"Il pane di Abele", de Salvatore Niffoi

Una de les darreres vegades que he estat a l'Alguer em vaig comprar la novel.la Il pane di Abele, de Salvatore Niffoi, ja que havia llegit en traducció La vídua descalça i m'havia agradat prou com per tornar a tastar una altra obra de l'autor.

Ara, l'aventura ha estat llegir-la en italià, una llengua que comprenc però que no acabo de dominar en tots els seus registres. I amb l'afegitó de les expressions continuades en sard.

La història explica la relació de dos personatges, Zosimo i Nemesio, des de la infantesa fins a la maduresa, d'orígens diferents (l'un, continental, fill de funcionari italià, l'altre pastor, fill d'una família humil de la Barbàgia), que es veuen per primera vegada un dia d'hivern, al carrer: d'edats semblants, són el refugi l'un de l'altre, més enllà d'aquell moment que creuen la mirada encuriosida i l'un fa ofrena a l'altre (cosa estranya) d'un caramell de glaç...

La relació serveix als personatges per enriquir-se mútuament: l'un aprèn del camp, de les bèsties, de la natura... l'altre aprèn dels llibres. I també serveix per donar al lector un panorama ric d'usos i costums de la Sardenya rude que ja vaig trobar a l'altra novel.la, amb pinzellades iròniques i una bona distància artística de la veu narrativa, que explica de manera àgil una relació d'amor i, això no obstant, traïció, que dura anys.

El pastor, com al mite bíblic (Abel), és un home feliç en la seva pobresa, que honora els amics i honora la família amb el seu treball. Mai no imagina que en la seva felicitat simple és objecte d'enveges, que algú com el seu amic, que ell estima tant fins al punt de dir que la seva vida és una vida a mitges, compartida, sigui capaç d'arrabassar-li l'única cosa que li farà impossible de continuar vivint.

L'altre, fill de funcionari i finalment advocat i ministre, ambiciós, porta en si la llavor del mal que acabarà esclatant i els destruirà a tots. Però el mal els sotjava a tots dos des del principi, pels rostos aspres de la Barbàgia. I la seva mateixa germanor potser és el que el fa inevitable.

M'ha seduït el ritme musical del llenguatge, la varietat i riquesa de les paraules i les expressions, la manera com l'autor busca, a través dels fenòmens de la natura, expressar sentiments i sensacions que en realitat són les dels éssers humans.

Una lectura recomanable. Tant si la tradueixen com si no.

l'Alguer i la llengua que ens uneix

Aquest cap de setmana passat a l'Alguer han fet jornada de portes obertes. L'interessant del cas és que l'accés als centres i espais públics de la ciutat ha estat conduït pels escolars, que mostraven als ciutadans els espais de la memòria, de la cultura, de la vida cívica...

Nosaltres hi hem arribat després, en el moment de fer balanç. Ciutadans diversos han ajudat els estudiants en la seva tasca de donar a conèixer el patrimoni col.lectiu.

A l'Arxiu Municipal, en Gianfranco Piras i en Giusè Calaresu ens han mostrat el material que durant el cap de setmana han vist els algueresos: els Cartularis reials de l'Alguer de l'època de la Corona d'Aragó, escrits en català, els pergamins, els segells de lacre, la transcripció dels Privilegis i les ordinacions de la ciutat, en edició moderna.

Ha estat una bella jornada.

En aquest text (una mica borrós en la fotografia), un dels textos més singulars del Cartulari:

"Unió de la Vil.la de l'Alguer a la Corona de Aragó, ab obligació de no poderse jamai separar".

Després dels segles, l'Alguer és un cas únic al món: malgrat la separació de segles, ha conservat l'ús de la mateixa llengua que ens va unir en temps de la Corona d'Aragó.

Trobada de blocaires de l'Alt Camp: balanç

Avui, a dos quarts de set de la tarda, hem començat una trobada de Blocaires de l'Alt Camp als locals de la Casa Caritat de Valls, en el marc de les jornades "Fesinternet", que organitza el programa Òmnia.

M'hi havia convidat l'Àgata Prats. I ens hi hem trobat aquells que ja ens llegim als blocs però que difícilment conversem a peu dret o en una sala, no per res, sinó perquè els temps han canviat, i ja no ens passegem pel carrer de la Cort o el Pati... i hem descobert motivacions i procediments diferents a l'hora d'encarar-nos amb el desafiament de la "pàgina en blanc", que deia en Jaume Pros (autor del bloc "Sense embuts" i conductor de l'acte).

