dilluns, 23 d’agost de 2010

Com neix una novel.la: "El pou"

La fase més apassionant de l'escriptura d'una novel.la és aquella en què el relat es va forjant a la imaginació. De sobte, a partir d'un detall insospitat, comença a prendre cos un món: un estat de coses, unes persones, un univers i, sobretot, un conflicte: allò que fa necessàries preguntes i respostes, allò que ho trasbalsa tot.

Així està començant a néixer "El pou".

El pou va aparèixer un any de pluges excessives enmig de la vinya, entre unes tires de macabeu i uns moscatells joves. Els meus pares el van tapar després d'unes paraules breus, just per situar-lo en una època que la gent no tenia ganes de recordar.

Han passat els anys. Trenta... quaranta. Els qui van fer el pou són tots morts. La vinya fa temps que ja no hi és. Però les cicatrius de la història mai no s'esborren i uns brots de vinya borda reviuen entre la pomera i l'albercoquer.

Aquest estiu, mentre navegava per internet, amb la idea de fer un relat breu sobre els silencis de la nostra postguerra, el pou ha tornat a aparèixer. I al seu darrere, les preguntes que jo hauria pogut fer si hagués sabut què preguntar quan els qui vivien tenien les respostes.

Ara ve, doncs, la fase de documentació. La reconstrucció d'un món, amb les persones, els neguits, les il.lusions i les pors. I tornar a imaginar la història tal com potser un dia va ser... encara que potser no arribaré a descobrir-ne tots els detalls, perquè el silenci tossut de dues generacions de persones  segur que haurà esborrat molts ecos.

Però les traces que la vida deixa sobre la terra són com signes escrits en llibres oblidats que esperen un lector. Sóc lectora compulsiva, des que en tinc memòria. Vull escriure la història d'aquest silenci. Vull llegir el llibre dels signes oblidats i provar d'explicar-lo.

Inicio una fase de recerca, llibres, arxius, documents amagats. Furgo a la memòria. I van apareixent les persones, els paisatges, l'època de la por i del valor... al fons, la masia on visc, on vaig néixer, on van construir el pou, que durant uns mesos va unir un grup de persones que no es coneixien i va decantar per sempre les seves vides futures.

3 comentaris:

Jordi Cartanyà ha dit...

Caram, només de llegir aquest post ja et venen ganes de tenir a les mans la futura novela. Agafa coratge i forces per tota la recerca i que la criatura sigui tant formosa com les darreres que ens has donat.

Laura Dalmau ha dit...

M’agrada que la maleta sarda torni a tenir paraules on ressolar aquest silenci tossut ... molt català.
Una abraçada

rosana ha dit...

jo també tinc ganes de llegir eixa novel.la que la terra on vas viure et demane que escrigues, un abraç