Aquest és el text de la presentació del llibre al Castell de Falset, que varen organitzar el Centre Quim Soler i Arola Editors. Terres de llicorella. Imatges del Priorat és el primer volum d’una col.lecció que avui Arola Edicions posa de llarg al Castell de Falset.
Com que a la presentació oficiem una escriptora i un fotògraf, algú, amb tota la bona intenció del món, podria pensar que el fotògraf parlarà de les fotografies i l’escriptora dels versos. Res tan lluny de la meva intenció. I que em perdoni l’amic August Bover. Tot i que sí que vull parlar d’ell, per començar, i del goig que em fa que m’hagués convidat a oficiar aquest ritual.Conec l’August Bover des dels anys d’universitat: Barcelona, Tarragona... tota una vida de professió. Remarco aquesta vinculació universitària perquè és segurament a través de la seva faceta d’estudiós, de l’aprofundiment en les obres de la nostra història de la literatura, els estudis i les traduccions (és especialista en l’obra de Josep Sebastià Pons, de Pere Serafí, entre altres), que ha anat perfilant aquesta sensibilitat i aquest ofici, aquesta finesa i profunditat que no apareixen per casualitat quan finalment fa alguns anys, tampoc no tants comparat amb el seu curriculum d’estudiós, es decideix a publicar poesia.
L’August Bover ha estat i és home del món i home de la terra: investigador a les universitats de Saskatchewan (Canadà), i de Berkeley (Califòrnia) i professor visitant a les de Càller (Sardenya) i Perpinyà, no s’ha limitat a treballar fora, a difondre i amarar-se de coneixements. També és motor i artífex d’una esplèndida i potent teranyina d’estudiosos de la catalanística d’arreu del món, organitzats en potents i solvents associacions internacionals, que permet l’intercanvi, el coneixement, la celebració de trobades, col.loquis i simposis arreu del món des de fa un munt d’anys, tants com la filologia catalana és present a les nostres universitats. El veiem implicat en relació amb l’ensenyament i la recerca de la catalanística en el món angloamericà però també amb l’ensenyament de la llengua i la literatura catalana a les múltiples i diverses universitats del món. Remarco només, a títol de mostra, que actualment és President de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC.El poeta
L'August Bover s’estrena publicant poemes propis l’any 1999, i això no vol dir pas que abans no n’escrivís, perquè una cosa és escriure i l’altra publicar. I constato que no és la primera vegada que publica a Arola editors. Em crida l’atenció que, tal com ell mateix fa notar, abans ja havia publicat un llibre de tannkas (L’hivern sota el cadí, 2001) per mostrar poèticament un indret, i que a Mojave (2006) publica una sèrie d’haikús, els petits poemes d’origen japonès, minúscules peces d’orfebreria poètica. Ara, a Terres de Llicorella (2008), revenen les tannkas, agombolades per haikús de poetes japonesos, que ens acosten d’una manera meravellosa paisatges llunyans al costat dels propis paisatges de la terra (o potser hauria de dir delicades sensacions, impressions de paisatge). A recer dels haikús, doncs, esplaia la seva veu en un seguit de tanques d’una bellesa profunda i alhora sorprenent per la plasticitat i sensualitat de les seves imatges.
I ara ve quan no parlo dels poemes sinó del llibre. I explico per què he volgut parlar primer d’aquesta personalitat de l’August Bover i per què per parlar de la visió poètica de les terres de llicorella no en tenia prou amb les poesies, sinó que necessitava les fotografies, però també me n’anava a la vida del poeta i em ficava a la seva feina d’estudiós, d’erudit, d’organitzador i de gestor, tot i que no tenia cap intenció de parflar de la “vida i obra” de l’autor. Perquè en realitat, quan en Rafael López-Monné ha parlat de les fotografies tampoc no s’ha pogut cenyir a les imatges, i ha parlat de Foix, d’Espriu, de Pla...
