La maleta sarda

La valigia sarda es presenta a Sardenya

2011-09-14T23:20:00.003+02:00

Marxo cap a Sardenya a presentar la traducció italiana de La maleta sarda: "La valigia sarda", una traducció excel.lent de Francesco Ferrucci, que ha editat Il Maestrale, de Mondadori.

Divendres dia 16 es presentarà a Ittiri i dissabte 17 a l'Alguer.

És tot un repte veure l'efecte que fa a Sardenya una novel.la meva (d'intriga, en realitat un trhiller també), una novel.la que parla d'ells. Perquè ens mirarem cara a cara autora i lectors. Perquè tinc l'emoció de saber si hauran vist que el meu relat que passa en bona part a l'illa de Sardenya està fet des de l'admiració per una terra que, des del dia que la vaig descobrir, em va colpir profundament. I la seva gent em va arribar al cor.

Sé que la Sardenya i Catalunya hem viscut d'esquena en els darrers segles, en silenci i ignorant-nos, després de temps de relacions difícils, dominacions i guerres.

Jo he vist en els seus paisatges els murs de pedra seca, la terra àrida, la noblesa de la gent que ho deu tot al seu treball. Molt propera als marges i a la terra de la casa on visc, a l'Alt Camp, on el meu padrí feia de pagès. He vist en les històries verídiques del tombant del segle XIX al XX, en aquells pastors irreductibles de la Barbagia, molts dels quals la fam i la incomprensió va enviar a les muntanyes i a una vida de violència fora de la llei, un motiu per fer un homenatge a un temps i a una gent que, tot i així, va excel.lir en les arts i en la cultura. Uns anys en què Grazia Deledda, que va ser reconeguda amb el premi Nobel de Literatura, feia de la duresa d'aquell món un motiu d'escriptura, així com a casa nostra ho feia la Caterina Albert, Víctor Català. A principis del s. XX s'anomenava a Nuoro "l'Atenes Sarda".

Em sap un greu infinit no poder anar a Nuoro a presentar la novel.la, tal com s'havia previst inicialment, per uns motius que no deuen tenir res a veure amb la literatura ni amb la meva admiració per la seva història i la seva gent. Diuen que he escrit coses que no es podien explicar...

Espero que en el decurs dels propers dies podré entendre per què una història de fa més de cent anys, que està publicada en un llibre d'antropologia, encara no es podia escriure...

"Desconcert per a violí", relat col·laboratiu per Sant Jordi

2011-04-23T20:26:00.002+02:00

Avui al migdia hem penjat el text del "Desconcert per a violí" al carrer de la Cort, en plena festa de sant Jordi, i a la tarda el penjàvem a internet.

Es pot llegir, de moment, virtualment. Si algú vol participar en l'escriptura amb un comentari o proposant un element argumental a la narració, ho pot fer a través d'una nota. Divendres vinent, dia 29, a les 20,30h farem un fòrum de lectura (o una tertúlia) sobre el relat, al qual sou convidats i convidades. Serà al carrer de la Cort de Valls, al local d'Esquerra.

Per llegir-lo, cliqueu aquí.

La imatge que il.lustra aquest text, l'he baixada d'internet i està signada.

Sant Jordi col.laboratiu

2011-04-19T09:26:00.000+02:00

A Valls, a més a més de la intenció de celebrar el sant Jordi regalant llibres, una colla de gent ens hem proposat de regalar-nos també un llibre i regalar-lo a tothom que el vulgui llegir. Aquestes dies estem fent un “relat col.laboratiu”. Explicat d’una manera fàcil vol dir que entre una dotzena de persones, a vint-i-quatre mans, estem escrivint una novel.la pel paisatge que Narcís Oller va desenvolupar a Vilaniu.

No som escriptors professionals, almenys la majoria, sinó gent a qui li va la marxa i vol experimentar l’aventura. Només que en lloc de llançar-nos en parapent, explorar el centre de la terra o amagar-nos en un cementiri la nit dels morts vivents, ens posem de cara a la pantalla en blanc, agafem la darrera línia del que ha escrit abans i avancem cap a la següent amb la determinació de qui sap que està traçant el futur. No en debades el projecte va sortir de la candidatura municipal d’en Jordi Cartanyà, un home jove capaç de crear il.lusió amb el seu art, que ara la vol portar a la vida pública.

Construïm una fantasia a vint-i-quatre mans, més les dues del Jordi de Bofarull, que fa els muntatges, les correccions, la coordinació i les trameses: fa de director d’orquestra d’un relat que començava fa deu dies amb unes quantes condicions prèvies: havia de passar a Valls, havia de recórrer els indrets del municipi i partia d’una situació inicial en què un director d’orquestra, amb un plec de partitures i una carta misteriosa a la maleta, perdia la memòria assegut en un bar de la plaça del Blat.

Les dotze persones que escrivim el text, i que vam establir l’ordre d’escriptura per sorteig, vam acordar una única regla infranquejable: ningú no podia destruir el que havia construït el seu antecessor.

A hores d’ara no us sabria dir si tothom ha complert la condició fixada. Sé que en aquests moments s’ha produït una duplicitat de maletes i després d’una peripècia complicadíssima amb un xinès i d’una aventura eròtica al Bosc de Peixets, potser algú s’està estirant els cabells a veure com se’n surt. Però a falta del colofó, la història és quasi a punt perquè la presentem per sant Jordi, exposada en un local del carrer de la Cort i penjada a Internet, perquè tothom que s’hi vulgui afegir la pugui comentar pel Facebook i en una tertúlia presencial.

Potser no tindrà l’ambició d’algunes de les novetats de sant Jordi. Però us puc assegurar que no li falta ni un pèl d’il.lusió ni de nivell. Al capdavall, moltes de les novetats que des de fa anys ens arriben pel dia del Llibre no són pas ni literatura ni res que s’hi assembli de lluny.

A Valls hem apostat per recuperar la il.lusió de compartir. De provar d’escriure, de llegir, de comentar-nos. D’entendre entre tots que perquè un projecte en comú funcioni cadascú hi ha d’aportar el que sap fer i el que bonament se li acudeix. Avançar cap endavant sense destruir el que han fet els altres, amb respecte i decisió. Sembla poc, oi?

"La maleta sarda" camina per Sardenya

2011-03-23T22:28:00.000+01:00

"La maleta sarda", traduïda a l'italià, camina per Sardenya. A la llibreria Il Labirinto de l'Alguer, comprateix prestatge amb els llibres de Grazia Deledda.

Tot un privilegi i tota una sintonia amb el contingut de la novel.la.

La foto és del Joan Elies Adell, corresponsal de Catalunya (i València) a l'Alguer...

Un fragment de "El pou"

2011-03-18T10:59:00.001+01:00

16 de gener de 1947

Masia Cardellà, Valls

Han acabat de sopar i seuen una estona a la vora del foc abans d’anar a dormir. Fa fred a tot arreu, el vent del nord-oest, el Mestral, es filtra per les juntures de les finestres i per sota les portes. Saben que trobaran les flassades i els llençols encarcarats i les habitacions inhòspites, fa dies que és així, perquè aquest hivern és especialment fred.

-Diu que a Europa fa un fred que pela –comenta el Xavier-, i que potser a Rússia i a Polònia es tornaran a perdre les collites de gra.

-Qui no s’aconsola és perquè no vol –fa el vell, que és l’únic pagès.

-P’ro això vol dir que’ls preus tornaran a pujar.

-Hi haurà més revolta obrera, no patiu, és ben clar que qui paga els plats trencats quan comença a faltar el menjar som els obrers. Així avancen les revolucions.

-Quin any que ens espera...

Els vailets fa estona que són al llit. Segur que ja dormen.

El vent xiula inclement sobre la teulada, s’escola entre les fulles de l’ullastre i remou la brancada dels pins.

-Sí, diu que a Europa no para de nevar.

-Oh, allò sí que és fred!

Parlen d’Europa com si fos un altre món, com si a ells els haguessin desenganxat del mapa dels països aliats, esperant que vinguin a ajudar-los.

-P’ro potser no hi fot tant de vent, a Europa...

Apleguen l’escalfor de la llar encesa a les rajoles que col.loquen prop dels tions. Quan seran calentes, cadascú embolicarà la seva amb un drap i se la ficarà dins del llit per temperar la roba mentre es despulla. En nits així fa ganes de dormir vestit.

El Xavier s’està repenjat a la paret de pedra mirant les flames quan en Jaume Prats se li acosta amb un paquet de llibres.

-Són els que et va portar la mare de Barcelona?

-Sí. Et vull demanar un favor.

En Xavier se’l mira i es mira els llibres. Són tres volums gruixuts.

-Me’ls pots guardar? –li pregunta allargant-li els exemplars-. Em vas dir que t’agradava la història. I potser a la teva nòvia li agradarà la novel.la... jo n’havia demanat una altra, que aquesta no és gaire de noies, però potser ja no la tenien, hi ha moments que no pots triar.

-Oh, no, els vas fer anar a buscar per'mi?

-No, home, diguem que te’ls deixo en préstec. Jo també me’ls llegiré. Els comunistes hem de compartir les coses, això de la propietat... no vam quedar que s’havia d’abolir?

Riuen. A la vora del foc només hi queden en Xavier i els dos guerrillers.

El xicot es mira els tres exemplars. Una novel.la, Los tres mosqueteros, d’Alexandre Dumas, publicada abans de la guerra a la Biblioteca de Grandes Novelas de l’editorial Ramon Sopena de Barcelona, i dos llibres d’història d’un tal Jaume Vicens Vives.

-Qui és? –pregunta en Xavier-, un feixista?

Les dates d’edició dels llibres, 1945 i 1946, no fan esperar altra cosa.

-És un home que hi toca, ja m’ho sabràs dir amb el temps.

-Oh, el temps no l’ha vist mai dingú.

La Historia de los remensas en el siglo XV té 380 pàgines i l’ha publicat l’Instituto Jerónimo Zurita de Barcelona fa dos anys. L’altre és de l’any passat: Rumbos oceánicos: los navegantes hispanos, és el volum tercer de la Colección histórica Laie.

-Aquest dels remences parla dels pagesos a Catalunya, de com van fer una revolta que va canviar la història i com van aconseguir transformar la propietat de la terra amb la seva lluita –explica en Jaume Prats.

-Cony, que l’has llegit?

-No, però ara el llegiré. Me’n va parlar la mare, que ha de saber què hi diu als llibres quan els ven a la llibreria.

-L’hauré d’explicar al pare quan l’hauré llegit jo –diu en Xavier-, a ell no li agraden gaire els llibres d’història, només li agraden les coses que donen profit.

-Doncs la història sempre en dóna, de profit.

-Jo ja m’entenc –diu en Xavier, recordant una de les frases preferides de la seva xicota-, ell sempre mesura el profit amb una frase.

-I quina és?

-Fica’n un bon tros a l’olla.

-Bona! D’això se’n diu un home pràctic, quasi un filòsof.

-Yo me voy a leer “Los tres mosqueteros” –diu el madrilenyo fullejant la novel.la-, uno para todos, todos para uno, como nosotros.

-Igual! –riu en Jaume Prats-, ja em veig amb la capa i l’espasa.

-¿Sabíais que los tres mosqueteros en realidad eran cuatro?

-Cony, i tant, té raó... com vosaltres! –en Xavier.

-Pues por eso... Ah, y lo siento –diu mirant-se en Xavier-, tú no sales...

Ara la Maleta sarda en italià!

2011-02-28T14:52:00.000+01:00

Les edicions Il Maestrale presenten La maleta sarda en italià.

És tot un repte veure com a Sardenya llegiran una novel.la que passa en bona part a casa seva: la mirada de l'estrany, que ara els arriba de la mà del traductor Francesco Ferrucci.

La pipa de Magritte

2011-02-15T10:09:00.001+01:00

Avui començo una tanda de col.laboracions amb delCamp.cat, a la secció d'Opinió, amb el títol genèric de "La pipa de Magritte". La idea és parlar de les coses més enllà de la seva primera aparença, que ens les simplifica.

Estem tan acostumats a moure'ns entre imatges, representacions i símbols, que sovint confonem les imatges amb la mateixa realitat.

I què és la realitat per a cadascú sinó el resultat d'una mirada?

La primera mirada: "Pa negre"

"Progrés, virtut, amor"

2011-01-09T12:47:00.001+01:00

Pregó de la festa de commemoració dels 150 anys de la “Societat Coral Aroma Vallenca”, al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Valls

Progrés, virtut i amor

Amb aquest triple lema claverià, la Societat Coral Aroma Vallenca arrencava la seva caminada al món ara fa cent cinquanta anys. I és amb aquest lema que el cant Coral senyoreja encara els nostres cors en jornades de fraternitat musical i patriòtica com la que ens convoca avui a la sala més noble de la nostra ciutat, per proclamar la celebració d’aquest cent cinquantè anniversari i afegir-lo al compte enrere, no podia ser d’altre, de l’inici de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela del 2011.

Cantaires de les viles i ciutats de Catalunya que avui heu volgut acompanyar en la celebració la Societat Coral Aroma Vallenca, sigueu benvinguts.

Progrés, virtut i amor. Quin era l’esperit d’aquells homes que fa un segle i mig van impulsar les societats corals de Catalunya?

Girem els ulls enrere, cap a la meitat del segle XIX. Evoquem aquella Catalunya industrial, en efervescència, amb set de progrés i de creixement. Evoquem viles i ciutats com la nostra, on florien les fàbriques al costat dels conreus. Evoquem Barcelona, on Josep Anselm Clavé va arrencar el cant coral.

De tota la quantitat de detalls que en podem retenir, em quedaré amb uns quants aspectes que em serviran per perfilar la importància de l’obra de Claver i la de totes aquelles societats corals que van sorgir de la seva empenta, el seu entusiasme i les seves conviccions.

Estem parlant d’una època coneguda sobretot per dos fenòmens: el romanticisme i la revolució industrial.

Del romanticisme quedem-nos amb una idea: l’ésser humà, seguint l’estela del pensament racional de Descartes, es reconeix de sobte com un ésser subjectiu. Sembla estrany que aquesta idea bàsica, que és el fonament i l’arrel del pensament de la nostra modernitat, sigui tan recent. Però en el món antic el concepte de “subjecte” amb judici, lliure albir i capacitat crítica, opcions per valorar i judicar el que passa al seu voltant en relació amb el seu criteri, no existia. Reconèixer el “subjecte” vol dir acceptar que tot allò que coneixem i tot allò que expressem, el que pensem, passa pel nostre “jo”, que és el que filtra les nostres emocions i sensacions, ens dóna el punt de vista i la nostra posició sobre les coses.

Ja tenim, doncs, l’ésser humà convertit en “algú”.

D’altra banda, els romàntics, immersos en un món que evolucionava de manera molt ràpida, tant en coneixements científics com en tecnologia, es troben de sobte amb la pregunta següent: de què serveix l’art en un món cada vegada més complex i més dominat pel coneixement científic?

A aquesta pregunta, responen d’una manera que és cabdal per entendre la posició de Clavé respecte del cant coral, però també per comprendre la seva posició política i social, fortament compromesa amb el progrés i el benestar de la població obrera, així com ho estaven altres contemporanis i amics seus: Narcís Monturiol, Abdó Terradas, Ildefons Cerdà... entre altres.

