Maria dels Dolors, jo et batejo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, mentre li vessa l’aigua sobre el cap. Li administra els olis i s’eixuga els dits amb una tovallola de fil. Llavors se’n van en silenci fins a la sagristia, l’home obre un calaix que tancava amb clau i en treu el llibre de baptismes.

Punt 5: Porxos de la casa Navàs

L’edifici (1901-1908) és de l’arquitecte Lluís Domènec i Montaner. Joaquim Navàs va ser company de jocs de personalitats com l’Eduard Toda i l’Antoni Gaudí. La darrera descendent que va viure en aquesta casa va ser Maria Font de Rubinat, neboda de Francesc Macià.

Text de la novel·la (pp. 31-32): pluja

El va conèixer un matí de finals d’estiu que es va posar a ploure de sobte, amb aquella aigua furiosa que en un no res fa bassals i els omple de bombolles.

L’electricitat es notava a la pell. Les gotes eren grosses i tèbies, rotundes. Llampegava i tronava de la banda de mar, a llevant. A la Laura, li va agafar per riure. Xopa. Corria sense mirar, amb les sabates plenes d’aigua, i va anar per aixoplugar-se sota una porxada de la plaça d’Espanya, a tocar de l’ajuntament. Ella i la tieta Miseri- còrdia, la que li fa de mare, que corria al seu darrere amb un enorme paraigua negre, esbufegant i sense poder-la atrapar. Hi va ensopegar de ple, amb ell. Del cop, la Laura va deixar anar una coixinera de cabdells de llana de color turquesa per posar-li les dues mans planes sobre el pit. El primer que en va sentir va ser l’olor, com quan obres la porta del forn i tota aquella calidesa tendra del pa acabat de fer et bufeteja la cara. Ell la va ajudar a mantenir l’equilibri i, mentre els cabdells rodolaven pel terra moll i absorbien l’aigua dels tolls, ella en va aspirar el perfum, una fragància intensa d’home i de suor fresca que seli va ficar per tots els replecs del cos i que, per un moment, li va fer rodar el cap. 

—Un dia d’aquests vindré a robar-te —li havia dit a l’orella. 

D’aquests porxos, en va sortir la primera diligència, el 1815, que enllaçava Reus i Barcelona. Se’n deia el porxo dels senyors.

Punt 6: plaça d’en Prim.

L’estàtua del general Prim és de Lluís Puiggener. La plaça és de finals del s. XIX. Inclosa en l’inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text de la novel·la (p. 62):

La tieta Rosa seu prop de la galeria vidrada que dóna a la plaça i té els ulls clucs, però amb els dits porta el ritme sobre les cuixes descarnades cobertes per una faldilla de llana freda. Un fil de sol escampa un devessall de granets de llum que oscil·len sense caure, en un moviment continu a tocar de la cortina. La noia compta els segons que passen, el temps que la tia monja, que l’acompanya a tot arreu i que la vindrà a buscar d’aquí a una hora, ja se n’haurà anat. Llavors, a poc a poc, de puntetes i procurant que no la vegin, torna els seus passos enrere, baixa les escales i arriba a la porta de roure clavetejada, amb l’escut antic dels senyors de Pinós. 

—M’he descuidat el quadern de música —balbuceja a la minyona, que se la mira sense saber què dir—, ara torno. 

I corre cap a la plaça amb el cor esvalotat i el plaer morbós d’estar fent alguna cosa que no toca. 

Punt 7: Palau Bofarull.

Edifici construït entre 1772-1774. Barroc. Bé cultural d’interès local. Va pertànyer a la família ennoblida dels Bofarull.

L’any 1863 és la seu de l’Ateneu El Olimpo. Després de la guerra va ser seu de la Falange. L’any 1948, seu del CN Reus Ploms. L’any 1986 el compra la Diputació. Actualment s’hi allotja el Conservatori de Música.

En aquest palau la protagonista de la novel·la rebia classes de música

Textos de la novel·la (p. 106):

“El casal dels Pinós està tancat i barrat. Però hi ha una llumeneta en una finestra del primer pis que dóna esperança. La Laura truca i truca i el repic ressona com si l’edifici fos una tomba. Finalment la porta es mou, grinyola, la fusta es bada a poc a poc. Una ratlla de llum retalla el fragment d’una silueta. 

—Ai, senyoreta, ai, senyoreta, és vostè! —mormola des de darrere la porta la criada vella quan reconeix la noia—, on va en aquestes hores, que li ha passat alguna cosa? 

Sessió de música a l’hivernacle (s’ha de llegir al saló del palau) (pp. 64-65):

—Per què no fem mai classe a l’hivernacle? —li diu la Laura de sobte. 

[…]

—Vine —li diu ell.