La diversitat de referents, impressions i escenaris han servit al llarg dels anys a l’August Bover per acostar-se a la literatura i, en definitiva, a la terra, que és la seva i que és la nostra. Però quan en fa poesia, aquesta no és una terra ideal sinó una terra concreta i quotidiana. La multiplicitat de punts d’interès és el que multiplica també la gràcia amb què es mou per aquest horitzó de creuaments de cultures i llenguatges. I alhora reforcen l’art, el geni de baixar fins al detall mínim, la pinzellada essencial del gest humà o del paisatge que reconeixem, la proximitat de saber que estem parlant d’aquí i de nosaltres.
Però, grandeses i atzars de l’art, que també se’ns mostra d’una manera transparent en aquest llibre: com més descendim a la imatge concreta d’un món real, casolà, íntim perquè el sentim nostre, més universal el reconeixem, perquè és autèntic. I si no, fixem-nos en aquests petits poemes japonesos... qui no diria que també parlen de nosaltres i de les nostres emocions?
El llibre
No sé si el que avui tenim a les mans és un llibre de poemes o si és un llibre de fotografies, o si són poemes il.lustrats o fotografies poemades. La cita d’Espriu que l’editorial ha elegit per agombolar la col.lecció (He mirat aquesta terra) és tan encertada que sembla que el fragment de poema, el vers espriuà, hagués estat pensat expressament per donar-li vida.
I és que les persones que prendran a les mans aquest objecte bell, de mida apaisada, així com en els quadres se solien presentar les pintures de paisatges quan la pintura responia a uns criteris convencionals (de fet, encara existeix per a les teles un format “paisatge”, que és aquest: potser estaria entre paisatge i marina per les proporcions), qui el prendra a les mans, dic, s’adonarà que des dels espais en blanc, els títols, les cites, l’ordenació dels materials, tot en definitiva, provoca una sensació agradable.
És el que en Pere Ballart anomenava “El contorn del poema”, en un estudi suggerent publicat fa uns quants anys, en el qual feia notar que el context, l’espai de la pàgina, l’espai de totes les pàgines, l’espai del llibre en definitiva, els epígrafs, les cites... l’índex d’il.lustracions final, significaven tant com el mateix vers. Contorn del poema és tot el muntatge de l’obra, la manera d’organitzar-ne la presentació, i per poema entendrem l’obra. L’obra visual, sensual, capaç de desvetllar sensacions i emocions (que és allò que des de l’estètica es demana a l’obra d’art), que trobem en aquest llibre tant a les fotografies com al poemes.
Algú pensarà que estic dient un disbarat quan parlo de les imatges-fotografia en termes poètics i dels poemes en termes d’imatge. Però ja fa molt de temps que sabem que el llenguatge artístic, sigui quin sigui l’art que s’expressa a través d’aquest llenguatge (i cada art té els seus llenguatges específics) utilitza una sèrie de recursos per tensar-ne els significats, per fer més intensa la seva creació de sentit a través de la recepció.
En algunes de les meves classes a la universitat, sovint, he agafat imatges visuals, fotografies, al mateix nivell que poemes, per tal de comentar-ne recursos expressius, perquè els alumnes s’adonessin de la capacitat de significar que tenen els elements discursius, de la plasticitat i profunditat d’alguns recursos aparentment trivials.
En aquest cas, el joc, la interrelació de llenguatges, la regularitat de la mètrica en cadascun dels sis poemes de cadascuna de les quatre estacions (vint-i-quatre tannkas i un poema final), amb la gradació pròpia de l’evolució estacional, el contrast amb la mètrica de l’haikú que serveix d’epígraf (de cita) i de referència, són una invitació al receptor perquè s’adoni de com a través de diversos llenguatges, com a través de cultures diferents, de visions fins i tot allunyades, es pot suggerir amb tanta profunditat, perquè tots els diversos ingredients que formen el llibre són cridats a col.laborar els uns amb els altres perquè se’ls trobi el lector i en pugui extreure el seu propi gaudi dels sentits: la seva pròpia mirada.