La ciència, la tecnologia, deien els romàntics cap a la meitat del segle XIX, ens permeten un tipus de coneixement objectiu. Però en l’art el que és objectiu no té valor, o almenys no és el que n’explica la potència. I l’art, en canvi, sovint ens mostra d’una manera més directa, més senzilla, més elemental que la ciència, l’accés a la veritat. Encara setanta anys més tard un semiòleg estonià, Iuri Lotman, deia que ens aportava un coneixement més profund de l’ésser humà un conte de Txekhov que un tractat gruixut de psicologia.

Una melodia entra per camins diferents de per on entra l’àlgebra. Quina és superior? Són vies diferents d’accedir al coneixement.

L’home romàntic viu el progrés industrial i agrícola, i viu l’auge del sentiment patriòtic que s’escampa per les nacions del món, que de sobte descobreixen la seva individualitat enfront de les altres. Els pobles, així com els éssers humans, es descobreixen com a subjectes col.lectius. I teixeixen, en aquesta època, els seus llegendaris, els seus mites, les seves tradicions, articulen la seva història particular en el puzzle de les històries generals que havien circulat fins a la data, neixen les literatures nacionals, els himnes, es reivindiquen les banderes i el sentiment patriòtic singular. Neixen alguns estats europeus a partir de la seva empenta nacional, com Itàlia i Alemanya. Catalunya es redescobreix a si mateixa i engega la Renaixença, i encara a la primera dècada del segle XX, de la mà de Prat de la Riba (i hi trobem l’eco d’algunes composicions de Clavé), aquesta Catalunya enfortida per la saba romàntica s’ofereix a Ibèria com a motor d’una pàtria renaixent.

Fem atenció ara a alguns aspectes de la Revolució Industrial.

L’art, en aquest context, és un camí per exalçar tot el que hi ha de noble en la persona, embrutida per un treball esgotador, infravalorada com a ésser humà i només considerada fins aleshores com algú capaç de treballar i fer servei a uns pocs privilegiats que són els únics que tenen accés al coneixement, a la cultura, al progrés de l’esperit. De tothom érs coneguda aquella primera intenció de Clavé en impulsar el cant coral, que ens ha arribat en forma de frase: treure els homes de les tavernes per fer-los cantar.

Homes con Clavé, com Monturiol, seguint l’estela d’un clam que recorre tot l’occident, reivindiquen el paper de les persones com a individus socials en la vida dels pobles. Quan parlen de progrés no parlen només del progrés material del país, de tenir més fàbriques o més producte interior brut, més producció a causa de la millora de la tècnica, de tenir més recursos o propietats en una família, per a una persona. Quan parlen de progrés parlen d’educació, parlen de l’accés del poble a la sanitat i a la cultura. Parlen de portar a la gent senzilla la música, la literatura, el gust de l’art, però també de portar aquesta gent a la música i a l’art. De fer-los persones i que se’n sentin.

Perquè poc funcionaria el projecte si s’oferís a la gent cansada de treballar durant jornades eternes, com un espectacle artístic contemplatiu. Clavé els fica fins dintre d’aquest projecte, els fa protagonistes de l’ascens del subjecte cap al seu progrés personal, que redundarà en definitiva en el progrés del seu poble.

Per això aquestes societats corals neixen en un clima de fraternitat, d’intercanvi, de fortalesa. De la fortalesa, la meva àvia, que era una dona del segle XIX, encara en deia virtut. Aquesta és la virtut de les societats corals des del seu origen, la fortalesa, el tremp, no es tracta d’una virtut religiosa... estem parlant d’una virtut laica, humanista, de les virtuts d’un poble solidari que vol progressar, que vol ser protagonista de la vida col.lectiva, que canta a la pàtria, perquè també és la seva pàtria, que canta a la llengua perquè és la seva llengua, que canta la utopia d’un món sense injustícies, un món una mica rousseaunià, en que aquesta generació d’homes esforçats, com Clavé, veurien possible edificar comunitats solidàries, sense explotació, que traguessin el millor de cada persona, per erradicar la injustícia i aconseguir l’imperi de l’amor: els falansteris, les icàries, les societats ideals.

A Barcelona s’ha construït un barri, la “Nova Icària” en memòria d’aquella gent i dels seus ideals.

Aquelles societats corals no es quedaven només amb un gènere de cançons, tot i que amb el devenir del temps les hem associades als repertoris de la de la música popular i tradicional, que en realitat no ens ve de les arrels medievals del nostre poble (ni de cap), sinó que s’inventa en tots els pobles durant el romanticisme, recollint l’èpica dels orígens. En diem tradicional i popular perquè evoca una història llarga i una vida ancestral. Aquesta és la història també del cant coral a la nostra societat Coral Aroma Vallenca, que fa sarsuela, pastorets, sardanes, perquè es tracta de divertir, de preservar i difondre la tradició, la llengua i la pàtria, però també de conrear els diversos gèneres possibles que siguin atractius en el repertori popular. Mirem l’exemple de Clavé, ell va introduir el compositor alemany, referent romàntic mundial, Richard Wagner, però també va compondre i va divulgar els nostres mites. Entre els quals, els Xiquets de Valls. Clavé, Monturiol, a l’època en què es plantejava el seu camí en les lletres el joveníssim Narcís Oller, van ser a Valls i els van veure.

Deia dels castells, a la seva coneguda cançó:

A la plaça, a la plaça
Prenen part en nostra festa
Els forçuts Xiquets de Valls,
I en pilars, castells i torres
Mostraran sa habilitat.
Pels carrers fan la passada
Amb les gralles i els tabals.
---Nara, nara! Ram, plam, tramp!
I a la casa de la vila
A migdia faran cap.
Quina gatzara, quina delícia,
Causen al poble els braus Xiquets,
Quan gallardegen amb llur perícia:
Força, equilibri, valor i seny!

He citat aquest fragment per fixar-me en aquest darrer vers, que s’ha convertit en lema dels castells, ara patrimoni immaterial de la humanitat, però també en l’emblema de tot el poble català: Força, Equilibri, Valor i Seny.

Amb aquest acte de fraternitat, que reprodueix l’esperit dels nostres antics perquè s’emmarca en el triple lema claverià de progrés, virtut i amor, amb la mirada en el futur del nostre poble i de la seva gent, donem pas a la gran festa del cant coral que la nostra degana Societat Coral Aroma Vallenca, amb la seva pacient i exemplar tasca quotidiana al llarg d’aquests 150 anys. Que així sigui.

Valls, 9 de gener de 2011. Margarida Aritzeta

"Retorn a Sefarad", de Miquel Jassans

2010-12-21T17:59:00.001+01:00

Fragments de la presentació a Barcelona de la novel.la de Miquel Jassans:

Hi ha un fragment a l’inici de la novel.la, al memorial que escriu en Samuel Casp per fixar la història que s’anirà passant de pares a fills al llarg de les generacions, que delimita un espai mític. És un espai que al llarg de la novel.la hem de tenir present, perquè és al seu entorn que gira el tema del retorn que li dóna títol (pp. 26-27 i 32-33)

Però la novel.la no tracta només del retorn a aquest indret, que jo vaig visitar amb l’autor i l’Agnès, i el Jordi, on vam resseguir les estrelles del sostre de la cova, i les vam fotografiar després d’una agradable caminada. No explica només com, al cap de les generacions, uns jueus foragitats de diverses pàtries (en realitat una única pàtria sempre), busquen (i troben) l’origen primer dels seus noms de família i de la seva gent, cosa que és possible perquè al llarg dels segles han anat passant de pares a fills la memòria dels orígens.

La novel.la parla de la fugida. I, per tant, de l’exili. Parla del retorn.

Parla, per tant, de la pèrdua. Parla de la nostàlgia i alhora la plenitud de recordar, de posseir a través de l’exercici de la memòria un món perdut, que, per molt que es retrobi, ja s’ha fet irrecuperable. Perquè res no torna d’una manera idèntica, perquè el retorn sempre es consuma després d’un viatge i sovint és el retorn d’uns altres, una altra generació, una gent que més enllà del seu indret s’ha fet més rica amb mirades noves, escoltant veus distintes, estrenyent altres mans.

Parla, si em deixeu simplicar, de la idea que en tots els retorns s’acomplexen els designis d’aquells que un dia, foragitats de casa seva, fidels a la memòria de les generacions, es van proposar recuperar el seu indret, encara que unes altres veus els recomanessin l’oblit, encara que la recuperació impliqués tornar a passar una altra vegada pel coneixement i el dolor de la pèrdua.

Encara que, com en Marc Salvador a la novel.la, no s’haguessin proposat de tornar perquè poguessin arribar a creure que aquell lloc d’on havien estat arrencats un dia de la seva infantesa (o de la infantesa del seu poble, tant li fa), ja no existeix.

I, doncs, la història no parla només de jueus.

En aquest sentit, tot i que la primera impressió que em ve al cap al llegir aquesta novel.la és la de Salvador Espriu i la manera com construeix el mite de Sefarad aplicat a la nostra guerra civil, també em ve la formulació que el filòsof alemany Freidreich Nietzsche fa de l’Etern Retorn: la història cíclica, allò que, amb petites diferències, torna a passar una vegada i una altra.

Us he dit que Sefarad és la pàtria perduda dels jueus, però també que Sepharad és alhora la pell de brau esparracada per la guerra fratricida entre germans.

Sefarad, en tant que espai de lluita fratricida, és a dir de guerra civil i de postguerra, desemboca en aquell món dibuixat en blanc i negre on quasi tot estava prohibit, en què va passar els primers anys de postguerra en Marc Salvador, el fill del republicà Anton Salvador que va haver d’anar a l’exili, passat per camps de concentració i terres forasteres, terres d’acollida a la fi quan va poder recuperar la família. Terres estranyes sempre... on va conèixer un altre home de la diàspora, el músic David Abramov, d’una família de jueus provinents de l’est d’Europa, perseguits pel feixisme, que coincideix amb els Salvador i els exiliats republicans en l’espai de l’exili. I així sorgeix l’amistat en temps difícils i el fet que comparteixen, sense saber-ho, uns orígens remots en aquell indret de Sefarad o, si ho voleu, de l’Edom, d’on un dia van haver de sortir. Fins que en Iossif emprèn el camí del retorn.

Així, l’obra ens mostra, amb una gran riquesa plàstica, aquell món que va sobrevenir a la guerra, on imperava l’odi i la venjança. Però també la solidaritat i els petits detalls de cada dia. Un món antic. Professions, escenes de la vida, eines, estris del camp i de la ciutat, places, cases i carrers, cotxes, maneres de parlar i noms de fonts... una galeria viva d’objectes perduts en la voràgine dels temps, que l’autor recull amorosament de la mateixa manera que Samuel Casp recollia la memòria del seu temps per deixar-lo en herència a les generacions.

Perquè aquest és un món que l’autor de la novel.la, que es converteix, a més a més de ser un relat, en un memorial, vol deixar en herència a les generacions de lectors, a la gran Biblioteca de Babel que és la literatura, tal com recordava Borges, perquè no es perdi.

Aquí ens adonem de la passió de l’autor pels detalls, la seva visió paisatgística de l’espai, la seva dedicació a l’estudi dels indrets i dels noms de les coses, el seu aprofundiment en la història. A estones, en Miquel Jassans que escriu relats i és un pintor esplèndid, que ha publicat diversos estudis d’onomàstica, s’afecciona a l’arqueologia. I d’aquesta manera trasllada facetes de la seva vida a aquest memorial en forma de llibre que novel.la les vides d’uns altres. La pèrdua, la memòria... la paraula perquè no es perdi la traça dels orígens i sigui possible el retorn.

Un exemple d’aquest món dels gestos i dels oficis... anava a dir perduts (pàg. 100):

Els plaers de la taula, malgrat les estretors: (p. 82)

El retorn a Sefarad és el retorn a aquelles muntanyes roges que es veuen des d’Alforja, des de Vilanova d’Escornalbou, i que l’Agnès i el Miquel em van prendre a pintar un dia. Un enfilall de topònims i antropònims i un recurs de pintor és el fil d’Ariadna perquè la memòria d’un indret no es perdi encara que transcorrin segles

(p. 190-191)

El pou: mirades que esfereeixen

2010-11-19T11:40:00.002+01:00

Parlar amb algú que ha fet la guerra mundial amb els aliats contra els alemanys i després ha fet la guerrilla contra Franco a final dels anys quaranta, requereix deixar de banda prejudicis.

I, sobretot, intentar comprendre les regles del joc.

No era com a la clandestinitat que jo vaig conèixer a primers dels setanta, que ara trobo de paper de seda.

Als meus temps t'arriscaves a anar a la presó, però difícilment a la mort (encara que vaig viure el testimoni de consells de guerra sumaríssims i l'aplicació de diverses penes de mort). El que sobretot havia canviat és que ja no es podia concebir que els "teus" et depuressin... Aquestes eren regles del joc d'un estat de guerra que nosaltres ja no vam conèixer, que personalment em posa la pell de gallina, i que va durar força més que la guerra pròpiament dita.

Transcric aquest bocí d'entrevista, de la documentació que vaig aplegant per escriure la novel.la, quan el vell maquis parla del grup de guerrillers d'en Teixidó, l'hivern de 1946-47. Llavors els d'en Teixidó s'estaven en un mas de prop de la Selva del Camp, al costat del mas Gibert on s'estaven ells. Li demano si és veritat que van intervenir a la voladura de la torre de la llum de Vilaplana, sota la Mussara, tal com algú va dir durant el consell de guerra, i em diu que no, almenys que ell ho sàpiga:

Els d’en Teixidor, aquells van ser… aquells va passar un cas molt curiós. Aquells d’en Teixidor estaven allà quasi camuflats, però no sabíem el grup que era. A més a més no teníem contacte.

No teníeu contacte

Ho sabia jo, que estaven allà dalt, però no… i ho vam saber perquè llavòrens, un dels que van afusellar [es refereix a un dels guerrillers amb qui més tard va coincidir a la presó], un dia va venir, i va matar el jefe, sí, el va matar, i estava enterrat allà en una cova. I quan ens van agafar, allavors, a Barcelona, li vaig dir, qui va ser que va mata’l, dic tu, no?, diu sí. Diu, perquè… se n’anava d’aquí [i s'assenyala la boca] i només volia quartos. Ah!, faig jo. Diu, sí. El vam portar a Barcelona... i allà el van matar

Caram

Sí, no, allà ho feien aixins. Tu destorbaves, fora!

Una altra testimoni de l'època, que aleshores tenia 18 anys, em diu: semblaven bons nois, incapaços de fer aquelles atrocitats que explicaven d'ells els falangistes.

Com més baixo al pou, més m'impressiona el tremp dels personatges que el van anar cavant durant aquells anys. I la manera descarnada, natural, com expliquen coses que la nostra generació mai no va saber que havien existit. Tan a prop i tan lluny alhora.

enfondint el pou: la recerca de documentació.

2010-11-17T17:30:00.000+01:00

La tasca de recerca i localització de testimonis és una de les més apassionants a l'hora de fer una novel.la.

A l'arxiu del PCE, dipositat a la biblioteca Marqués de Valdecilla de Madrid, trobava unes poques línies que m'indicaven que seguia la bona pista. Eren en un informe redactat a París el 7 d'agost de 1949, de la mà d'en "Víctor", el responsable polític del PSUC a les comarques de Tarragona, que es va salvar per pèls de la "caiguda dels 80", la primavera de 1947:

"vaig organitzar el comitè comarcal a Valls amb contactes a Picamoixons i algun altre lloc. Aquest comitè treballà magníficament en l'ajut i l'apoi al grup guerriller de Carles Valls"

Eren quatre, els guerrillers, encara que de Ginclar n'havien sortit deu, i a Valls n'hi anava un grup de sis, allotjats de primer en un hort del Camí Nou i després a la masia Cardellà. Aquests quatre van ser els que van deixar les traces del pou.

