"La maleta sarda" i el diàleg entre les escriptures

Avui, en un llarg viatge amb tren, llegia un recull d'articles en homenatge al gran mestre de la literatura comparada Claudio Guillén, i en un text de Glyn Hambrook (p. 91) he llegit unes paraules de Guillén que m'han fet pensar en la manera com vaig pensar, compondre i escriure "La maleta sarda".
Deia Guillén:

"Las relaciones internacionales en el campo literario, son muchas veces las que un escritor mantiene consigo mismo". D'aquesta manera, l'escriptor es converteix en una mena de mediador (o intermediari) entre literatures.

He escrit algun dels temes de "La maleta sarda" amb la mirada posada en altres llibres d'altres llengües i d'altres cultures, a més a més de la meva (d'aquest temps i d'altres èpoques).

Una de les línies de la novel.la és la trobada d'una colla d'artistes que aleshores eren joves a Nuoro (Sardenya)  al final de la primera dècada del s. XX per escriure entre tots històries sobre un tema comú. Eren Víctor Català, Grazia Deledda, l'advocat i poeta Sebastiano Satta i l'escultor Francesco Ciusa. Ciusa acabava de guanyar (a la realitat) la biennal de Venècia amb una escultura escruixidora: "la madre dell'ucciso" (la mare del noi assassinat, que adjunto en fotografia) en un indret en què en sabien prou d'aquestes coses. Víctor Català i Grazia Deledda, amb una prosa riquíssima i magnífica, cadascuna a la seva manera, eren capaces de mostrar la bellesa dels detalls i dels ambients, la sensualitat de les descripcions, amb la brutalitat i crueltat pròpia dels medis rurals on gent primària i endarrerida era sotmesa a tota mena de passions primitives. I de dolor. I de mort. Llegim, només (ho tenim més a mà), "Solitud". Sebastiano Satta, el poeta, el prohom, s'aprestava a exercir com a advocat d'una de les causes de sang entre famílies més notables del seu temps...

En el rerafons d'aquesta trobada imaginària per escriure, per crear (per dibuixar, per pintar), hi ha l'altra trobada (mítica) de Byron i els Shelley, amb la presència de l'escriptor menor Polidori, a Ginebra per escriure històries de  terror (d'on va sortir l'esplèndid Frankenstein; en parla la també magnífica pel.lícula sobre el tema de Gonzalo Suárez "Remando al viento").

Però en l'horitzó d'aquesta trobada d'artistes que jo convoco a Nuoro hi pesa l'existència d'una altra escultura, primitiva, de l'època nuràgica, que representava una dona amb el seu fill mort, feta dos mil anys abans que la de Ciusa (i que ell aleshores encara no coneixia). Fatalitat? Premonició?

El tema de la mare que ha de plorar el seu fill mort brutalment és recurrent al llarg dels segles, dels mil.lenis. Però també al llarg de les llengües i de les literatures. Per això els relaciono i els ajunto a "La maleta sarda".

Però aquests artistes, reunits per crear conjuntament sobre el terreny una obra d'art, que volien escriure una història, no van ser capaços de fer-ho. Alguna cosa terrible va passar que els va interrompre l'escriptura... En van quedar només uns quants fulls esparsos, aplegats en una maleta... (una maleta on, després, hi van anar a parar més coses).

Per saber què va passar, haureu de llegir la novel.la.

I per cert, ¿com li deien a la ciutat de Nuoro en aquella època que hi coexistien, entre altres, Deledda, Satta, Ciusa...? Ho trobareu a Internet... o a la meva novel.la.

Podeu respondre aquí o al Facebook

"La maleta sarda", llegir descobrint Sardenya

Un lector m'escrivia no fa gaire per comentar amb plaer que a "La maleta sarda" havia vist que els personatges assaborien amb gust menjars i vins, i que feien bona pinta de la manera que eren descrits.

Recordo les meves estades a Sardenya i els meus descobriments, gastronòmics i culturals. Tot i que a "La maleta sarda" la vila d'Oristany (Oristano) només hi surt com una referència geogràfica a l'hora d'intentar traçar un mapa, allà vaig descobrir el personatge de la reina Elionor d'Arborea (al monument de la foto), nascuda a Molins de Rei (enllaço video que he trobat a internet).

També he recuperat avui aquest tast de vins a la Cantina Deidda, mirant un dels àlbums de fotografies, on vam anar amb uns amics.