Quan Carles Riba, a la seva obra Tannkas de les quatre estacions, introduïa aquesta estrofa poètica a la tradició catalana (de la qual ens diu l’August Bover que deriva l’haikú), remarcava la plasticitat que permet aquest metre condensat, que relaciona amb les formes clàssiques de l’epigrama, amb aquestes paraules: El meu exerici fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d’amor o de recança, dins d’un traç sobri i just de paraula. L’epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps.
Em quedo amb aquesta darrera expressió: una notació en el temps. I amb la mateixa obra ribiana que triava les tannkas per expressar la mirada d’un món poètic a través de les quatre estacions, per tal d’emmarcar aquesta obra, amb tot els mereixements del bon gust, la perfecció formal, la sensibilitat i el plaer estètic, en la nostra tradició literària. I alhora dialoga amb unes de les formes més arrelades de la poesia japonesa.
Aquesta setmana, una amiga meva de pagès, amb vinyes plantades a l’Alt Camp, a la qual vaig deixar el llibre que avui presentem mentre anàvem amb tren a Barcelona, em deia que els pagesos mai no tenien temps de veure aquesta bellesa serena i profunda, aquesta dimensió estètica de l’esforç i el patiment que es tradueix al llibre.
Vam acabar parlant del gaudi horacià, que consistia en el plaer de veure la terra ordenada, quan donava els seus fruits arran del treball del pagès, o l’ordre clàssic dels camps com a obra humana, que es desprèn de les Geòrgiques de Virgili. Vam parlar de la serenor del camp de la literatura clàssica que sembla que no arriba a copsar el pagès adelerat per l’amenaça de les gebrades, la cuita de les collites, la feina de l’elaboració del vi...
Del matí al vespre, amb sis poemes, s’escola la verema a la tardor. La lectura pot reproduir dues coses: d’una banda la bellesa de la contemplació, d’aquest moment del treball humà com a material poètic. I alhora aquest treball que no para del pagès, de la collidora, de tot un poble que no té temps d’aturar-se a mirar ni tan sols a mirar com els lectors el miren... i aquesta és la bellesa de la recepció, aquesta plasticitat.
Algú pensarà que estic dient un disbarat quan parlo de les imatges-fotografia en termes poètics i dels poemes en termes d’imatge. Però ja fa molt de temps que sabem que el llenguatge artístic, sigui quin sigui l’art que s’expressa a través d’aquest llenguatge (i cada art té els seus llenguatges específics) utilitza una sèrie de recursos per tensar-ne els significats, per fer més intensa la seva creació de sentit a través de la recepció.
En algunes de les meves classes a la universitat, sovint, he agafat imatges visuals, fotografies, al mateix nivell que poemes, per tal de comentar-ne recursos expressius, perquè els alumnes s’adonessin de la capacitat de significar que tenen els elements discursius, de la plasticitat i profunditat d’alguns recursos aparentment trivials.
En aquest cas, el joc, la interrelació de llenguatges, la regularitat de la mètrica en cadascun dels sis poemes de cadascuna de les quatre estacions (vint-i-quatre tannkas i un poema final), amb la gradació pròpia de l’evolució estacional, el contrast amb la mètrica de l’haikú que serveix d’epígraf (de cita) i de referència, són una invitació al receptor perquè s’adoni de com a través de diversos llenguatges, com a través de cultures diferents, de visions fins i tot allunyades, es pot suggerir amb tanta profunditat, perquè tots els diversos ingredients que formen el llibre són cridats a col.laborar els uns amb els altres perquè se’ls trobi el lector i en pugui extreure el seu propi gaudi dels sentits: la seva pròpia mirada.