I en Bravo?, vaig preguntar a un d'aquells homes, que encara viu i té una memòria privilegiada. Ah, el Madrilenyo, diu, aquell sempre estava fent el pou...

Joan Solà, l'home que deia les veritats

2010-10-27T10:52:00.000+02:00

Avui ha mort Joan Solà. El vaig conèixer a la Facultat de Lletres, l'any 1972, a l'antic edifici de la plaça de la Universitat, en una aula que hi havia just entrant a l'esquerra... Va ser el meu professor de llengua catalana, en un temps que només teníem els apunts de classe, que no podies contrastar als llibres. Sovint li seguia el discurs amb tanta atenció que em descuidava d'apuntar el que deia. Casos de parla, solucions vives, gramàtica, varietats en les maneres de dir segons els llocs, ajustament de la parla a la normativa... i quan acabava el raonament deia: això és així... però també podria ser d'una altra manera: i començava el discurs cap a una altra banda.

Aquesta mena de raonament universitari, que contrastava amb l'actitud de transmetre "veritats" immutables, ens havia de preparar per tenir una actitud indagatòria, una mentalitat oberta, una capacitat per acceptar la innovació en el marc de les estructures de la llengua. Era tota una novetat per a la meva generació, i sovint m'adonava que no en sabia prou per seguir-lo. I, alhora, seguir-lo es feia tan fàcil, perquè el que deia era tan evident!

L'he anat coneixent al llarg dels anys, primer com a mestre, després com a amic, amb l'Adelaida, la Nausica i la Laura, quan anàvem als cursos d'estiu de la Porciúncula, a Mallorca, nosaltres, amb el Jordi, la Laia i el Pol.

En Joan s'ha consolidat com una fita, sovint incòmoda, per a l'estatus acadèmic, institucional, polític... fins que s'han hagut de rendir tots a la seva tenacitat. Ni els reconeixements ni els premis, tots molt merescuts, però, no han aconseguit estovar-lo ni estovar-li la veu, en defensa d'una llengua, la nostra, afeblida, i no pas per la gramàtica, sinó per la manca d'un estatus polític que la deixi moure's en llibertat. Ha estat un home batallador, que cantava les veritats, que no s'acontentava de les xifres oficials d'èxits ni de les estadístiques que ens diuen que bé que estem parlant en català en un país tenallat per tantes mancances i prohibicions.

Però en Joan Solà era també l'home divertit de les xefles i les tertúlies de sobretaula. L'home intrèpid que va anar al París-Dakar, l'excursionista, l'home sense limitacions ni límits, el pare que adorava les seves filles, el savi despistat, l'home capaç de fer humor sobre un cos que de mica en mica li anava fallant.

El recordo de les calçotades, tants hiverns, quan ell i l'Adelaida obsequiaven els amics que ens reuníem a menjar calçots amb el pastís enorme d'anniversari. Recordo aquelles tertúlies inacabables de sobretaula, amb el Quim Mallafrè i la Carme, uns altres de la Porciúncula, fixos a la masia... Dels articles, dels llibres...

No conec ningú com ell, cap altre martell de la consciència dels ciutadans i dels polítics. Tant de bo la seva memòria ens serveixi de guia.

Com neix una novel.la: "El pou"

2010-08-23T00:27:00.002+02:00

La fase més apassionant de l'escriptura d'una novel.la és aquella en què el relat es va forjant a la imaginació. De sobte, a partir d'un detall insospitat, comença a prendre cos un món: un estat de coses, unes persones, un univers i, sobretot, un conflicte: allò que fa necessàries preguntes i respostes, allò que ho trasbalsa tot.

Així està començant a néixer "El pou".

El pou va aparèixer un any de pluges excessives enmig de la vinya, entre unes tires de macabeu i uns moscatells joves. Els meus pares el van tapar després d'unes paraules breus, just per situar-lo en una època que la gent no tenia ganes de recordar.

Han passat els anys. Trenta... quaranta. Els qui van fer el pou són tots morts. La vinya fa temps que ja no hi és. Però les cicatrius de la història mai no s'esborren i uns brots de vinya borda reviuen entre la pomera i l'albercoquer.

Aquest estiu, mentre navegava per internet, amb la idea de fer un relat breu sobre els silencis de la nostra postguerra, el pou ha tornat a aparèixer. I al seu darrere, les preguntes que jo hauria pogut fer si hagués sabut què preguntar quan els qui vivien tenien les respostes.

Ara ve, doncs, la fase de documentació. La reconstrucció d'un món, amb les persones, els neguits, les il.lusions i les pors. I tornar a imaginar la història tal com potser un dia va ser... encara que potser no arribaré a descobrir-ne tots els detalls, perquè el silenci tossut de dues generacions de persones segur que haurà esborrat molts ecos.

Però les traces que la vida deixa sobre la terra són com signes escrits en llibres oblidats que esperen un lector. Sóc lectora compulsiva, des que en tinc memòria. Vull escriure la història d'aquest silenci. Vull llegir el llibre dels signes oblidats i provar d'explicar-lo.

Inicio una fase de recerca, llibres, arxius, documents amagats. Furgo a la memòria. I van apareixent les persones, els paisatges, l'època de la por i del valor... al fons, la masia on visc, on vaig néixer, on van construir el pou, que durant uns mesos va unir un grup de persones que no es coneixien i va decantar per sempre les seves vides futures.

La maleta sarda a l'Oracle, de Catalunya ràdio

2010-07-14T09:11:00.003+02:00

Ahir vam parlar de La maleta sarda a l'Oracle, amb Xavier Grasset
http://www.catradio.cat/audio/454974/Margarida-Aritzeta

Manifestació a Barcelona

2010-07-10T10:07:00.002+02:00

Avui ens n'anem a Barcelona a manifestar-nos.

Per la dignitat de Catalunya, per la llibertat, per la sobirania.

Contra l'arbitrarietat d'uns senyors que no ha elegit ningú i que es veuen amb potestat de reescriure les lleis que han aprovat els parlaments i han refrendat el poble en referèndum.

Contra l'arbitrarietat d'unes senyories caducades que ens volen fer vestir amb el mapa d'Espanya que va dibuixar Franco.

La foto és el passat. Hi tornem perquè volem el futur!

Mankell, una mirada a l'Àfrica

2010-07-05T20:33:00.001+02:00

Aquests dies he acabat de llegir L'ull del lleopard, de Henning Mankell. Fantàstica. Fins ara només li havia llegit les sèries policíaques, i desconfiava d'una altra mena de relats. Havia fet la prova amb en Camillieri i la seva literatura diguem-ne sense gènere em va decebre perquè no em va interessar.

Aquí, se'ns conta l'aventura vital d'un suec vulgar, Hans Olofson (dic vulgar perquè no té cap qualitat per damunt de la mediocritat dels qui no triomfen en res a la vida) que se'n va a l'Àfrica, a Zàmbia, fugint d'ell mateix. Mai no aconsegueix escapar-se'n del tot (com no ho havia aconseguit el seu pare, llenyataire alcohòlic, somniant el moment de tornar a fer-se a la mar amb un vaixell de debò, no pas la miniatura que guarda en un prestatge de la seva cambra desastrada). Vol fer realitat el somni de la noia sense nas... i enceta el malson dels colons blancs en terra de negres, enmig d'una gent que no entenen, en una simbiosi carregada de racisme, entre gent que es necessita, s'odia i busca el futur entre supersticions, corrupció, il.lusions i mort. Allà, dia a dia, durant quasi vint anys, empeny una granja que dóna feina a un miler de persones i menjar a un bon tros del país. El clima, la malària, la gent, l'amistat... impossible!, les ganes de construir alguna cosa enmig de la debacle, al preu si cal de la pròpia vida. La pluja, el fang... i el somni del lleopard, astut, capaç de vèncer la trampa que entre tots han parat...

Havia llegit nombrosos llibres sobre Àfrica. Recordo, amb més plaer, Risa africana, de Doris Lessing (esplèndida traducció de Marta Pessarrodona), L'edat de ferro, de Maxwell Coetzee, Jo tenia una granja a Àfrica, d'Isak Dinessen (Karen Blixen)... N'he llegit més, però aquests són els que m'han deixat alguna cosa després de llegir-los.

He de dir que L'ull del lleopard és una d'aquestes novel.les magnífiques, que t'acosta a la feblesa i la grandesa de l'aventura humana que és viure, i al gran misteri que és per als qui ens ho mirem des de fora l'Àfrica negra. Un llibre que no deixa indiferent i que en molts moments fa posar la pell de gallina.

El Retrobament amb l'Alguer, 50 anys després (2)

2010-06-25T17:43:00.007+02:00

Ja som a l'Alguer. I, tal com imaginava, no hi ha temps de tancar-se a escriure el bloc, tot és al carrer, el contacte humà és massa important per compartir-lo amb l'escriptura.

Aporto fotografies, retalls de realitats viscudes amb emoció, mentre al carrer continua la meravella d'una nova redescoberta entre germans de parla a banda i banda de la mar.

Carme Dalmau ha rebut els homenatges adreçats a l'amic Pere Català Roca, el seu espòs, que va ser l'ànima del retrobament d'ara fa 50 anys

Detalls d'actes diversos fets al llarg de la nit del dia de sant Joan i del dia 25... i queda encara la tarda/nit

Pasqual Mel.lai i Conrad Valls, parlen dels seus records del Retrobament de 1960

Joan Mayoral fotografia els detalls del Retrobament de 2010

El Retrobament amb l'Alguer, 50 anys després (1)

2010-06-23T11:30:00.001+02:00

(Foto de Conrad Valls)

Enguany fa 50 anys del "Viatge del Retrobament". Era l'any 1960. Franco era viu i era viva la dictadura. Pocs mesos abans s'havien produït els fets del Palau de la Música. A finals d'agost, més d'un centenar de persones, a bord del vaixell "Virginia de Churruca", amb la mare de Déu de Montserrat a coll (la Moreneta aplanava aleshores moltes fronteres de censura), se'n van anar a retrobar-se amb els seus germans algueresos, una gent de Sardenya que també parlava català.

Va impulsar aquell viatge el fotògraf i historiador Pere Català Roca (a la fotografia, amb la càmera a coll).

Avui a la nit una altra colla de catalans emprendrem un nou "Viatge del Retrobament".

Aquesta vegada, en Pere ja no ens hi pot acompanyar. Però hi haurà la Carme Dalmau, la seva dona, i una bona representació de la seva família. També gent de les ciutats agermanades d'Encamp i Tarragona.

Des de l'Alguer anirem fent la crònica d'aquesta trobada, emotiva, sentimental, cultural. Però també amb vincles en l'àmbit de les relacions econòmiques. Perquè no és només el sentiment el que ens fa germans, sinó les ganes de ser-ho, perquè tenim una sèrie de projectes que podem compartir.

D'aquí a poques hores ens embarquem, aquest cop no necessitem la justificació de la censura i no hi portarem cap marededéu. Demà al matí, al port de l'Alguer, els germans de Llevant esperaran, com aleshores, amb joia, els seus germans de Ponent.

"La maleta sarda" i les teories de la lectura

2010-06-12T09:49:00.002+02:00

Una vegada hi havia una mestressa que havia criat un gos. N'estava orgullosa i se'n va anar al mercat per oferir-lo. Quan feia una estona que hi era, va passar un jove i li va dir: bona dona, me'l deixeu provar, aquest gos? Com que el brivall feia cara de bona persona, la mestressa li va dir que sí. Al cap del dia, el jove va comparèixer amb el gos i li va dir: llàstima, semblava un bon gos, té planta, però no serveix. Com que no serveix?, va respondre la mestressa. No, allà on un altre de la seva mena em troba un cistell de tòfones, aquest només me n'ha portat tres o quatre.

La dona es va quedar pensant. Ni tan sols no va tenir esma de dir al jove que no li havia pas ofert un buscador de tòfones.

La setmana següent va tornar al mercat. Se li va acostar una parella, que va estar fent festes al gos durant una bona estona. Se'l van endur i el van passejar tot el dia. Al vespre l'hi van tornar. S'hi havien divertit. Trobeu que és un bon gos?, els va preguntar. Ells van somriure. Ni idea, nosaltres no hi entenem de gossos.

Al mercat següent la dona va tornar a portar el gos. Tenia pressa per col.locar-lo, encara que li dolia desprendre-se'n. Un home gran li va demanar si li deixava provar-lo, i la mestressa s'hi va avenir. A primera hora de la tarda li va tornar la bèstia: és un mal pigall, li va dir, enlloc de guiar la meva mare, que és cega, s'entreté a llepar-li les mans...

La mestressa tampoc no va tenir esma de dir-li que no l'havia ensinistrat com a pigall, però que era carinyós, dòcil, fidel i tenia una bona estampa... Tampoc no va gosar a descriure'l més, perquè li havia dit el de les tòfones que un gos es guanya la seva qualitat d'animal de categoria no pel que en digui un altre, sinó pels seus actes. I potser era veritat.

Al mercat següent, va veure, un darrere l'altre, diversos pretendents del gos que el descartaven: quin és el seu pedigrí?, no em servirà pas per guanyar un concurs de races. Menja massa, segur, deia un altre, em serà molt car de mantenir. Trobo que corre poc, amb ell mai no guanyaré la cursa al canòdrom...

La dona estava abatuda. Aquell pobre gos potser no servia per a res...

Aleshores va tornar a passar aquella parella que s'hi havia divertit. Anaven amb una àvia i dos vailets. S'hi van aturar una estona a fer festes a l'animal. Es van tornar a divertir. A la fi la mestressa els va dir: trobeu que és un bon gos? I ells li van respondre: no ho sabem, nosaltres no hi entenem, de gossos.

Això se'm va acudir després de llegir la crítica de dijous passat al suplement de Cultura del diari "Avui", signada per Pere Antoni Pons. Una crítica honesta i respectuosa, sens dubte, no hi ha res a dir. Vaig pensar en les teories de la lectura, que explicava a les meves classes a la universitat. I vaig recordar el conte de la dona i el gos.

Notes a partir d'"El xal", de Cynthia Ozick

2010-06-06T20:53:00.000+02:00

Fa setmanes que vaig llegint (ja me'ls acabo) els llibres fantàsticament editats del Cercle de Viena. El Jordi, un bon dia, els va comprar tots, potser cansat de tants llibres d'aquells que se't desmunten als dits. Cadascun d'aquests volums de la col.lecció s'ofereix als lectors com una petita joia. Alguns títols m'ho han semblat. A part que la cura en l'edició i la selecció d'autors i obres és una cosa que s'agraeix.

Aquesta setmana em vaig prendre a París El xal, de Cynthia Ozick, i la lectura d'aquest parell de relats curts de factura meravellosa, inquietant, em va fer pensar en la pregunta que em van fer en un IES de Malgrat de Mar: has escrit o escrius sobre la teva vida a les novel.les?

