"Literatura" i "Digital", termes que poden ser complementaris

A València, en el marc dels Premis d'Octubre, se celebra aquests dies el vint-i-unè encontre d'escriptors. Com sempre, es tracta de parlar del bé i del mal de la literatura. I aquest any es tracta de la literatura digital (coordina la Laura Borràs).

Fa poques hores que he participat, amb plaer, en aquesta taula rodona:

12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura. Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibáñez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB).

Ves per on, doncs, aquest bloc (i algun altre que comparteixo) m'ha servit per poder explicar-me a mi mateixa i provar d'explicar a les persones que hi havia a la sala com veig la relació entre els blocs i la literatura.

Com que ha durat dues hores, m'estalvio de voler-ne fer encara que sigui un resum. Em quedo amb el comentari a una pregunta que m'ha fet una persona de la primera fila: si l'escriptura de posts en un bloc m'ha influït (o canviat) d'alguna manera la meva escriptura de novel.les. La resposta automàtica ha estat: Nooooooo! I immediatament, pensant-hi una mica, he hagut de matisar que a la novel.la que estic escrivint ara faig els capítols curtíssims, com a petites unitats de sentit...

Un bon bloc, per a mi, ha de tenir unitats de pantalla. I comunicar sensacions multillenguatge.

Sí que escric d'una altra manera els meus relats de sempre...

L'estranya desaparició d'Esme Lennox

En general m'agraden els llibres traduïts que publica "La Campana", trobo que fan una bona tria, tant de textos com d'autors.

En aquest cas, la novel.la de Maggie O'Farrell no ha estat una excepció. La història de l'Esme Lennox, una dona independent que arriba al lector des de les profunditats del segle XX, quan ser dona i ser independent eren termes incompatibles, arriba a tenir una força torbadora.

La manera de presentar-la, també és un encert: anem descobrint què va ésser d'aquesta jove que va desaparèixer de la memòria de la seva família, que se la va treure de sobre, quan la néta de la seva germana en té notícia: resulta que han de tancar la casa de bojos on estava reclosa i han de recol.locar els pacients.

Aleshores, no podem sinó contrastar vides i costums d'ara i de fa seixanta anys, quan les famílies no acceptaven noies "que els fessin avergonyir".

L'obra es pot relacionar amb altres obres més tècniques, com és l'estudi de les considerades "malalties femenines" al llarg de la història: histèries, bogeries múltiples, que sovint no amagaven sinó caràcters indomables i mals ajustaments entre el criteri personal i el paper que la societat havia decidit atorgar a les dones.

He trobat en aquest llibre una bona novel.la. Potser posaria algun retret al monòleg que serveix com a tècnica per anar recuperant un dels fils del passat. Penso que podria estar més ben fet. Però la intenció és bona. Com ho és tot el que aguanta el relat: el personatges, la història i la manera de narrar-la.

Vaja, a mi no m'agrada tant i tant...

Em van recomanar tant el llibre, la faixa amb frase de Paul Auster és tan contundent, hi ha uns comentaris tan excel.lents pels blocs, que em vaig aferrar a Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, amb voracitat de vaguista de fam amb la feina acomplerta.

Però... potser és que me l'emporto al tren.

El cas és que trobo que no n'hi ha per a tant. Les petites històries de final inquietant, absurd, aquests personatges singulars d'un món resclosit que viuen els seus somnis com a única realitat possible, aquestes situacions descrites minuciosament com menudes filigranes, la juxtaposició de petits universos en un gran fris d'humanitat... no m'han despertat l'interès que m'imaginava.

Potser, repeteixo, la culpa la té el tren, o el metro, on m'emporto el llibre des de fa dos dies... potser l'hauria de llegir en un lloc recollit, amb un bon whisky i un fons de música... de Duke Ellington?

I no és que no m'agradin els relats antics... la setmana passada estava llegint una versió en francès d'uns relats de Poe traduïts per Baudelaire. I sentia el plaer del llenguatge i el de la història.

En fi, no solc parlar del que no m'acaba d'agradar. Per tant, només parlo de la meva punteta de decepció. Tot i que m'adono que dec ser l'única. Ens van dir que era genial, i tothom li hi troba!

La maleta sarda, final d'etapa i agraïments

Avui a la tarda m'he trobat tancant la darrera revisió de La maleta sarda. La lliuraré aquest final de mes perquè pugui sortir a primers del 2010. És un moment estrany. A partir d'ara ja no em pertanyerà.

Per tancar l'escriptura, hi he afegit aclariments i agraïments. Com que sóc sentimental, els reprodueixo aquí, al bloc:

"Els fets que es relaten a La maleta sarda són imaginaris. Tot i així, el relat llegendari sobre el tresor d’en Diego Moro i els enfrontaments entre la família dels Cossu i la dels Corraine, que va donar lloc a la Disamistade d’Orgosolo i a un rosari d’assassinats al llarg de les primeres dècades del segle vint, estan documentats històricament.