Quan Carles Riba, a la seva obra Tannkas de les quatre estacions, introduïa aquesta estrofa poètica a la tradició catalana (de la qual ens diu l’August Bover que deriva l’haikú), remarcava la plasticitat que permet aquest metre condensat, que relaciona amb les formes clàssiques de l’epigrama, amb aquestes paraules: El meu exerici fóra per a contenir una sensació, una representació, una reflexió, un fet d’amor o de recança, dins d’un traç sobri i just de paraula. L’epigrama és al capdavall això sol: una notació en el temps.
Em quedo amb aquesta darrera expressió: una notació en el temps. I amb la mateixa obra ribiana que triava les tannkas per expressar la mirada d’un món poètic a través de les quatre estacions, per tal d’emmarcar aquesta obra, amb tot els mereixements del bon gust, la perfecció formal, la sensibilitat i el plaer estètic, en la nostra tradició literària. I alhora dialoga amb unes de les formes més arrelades de la poesia japonesa.
Aquesta setmana, una amiga meva de pagès, amb vinyes plantades a l’Alt Camp, a la qual vaig deixar el llibre que avui presentem mentre anàvem amb tren a Barcelona, em deia que els pagesos mai no tenien temps de veure aquesta bellesa serena i profunda, aquesta dimensió estètica de l’esforç i el patiment que es tradueix al llibre.
Vam acabar parlant del gaudi horacià, que consistia en el plaer de veure la terra ordenada, quan donava els seus fruits arran del treball del pagès, o l’ordre clàssic dels camps com a obra humana, que es desprèn de les Geòrgiques de Virgili. Vam parlar de la serenor del camp de la literatura clàssica que sembla que no arriba a copsar el pagès adelerat per l’amenaça de les gebrades, la cuita de les collites, la feina de l’elaboració del vi...
Del matí al vespre, amb sis poemes, s’escola la verema a la tardor. La lectura pot reproduir dues coses: d’una banda la bellesa de la contemplació, d’aquest moment del treball humà com a material poètic. I alhora aquest treball que no para del pagès, de la collidora, de tot un poble que no té temps d’aturar-se a mirar ni tan sols a mirar com els lectors el miren... i aquesta és la bellesa de la recepció, aquesta plasticitat.
Pels costers baixen,
cantant, algunes joves,
mentre veremen.
Així els semblen lleugeres
semals i portadores.
L’hivern s’escola de cap a cap al llarg de les setmanes, de la gebrada a les flors dels ametllers, allà on la tardor havia ofert el traüt d’un dia.
cantant, algunes joves,
mentre veremen.
Així els semblen lleugeres
semals i portadores.
L’hivern s’escola de cap a cap al llarg de les setmanes, de la gebrada a les flors dels ametllers, allà on la tardor havia ofert el traüt d’un dia.
Als bancals dormen
els ceps, sota la boira,
i a cada branca
d’ametllers i oliveres
hi floreix la gebrada.
Per cert, l’haikú japonès de l’hivern sembla que parla de la fotografia de Scala Dei...
Sols queda dreta
la porta del cenobi
en l’erm desembre.
Masaoka Shiki (1867-1902)
La primavera és un caleïdoscopi de visions atemporals. L’estiu, és el repòs, temps d’alquímies secretes. L’haikú japonès ens acosta un món que també sabem nostre:
la porta del cenobi
en l’erm desembre.
Masaoka Shiki (1867-1902)
La primavera és un caleïdoscopi de visions atemporals. L’estiu, és el repòs, temps d’alquímies secretes. L’haikú japonès ens acosta un món que també sabem nostre:
Si feu silenci,
el crit de les cigales
rosca les roques.
Matsuo Bashõ (1644-1694)
el crit de les cigales
rosca les roques.
Matsuo Bashõ (1644-1694)
I el darrer poema, una síntesi d’aquestes impressions fortament sensuals i la invitació horaciana a gaudir del moment. La terra, el vi, la vida.
La companyia
i el temps, colors, aromes,
l’esforç, la terra,
el risc i la mesura...
dins la copa: la vida.
Compartim,doncs, ara, la copa que ens ofereix avui Llicorella, aquest celler del Priorat.