Ràpidament, immediatament, vaig respondre que no, que de cap manera. La meva vida és prou vulgar i corrent com perquè algú es pugui interessar per una història que vagi sobre mi... i si m'hi posés, el cert és que no sabria què explicar. Jo explico vides d'altra gent, retalls robats de realitats o d'invencions que prenen vida a les pàgines, vaig dir. Aquestes històries són també la meva vida, perquè he passat prou hores, dies, setmanes, de vegades anys, amb aquesta gent que m'ha arribat a ser tan entranyable com la meva mateixa vida: són dies i dies de posar-me a la seva pell, d'imaginar el que senten, el que veuen, el que miren, de fer-los parlar, plorar, estimar, embogir...

A El xal, el lector ho veu tot (ho sent tot) a través de la Rosa, una dona nascuda a Varsòvia, que, a diferència dels gats (diu ella) només té tres vides: l'abans, que no és sinó un somni; el durant (que en realitat no és vida); i el després, que no és sinó una broma.

Les imatges delicades, descarnades, ens mostren al primer conte una part del "durant" de la Rosa (l'instant que la Magda surt del xal per "volar" com una papallona cap a la mort) en un camp de concentració. I al segon conte, un retall del després, aquesta broma viscuda sota el sol roent de Miami molts anys més tard, en un barri poblat de vells desubicats, sota el sol roent, en l'absurd (o la follia) d'una vida que fa temps que ha perdut el seu sentit. Un cop més, aquí, el vell xal, li mostra a la Rosa la impossibilitat de retenir la Magda, de retenir la vida...

Poques vegades tantes coses s'han explicat en tan poques pàgines. Ja ho deia el semiòleg Iuri Lotman: aquest és el poder de l'art. Mostrar en poques pàgines tota la profunditat que necessitaria d'uns quants volums escrits de la mà d'un professional de la psicologia.

Qui necessita explicar la pròpia vida? L'important és aquesta capacitat de seduir algú amb una història que pot imaginar com a certa. Qui sabrà mai si ho és? Quan vaig publicar L'herència de Cuba, un crític (Valentí Puig) va venir a dir que no tenia glamour, que li faltava aquell punt d'heroisme que no tenia cap dels meus personatges, tan pobres, en un ambient tan vulgar d'arròs covat... No, no en tenia gens, de glamour, perquè era la història certa dels meus avis, que van viure prou tragèdies i misèria, com la major part dels immigrants que lluny de casa no es fan rics! Però no vaig dir aleshores que era una història de persones reals. Hi ha gent que, en llegir-la, ha plorat. La meva mare va plorar quan la va llegir, perquè parlava dels seus pares i d'ella mateixa. Això fa millor o pitjor un llibre?

La manera de dir. Les emocions atrapades en el llenguatge. Recuperades en la lectura.

Aquesta és la grandesa de la literatura. I dels grans escriptors. Com la Cynthia Ozick.

Quan l'escriure et fa perdre l'escriure

2010-05-29T09:39:00.001+02:00

Tenia el bloc abandonat. Me n'adonava. Veia cada dia mil vegades, des de les finestres d'internet, aquella imatge fixa que em parlava d'un bloc congelat en un post de fa setmanes.

Se m'havien acabat les lectures?

Vaja, no! Llegeixo cada dia. Al tren, al metro, a casa. He devorat un munt de llibres, els uns més sòlids, els altres més insubstancials. Fins i tot he participat en actes parlant de llibres i de lectures...

Se m'havia acabat la força per escriure?

No, caram! A la feina escric (coses de la feina) cada dia. A les hores lliures, fa temps que enfilo (i intento no perdre el fil) una novel.la èpica per a lectors joves.

D'avui no passo, m'he dit aquest matí, quan posava l'olla al foc per avançar el dinar ( a les 11h tinc el doble de tennis de fa un munt d'anys).

I mentre pensava de quina manera trobaria una justificació per a la meva absència, m'ha vingut l'explicació. Perquè a mesura que se m'acudien bocins, flashos de temes, em trobava amb una idea fixa que no em permetia avançar: com ho puc fer per explicar el pobre cavaller Soler de Vilardell, enfollit, lluitant contra una força que el supera? I com puc transmetre la seva angoixa perquè d'aquesta prova que li ha deparat el destí, en depèn no només la seva felicitat personal (la dona que estima) sinó fins i tot, potser, la pau de tot un poble?

Ah!, m'ha vingut al cap un cel de roig furiós i el volar de milers de criatures menudes... els esclats de les tempestes elèctriques d'estiu, la força d'una espasa descomunal...

Veieu? És per això que no refresco el bloc.

M'encanto en aquella història èpica que té nom, personatges, accions...

Quan vagarejo, encara que passegi amb els gossos, miri aparadors a la sortida de la feina, navegui per internet, assaboreixi el lleure dels dies de festa... el cap em retorna a aquell fil poderós que teixeix la trama d'una novel.la. S'activa el mecanisme automàtic de defensa del món imaginari que vaig bastint lentament en una època que jo sé que puc escriure molt poc, massa poc.

I escric a retalls, a bocins, a estripades, en racons robats a altres lleures: el bloc.

Ara ho sé: l'escriure m'ha fet perdre l'escriure... i és ara que puc enfilar quatre lletres que ho expliquen.

"La maleta sarda" a TV3

2010-04-23T20:49:00.000+02:00

Els paisatges de Camillieri a "La pista de sorra"

2010-04-21T20:54:00.004+02:00

Un dels records agradables del nostre viatge a Sicília va ser la cordialitat dels sicilians del sud quan ens manifestàvem lectors entusiastes d'Andrea Camillieri. Ens van indicar rutes literàries, ens van servir menjars i vins saborosos, ens van explicar el sentit d'alguns topònims secrets que l'escriptor dóna en clau a les seves novel.les i que ells coneixien perfectament... i vam seguir algunes de les rutes de novel.les que havíem llegit.

Ara, en tenir a les mans "La pista de sorra", em retorna a la memòria Porto Empedocle (Marinella?), a la marina d'Agrigento, prop d'on s'alça el turó dels Temples. I recorro a les fotos que en vaig fer per anar situant l'itinerari del comissari Montalbano, acompanyat per en Fazio.

-On anem?

-De visita a la vall dels Temples... (p. 108)

I certament hi van, i el narrador explica que la visita s'ha de fer a peu però que com que ells són policies la poden fer amb cotxe.

-Au, comencem per dalt de tot -indicà el comissari-, i a mesura que els visitem anirem baixant.

Després d'aparcar el cotxe pujaren a peu fins al temple que quedava més amunt de tots.

(p. 116-117)

I comença la ruta, copiada de la guia turística que els dos policies s'acaben de comprar.

La mateixa ruta que vam fer nosaltres: el temple de Juno Lucina, de l'any 450aC, el de la Concòrdia, el d'Hèrcules...

A poc a poc, se'ns va fer fosc... i els temples destacaven imponents contra el foc i sang, porpra i violeta de la posta.

Francesc Roca. Exposició "Lletres" : invitació a la mirada (I)

2010-04-11T13:18:00.001+02:00

Ahir a Valls, al Claustre de l'Hospital i a "Sal grossa", es va inaugurar l'exposició de fotografies de Francesc Roca "Lletres". Tal com va explicar l'autor, és l'homenatge a un temps i a un lloc, a través de la imatge. És l'homenatge a la lectura, als llibres, a les persones que els han fet (escrits i impresos) i a aquelles persones que en fan possible la vida, perquè els llegeixen.

Lletres, doncs, és el punt de partida per un recorregut vital (a partir dels anys de contacte de l'autor amb la imprempta), un recorregut amb imatges repartides en dos espais d'exposició. Una invitació a la mirada, a la complicitat en la lectura, a una percepció interpretativa que va més enllà del que tenim davant dels ulls, perquè és una proposta per a la interpretació, per a la participació.

En l'acte de la presentació d'ahir, en què varen intervenir unes quantes persones, vaig remarcar dues coses:

La primera, que l'autor, fent una cita explícita a Vilaniu (la novel.la de Narcís Oller que se centra en Valls), ens oferia un altre Vilaniu cent vint anys més tard. Un Vilaniu, el d'ara, que recorre a la complicitat entre els llenguatges pero que també, com aquell, recorre un temps i unes maneres de fer, uns indrets i uns personatges de Valls, que els forans podran llegir com espais o com a tipus, però amb els quals la gent de Valls podem provar de fer la lectura lúdica de provar de localitzar, perquè tenen referents ben visibles a la realitat.

La segona cosa que vaig dir és que faria una invitació des del meu bloc (i des del Facebook) a tota la gent de Valls que hi té espai obert, per participar en aquest joc de mirades que l'exposició ens proposa.

Al Claustre de Sant Francesc, en uns quants plafons, ja hi ha el que n'han dit uns quants alumnes de l'institut de secundària Narcís Oller. Ara també hi podem dir la nostra des dels blocs, des de la xarxa... i potser parlar d'aquesta experiència col.lectiva a la propera Trobada de Blocaires de l'Alt Camp.

Els vallencs de l'època de Narcís Oller es van sentir "mal retratats" en aquell discurs de novel.la realista. Com ens retrata ara Francesc Roca?

Qui s'hi anima?

El meu proper escrit al bloc el dedicaré a aquells fragments que m'han captat la mirada en un primer cop d'ull.

Juguem?

Breu història de l'Alguer

2010-04-07T23:28:00.000+02:00

Avui he participat en la presentació del llibre d'Antonio Budruni Breu història de l'Alguer, publicat per l'Abadia de Montserrat.

Aquest any, que en fa cinquanta que Catalunya i l'Alguer celebraven el seu Retrobament, apareix la versió sarda de les relacions agredolces que Catalunya i Sardenya van mantenir des de l'Edat Mitjana... fins després de la Nova Planta, el 1720.

Un llibre que s'ha de llegir per saber la versió de l'altre.

En Joan Mayoral, que era al Museu d'Història de Catalunya on s'ha fet la presentació, ens ha fet aquesta magnífica fotografia a l'autor i a mi.

Del superflu a la novel.la (I)

2010-03-21T11:44:00.001+01:00

Per què descrius amb detall, amb tantes paraules, les escenes de La maleta sarda? No és aquesta una novel.la d'acció?

Aquestes són preguntes que m'han fet sobre la novel.la i de les quals parlaré breument.

La maleta sarda és la història de la recerca d'un quasi incunable i del qui ha estat capaç d'assassinar per obtenir-lo (el culpable). I per tant, em direu, és una novel.la d'acció. Hauria d'anar de dret a la feina. I això no obstant, es demora en innombrables detalls d'ambient.

Ho fa perquè conté històries paral.leles, transversals, personatges que apareixen i creixen i acaben formant part d'una intriga més amplia, d'un enigma irresolt de fa més de cent anys, d'una violència atàvica que plana sobre els personatges des de fa més de dos mil anys en un mateix lloc, fatídicament, tràgicament (en el sentit clàssic de la paraula tràgic).

Detalls, personatges, intrigues múltiples que formen part de la gran intriga, diversitat lèxica i cura en el llenguatge, formen part, doncs, d'una arquitectura complexa que té com a finalitat crear la sensació de món. I que la persona que llegeix el recreï en tota la seva amplitud.

Això, a molts lectors els sedueix, mentre que a altres els impacienta. Cadascú sap el que busca en un llibre.

Llegir (escriure), salveu-me la imatge, es pot plantejar com el moment de sortir de la feina per anar a casa. Puc travessar ràpidament l'espai que em separa del metro, clavant-me trompades contra els turistes badocs que no s'aparten (ves, què miren?), ignorant aparadors, músics ambulants, l'olor de les castanyes torrades o la flaire que s'esmuny del cafè del capdavall del carrer. Potser m'agradaria més un carrer com el de Sant Sever, amb les portalades tancades, sense gent, que el de la Portaferrissa o les Rambles... o una estació de tren quasi buida, impersonal, on puc anar de dret a l'andana sense entretenir-me amb res.

Però tanmateix aquesta densitat de detalls és el que fa atractiu el lloc a uns altres: aquest color, aquesta profusió d'olors, aquest conjunt bigarrat de persones... que envolten la meva dèria (la meva recerca personal) d'arribar aviat a la fi del meu objectiu.

Busqueu una novel.la despullada? Té el seu encant. Jorge Luís Borges escrivia contes esplèndids, concisos, amb poquíssimes frases.

Però si busqueu una novel.la despullada, La maleta sarda no és el vostre llibre. S'assembla més a El nom de la rosa d'Umberto Eco (la comparació és de la Isabel Clara Simó) que a El Inmortal de Borges. Aquí s'arriba a la fi del misteri a través d'una marrada llarga, d'un passeig de plaer, i l'única pressa que suporta la lectura és el desig de recórrer de cap a cap el camí amb l'esperança secreta que no s'acabi.

Recordo la primera vegada que vaig llegir El paral.lel 42, de John Dos Passos. La llibretera ens l'havia venut com una obra mestra. I jo, nerviosa, vaig anar saltant d'una banda a l'altra perquè no entenia perquè l'autor no m'explicava seguit i d'una vegada què caram passava amb l'aventura d'aquella noieta que vivia en un dels pisos del gratacels. I és que el llibre m'ensenyava una altra cosa: l'univers bigarrat i complex en què les històries fragmentades se superposen. Vaig trigar força a descobrir-ne la bellesa i el plaer de recórrer totes aquelles pàgines sense el desfici de tenir-ho tot acabat de seguida.

De tota manera, em sembla que era Paul Valery qui deia que ell mai no escriuria novel.les (i segurament tampoc no les llegiria), perquè no podia suportar la demora que suposa haver-se d'entretenir amb els detalls del pentinat de la senyora baronessa...

Demà parlaré de Barthes, que cita Flaubert i Proust per parlar dels detalls aparentment superflus a la novel.la i de la il.lusió de realitat.

El plaer de llegir

2010-03-19T22:10:00.004+01:00

Ahir, en l'acte de presentació de La maleta sarda a Barcelona, la Isabel Clara Simó va parlar, entre altres coses, del plaer de la lectura.

Del plaer gratuït, pel gust de llegir i sentir la delectança de veure's arrossegat pàgina a pàgina per un univers que ens sedueix.

Acostumats com estem a justificar tots els instants de la nostra vida, enderiats que tot tingui una explicació i que cada petit gest que fem sigui útil, l'afirmació va sorprendre a alguns presents.

Els llibres han d'ensenyar alguna cosa, deia algú, no podem deixar que els nostres fills arribin a pensar que les fantasies són la realitat...

El plaer de lliscar pàgina a pàgina sense buscar altra cosa que la contemplació. Voleu altra ensenyança de vida més útil? Un comença per tractar-se bé a si mateix... i potser acaba tractant bé els altres!

Dijous, 18 de març, "La maleta sarda" es presenta a Barcelona

2010-03-17T13:38:00.001+01:00

Llibreria Ona, 19,30h

Gran Via de les Corts Catalanes, 654

En parlarà l'escriptora Isabel Clara Simó

Un record per a Miguel Delibes

2010-03-13T02:42:00.004+01:00

Ahir va morir Miguel Delibes.

Recordo amb un plaer especial les meves primeres lectures d'adolescència, sobretot tinc present Las ratas, un relat que em va fer pensar en una època en què la literatura era alguna cosa que només es contemplava i s'admirava. La seva precisió, el seu mestratge a l'hora de mostrar-nos la duresa (i alhora la senzillesa) del món de la postguerra, aquella Castella de carn i ossos que dista tant de les estampes canòniques que havia estudiat als llibres, em varen obrir camins distints, més lliures (i una mica esgarrifats) a l'hora d'imaginar.

