divendres, 19 de novembre de 2010

El pou: mirades que esfereeixen

Parlar amb algú que ha fet la guerra mundial amb els aliats contra els alemanys i després ha fet la guerrilla contra Franco a final dels anys quaranta, requereix deixar de banda prejudicis.
I, sobretot, intentar comprendre les regles del joc.

No era com a la clandestinitat que jo vaig conèixer a primers dels setanta, que ara trobo de paper de seda.

Als meus temps t'arriscaves a anar a la presó, però difícilment a la mort (encara que vaig viure el testimoni de consells de guerra sumaríssims i l'aplicació de diverses penes de mort). El que sobretot havia canviat és que ja no es podia concebir que els "teus" et depuressin... Aquestes eren regles del joc d'un estat de guerra que nosaltres ja no vam conèixer, que personalment em posa la pell de gallina, i que va durar força més que la guerra pròpiament dita.

Transcric aquest bocí d'entrevista, de la documentació que vaig aplegant per escriure la novel.la, quan el vell maquis parla del grup de guerrillers d'en Teixidó, l'hivern de 1946-47. Llavors els d'en Teixidó s'estaven en un mas de prop de la Selva del Camp, al costat del mas Gibert on s'estaven ells. Li demano si és veritat que van intervenir a la voladura de la torre de la llum de Vilaplana, sota la Mussara, tal com algú va dir durant el consell de guerra, i em diu que no, almenys que ell ho sàpiga:

Els d’en Teixidor, aquells van ser… aquells va passar un cas molt curiós. Aquells d’en Teixidor estaven allà quasi camuflats, però no sabíem el grup que era. A més a més no teníem contacte.
No teníeu contacte
Ho sabia jo, que estaven allà dalt, però no… i ho vam saber perquè llavòrens, un dels que van afusellar [es refereix a un dels guerrillers amb qui més tard va coincidir a la presó], un dia va venir, i va matar el jefe, sí, el va matar, i estava enterrat allà en una cova. I quan ens van agafar, allavors, a Barcelona, li vaig dir, qui va ser que va mata’l, dic tu, no?, diu sí. Diu, perquè… se n’anava d’aquí [i s'assenyala la boca] i només volia quartos. Ah!, faig jo. Diu, sí. El vam portar a Barcelona... i allà el van matar
Caram

Sí, no, allà ho feien aixins. Tu destorbaves, fora!

Una altra testimoni de l'època, que aleshores tenia 18 anys, em diu: semblaven bons nois, incapaços de fer aquelles atrocitats que explicaven d'ells els falangistes.

Com més baixo al pou, més m'impressiona el tremp dels personatges que el van anar cavant durant aquells anys. I la manera descarnada, natural, com expliquen coses que la nostra generació mai no va saber que havien existit. Tan a prop i tan lluny alhora.

1 comentari:

Cèlia ha dit...

Poder sí que escarbar una mica sota la pell de la història ens fa adonar que vivim una mica maquillats, sota l'escorça de l'educació encara hi dorm la bèstia que portem dins...