No diré a quin poble és aquest establiment (tot i que mirant atentament la fotografia es podria endevinar), perquè aquest indret sí que és un dels espais centrals de la novel.la. És un establiment on tal vegada podríeu menjar uns esplèndids macarrons (fideus) all'arrabiata (coentets, amb bitxo) i unes seaddas...

"La maleta sarda" Què n'hem de fer, dels pares?

Un dels personatges que surten a "La maleta sarda" és en Ramir, un home jubilat que no troba ben bé el que ha de fer amb la seva vida quan ja no ha de treballar i que intenta instal.lar-se al piset de la seva filla, perquè se'n cuidi. Reprodueixo un fragment:

"Quan arriba al carrer de [...] s’adona que no ha pensat cap estratègia. Truca i espera una estona. Res. Tal vegada encara té l’audiòfon desconnectat, o potser se n’ha anat. La clau és sota l’estora, en una butxaqueta invisible. Obre la porta i li arriba una bafarada de tabac fred. La Vicky el matarà, pensa, però segur que ja ho sap, que son pare hi fuma. Els llums estan apagats, però el televisor funciona. En Manu encén el llum i els ulls del senyor Ramir se’l miren enmig d’una cara descomposta: els cabells regirats, la barba d’uns quants dies, la roba de qualsevol manera.

-Què hi fots, tu aquí?

En Manu no gosa dir el que li ve al cap en aquell moment. S’asseu al seu davant i calla. L’home es repenja al sofà i continua mirant la televisió. Porta l’aparell de la sordera, almenys en això estem salvats.

Al cap d’una estona, el vell Ramir diu:

-Per què no em demanes una pizza? Tinc gana.

-El que ha de fer és tornar-se’n cap a casa.

L’home no respon.

Està a punt de començar un partit de futbol, a la televisió els presentadors comenten les alineacions dels equips.

-No tens gana, tu? –insisteix el vell."

Avui plantejo dues preguntes:

1) quin és aquest carrer de la fotografia?

2) Què penses d'aquest personatge?

Es pot comentar aquí o al Facebook

Mentre escrivia la novel.la, el meu pare encara era viu i sovint em feia companyia. La seva presència em recordava temps no tan allunyats en què, a casa, havíem coincidit quatre generacions vivint juntes: els avis, els pares, nosaltres i els nostres fills. Una cosa que ja fa temps que no es porta. El contrast amb els personatges de la novel.la és evident.

Músiques i paisatges de "La maleta sarda"

A la pàgina 29 de La maleta sarda, llegim: "L'home no es mou, la biblioteca està en penombra i el fred hi és viu, potser per això en Torrentà duu una flassada sobre les cames. En Manu Uriarte s'hi acosta a poc a poc, i de sobte s'atura. Li ha semblat endevinar en la mirada de vidre del vell un repte per haver-lo interromput. Es retira dues passes i escolta la música.

Rex tremendae majestatis

modula el cor, dramàticament, mentre en Manu Uriarte sent una esgarrifança. Els vidres tremolen.

Qui salvandos salvas gratis

Salva me, fons pietatis!

El llibreter es mira les puntes de les ungles arranades, incòmode. La música l'arrossega amb el seu aire de solemnitat tràgica [...] Les cortines, pesants, a penes deixen passar la llum grisa del mat'i emplujat..."

L'home està escoltant una peça de Mozart. Però quina?

D'on és la fotografia?

Les respostes, si voleu jugar, a l'espai de comentaris d'aquest post, o a l'espai de comentari de la novel.la del Facebook.

Què et suggereix aquest fragment?

Troba aquest paisatge!

Una de les diversions en la lectura d'una la novel.la és passejar-se (imaginàriament) pels carrers, camins, places, boscos o jardins, platges i mntanyes que hi surten.

A La maleta sarda hi ha paisatges per imaginar, i tant que sí!

I, qui li agradi, podrà buscar les localitzacions reals dels escenaris de la novel.la. Carrers, carreteres, cases, locals, restaurants, places, platges...

Proposo un joc de col.laboració, a qui hi vulgui jugar, des d'aquest bloc o a la pàgina del Facebook.

Al llarg de les properes setmanes aniré mostrant fotografies. En algunes surto jo de quan buscava material per escriure la novel.la. En altres, jo sóc a l'altra banda de la càmera. Es tracta de dir:

1) on s'ha fet la fotografia? (al més concret possible)

2) a quin lloc (pàgina o pàgines) de La maleta sarda trobem aquell espai o paisatge?