Recomano Cinco horas con Mario, magistral. No només en la tècnica literària (en diverses ocasions l'he utilitzada com a lectura i referent a les meves classes de teoria de la literatura), sinó també en la introspecció dels personatges (de l'ànima de les generacions de la postguerra)... recordo aquell monòleg de la muller Carmen que vetlla el seu marit: el mort... cinco horas... i que en aquest període de la vetlla és capaç d'abocar tota una vida, tot el ressentiment, tot el fel, amb aquella naturalitat amb què es diuen les paraules que ja només són per a una mateixa, però que tanmateix són necessàries... pobre home, pobre diable, que ni tan sols no va ser capaç de comprar-li un sis-cents, o de fer-se del règim (o de la Falange, no ho recordo), tal com feien els marits i pares de família que volien progressar...

Recomano Delibes. Llegim-lo, ara que definitivament ens ha deixat.

Fragment de "La maleta sarda": seguint les traces de la mort

2010-03-07T11:18:00.004+01:00

Amb la Montse Serra, que em va entrevistar per a Vilaweb, parlàvem dels fils argumentals de la novel.la. En Manu Uriarte buscava un llibre rar, publicat el 1502 per Johan Rosenbach. Però el Bibliotecari de Nuro li va dir que potser buscava un fantasma... o la mort! Són al cor de Sardenya, a l'espai que l'antropòleg Franco Cagneta va descriure al seu llibre Banditi a Orgosolo (i del qual se'n va fer una pel.lícula)

Fragment de "La maleta sarda":

Imagina’t una data, li va dir en Giacomino amb veu enrogallada, una data: 1903. I un lloc oblidat en la solitud dels mapes, a la muntanya feréstega de la Sardenya interior, molt a prop d’allà on som ara però infinitament lluny dels paisatges plàcids gargotejats per les comoditats de les carreteres i les antenes de la televisió. Has de viatjar amb el pensament fins allà on no van arribar a colonitzar els romans ara fa dos mil anys, una gent indòmita i una terra abrupta, on l’home ha d’esgarrapar a la roca un rosegó de pa, on no pot donar als seus fills sinó el formatge que pot escamotejar al moment de passar comptes amb l’amo, on el bestiar que pastura pertany al padrone, com la vida mateixa del pastor… i la seva mort, oh, la seva mort també, no és més important un pastor que la bèstia que mena!, un lloc on les criatures raquítiques ploren de fam… ho veus? T’ho imagines? Prova-ho, encara que et sigui difícil.

Homes durs, curtits pel sol i pel vent, buscant abric entre el gebre i el gel que esberla les roques, perseguint els prats que fugen quan la calor t’asseca fins a l’ànima. Mira. Són així: dones que han esgotat les llàgrimes i tenen les mans clivellades per la sosa i el fred, la pell fosca pel sol que crema, endurides pel treball. Intenta-ho, t’ho has d’imaginar, perquè d’altra manera res no tindria sentit. Gent senzilla amb un orgull molt gran. Recorda-ho, 1903, han passat segles, però a aquesta gent, encara li queda a les venes algun vestigi de la sang d’un poble molt antic que va alçar els nuraghi, que en va sembrar l’illa, milers i milers de nuraghi, amb la força d’una civilització robusta que cenyia la terra de murades ciclòpies per alçar fortaleses, que tallava la roca fins a fer-ne escales perfectes, pous… que va lluitar amb els egipcis, tal com els vencedors van escriure a les seves cròniques esculpides a la roca del temple funerari de Ramsès III, a Medinet Habu.

Eren els Shardana, pobles del mar, cosins germans dels Pheleset, els filisteus, que es van instal.lar a Palestina. No faig broma. Era gent noble, que sabia lluitar i que sabia patir.

Doncs bé, ara imagina’t el que hi havia aquí el 1903. Un poble antic de pastors indòmits i un nom de poble, Orgosolo. I un home jove. Un clergue, de nom Diego Cossu. Un home intel.ligent i astut. Un home amb estudis, l’únic entre molts. Arrogant. Ric. I bell com Llucifer.

Podeu seguir els comentaris també a través del Facebook.

Presentació de "La maleta sarda" a Barcelona

2010-03-04T13:21:00.002+01:00

"La maleta sarda" i els shardana

2010-03-01T23:32:00.002+01:00

Va ser l'estiu de l'any 2005, a Santa Cristina (Paulilatino) que vaig decidir la trama de "La maleta sarda". Havia anat de convidada a la festa de l'IRS i vaig passar alguns dies en un indret d'una gran bellesa: al costat d'una antiga població nuràgica, on hi havia un pou sacre (al voltant del qual un grup de teatre va recrear una actuació ritual)...

I sobretot, hi va influir en Franciscu Sedda, amb qui vàrem començar a parlar de semiòtica (i de Iuri Lotman), per acabar amb la que aleshores era la meva darrera novel.la publicada: El llegat dels filisteus (la primera novel.la on surt el Manu Uriarte). Jo li vaig comentar que havia volgut jugar amb l'antiga civilització dels Filisteus (un dels anomenats Pobles del Mar) perquè era la primera cultura a Europa que havia utilitzat l'escriptura, i un "llibre" filisteu era un bon repte per a un llibreter de vell com en Manu Uriarte. Li vaig començar a parlar dels filisteus... i ell em va explicar que els Shardana eren uns altres "Pobles del Mar", com els Filisteus. I em va recomanar la lectura de Shardana, i popoli del mare, de Leonardo Melis. El vaig comprar immediatament.

La meva primera visita a Sardenya havia estat el 1995, quan vaig assistir al col.loqui de catalanística de Càller (Cagliari) i, amb tota una colla de catalans i estudiosos italians (i sards), acompanyats per la Marina Sari (universitat de Sàsser), que ja havia conegut al col.loqui de Roma (setembre de 1982), vam passejar per Sardenya...

Aleshores, doncs, ja havia vist nuraghi, però ara els vaig veure d'una altra manera.

Filisteus, shardana... les seves edificacions enigmàtiques em recordaven els marges i les cabanes de pedra seca de les nostres comarques del Camp de Tarragona, l'interior de Mallorca o de Menorca. L'aridesa de la terra, el clima, els productes de la terra, me'ls acostaven a una realitat molt propera...

Vaig continuar buscant documentació per a una aventura d'en Manu Uriarte, ara ja clarament ancorat a Sardenya. Per culpa (o per causa) de la semiòtica...

Però és que per culpa de la semiòtica he conegut alguns dels que han arribat a ser els meus millors amics... inclòs aquest Manu Uriarte de la segona novel.la (que no serà la darrera, si no hi ha impediments)

"La maleta sarda" i el diàleg entre les escriptures

2010-02-26T21:19:00.004+01:00

Avui, en un llarg viatge amb tren, llegia un recull d'articles en homenatge al gran mestre de la literatura comparada Claudio Guillén, i en un text de Glyn Hambrook (p. 91) he llegit unes paraules de Guillén que m'han fet pensar en la manera com vaig pensar, compondre i escriure "La maleta sarda".
Deia Guillén:

"Las relaciones internacionales en el campo literario, son muchas veces las que un escritor mantiene consigo mismo". D'aquesta manera, l'escriptor es converteix en una mena de mediador (o intermediari) entre literatures.

He escrit algun dels temes de "La maleta sarda" amb la mirada posada en altres llibres d'altres llengües i d'altres cultures, a més a més de la meva (d'aquest temps i d'altres èpoques).

Una de les línies de la novel.la és la trobada d'una colla d'artistes que aleshores eren joves a Nuoro (Sardenya) al final de la primera dècada del s. XX per escriure entre tots històries sobre un tema comú. Eren Víctor Català, Grazia Deledda, l'advocat i poeta Sebastiano Satta i l'escultor Francesco Ciusa. Ciusa acabava de guanyar (a la realitat) la biennal de Venècia amb una escultura escruixidora: "la madre dell'ucciso" (la mare del noi assassinat, que adjunto en fotografia) en un indret en què en sabien prou d'aquestes coses. Víctor Català i Grazia Deledda, amb una prosa riquíssima i magnífica, cadascuna a la seva manera, eren capaces de mostrar la bellesa dels detalls i dels ambients, la sensualitat de les descripcions, amb la brutalitat i crueltat pròpia dels medis rurals on gent primària i endarrerida era sotmesa a tota mena de passions primitives. I de dolor. I de mort. Llegim, només (ho tenim més a mà), "Solitud". Sebastiano Satta, el poeta, el prohom, s'aprestava a exercir com a advocat d'una de les causes de sang entre famílies més notables del seu temps...

En el rerafons d'aquesta trobada imaginària per escriure, per crear (per dibuixar, per pintar), hi ha l'altra trobada (mítica) de Byron i els Shelley, amb la presència de l'escriptor menor Polidori, a Ginebra per escriure històries de terror (d'on va sortir l'esplèndid Frankenstein; en parla la també magnífica pel.lícula sobre el tema de Gonzalo Suárez "Remando al viento").

Però en l'horitzó d'aquesta trobada d'artistes que jo convoco a Nuoro hi pesa l'existència d'una altra escultura, primitiva, de l'època nuràgica, que representava una dona amb el seu fill mort, feta dos mil anys abans que la de Ciusa (i que ell aleshores encara no coneixia). Fatalitat? Premonició?

El tema de la mare que ha de plorar el seu fill mort brutalment és recurrent al llarg dels segles, dels mil.lenis. Però també al llarg de les llengües i de les literatures. Per això els relaciono i els ajunto a "La maleta sarda".

Però aquests artistes, reunits per crear conjuntament sobre el terreny una obra d'art, que volien escriure una història, no van ser capaços de fer-ho. Alguna cosa terrible va passar que els va interrompre l'escriptura... En van quedar només uns quants fulls esparsos, aplegats en una maleta... (una maleta on, després, hi van anar a parar més coses).

Per saber què va passar, haureu de llegir la novel.la.

I per cert, ¿com li deien a la ciutat de Nuoro en aquella època que hi coexistien, entre altres, Deledda, Satta, Ciusa...? Ho trobareu a Internet... o a la meva novel.la.

Podeu respondre aquí o al Facebook

"La maleta sarda", llegir descobrint Sardenya

2010-02-15T22:48:00.003+01:00

Un lector m'escrivia no fa gaire per comentar amb plaer que a "La maleta sarda" havia vist que els personatges assaborien amb gust menjars i vins, i que feien bona pinta de la manera que eren descrits.

Recordo les meves estades a Sardenya i els meus descobriments, gastronòmics i culturals. Tot i que a "La maleta sarda" la vila d'Oristany (Oristano) només hi surt com una referència geogràfica a l'hora d'intentar traçar un mapa, allà vaig descobrir el personatge de la reina Elionor d'Arborea (al monument de la foto), nascuda a Molins de Rei (enllaço video que he trobat a internet).

També he recuperat avui aquest tast de vins a la Cantina Deidda, mirant un dels àlbums de fotografies, on vam anar amb uns amics.

No diré a quin poble és aquest establiment (tot i que mirant atentament la fotografia es podria endevinar), perquè aquest indret sí que és un dels espais centrals de la novel.la. És un establiment on tal vegada podríeu menjar uns esplèndids macarrons (fideus) all'arrabiata (coentets, amb bitxo) i unes seaddas...

"La maleta sarda" Què n'hem de fer, dels pares?

2010-02-06T21:07:00.001+01:00

Un dels personatges que surten a "La maleta sarda" és en Ramir, un home jubilat que no troba ben bé el que ha de fer amb la seva vida quan ja no ha de treballar i que intenta instal.lar-se al piset de la seva filla, perquè se'n cuidi. Reprodueixo un fragment:

"Quan arriba al carrer de [...] s’adona que no ha pensat cap estratègia. Truca i espera una estona. Res. Tal vegada encara té l’audiòfon desconnectat, o potser se n’ha anat. La clau és sota l’estora, en una butxaqueta invisible. Obre la porta i li arriba una bafarada de tabac fred. La Vicky el matarà, pensa, però segur que ja ho sap, que son pare hi fuma. Els llums estan apagats, però el televisor funciona. En Manu encén el llum i els ulls del senyor Ramir se’l miren enmig d’una cara descomposta: els cabells regirats, la barba d’uns quants dies, la roba de qualsevol manera.

-Què hi fots, tu aquí?

En Manu no gosa dir el que li ve al cap en aquell moment. S’asseu al seu davant i calla. L’home es repenja al sofà i continua mirant la televisió. Porta l’aparell de la sordera, almenys en això estem salvats.

Al cap d’una estona, el vell Ramir diu:

-Per què no em demanes una pizza? Tinc gana.

-El que ha de fer és tornar-se’n cap a casa.

L’home no respon.

Està a punt de començar un partit de futbol, a la televisió els presentadors comenten les alineacions dels equips.

-No tens gana, tu? –insisteix el vell."

Avui plantejo dues preguntes:

1) quin és aquest carrer de la fotografia?

2) Què penses d'aquest personatge?

Es pot comentar aquí o al Facebook

Mentre escrivia la novel.la, el meu pare encara era viu i sovint em feia companyia. La seva presència em recordava temps no tan allunyats en què, a casa, havíem coincidit quatre generacions vivint juntes: els avis, els pares, nosaltres i els nostres fills. Una cosa que ja fa temps que no es porta. El contrast amb els personatges de la novel.la és evident.

Músiques i paisatges de "La maleta sarda"

2010-02-04T21:16:00.002+01:00

A la pàgina 29 de La maleta sarda, llegim: "L'home no es mou, la biblioteca està en penombra i el fred hi és viu, potser per això en Torrentà duu una flassada sobre les cames. En Manu Uriarte s'hi acosta a poc a poc, i de sobte s'atura. Li ha semblat endevinar en la mirada de vidre del vell un repte per haver-lo interromput. Es retira dues passes i escolta la música.

Rex tremendae majestatis

modula el cor, dramàticament, mentre en Manu Uriarte sent una esgarrifança. Els vidres tremolen.

Qui salvandos salvas gratis

Salva me, fons pietatis!

El llibreter es mira les puntes de les ungles arranades, incòmode. La música l'arrossega amb el seu aire de solemnitat tràgica [...] Les cortines, pesants, a penes deixen passar la llum grisa del mat'i emplujat..."

L'home està escoltant una peça de Mozart. Però quina?

D'on és la fotografia?

Les respostes, si voleu jugar, a l'espai de comentaris d'aquest post, o a l'espai de comentari de la novel.la del Facebook.

Què et suggereix aquest fragment?

Troba aquest paisatge!

2010-02-03T23:44:00.000+01:00

Una de les diversions en la lectura d'una la novel.la és passejar-se (imaginàriament) pels carrers, camins, places, boscos o jardins, platges i mntanyes que hi surten.

A La maleta sarda hi ha paisatges per imaginar, i tant que sí!

I, qui li agradi, podrà buscar les localitzacions reals dels escenaris de la novel.la. Carrers, carreteres, cases, locals, restaurants, places, platges...

Proposo un joc de col.laboració, a qui hi vulgui jugar, des d'aquest bloc o a la pàgina del Facebook.

Al llarg de les properes setmanes aniré mostrant fotografies. En algunes surto jo de quan buscava material per escriure la novel.la. En altres, jo sóc a l'altra banda de la càmera. Es tracta de dir:

1) on s'ha fet la fotografia? (al més concret possible)

2) a quin lloc (pàgina o pàgines) de La maleta sarda trobem aquell espai o paisatge?