I la fa seguir fins a la terrassa interior, un hivernacle espès de gessamins i lliris enmig de petits estanys amb brolladors. Als parterres i a les torretes hi ha més lliris de tots els colors i mides. Hi ha plantes enfiladisses que cobreixen les parets fins al sostre i avancen sobre els tentacles metàl·lics que sostenen una cúpula de vidre. L’aire fa una olor espessa i dolça, massa carregada de pol·len, els verds i els blancs, els grocs, els taronges i els vermells de sang a penes si deixen entrar els daurats d’una tardor exterior que aviat donarà pas a l’hivern. La Laura acluca els ulls i té un ensurt quan sent la respiració de l’home molt a prop, darrere seu, al clatell. Un calfred la recorre de cap a peus…

La casa per dintre (p. 109):

Encén els llums d’aranya i guia la noia per la sala de música, que fa olor de cera de mobles i de tancat, li ensenya on són les carpetes de les partitures i li diu que pot agafar la seva, si vol, perquè en aquesta casa ningú no tornarà a fer classe de música, almenys mentre la senyora tingui un bri de salut i de seny per manar. En sentir aquestes paraules, la noia fa un gemec i s’ha d’asseure. Sembla que li roda el cap, que li fuig el món de sota els peus. La vella se la mira i branda el cap, preocupada. Va a la cuina i en torna amb un got d’aigua i l’ampolleta de l’aigua del Carme. 

Punt 8: carrer dels Recs.

Textos de la novel·la. Cita a distància (pp. 37-38):

A partir d’aquella nit i durant tota la setmana, la Laura ha estat pendent de les campanes de la Prioral de Sant Pere. 

—I com sabré quin és el senyal? —havia preguntat al seu arcàngel. 

—Ho sabràs. Mai no has sentit que toquin amb tanta insis- tència, amb tanta intensitat. Te n’adonaràs de seguida. Llavors, no perdis temps. 

Una cita a distància, és el millor quan no saps com sortir-te’n. Un salt endavant esquivant l’amor i la mort. De fet, una manera d’enganyar-los. 

—I si no puc escapar-me? —li va dir ella, inquieta. 

—No pateixis, amb l’enrenou tothom mirarà cap a una altra banda. 

—N’estàs segur?

—I tant. Tu els dónes això i preguntes per mi, ells t’acom- panyaran i després... serà com si et robés. Però no ho diguis a ningú. 

—Serà un secret entre tu i jo?
—Això mateix. Un secret. Te’n recordaràs, de la casa?
—Sí, al carrer dels Recs, pujant a la dreta, l’única amb geranis vermells al balcó.

( p. 62):

Vol anar al carrer dels Recs i buscar la casa amb geranis vermells als balcons, preguntar si han vist en Gabriel. Ja fa massa dies que no en sap res. Veu els homes asseguts al voltant de les taules de marbre d’un bar, les cartelleres empolsinades del teatre, les mainaderes d’u- niforme, amb còfies blanques, empenyent els carrets amb dolces criatures adormides. Quasi que hi ha arribat. Segur que allà li’n sabran donar notícies. Té ganes de cantar i ballar, de cridar. Com és que no s’hi ha atrevit abans? Tota una força que desconeix i que li esclata per dins del cos amb fúria. Gabriel, Gabriel, Gabriel, va dient entre dents. Què li ha agafat ara de sobte? En entrar al carrer dels Recs se li acosta un captaire, vacil·lant, i li allarga la mà resseca i bruta, d’ungles negres, ella dubta i ell l’agafa pel braç amb una urpa de ferro. Fa pudor i té els ulls borrosos, com si fossin d’un vidre massa gruixut, li falten totes les dents. La Laura s’esgarrifa, prova de cridar i no se’n surt, es fa enrere d’una estrebada i fuig corrent del carreró.

Punt 9: Bar Canarias. Carrer Ample, 5.

El Carrer Ample és inclòs a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Entre 1939 i 1979, i durant el períoden en què transcorre la novel·la, es va dir Avenida del Generalísimo. És el lloc de trobada dels guerrillers per enllaçar amb els seus caps i es correspon amb l’actual Bar TROPICAL.

p. 216 de la novel·la El pou dels maquis:

L’endemà van a buscar el propietari del Bar Canarias de Reus i un altre home que li feia els encàrrecs. I busquen inútilment en “Víctor”, que ha tingut el temps just de fugir de Reus quan l’han avisat que es començaven a endur gent, i l’home que el protegia. També detenen dues persones que repartien propaganda del Partit a la Selva del Camp, els quals acusen de ser els responsables de l’organització. 

p. 114 de l’obra El Pou dels maquis: els fets, els documents.

Vaig demanar a l’Agustí Bruguera: 

—I els de Reus?, que els van conèixer? Aquell bar, el Bar Canarias, que hi va anar cap dia, vostè? Com era aquell bar? 

L’adreça d’aleshores era Avenida del Generalísimo, 5. —Aquell bar? Era allà, a Reus.
—Que era gros, petit?
—Gran. 

—Era un bar de fer vermuts o què? 

—No, hi jugaven a cartes, i cafè. I allà hi anava molta gent dels nostros.