Cada cap de setmana donaré les respostes correctes, i també els noms de les persones que l'han encertada.

Si jugueu a través del Facebook, podeu anar més enllà encara en el joc

3) puja la teva rèplica de la foto: al mateix lloc, des de la teva mirada.

Al final de tot, es pot organitzar un viatge (real o virtual) pels escenaris que surten a la novel.la...

"La maleta sarda": el títol en una novel.la

Diverses persones m'han preguntat: què hi ha a la maleta?

Si estava de broma, responia: paperots.

Si volia parlar seriosament, deia: com et puc explicar en vint segons el que al llibre s'explica en quatre-centes pàgines?

I és que el títol de vegades és una pista de la història que s'explica... però un títol pot ser només una idea propera, una imatge, la part d'una escena, d'una frase, una cita...

Aquí, a la maleta no hi guardo els bocins de cap cadàver (ni que sigui exquisit)... ni perfums, ni andròmines de viatger. La maleta conté papers, llibres, i la fotografia d'un personatge misteriós. És una fotografia d'aquelles que es troben a les golfes de les cases velles, en capses de cartró menjades per la pols, una cartolina esgrogueïda que mostra una figura difuminada entre grisos que es perden, un rostre desdibuixat de mirada inquietant... il malvagio.

La maleta ha de ser antiga, prou per haver recorregut molt de món i per poder contenir la història de moltes il.lusions.

El títol em va venir sol. De vegades em costa molt trobar un títol. Hi ha un moment que el personatge està parlant per telèfon amb un advocat que li dóna pressa. Pensa, pensa, ell necessita temps per treure's l'home del damunt ni que sigui un moment. No t'ho vull donar, pensa, però no ho pot dir. No ho tinc aquí, ho guardo en una altra banda... i mentre el personatge pensa se li apareix el record, la imatge d'una maleta.

I neix el títol. Mentre el personatge pensava apressadament una manera de demorar el setge de l'advocat.

I, sí, la maleta és plena de coses que no puc explicar. Les han de trobar els lectors. Com els regals dels ous kínder.

Primer dia de fòrum virtual sobre "La maleta sarda"

La maleta sarda

Per començar un fòrum sobre una obra amb l'autor (en aquest cas l'autora), es necessiten tres ingredients:

1) l'obra

2) l'autora

3) les persones que assisteixen al fòrum

Per començar a parlar d'un llibre en un fòrum és recomanable que totes les persones que hi assisteixin estiguin en un nivell similar de lectura: o que hagin acabat el llibre o que l'estiguin llegint. Però amb el temps, i fins i tot en els fòrums presencials, he pogut comprovar que això és impossible.

Sempre hi ha algú que va més ràpid, sempre hi ha algú que ve a treure el nas... i que només es posarà a llegir si li agrada el que sent. Sempre hi ha algú que parla dels llibres d'oïdes...

Per tant, primera condició per poder tirar endavant amb gust i plaer: no parlarem (de moment) del final de la novel.la. No comentarem globalment la intriga que s'hi planteja . I no dedicarem les primeres sessions a fer comentaris sobre aspectes de l'argument o del caràcter dels personatges que facin enfadar els qui encara no han arribat en aquell punt.

Com ho farem?

Esteu convidats a aportar els vostres comentaris en aquest bloc o a l'espai comú del facebook, on he creat un "esdeveniment" que durarà algunes setmanes. Allà podeu escriure, podeu fer preguntes, podeu comentar, pujar fotografies, videos o enllaçar pàgines dels vostres blocs on parleu de la novel.la, si ho voleu.

Si us plau, per a comoditat de tothom, no feu servir aquest espai per fer propaganda de coses que no hi tinguin res a veure...

Avui comencem per una cosa senzilla: la meva presentació (adjunto la foto, és a la costa occidental de Sardenya).

I una primera cosa que us convido a comentar

Les persones que ja heu començat a llegir el llibre:

Quina és la primera impressió que us ha fet? El llegiu bé? Teniu ganes de continuar?

Per part meva, de moment (i a falta de preguntes concretes) us diré que m'agrada escriure el tipus de llibres que també m'agrada llegir. Llibres que tinguin al darrere una història i que m'arrosseguin cap a l'interior del seu món. I que estiguin ben fets. Jo també intento fer-los a consciència... sense que es notin dificultats o artificis d'escriptura. A un vestit no se li noten les costures... si no volem.

Demà, si us sembla bé, podem parlar del títol.