dimecres, 27 d’octubre de 2010

Joan Solà, l'home que deia les veritats

Avui ha mort Joan Solà. El vaig conèixer a la Facultat de Lletres, l'any 1972, a l'antic edifici de la plaça de la Universitat, en una aula que hi havia just entrant a l'esquerra... Va ser el meu professor de llengua catalana, en un temps que només teníem els apunts de classe, que no podies contrastar als llibres. Sovint li seguia el discurs amb tanta atenció que em descuidava d'apuntar el que deia. Casos de parla, solucions vives, gramàtica, varietats en les maneres de dir segons els llocs, ajustament de la parla a la normativa... i quan acabava el raonament deia: això és així... però també podria ser d'una altra manera: i començava el discurs cap a una altra banda.
Aquesta mena de raonament universitari, que contrastava amb l'actitud de transmetre "veritats" immutables, ens havia de preparar per tenir una actitud indagatòria, una mentalitat oberta, una capacitat per acceptar la innovació en el marc de les estructures de la llengua. Era tota una novetat per a la meva generació, i sovint m'adonava que no en sabia prou per seguir-lo. I, alhora, seguir-lo es feia tan fàcil, perquè el que deia era tan evident!
L'he anat coneixent al llarg dels anys, primer com a mestre, després com a amic, amb l'Adelaida, la Nausica i la Laura, quan anàvem als cursos d'estiu de la Porciúncula, a Mallorca, nosaltres, amb el Jordi, la Laia i el Pol.
En Joan s'ha consolidat com una fita, sovint incòmoda, per a l'estatus acadèmic, institucional, polític... fins que s'han hagut de rendir tots a la seva tenacitat. Ni els reconeixements ni els premis, tots molt merescuts, però, no han aconseguit estovar-lo ni estovar-li la veu, en defensa d'una llengua, la nostra, afeblida, i no pas per la gramàtica, sinó per la manca d'un estatus polític que la deixi moure's en llibertat. Ha estat un home batallador, que cantava les veritats, que no s'acontentava de les xifres oficials d'èxits ni de les estadístiques que ens diuen que bé que estem parlant en català en un país tenallat per tantes mancances i prohibicions.
Però en Joan Solà era també l'home divertit de les xefles i les tertúlies de sobretaula. L'home intrèpid que va anar al París-Dakar, l'excursionista, l'home sense limitacions ni límits, el pare que adorava les seves filles, el savi despistat, l'home capaç de fer humor sobre un cos que de mica en mica li anava fallant.
El recordo de les calçotades, tants hiverns, quan ell i l'Adelaida obsequiaven els amics que ens reuníem a menjar calçots amb el pastís enorme d'anniversari. Recordo aquelles tertúlies inacabables de sobretaula, amb el Quim Mallafrè i la Carme, uns altres de la Porciúncula, fixos a la masia... Dels articles, dels llibres...
No conec ningú com ell, cap altre martell de la consciència dels ciutadans i dels polítics. Tant de bo la seva memòria ens serveixi de guia.

6 comentaris:

Laura Dalmau ha dit...

Gràcies pel post Margarida

Dionís TC ha dit...

Molt bo l'article.

Ha estat molt gran en Joan Solà...

vpamies ha dit...

El seu mestratge queda, però avui ens sentim molt buits.

El veí de dalt ha dit...

Doncs que així sigui...

Jesús M. Tibau ha dit...

Anunci per paraules:
País sense horitzons clars busca Pepito Grillo.

Ens fan falta molts Joans Solàns, o simplement, gent que se'ls escolti.

Nausica ha dit...

No l'havia llegit, encara, Margarida! I se m'han negat els ulls de llàgrimes... De la Porcíncula i les calçotades ens en recordarem sempre. Gràcies, és molt maco!