Cada cap de setmana donaré les respostes correctes, i també els noms de les persones que l'han encertada.

Si jugueu a través del Facebook, podeu anar més enllà encara en el joc

3) puja la teva rèplica de la foto: al mateix lloc, des de la teva mirada.

Al final de tot, es pot organitzar un viatge (real o virtual) pels escenaris que surten a la novel.la...

"La maleta sarda": el títol en una novel.la

2010-02-03T00:00:00.006+01:00

Diverses persones m'han preguntat: què hi ha a la maleta?

Si estava de broma, responia: paperots.

Si volia parlar seriosament, deia: com et puc explicar en vint segons el que al llibre s'explica en quatre-centes pàgines?

I és que el títol de vegades és una pista de la història que s'explica... però un títol pot ser només una idea propera, una imatge, la part d'una escena, d'una frase, una cita...

Aquí, a la maleta no hi guardo els bocins de cap cadàver (ni que sigui exquisit)... ni perfums, ni andròmines de viatger. La maleta conté papers, llibres, i la fotografia d'un personatge misteriós. És una fotografia d'aquelles que es troben a les golfes de les cases velles, en capses de cartró menjades per la pols, una cartolina esgrogueïda que mostra una figura difuminada entre grisos que es perden, un rostre desdibuixat de mirada inquietant... il malvagio.

La maleta ha de ser antiga, prou per haver recorregut molt de món i per poder contenir la història de moltes il.lusions.

El títol em va venir sol. De vegades em costa molt trobar un títol. Hi ha un moment que el personatge està parlant per telèfon amb un advocat que li dóna pressa. Pensa, pensa, ell necessita temps per treure's l'home del damunt ni que sigui un moment. No t'ho vull donar, pensa, però no ho pot dir. No ho tinc aquí, ho guardo en una altra banda... i mentre el personatge pensa se li apareix el record, la imatge d'una maleta.

I neix el títol. Mentre el personatge pensava apressadament una manera de demorar el setge de l'advocat.

I, sí, la maleta és plena de coses que no puc explicar. Les han de trobar els lectors. Com els regals dels ous kínder.

Primer dia de fòrum virtual sobre "La maleta sarda"

2010-02-01T19:55:00.012+01:00

La maleta sarda

Per començar un fòrum sobre una obra amb l'autor (en aquest cas l'autora), es necessiten tres ingredients:

1) l'obra

2) l'autora

3) les persones que assisteixen al fòrum

Per començar a parlar d'un llibre en un fòrum és recomanable que totes les persones que hi assisteixin estiguin en un nivell similar de lectura: o que hagin acabat el llibre o que l'estiguin llegint. Però amb el temps, i fins i tot en els fòrums presencials, he pogut comprovar que això és impossible.

Sempre hi ha algú que va més ràpid, sempre hi ha algú que ve a treure el nas... i que només es posarà a llegir si li agrada el que sent. Sempre hi ha algú que parla dels llibres d'oïdes...

Per tant, primera condició per poder tirar endavant amb gust i plaer: no parlarem (de moment) del final de la novel.la. No comentarem globalment la intriga que s'hi planteja . I no dedicarem les primeres sessions a fer comentaris sobre aspectes de l'argument o del caràcter dels personatges que facin enfadar els qui encara no han arribat en aquell punt.

Com ho farem?

Esteu convidats a aportar els vostres comentaris en aquest bloc o a l'espai comú del facebook, on he creat un "esdeveniment" que durarà algunes setmanes. Allà podeu escriure, podeu fer preguntes, podeu comentar, pujar fotografies, videos o enllaçar pàgines dels vostres blocs on parleu de la novel.la, si ho voleu.

Si us plau, per a comoditat de tothom, no feu servir aquest espai per fer propaganda de coses que no hi tinguin res a veure...

Avui comencem per una cosa senzilla: la meva presentació (adjunto la foto, és a la costa occidental de Sardenya).

I una primera cosa que us convido a comentar

Les persones que ja heu començat a llegir el llibre:

Quina és la primera impressió que us ha fet? El llegiu bé? Teniu ganes de continuar?

Per part meva, de moment (i a falta de preguntes concretes) us diré que m'agrada escriure el tipus de llibres que també m'agrada llegir. Llibres que tinguin al darrere una història i que m'arrosseguin cap a l'interior del seu món. I que estiguin ben fets. Jo també intento fer-los a consciència... sense que es notin dificultats o artificis d'escriptura. A un vestit no se li noten les costures... si no volem.

Demà, si us sembla bé, podem parlar del títol.

Fòrum sobre "La maleta sarda" al Facebook

2010-01-28T22:41:00.016+01:00

És la primera vegada que m'aventuro a una operació com aquesta. Però el cas és que m'he compromès a sostenir un fòrum virtual sobre la meva darrera novel.la a partir de dilluns vinent, dia 1 de febrer, i durant un mes, des del Facebook.

No he creat un espai de fòrums, ni en sé: ho farem des de la pàgina d'esdeveniments del Facebook, l'espai compartit, amb les persones que hi volen participar perquè ja s'hi han inscrit, amb el suport i la complicitat d'aquest bloc. A veure què en surt.

De moment, arrenco amb bones vibracions: m'he trobat un comentari d'un lector al meu post anterior que ja ha acabat de llegir la novel.la i li ha agradat. Diu:

Anònim ha dit...

Ahir a la nit vaig acabar la lectura de "La Maleta Sarda" i he de dir que m'ha agradat molt. La recomano a tothom. M'ho he passat molt bé. Els personatge tenen molta indentitat, són creïbles del tot, estan molt ben parits. He de dir, també, que els llibres que detallen el que mengen i beuen els personatges m'agraden especialment. I també que m'agraden les novel·les del escriptors i escriptores amb ofici, com és en aquest cas, escrits amb un idioma suculent i autèntic. Per molt anys. (Vicent)

28 de gener de 2010 15:40

Començaré per aquest petit detall: el que mengen i beuen els personatges, que transmet al llenguatge aquesta impressió d'idioma suculent (vull pensar que l'adjectiu va més enllà de la teca).

Al primer capítol, el protagonista, Manu Uriarte, sopa a Perpinyà, en un restaurant de la plaça Aragó (la braseria Viena), mentre fora cau un aiguat. Comença per una amanida de vieires que sempre demano quan vaig a Perpinyà, un plat esplèndid, molt ben preparat en aquest establiment que he freqüentat i que podeu trobar descrit amb tots els plaers que hi detecta el protagonista.

L'àpat no és només al llibre: el podeu buscar a la població, al restaurant i al plat. O preparar-lo a casa si us ve de gust. En alguns mercats (jo les he vistes a la Boqueria) venen unes vieires fresques que fan molt de goig: una mica de mantega, oli d'oliva, suc de llinona... un acompanyament d'enciams i alvocat. Aaaaaah! Bon profit. Vull dir, bona lectura. Un altre dia parlaré d'altres llocs i altres plats. I també parlaré dels vins.

Lectura tardana de "Cims borrascosos"

2010-01-21T20:36:00.011+01:00

Fa cosa de tres mesos parlàvem amb la Laura Borràs d'aquestes novel.les "clàssiques", que sovint la gent dóna per llegides perquè formen part d'aquest bagatge comú de l'imaginari literari occidental, però que la majoria de persones en realitat no ha llegit ni llegirà mai. Ja no en tindrem temps. I ella s'oferia a fer un espai de divulgació sobre aquestes novel.les perquè, com a mínim, en sentíssim parlar i sapiguéssim de més a prop de què van...

Jo tenia a l'e-book una versió en francès de Cims borrascosos, de l'Emily Brontë, en traducció de Frédéderic Delebecque de 1925, que es diu Les Hauts de l'Hurlevent. I amunt i avall amb tren, em vaig decidir de llegir-la. El meu francès, tot i no ser gran cosa, és prou millor que el meu anglès. I de la mateixa manera que setmanes abans havia llegit la traducció que Baudelaire havia fet dels contes de Poe (inclosa la seva magnífica introducció crítica), ara em vaig ficar en aquesta aventura.

M'he sorprès jo mateixa, malgrat l'antigor del llenguatge del traductor i d'una part dels arguments de la novel.la (sentimentalisme en les expressions dels personatges, tremolors, desmais i llàgrimes massa exagerats per als gustos actuals), m'he sorprès, dic, del tremp narratiu i la solidesa del relat, capítol darrere capítol. La història de Heathcliff i Catherine, però també el papers de les veus narratives, la continuació de les antigues rancúnies en les generacions posteriors, el muntatge del material narratiu per fer eficaç el relat però també per captar l'atenció del lector, són magnífics.

Sobretot és genial l'inici, quan, morosament, Mr. Lockwood va arrencant l'inici de la història (que entreveu com a possible a partir de les anotacions al marge d'uns llibres, com l'escriptura d'un diari prohibit) a la serventa de la casa. A l'inici ella es comporta com una Xerezada, que va passant el relat d'una vetllada a una altra, amb comptagotes... fins que no ens en podem passar.

Són després els diversos personatges els que van aportant la focalització i el punt de vista... fins a construir la totalitat del relat que interioritza Mr Lockwood, que és qui serveix de pretext i conductor per contar-la, sense concessions en aquest cas a la facilitat argumental.

És una història romàntica, amb dosis fortes d'emocions, paisatges idíl.lics i espai salvatges i cruels (com la gent que hi acaba vivint i dominant), amb personatges refinats enfrontants amb éssers primitius i venjatius. Amors i odis van més enllà de la mort. Fa de bon llegir.

Potser sense la conversa amb la Laura Borràs no m'hi hauria aventurat. Ara n'estic ben satisfeta i us la recomano. En aquesta versió o en qualsevol altra.

"La maleta sarda" ja és un llibre: del plaer de tenir-lo als dits

2010-01-09T21:20:00.006+01:00

Cada llibre nou m'obre un munt d'interrogants, ara no pas sobre mi ni sobre el text (ja està tot dit, tot escrit), sinó sobre els hipotètics lectors.

El triarà algú? Qui el llegirà? Li agradarà? Si algú no l'acaba de llegir, per què el deixa? Perquè s'hi enganxen els que l'acaben? Provocarà plaers? Suscitarà preguntes? Algú s'aturarà a pensar un instant, a partir d'una frase, d'una pàgina, d'un tipus humà? Algú s'hi enfadarà?

Però el que sobretot em provoca cada vegada un llibre nou és l'emoció íntima de la primera vegada, d'un inici. Obrir el paquet, treure el plàstic que n'embolica els exemplars, agafar el llibre i olorar-lo, fullejar-lo, picotejar aquí i allà, per recuperar la memòria de les frases sabudes... dubtar sobre l'inevitable.

Ja no em pertany. "La maleta sarda" ja campa per les seves, criatura, buscant uns ulls, unes mans que l'acullin.

Record de Pere Anguera

2010-01-04T18:30:00.010+01:00

Ha mort Pere Anguera. L'historiador, el savi, l'home compromès, el company de la universitat Rovira i Virgili, l'amic.

Ell va trobar les arrels del meu cognom en un plec de papers mentre preparava la història del Carlisme. Em va dir (em sembla que un dia de calçotada), he trobat el coronel Miquel Aritzeta! Sabia que els meus avantpassats eren carlins, un militar basc que havia anat a parar a Vallbona de les Monges. Ell va reconstruir els ponts de la memòria del meu passat.

Molts més anys enrere, molt abans que parléssim del càncer i de totes aquestes coses, també haviem estat del PSAN. Érem molt pocs, però semblàvem molts. N'hi ha que encara creuen que érem molts... No explicaré detalls d'aquell temps, només un episodi que mai no m'ha marxat de la memòria.

El dia 4 de desembre de 1981, en Pere Anguera va ser detingut amb una colla d'independentistes catalans i el van portar a Madrid per interrogar-lo. Al cap de pocs dies el van deixar anar sense càrrecs, però amb una colla de mastegots. Jo aleshores treballava als informatius de Ràdio Popular de Reus. Feia molt poc temps que els programes informatius eren lliures, desconnectats de l'obligat boletín de noticias de Radio Nacional de España. Recordo que quan ens van dir que el Pere tornava a casa, un equipet de la ràdio el vam anar a esperar per entrevistar-lo. Vam anar fins a Lleida i, a les sis del matí, vam agafar l'exprés que el portava des de Madrid cap a casa. I li vam gravar les primeres paraules després del seu alliberament. Paraules lliures, informatius en llibertat. Érem en Frederic Porta, en Carles Francino, en Ferran Gerhard, en Ferran Calabuig a la part tècnica, i l'Alfonso González a la direcció. Jo hi col.laborava des de Valls.

Recordo que el Pere em va dir, al tren, en aquell exprés de matinada: M'han ensenyat una foto teva. Però la foto era tan dolenta que he pogut dir tranquil.lament que no et coneixia.

Aquests darrers temps, quan sabíem no no se'n sortiria, he estat covarda. I no pas per oblit. Les persones som estranyes i jo no volia veure'l ni sentir-lo morir. Avui recordo tot el que hem compartit. La lluita i l'esperança. I els llibres innombrables per llegir.

"L'home és un gran faisà en el món", d'Herta Müller

2010-01-03T10:51:00.009+01:00

He començat l'any llegint una cosa totalment diferent de com el vaig acabar: en poques setmanes havia enllestit tones de novel.la negra nòrdica (sueca, noruega, danesa, islandesa...). Aquest inici d'any em vaig decantar per un llibre prim de relats de la darrera premi Nobel de literatura, Herta Müller.

L'home és un gran faisà en el món em va sorprendre pel títol (que trobem en una frase d'un dels primers contes) i per l'estranya bellesa quasi onírica dels relats breus que s'encadenen al llarg de les 130 pàgines del llibre.

De seguida veiem que en Windisch, l'home que passa cada dia amb bicicleta, des de fa dos anys, pel costat del monument als morts, és el conductor de la mirada que ens endinsa en l'univers d'una població petita, amb els seus personatges i les seves rutines quotidianes.

Però la manera de mostrar-nos aquest món, bellíssima, ens transmet també la sensació d'inquietud, d'irrealitat, de violència, que ens fa pensar que allò que veiem no és sinó la versió distorsionada d'una realitat cruel d'opressió i de mort, d'enfrontament entre cultures, que la consciència no vol deixar veure obertament, tal com passa en els somnis.

La fàbrica de vidre, amb els seus petits i grans objectes bellíssims, el manicomi, la farinera, el viatge a la ciutat, els túnels i l'estranya manera de viure dels alemanys, el record de la guerra, de Rússia... es converteixen en senyals que el lector va trobant al llarg d'un camí inquietant, que no pot deixar de recórrer fins al final, a través de les petites escenes quotidianes que encadenen en un tot els supervivents d'aquest poble.

En un moment, sense que s'hi assembli, el recull em va fer pensar en la Mercè Rodoreda de Quanta, quanta guerra o de Viatges i flors. O fins i tot algunes pinzellades de La mort i la primavera.

Així com vaig deixar escrit (per a disgust o escàndol d'alguns fidels) que Winesburg, Ohio no m'havia agradat, pretextant que potser era perquè el llegia el tren, m'adono ara, llegint aquest univers quotidià fet de personatges deliciosos (i per tant, d'una factura semblant), del motiu del meu disgust d'aleshores: el costumisme inútil d'aquell, la idea de tenir a les mans un objecte bell i de llegir-lo pel simple plaer de trobar la bellesa.