Han estat dues hores i mitja molt agradables, hi he après trucs i recursos, he vist maneres de millorar la meva mateixa pràctica de blocs, he descobert enllaços interessants... he saludat la mare d'unes xiquetes que havien estat alumnes meves i que deia que no s'atrevia a fer un bloc perquè no sabia si en sabria prou...

Un bloc és això: un espai de conversa, de compartir dèries però també coneixements, un espai per a la generositat. Cadascú té alguna cosa a dir que els altres no saben... per tant, tots som importants a la xarxa.

Hem descobert que internet ens fa anar a dormir tard. Que ens roba hores.

Però la comunicació, aquell espai de conversa que teníem a la nostra cultura fa un parell de generacions, també esmerçava molt de temps amb la comunicació. I no trobaven pas que es perdia el temps...

M'ha agradat trobar-hi tothom dels qui ja coneixia. Tornar a parlar amb la Cèlia, que ha estat una de les millors alumnes que he tingut mai, ara ja mestra ella mateixa, i mestra de blocs. I m'ha agradat retrobar el Màrius Domingo, amb la seva idea generosa de compartir tot el seu saber. Amb l'Alfred, i la seva consciència cívica, la Núria, i la seva creativitat... i el Jordi, entre altres, que el tinc tan a prop...

He d'actualitzar els meus enllaços... he de millorar les tècniques.

De moment, queda aquesta bona experiència d'una primera trobada presencial. Que hem acabat amb un berenar... a les 9 del vespre. Per molts anys!

Ruta Montaigne (i III)

Finalment diumenge al matí, a les 10h. vam arribar al castell de Montaigne, prop de Bordeus, fita i referència del nostre viatge literari.

Ens vàrem aplegar a la torre on Michel de Montaigne escrivia i, al seu estudi i, seguint el ritual propi d'un grup de lectura, vàrem llegir en veu alta el capítol IX del volum tercer dels Assaigs.

En destaco el fragment en què Montaigne conta, precisament, què és el que li agrada dels seus viatges: conèixer els altres i els seus costums:

"Quan he estat fora de França i, per mostrar-me cortesia, m'han preguntat si volia ser servit a la francesa, me n'he burlat sempre i m'he assegut a taules plenes d'estrangers.

Tinc vergonya de veure els nostres homes ebris d'aquest estúpid humor d'enfurir-se amb les formes contràries a les pròpies: els sembla que són fora del seu element quan són fora del seu poble. Vagin on vagin, mantenen les seves maneres, i abominen les estrangeres. Retroben un compatriota a Hongria, festegen la coincidència: heus-los en actitud de reagrupar-se i d'aplegar-se, de condemnar tants bàrbars costums com veuen. Per què no bàrbars si no són francesos? [...]

 

És diu bé que un home distingit és un home barrejat.

Contràriament, viatjo fart de les nostres maneres, no per cercar gascons a Sicília (ja n'he deixat bastants a casa); busco més aviat grecs, i perses; i abordo aquests, els considero; m'ocupo d'això i m'hi capfico. I més encara, em sembla que no he trobat gaires maneres que no valguin com les nostres [...]"

Després vàrem anar a dinar (i beure vi, ja que era jornada de portes obertes) a Saint Émilion, un dels indrets més emblemàtics, en aquest cas no de cap ruta literària, sinó de les rutes del vi a nivell mundial.

I cap a casa... fins a la propera.

Trobada de Blocaires de l'Alt Camp!!!!

Els blocaires de l'Alt Camp convidats a la fira Fesinternet del 2009

L'Àgata Prats, de la Casa Caritat, em feia arribar aquesta informació:

"Des del Punt ÒMnia de Casa Caritat ja fa 4 anys que per celebrar el Dia mundial d'internet (17 de maig) muntem la Fira Fesinternet.

En les edicions anteriors vam organitzar activitats durant tot un dia, en canvi per aquesta propera edició hem organitzat activitats per tota la setmana ( de l'11 al 16 de maig). 