[…]

—I hi posàvem, Bar Canarias, barri tal, tal qual, perquè sapiguéssim allò 

del bar que era.
—Però era molt exposat, això.
—Claro, però... era molt exposat però si et pares davant, què cony saben? Si no t’ho diuen no ho saps. 

Bona ruta!!

Aparador en una botiga de l'Espluga de Francolí (abril de 2017)

"L'Escanyapobres", de Narcís Oller. La ruta literària.

L'Escanyapobres, de Narcís Oller

Narcís Oller publica L’Escanyapobres l’any 1884. L’any següent enceta la publicació del que serà el cicle de Vilaniu, que integren les novel·les Vilaniu (1885), La febre d’or (1890-92) i La bogeria (1899). Tant a L’Escanyapobres com a les novel·les del cicle de Vilaniu l’autor crea uns espais de ficció (amb pobles, muntanyes, rius, conques i valls) que tenen noms imaginaris però que, observant atentament la seva descripció, tenen una correspondència prodigiosa amb els seus referents reals.

Així com darrere de Vilaniu hi podem identificar Valls i els seus entorns, a L’Escanyapobres podem reconèixer, sota el topònim inventat de Pratbell, la població de l’Espluga de Francolí, i en Malgual hi podem veure Vimbodí i el Bosc de Poblet.

A l’inici de la novel·la hi ha dues dades que serveixen per localitzar el referent real de Pratbell a l’Espluga de Francolí: l’una és que situa la població en l’eix de la carretera de Madrid a la Granada.

L’altra, i definitiva, és que s’hi inaugural’estació del ferrocarril el juny de 1865. Tot i que la festa popular es fa el dia 15, diada de Corpus, el tren no comença la línia regular fins el dia 26.

És una població que té vinya, fonts de ferro i, a prop, un poble per on també passa el tren i on hi ha l'únic túnel de tot el tram de línia; al seu terme municipal hi ha unes mines.

La ruta literària per Pratbell

La ruta literària pel Bosc de Poblet

Jaume Aritzeta Xifré, quan la història et reconforta

Tinc molt bon record del meu padrí, en Jaume Aritzeta, nascut a Vallbona de les Monges a les acaballes del s. XIX. Me'n recordo molt, malgrat que va morir quan jo tenia a penes 12 anys, el 1965. Ell em va fer conèixer el camp i la pagesia, els conreus, les plantes, els arbres i els ocells; però també les persones que hi treballaven, que es reunien els diumenges al Sindicat, o també, en plegar de treballar, en algunes botigues o ferreries de Valls, on es parlava en secret d'allò que Franco encara no permetia dir en públic. Vaig aprendre d'ell la bellesa i la duresa del treball de la terra.

El vaig redescobrir com a home compromès quan preparava un llibre (El pou dels maquis). Vaig saber que havia viscut a Vallbona de les Monges fins a la meitat de 1934, que hi havia estat Jutge de Pau i que des de 1931 havia militat a Esquerra Republicana.


Ara, un correu de l'Ernestina Vallverdú, que prepara una publicació sobre els 100 anys d'història del Sindicat  Agrícola de Vallbona, em sorprèn demanant-me dades de mon padrí. Em fa saber que l'any 1933 ell n'era el president, i que juntament amb altres homes joves d'empenta van treure el Sindicat del pou en què havia caigut i el van refundar.

¨En Jaume va estar al capdavant del sindicat menys d'un parell d'anys, 1933-1934. Va ser un moment complicat i van tenir molta feinada perquè l'entitat venia d'un moment de declivi. Havien llogat les instal.lacions i volien recuperar-les per a tot el col·lectiu.  Van haver de pagar als arrendataris, tornar a comprar maquinària, impulsar i aconseguir el retorn de socis que s'havien donat de baixa... El que ha quedat i sonava al poble era que aquest 1933 van agafar el timó un grup de socis, de tendència esquerrana."

No era només, doncs, l'home amable, el padrí que m'ensenyava el món que jo havia conegut, el que em presentava als seus amics amb orgull i em portava a tot arreu. Era un home compromès i estimat.

Ara sé que a Vallbona, sovint, "en les actes de l'entitat s'anomena l'agraïment a les persones que van iniciar la cooperativa, però després sempre hi surt el grup de gent del 1933, perquè devia restar a la memòria col·lectiva que van haver de ser valents, treballadors i confiats en el projecte."
Mon padrí.

Ara entenc perquè a la postguerra, a la masia, va arribar a acollir una vintena de persones que hi van trobar la seva llar fins a temps millors. I que el 1946 no va vacil·lar a obrir les portes a un grup d'homes que li van dir que tenien la missió d'enderrocar el règim de Franco. Entenc encara més la iaia, que m'ho explicava tot sense escarafalls i em feia entrar de la realitat a la fantasia amb la lleugeresa d'una contadora de contes genial. Entenc per què el meu pare va ser com era i per què entre tots van fer de mi una persona positiva, imaginativa, emprenedora i feliç.

Estic satisfeta de saber d'on vinc. Com més en sé més agraïda els estic. I he pensat que als meus fills i als meus néts també els agradarà saber-ho.