Aquí la bellesa ens mostra l'horror i la perplexitat de veure com, malgrat totes les morts, hem de continuar vivint. Ens revolta en el nostre intent de mostrar-nos indiferents.

Generalitat de Catalunya, 650 anys

2009-12-19T11:15:00.008+01:00

Avui la Generalitat de Catalunya compleix 650 anys.

En sessió de 19 de desembre de 1359, a Cervera, la cort de Barcelona – Vilafranca – Cervera del 1358-59, celebrada durant el regnat de Pere el Cerimoniós (Balaguer 1319 – Barcelona, 1387), creà una comissió permanent de les Corts.

La política de guerres contínues seguida pel monarca exigia reunions sovintejades de Corts, per tal d'obtenir fonts de finançament de les campanyes. Quan una comissió convocada per una cort encara no havia acabat la seva feina, ja calia celebrar una altra reunió de corts. D'aquí que s'instituís una comissió permanent en les corts esmentades. No fou fins al segle XVI que es popularitzà el nom de Generalitat com a nova denominació de l'antiga diputació del General. El seu paper polític fou de primeríssim ordre. Fou abolida, junt amb la resta del tramat políticoinstitucional català, el 1714 per Felip V.

La institució respon a una pràctica política vigent al Principat de Catalunya per la qual el poder dels comtes-reis era modulat i contrarestat per les Corts, formades pels representants dels tres braços (eclesiàstic, nobiliari i "reial" o burgès, és a dir el poble). Aquesta política de pactes entre el sobirà i els Diputats va originar un tipus de política que es basava en les Constitucions. Les primeres constitucions catalanes són les promulgades per les Corts de Barcelona de 1283. Les darreres varen ser promulgades per les Corts de 1702.

La institució ha donat, al llarg de la seva història, 128 presidents.

Tornà a ser recuperada per Francesc Macià, després que no va poder mantenir la "República catalana" proclamada el 14 d'abril de 1931, va ser vigent durant la Segona República Espanyola, abolida per Franco i tornada a restaurar en l’actual període democràtic.

Aquesta pràctica política arrelada en vuit-cents anys d'història fa que sovint, quan es parla de l'Estatut d'Autonomia, es detaqui el caràctes de "pacte" que té per als catalans, d'una manera d'entendre l'exercici de la sobirania política, en el grau que sigui.

Avui hi ha un acte solemne al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Dimarts vinent, dia 22, el consell del govern farà la seva reunió setmanal a Cervera.

"Mateu el president" i els homenatges literaris

2009-12-10T16:04:00.017+01:00

Ahir parlava a Tarragona de la novel.la negra d'en Tià Bennasar Mateu el president. Un dels aspectes que comentàvem amb l'autor va ser el dels homenatges literaris i els seus gustos pel que fa a l'estil de novel.la negra.

A Mateu el president, retrobem el comissari Jaume Fuster (que apareixia a la novel.la anterior de l'autor), que s'ha passat al cos dels Mossos d'Esquadra i ara treballa al barri del Raval de Barcelona.

Un comissari que té el nom d'un dels autors més emblemàtics de la novel.la negra catalana, l'escriptor Jaume Fuster, impulsor del gènere i màxim divulgador de les seves possibilitats audiovisuals en la represa democràtica dels anys setanta. Com ell, ha nascut en una casa del Raval (l'escriptor al carrer de Tallers) i té vincles amb tot l'espectre geogràfic i cultural dels Països Catalans. L'home llegeix Faulkner i Joyce, entre altres coses, és una persona culta i èticament incorruptible, i lliga, a través de la seva biografia de ficció, amb un món real que vincula la Barcelona del postfranquisme a la Barcelona d'avui, de rabiosa actualitat.

Havia llegit en un bloc de la mateixa editorial que Bennasar feia un homenatge a Mankell a la seva novel.la.

M'estranyava i ahir ho vaig voler aclarir. L'estil de la seva escriptura, que inclou una pluralitat de punts de vista, un ritme trepidant i una preferència per l'acció, que és la que va fent aparèixer la trama sota la mirada del lector, semblen bastant allunyats de l'estil reflexiu i monotemàtic de les novel.les sueques i noruegues que han proliferat a les nostres llibreries darrere en Mankell (sobretot després del fenomen Larsson).

A més a més (i en això feia trampa), quan un dia al Facebook vaig comentar que estava llegint el darrer Mankell al tren, en Tià va dir que no li agradava l'autor.

Ahir, que vam treure el tema, va comentar que no s'havia plantejat mai per què no li acabaven de fer el pes les novel.les sueques. I és que aquesta manera de mirar obsessiva, una vegada i una altra, observant fins al darrer detall, repassant els fets i les pistes fins que tens la certesa que no se t'ha escapat ni un cabell, no té res a veure amb la manera com ell escriu.

Deu ser el clima, vaig pensar. Allà fa molt de fred i plou, i neva, sovint és fosc i quan hi ha claror és fins a la bogeria...

De fet fan trampa, va dir, perquè de tanta minúcia només ensenyen al lector allò que volen.

I és que tots fem trampa. La novel.la és la màquina de fer trampes de ficció. En Jaume Fuster ja deia que havia escrit la seva primera novel.la negra perquè no podia anar a denunciar a la premsa (sense anar a la presó) els casos d'abusos i corrupció que perpetraven els poderosos, de vegades amb la connivència dels cossos policials i judicials. Com a les èpoques bones de la novel.la negra nordamericana. Com ara, deia en Tià Bennassar. Si poguéssim , ho escriuríem als diaris.

Això.

Mateu el president ens mostra una transparència d'un món que ben bé podria ser real.

"Mateu el president" es presenta a Tarragona

2009-12-09T15:31:00.009+01:00

Avui, a la llibreria "La Rambla" i a les 8 del vespre, presento a Tarragona la novel.la d'en Tià Bennasar Mateu el president (Cossetània).

Les persones que llegiu novel.la negra, heu de conèixer el bloc d'en Tià, es diu "Calamars a la catalana", i és un portal obligat d'accés al gènere negre des de la nostra cultura.

No podia ser altrament: avui juga el Barça. Quasi a la mateixa hora presentem la novel.la. Complot? S'haurà de veure de qui és la culpa (que també és negra i no la vol ningú). El cas és que falten poques hores. Quan passi el fast (que no food), penjaré aquí algunes de les paraules rituals de l'acte.

Només avanço que paga la pena llegir-la.

La maleta sarda ja té portada

2009-12-07T13:39:00.003+01:00

Un pas més cap a la data d'aparició de la novel.la.

"La maleta sarda" ja té fotografia de portada.

Mari Jungstedt, novel.la negra sueca

2009-11-22T20:42:00.010+01:00

Ningú no ho ha vist i Ningú no ho ha sentit són les dues novel.les de Mari Jungstedt que em vaig polir en pocs dies la setmana passada. El Jordi va anar de llibreries i va comparèixer a casa amb una bossa de novel.les negres per llegir al tren i al metro, que estem liquidant a velocitat supersònica.

He de dir que les dues novel.les, que s'assemblen en l'estil, evidentment, perquè són escrites per la mateixa persona, tenen totes dues la qualitat de respondre a una trama interessant narrada amb eficàcia.

Hi he trobat l'escrupolositat que m'admirava de les novel.les d'en Henning Mankell. Aquell mirar i tornar a mirar els detalls, aquell retornar sobre una escena, sobre una pista que no semblava que ho era, aquell gust per la precisió en lloc de fer avançar el relat per la costa de l'acció trepidant...

Passen a l'illa de Gotland, prop de la costa sueca. Cosa que me'ls situa en l'espai per a mi exòtic del nord, però d'altra banda en un horitzó en què tothom es coneix i en què el crim, la venjança, la maldat, són cuinats a foc lent...

A part del relat estrictament criminal, perfectament traçat (encara que no s'escapa de petites lacres comunes en moltes novel.les negres, com són els abusos de les casualitats, o fer sortir un sospitós molt sospitós a les primeres pàgines, que ja endevines que no serà l'assassí per una qüestió òbvia de construcció de la trama), m'ha agradat l'eclosió de la història de dos personatges secundaris, un periodista d'una cadena de televisió sueca (que potser no és tan secundari, perquè acabarà essent cabdal per a la resolució dels casos) i una mestra. Periodista que serveix també per plantejar al llarg del relat l'ètica de la professió.

I també m'ha agradat veure com d'una novel.la a l'altra l'autora arrossega també el conflicte de parella de secundaris (conflicte de triangle, hauria de dir), no resolt ni tancat encara que el cas criminal quedi resolt...

La vida a Gotland llisca més enllà dels episodis de la investigació policial (tot i que els policies també passen d'un llibre a l'altre) i planteja, també més enllà dels temes propis del gènere negre, qüestions com les relacions humanes, el pes de la família, l'amor, la passió, la por... en històries paral.leles, amb el neguit de saber què passarà a la fi amb aquests personatges que es fan propers als lectors i que veuen la seva peripècia, de moment, postposada més enllà d'aquests dos llibres.

Ja estic esperant-ne un de nou per veure, més que a qui maten, com s'arreglen els conflictes de parella.

Antoni Canu, poeta alguerès

2009-11-05T10:59:00.012+01:00

Avui al vespre, al Teatre Cívic de l'Alguer, s'homenatjarà l'Antoni Canu, poeta, que aquest 2009 ha fet 80 anys, i s'hi presentarà un volum d'obra publicada, a cura de Pere Mayans. Com que hi participaré, en qualitat de responsable del govern de la Generalitat de la representació a l'Alguer, reprodueixo algunes de les paraules que hi diré:

Al seu “Quart de lluna”, l'Antoni Canu escriu:

Aquesta nit

voldria ésser

allà damunt

enmig

de les estrelles,

rodolar

amb els astres

en el meu

somni poètic.

Podria parlar d’una nit com aquesta que compartim. Cadascú de nosaltres es pot deixar anar cap a l’espai del somni, del plaer, més enllà de la duresa de la vida quotidiana: aquesta nit, sobre les estrelles. Però per a què aquest plaer de remuntar en el somni? Ah, què hauria de fer, sinó el poeta? Ell diu tot seguit:

Collir

en els prats de llum

les síl.labes

més lluminoses

i plegar-les

a les formes

del meu cant.

I és que trobo aquesta expressió : ”collir en els prats de llum les síl.labes més lluminoses i plegar-les a les formes del meu cant”, un dels motius pels quals ha estat possible que uns i altres avui siguem aquí, a banda i banda d’aquesta mar que ens uneix, ara que aviat farà cinquanta anys del Retrobament.

Trobar les paraules, fer-les poesia. Des de l’alguerès. No es tracta només d’una labor poètica, o estrictament literària: sovint els escriptors, que construieixen l’imaginari, són també els qui acaben proposant els models de la realitat i la construeixen amb la seva veu. Els qui fan possible que una llengua remunti, se salvi, esclati amb totes les seves possibilitats.

No puc deixar de pensar, en paral.lel a la figura de l’amic Antoni Canu, en uns versos (i una actitud vital) de Salvador Espriu. El poeta català escrivia, des de la nit de la dictadura, quan la llengua havia estat prohibida i amagada:

[…] hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

Així mateix ha fet l’amic Canu, donant alè poètica i dimensió internacional al seu cant, des de l’alguerès. Retornar el nom de cada cosa als seus, als germans de llengua, que són/som capaços d’entomar aquest llegat, difondre’l i fer-lo créixer. Perquè anomenar la realitat és fer-se’n amo. Deia Espriu que salvava els mots, les paraules,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

No és més complicat que pensar que és quan diem les coses pel seu nom, amb la llengua que fem servir cada dia, aquestes coses, aquesta realitat, aquest món en què vivim, el sentim més nostre. I la poesia, la paraula escrita, dóna una dignitat i una dimensió superior a aquesta parla que els nostres avis ja feien servir per anomenar les coses de cada dia.

Plegar les síl.labes més lluminoses a les formes del meu cant, escrivia l’Antoni Canu.

És just reconèixer, en aquesta trajectòria, més enllà del seu alè vital que ha fet possible el doll de poesia en alguerès, que l’ha convertit en una veu sòlida i reconeguda en el marc d’aquesta literatura que s’ecriu en català en països diversos de quatre estats diferents, totes aquelles persones i entitats, institucions, que ho han fet possible.

Segurament no seríem avui aquí sense l’acció de l’Escola d’alguerès Pasqual Scanu, i de n’Antoni Nughes, que un bon dia va convèncer al poeta d’escriure en alguerès. I no només això, sinó que el va estimular amb l’ajut a l’expressió, quan les formes escrites de l’alguerès vacil.laven, després dels anys, dels segles, d’isolament. Amb l’edició, la publicació de les seves obres.

Potser seríem aquí d’una altra manera (perquè la nombrosa colla d’amics del poeta ja haurien trobat la manera de fer-ho), o n’hi hauria uns altres, sense l’acció de la Institució de les Lletres Catalanes, o sense l’amic Pere Mayans, que ha propiciat aquesta edició de l’obra escrita d’Antoni Canu fins a la data, com un regal d’homenatge dels seus amics catalans. O l’amic Joan Elies Adell, director de l’Espai Llull, poeta ell també. A en Claudio Sanna, la Franca Masu, tan generosos en la seva admiració i estimació.

"Literatura" i "Digital", termes que poden ser complementaris

2009-10-28T19:15:00.010+01:00

A València, en el marc dels Premis d'Octubre, se celebra aquests dies el vint-i-unè encontre d'escriptors. Com sempre, es tracta de parlar del bé i del mal de la literatura. I aquest any es tracta de la literatura digital (coordina la Laura Borràs).

Fa poques hores que he participat, amb plaer, en aquesta taula rodona:

12.00-13.30h. Taula rodona: Els blocs i la literatura. Amb Xulio Ricardo Trigo (escriptor), Toni Ibáñez (filòsof i escriptor), Margarida Aritzeta (URV). Modera: Raffaele Pinto (UB).

Ves per on, doncs, aquest bloc (i algun altre que comparteixo) m'ha servit per poder explicar-me a mi mateixa i provar d'explicar a les persones que hi havia a la sala com veig la relació entre els blocs i la literatura.

Com que ha durat dues hores, m'estalvio de voler-ne fer encara que sigui un resum. Em quedo amb el comentari a una pregunta que m'ha fet una persona de la primera fila: si l'escriptura de posts en un bloc m'ha influït (o canviat) d'alguna manera la meva escriptura de novel.les. La resposta automàtica ha estat: Nooooooo! I immediatament, pensant-hi una mica, he hagut de matisar que a la novel.la que estic escrivint ara faig els capítols curtíssims, com a petites unitats de sentit...

Un bon bloc, per a mi, ha de tenir unitats de pantalla. I comunicar sensacions multillenguatge.

Sí que escric d'una altra manera els meus relats de sempre...

L'estranya desaparició d'Esme Lennox

2009-10-21T14:46:00.008+02:00

En general m'agraden els llibres traduïts que publica "La Campana", trobo que fan una bona tria, tant de textos com d'autors.

En aquest cas, la novel.la de Maggie O'Farrell no ha estat una excepció. La història de l'Esme Lennox, una dona independent que arriba al lector des de les profunditats del segle XX, quan ser dona i ser independent eren termes incompatibles, arriba a tenir una força torbadora.

La manera de presentar-la, també és un encert: anem descobrint què va ésser d'aquesta jove que va desaparèixer de la memòria de la seva família, que se la va treure de sobre, quan la néta de la seva germana en té notícia: resulta que han de tancar la casa de bojos on estava reclosa i han de recol.locar els pacients.