Per si no ens coneixeu, el Punt Òmnia és un espai vinculat amb la formació i l'ús de les noves tecnologies, que treballa per combatre l'exclusió digital i potencia que les noves tecnologies estiguin a l'abast de tota la ciutadania. 

Una de les activitats que creiem que seria interesant poder organitzar és una vinculada amb el món dels Blocaires.

Hem estat valorant la possibilitat de poder fer una trobada de blocaires en què cadascun anés explicant el seu bloc, els beneficis que en treu... I també es podria aprofitar la trobada per plantejar la possibilitat  de crear una comunitat de blocaires de l'Alt Camp.

Aquesta trobada  l'hem planificat per el dimarts, 12 de maig, a 2/4 de 7  de la tarda a Casa caritat de Valls"

Jo ja he dit que hi aniré. Ara pregunto als i les col.legues blocaires de la comarca: ens hi trobarem?

Ruta Montaigne (II), de Sarlat a Bergerac

Avui ens hem llevat a Sarlat en dia de mercat amb la intenció de recórrer les terres on va viure i va escriure Michel de Montaigne.

Després de recórrer els carrers de la vila convertits en una saborosa mostra gastronòmica i de proveir-nos per al pícnic de dinar,

hem seguit cap a la Roque Gageac, on hem fet un recorregut en gavarra per la Dordonya i hem visitat les fortificacions troglodites que van servir de refugi als nobles de Sarlat durant la Guerra dels Cent anys.

Tot seguit, hem anat a Beynac, on hem visitat el castell, una visita interessant que requerirà un comentari monogràfic.

A la tarda, amb els assaig de Montaigne sota el braç, hem arribat a Bergerac (la pàtria del Cyrano), on hem sopat, al costat del riu.

A la sortida, com que el Barça acabava de marcar sis gols al Madrid, hem baixat al moll i hem improvisat una petita coral: hem entonat Els Segadors i l'himne del Barça. No són cants d'un mateix nivell patriòtic, però avui tenien un mateix nivell simbòlic.

I no puc deixar el bloc sense anotar unes reflexions de Montaigne sobre la seva escriptura, pel fet que havia decidit redactar els seus textos en francès i no en llatí (tal com s'escrivien els discursos cultes). Diu Montaigne al tercer volum dels assaigs (p. 322):

"Escric el meu llibre per a pocs homes i per a pocs anys. Si haguera estat matèria de durada, hauria calgut confiar-lo a un llenguatge més ferm [el llatí]. Segons la variació contínua que el nostre ha seguit fins ara, qui pot esperar que la seua forma present estiga en ús d'ací a cinquanta anys?"

No cinquanta anys, sinó segles, han superat els seus textos. Segurament allò que ell tenia per intrascendent, per àgil, fresc, poc encarcarat, pel fet de buscar camins nous de dir coses que no volien ser transcendents i ho acabaven essent... pel fet que la manera de dir acabava essent més important i tot que allò que es deia... els seus assaigs han creat escola.

I nosaltres en seguim, festivament, la ruta.

Ruta Montaigne (I) Sarlat

Avui hem iniciat a Sarlat la ruta literària de Montaigne amb un grup de lectors de Santa Cristina d'Aro. Hem fet un recorregut per la població on va passar els seus primers anys Michel de Montaigne i, en un moment a la tarda, ens hem aplegat al davant de la casa d'Etienne de la Boethie (1530-1563), que va ser amic de l'autor, i en el segon pis de la qual es reunien i conversaven.

Hi hem llegit fragments del Discurs de la servitud voluntària,d'Etienne de la Boethie, una apologia a favor de la llibertat i contra l'absolutisme, que no va poder veure publicada en vida.

Un dels fragments que hem llegit és aquest:

"Jo desitjaria que algú em fes comprendre com és possible que tants homes, tantes ciutats, tantes nacions, aguantin, alguna vegada, un sol tirà. Aquest tirà no té més poder que el que se li dóna; ell no pot perjudicar ni fer el mal, si no és en funció del que els homes volen tolerar; aquests homes que prefereixen patir un tirà abans que contradir-lo."

Les terrasses i els carrers de la població estaven molt concorreguts i després d'una nit de pluja, avui ha fet un dia esplèndid. El muguet era a tots els gerros, a totes les taules, en moltes mans.

Demà, a Sarlat, és mercat.