Es poden trobar a les pàgines de l’obra de Franco Cagneta, Banditi a Orgosolo (1975). No està provat que existís un viatge de Caterina Albert (Víctor Català) a Nuoro, en companyia de Grazia Deledda (premi Nobel de literatura el 1926) la primera dècada del segle vint. Però tal com em va fer notar l’estudiós i especialista en l’escriptora sarda, Giacomino Zirottu, les obres de Deledda es van començar a traduir al castellà el 1905, i Grazia Deledda i Víctor Català tenen punts de confluència estètica remarcables. I d’altra banda, va ser en aquella època que Caterina Albert va portar a terme viatges per Europa.

Els escenaris on transcorre la novel.la són escenaris reals. Però els seus espais són adaptats a la presència de personatges de ficció. Hi ha personatges del relat que tenen noms pròxims o idèntics a persones reals. El que els ocorre a la novel.la és totalment inventat.

Agraeixo les aportacions de totes les persones que m’han ajudat amb dades i documentació. Al Jordi Castells, amb qui el 2005 vaig recórrer amb calma i plaer els llocs de Sardenya on havia de transcórrer la novel.la.

A la Laia Castells i el Josep Lluís Eras, que em van fer conèixer el llibre d’en Cagneta després d’una estada professional a Nuoro la primavera del 2006, i que em van fer de documentalistes sobre el terreny. Ells em van parlar de l’incendi de cotxes d’Orgosolo. A l’estudiós i antic síndic de Posada, Giacomino Zirottu (epr), que va ser president del Consorci per la Pública Lectura Sebastiano Satta, de Nuoro, i em va donar indicacions molt valuoses sobre el context cultural de Sardenya. I a la Roser Vernet, que me’l va presentar.

Al poeta i professor Joan Elies Adell, amb qui hem discutit de tècniques d’escriptura, versions i palimsestos. Al Jordi Fernández Cuadrench, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, que a primers del 2007 em va parlar d’un home que volia instituir una fundació cultural i em va mostrar els carrers de la població on transcorre la novel.la; aquest detall va fer créixer una via insospitada que lligava Sardenya amb la Catalunya del Nord, on jo no tenia previst anar. A la Charo Alonso, que em va regalar el CD del les Variacions Goldberg.

A les persones que treballen a l’hospital de Sant Joan de Reus, on vaig seguir el tractament del càncer de la meva mare fins al novembre del 2002, i al Duran Reynals de l’Hospitalet de Llobregat, que vaig conèixer més tard personalment. Al Xavi Ferré, que em va convidar a la Setmana Cultural de la presó de Tarragona, als reclusos que hi vaig conèixer i als educadors que em van ensenyar com funcionaven els serveis i els tallers. A les persones que m’han anat fent comentaris al bloc on explicava l’escriptura de la novel.la. I a la meva agent literària, Sandra Bruna, per les seves observacions i el seu entusiasme."

Apa, ja està.

L'home més buscat, de John Le Carré

Volia parlar d'aquest llibre a finals d'estiu i m'han anat passant les setmanes d'indolència blocaire sense fer-ho. Avui he vist que el llegia la Maria Antònia Oliver i n'hem parlat una mica. Això m'ha ajudat a treure'm la son de les orelles i fer dues ratlles sobre la novel.la.

És un Le Carré diferent. N'ha desaparegut la mítica del món dividit en dos blocs i migpartida pel teló d'acer. Els espies clàssics, al servei d'una superpotència (o de dues), veritables superherois al servei de causes supranacionals que tenien la capacitat d'encendre o apagar la guerra atòmica, s'han acabat. El glamour dels personatges protagonistes s'ha esfumat.

Ara el món (a la novel.la) també està dividit en dos blocs: els qui tenen escrúpols i els qui no en tenen (i endevineu qui guanya). Les causes nobles i les clavegueres hi dibuixen un territori confús on el món global ha desdibuixat les fronteres. Les fronteres del negoci, de la política, dels estats... Fins i tot les fronteres de la moral.

Ja no hi ha guerres mundials, hi ha una sola croada mundial contra el "terrorisme", d'abast també mundial després de l'11S. I tot s'hi val. O quasi. El cas és fer veure que es desemmascara alguna cosa o algú.

És un Le Carré igual que sempre pel que fa a la seva capacitat de bastir un relat trepidant, lligant els múltiples caps d'una trama complexa que abasta interessos de particulars i de governs, de causes nobles i corrupció. Es llegeix molt bé.

Però sobretot és un Le Carré post Le Carré. El Teló d'Acer es va enfonsar i els espies clàssics van perdre la feina. Ara el món és ple de gent que vaga desubicada de resultes d'aquells temps. L'autor que els novel.lava viu aquest dol en el seu relat.

El protagonista d'aquesta novel.la, un jove de Txetxènia escopit en un país occidental del qual ni tan sols no entén la llengua, està descrit de manera que pot arribar a fer entendrir el lector, és un exponent d'aquest món en què vivim, que té Guantànamos i clavegueres on passen coses que ningú no sap a gent que ningú no coneix, i per la qual ningú no demanarà explicacions...

M'ha agradat llegir-la, malgrat que no crida a l'optimisme. Marca el final d'una època, d'una manera de fer, i mostra amb cruesa un bon bocí del territori de la desesperança.