Aleshores, no podem sinó contrastar vides i costums d'ara i de fa seixanta anys, quan les famílies no acceptaven noies "que els fessin avergonyir".

L'obra es pot relacionar amb altres obres més tècniques, com és l'estudi de les considerades "malalties femenines" al llarg de la història: histèries, bogeries múltiples, que sovint no amagaven sinó caràcters indomables i mals ajustaments entre el criteri personal i el paper que la societat havia decidit atorgar a les dones.

He trobat en aquest llibre una bona novel.la. Potser posaria algun retret al monòleg que serveix com a tècnica per anar recuperant un dels fils del passat. Penso que podria estar més ben fet. Però la intenció és bona. Com ho és tot el que aguanta el relat: el personatges, la història i la manera de narrar-la.

Vaja, a mi no m'agrada tant i tant...

2009-10-14T20:31:00.005+02:00

Em van recomanar tant el llibre, la faixa amb frase de Paul Auster és tan contundent, hi ha uns comentaris tan excel.lents pels blocs, que em vaig aferrar a Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson, amb voracitat de vaguista de fam amb la feina acomplerta.

Però... potser és que me l'emporto al tren.

El cas és que trobo que no n'hi ha per a tant. Les petites històries de final inquietant, absurd, aquests personatges singulars d'un món resclosit que viuen els seus somnis com a única realitat possible, aquestes situacions descrites minuciosament com menudes filigranes, la juxtaposició de petits universos en un gran fris d'humanitat... no m'han despertat l'interès que m'imaginava.

Potser, repeteixo, la culpa la té el tren, o el metro, on m'emporto el llibre des de fa dos dies... potser l'hauria de llegir en un lloc recollit, amb un bon whisky i un fons de música... de Duke Ellington?

I no és que no m'agradin els relats antics... la setmana passada estava llegint una versió en francès d'uns relats de Poe traduïts per Baudelaire. I sentia el plaer del llenguatge i el de la història.

En fi, no solc parlar del que no m'acaba d'agradar. Per tant, només parlo de la meva punteta de decepció. Tot i que m'adono que dec ser l'única. Ens van dir que era genial, i tothom li hi troba!

La maleta sarda, final d'etapa i agraïments

2009-10-12T19:03:00.014+02:00

Avui a la tarda m'he trobat tancant la darrera revisió de La maleta sarda. La lliuraré aquest final de mes perquè pugui sortir a primers del 2010. És un moment estrany. A partir d'ara ja no em pertanyerà.

Per tancar l'escriptura, hi he afegit aclariments i agraïments. Com que sóc sentimental, els reprodueixo aquí, al bloc:

"Els fets que es relaten a La maleta sarda són imaginaris. Tot i així, el relat llegendari sobre el tresor d’en Diego Moro i els enfrontaments entre la família dels Cossu i la dels Corraine, que va donar lloc a la Disamistade d’Orgosolo i a un rosari d’assassinats al llarg de les primeres dècades del segle vint, estan documentats històricament.

Es poden trobar a les pàgines de l’obra de Franco Cagneta, Banditi a Orgosolo (1975). No està provat que existís un viatge de Caterina Albert (Víctor Català) a Nuoro, en companyia de Grazia Deledda (premi Nobel de literatura el 1926) la primera dècada del segle vint. Però tal com em va fer notar l’estudiós i especialista en l’escriptora sarda, Giacomino Zirottu, les obres de Deledda es van començar a traduir al castellà el 1905, i Grazia Deledda i Víctor Català tenen punts de confluència estètica remarcables. I d’altra banda, va ser en aquella època que Caterina Albert va portar a terme viatges per Europa.

Els escenaris on transcorre la novel.la són escenaris reals. Però els seus espais són adaptats a la presència de personatges de ficció. Hi ha personatges del relat que tenen noms pròxims o idèntics a persones reals. El que els ocorre a la novel.la és totalment inventat.

Agraeixo les aportacions de totes les persones que m’han ajudat amb dades i documentació. Al Jordi Castells, amb qui el 2005 vaig recórrer amb calma i plaer els llocs de Sardenya on havia de transcórrer la novel.la.

A la Laia Castells i el Josep Lluís Eras, que em van fer conèixer el llibre d’en Cagneta després d’una estada professional a Nuoro la primavera del 2006, i que em van fer de documentalistes sobre el terreny. Ells em van parlar de l’incendi de cotxes d’Orgosolo. A l’estudiós i antic síndic de Posada, Giacomino Zirottu (epr), que va ser president del Consorci per la Pública Lectura Sebastiano Satta, de Nuoro, i em va donar indicacions molt valuoses sobre el context cultural de Sardenya. I a la Roser Vernet, que me’l va presentar.

Al poeta i professor Joan Elies Adell, amb qui hem discutit de tècniques d’escriptura, versions i palimsestos. Al Jordi Fernández Cuadrench, director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, que a primers del 2007 em va parlar d’un home que volia instituir una fundació cultural i em va mostrar els carrers de la població on transcorre la novel.la; aquest detall va fer créixer una via insospitada que lligava Sardenya amb la Catalunya del Nord, on jo no tenia previst anar. A la Charo Alonso, que em va regalar el CD del les Variacions Goldberg.

A les persones que treballen a l’hospital de Sant Joan de Reus, on vaig seguir el tractament del càncer de la meva mare fins al novembre del 2002, i al Duran Reynals de l’Hospitalet de Llobregat, que vaig conèixer més tard personalment. Al Xavi Ferré, que em va convidar a la Setmana Cultural de la presó de Tarragona, als reclusos que hi vaig conèixer i als educadors que em van ensenyar com funcionaven els serveis i els tallers. A les persones que m’han anat fent comentaris al bloc on explicava l’escriptura de la novel.la. I a la meva agent literària, Sandra Bruna, per les seves observacions i el seu entusiasme."

Apa, ja està.

L'home més buscat, de John Le Carré

2009-10-09T18:09:00.013+02:00

Volia parlar d'aquest llibre a finals d'estiu i m'han anat passant les setmanes d'indolència blocaire sense fer-ho. Avui he vist que el llegia la Maria Antònia Oliver i n'hem parlat una mica. Això m'ha ajudat a treure'm la son de les orelles i fer dues ratlles sobre la novel.la.

És un Le Carré diferent. N'ha desaparegut la mítica del món dividit en dos blocs i migpartida pel teló d'acer. Els espies clàssics, al servei d'una superpotència (o de dues), veritables superherois al servei de causes supranacionals que tenien la capacitat d'encendre o apagar la guerra atòmica, s'han acabat. El glamour dels personatges protagonistes s'ha esfumat.

Ara el món (a la novel.la) també està dividit en dos blocs: els qui tenen escrúpols i els qui no en tenen (i endevineu qui guanya). Les causes nobles i les clavegueres hi dibuixen un territori confús on el món global ha desdibuixat les fronteres. Les fronteres del negoci, de la política, dels estats... Fins i tot les fronteres de la moral.

Ja no hi ha guerres mundials, hi ha una sola croada mundial contra el "terrorisme", d'abast també mundial després de l'11S. I tot s'hi val. O quasi. El cas és fer veure que es desemmascara alguna cosa o algú.

És un Le Carré igual que sempre pel que fa a la seva capacitat de bastir un relat trepidant, lligant els múltiples caps d'una trama complexa que abasta interessos de particulars i de governs, de causes nobles i corrupció. Es llegeix molt bé.

Però sobretot és un Le Carré post Le Carré. El Teló d'Acer es va enfonsar i els espies clàssics van perdre la feina. Ara el món és ple de gent que vaga desubicada de resultes d'aquells temps. L'autor que els novel.lava viu aquest dol en el seu relat.

El protagonista d'aquesta novel.la, un jove de Txetxènia escopit en un país occidental del qual ni tan sols no entén la llengua, està descrit de manera que pot arribar a fer entendrir el lector, és un exponent d'aquest món en què vivim, que té Guantànamos i clavegueres on passen coses que ningú no sap a gent que ningú no coneix, i per la qual ningú no demanarà explicacions...

M'ha agradat llegir-la, malgrat que no crida a l'optimisme. Marca el final d'una època, d'una manera de fer, i mostra amb cruesa un bon bocí del territori de la desesperança.

15 anys de l'Escola d'Estiu de l'Alguer

2009-09-10T10:12:00.010+02:00

Ahir a la tarda vaig tenir el plaer d'assistir a la inauguració de la quinzena Escola d'Estiu de l'Alguer.

Una trentena de mestres que habitualment fan classe d'alguerès als minyons de la ciutat de l'Alguer, es preparaven per a una sessió de dos dies de treball de discussió sobre com i amb quins materials es fa i es farà la feina quotidiana.

Són 1400 minyons algueresos que aquest darrer curs van tenir classe de català. Amb la promotora d'aquesta Escola d'Estiu, la Carmela Frulio, i amb Luca Scala, el president d'Òmnium de l'Alguer (que acull el projecte Palomba i el Centre de Recursos Maria Montessori), en Pere Mayans i la Teresa Tort (del Departament d'Educació de la Generalitat) i en Joan Elies Adell (representant de la Generalitat a l'Alguer), parlàvem del futur d'aquesta magnífica feina. De com millorar-la, fer-la créixer, de com, de mica en mica, encarrilar-la pels camins de la normalitat escolar algueresa.

Avui en parlem amb el síndic, per mesurar el compromís i la implicació del Municipi.

L'ensenyament del català a les escoles alguereses és una realitat de quinze anys... ha deixat la infantesa i afronta la visió de la plenitud, de l'edat adulta.

Tot un repte.

Un record per a l'Isidor Cònsul

2009-08-27T19:12:00.008+02:00

Avui ha mort Isidor Cònsul, director literari de Proa i crític literari. Ha batallat amb coratge amb la malaltia que l'ha vençut. Ens deixa una feinada feta i l'emprempta del seu coratge, el seu caràcter ferm i la seva amistat.

Va ser d'una generació que va arrencar la normalitat literària: volíem que hi hagués producció, crítica, edicions... Ara sembla una cosa natural, però als anys setanta, després d'una dictadura molt llarga i un tall generacional considerable, la represa de la normalitat no era tan automàtica ni tan evident. Calia no només escriure, sinó crear les condicions perquè l'escriptura tingués un lloc, perquè les escriptores i els escriptors poguéssim fer la nostra feina.

Hi van treballar homes com l'Isidor Cònsul. Amb altres de la seva generació que ja no hi són tampoc, morts massa joves (Jaume Fuster, Quim Soler, Montserrat Roig...), altres que sí que ens poden explicar detalls i vicissituds, com en Gillem-Jordi Graells, l'Àlex Broch, sortosament al peu del canó. Persones que es van multiplicar en gestors culturals, van treballar amb l'Administració i de vegades enfront de l'Administració, amb les entitats de professionals de la literatura, amb les empreses... diaris, editorials.

Al llarg de la vida he trobat l'Isidor Cònsul en múltiples espais. El recordo als Premis d'Octubre de València, com a jurat i crític. El recordo amb l'Àlex Broch i en trobades d'escriptors, batallant per la defensa de la idea que els crítics també se'ls havia de considerar escriptors (parlem de fa trenta anys!!!). El recordo dels Galeusca, segurament.

El recordo sobretot portant la veu cantant i aportant criteris a les reunions del Consell de Redacció de Serra d'Or, mentre ens preníem un cafetó i unes pastes, amb en Jordi Sarsanedas, en Josep Massot, en Narcís Comadira, la Vinyet Panyella, l'Albert Manent, la Marta Nadal, l'Antoni Munné Jordà... abans amb el pare Maur Boix, amb en Josep Maria Fàbregas...

El recordo de les Trobades d'escriptors de les Valls d'Àneu.

El recordo a la Institució de les Lletres Catalanes, al consell, en representació del PEN.

El darrer sopar de Premis de la Crítica de Serra d'Or, amb una gran elegància, es va presentar ajudat d'un bastó. Ens va dir que hauria de deixar la direcció editorial de Proa. Als seus amics ens va doldre. Sabíem que tenia una partida molt dura entaulada amb la malaltia. En vam parlar amb l'Àlech Broch i amb la Charo...

També va ser el meu editor a Proa. Em va publicar Perfils de Nora i El joc intertextual.

Però sobretot va ser una persona de conversa estimulant, amb qui no sempre estava d'acord en temes estètics, però amb qui en línies generals compartia els grans neguits que l'han portat a ser un batallador incansable per la cultura.

Et recordem. Amb la feina feta. Amb el coratge. Amb l'exemple.

"Els llamps de la Maleïda", o les cares de l'Aneto

2009-08-21T11:59:00.020+02:00

Recomano vivament la lectura del darrer llibre que he llegit al tren: Els llamps de la Maleïda, de Jaume Oliveras, reeditat per Cossetània (jo el tinc en versió per a e-book).

En destaco d'una banda el seu valor de testimoni i de l'altra l'excel.lent manera com està explicada l'aventura.

És un episodi d'ascensió a l'Aneto l'any 1916, quan s'estava construint el refugi de la Renclusa. Les obres estaven quasi acabades i s'esperava la data imminent de la inauguració.

En aquells dies, i sense preveure la tempesta perquè la matinada de l'ascens era clara, Jaume Oliveras, el seu amic, guia i encarregat del refugi Josep Sayó i dos muntanyencs alemanys Adolf Blass i Eduard Kröger, fan una ascensió al cim. El paisatge, les dificultats de l'ascens, el canvi sobtat de les condicions climàtiques, l'electricitat que rabiava als penyals del cim i a la cresta de pedres del Pas de Mahoma... són descrits magistralment per aquesta crònica.

Després, l'accident, viscut i presenciat en primera persona per Jaume Oliveras, que deixa dos companys fulminats pel llamp al cim mentre baixen penosament a buscar ajuda enmig d'una tempesta que dura uns quants dies. El rescat dramàtic dels cossos. La bellesa del paisatge, la força terrible i destructora dels elements, la petitesa de l'ésser humà enmig d'aquella aventura... la solidaritat dels muntanecs que acudeixen al rescat...

La crònica és excel.lent i l'antigor de les expressions (és escrit fa noranta anys) no dificulta gens la comprensió del relat.

Els qui coneixem els paratges, que hem estat a la Renclusa i hem passat la punta de tremolor en passar amb peus i mans i encavallats el Pas de Mahoma fins al cim, podrem reviure les emocions, el paisatge, i reconstruir una ascensió dramàtica d'uns muntanyencs que un dia no van tenir tanta sort.

Recordo que un dels primer llibres que vaig llegir amb passió va ser "Expediciones al Himalaya", que m'havien regalat juntament amb un lot de llibres després de guanyar un concurs escolar. Jo tenia vuit anys. Els vaig llegir dotzenes, no sé si centenars de vegades. Aquella emoció dels alpinistes que buscaven assolir el cim del món em va arribar dintre per sempre.

L'Aneto

A la meva vida no he fet mai un vuit mil, ni res que s'hi assembli. Però fa anys, amb el Jordi, vam fer bona part dels tres mil dels Pirineus. L'Aneto també, per descomptat.

De vegades algú que sempre camina pel pla pregunta: i quina gràcia hi trobeu a esllomar-vos muntanya amunt si després heu de tornar a baixar?

És difícil d'explicar aquest plaer de l'ascens amb totes les seves dificultats i fatigues, l'emoció del cim, amb tot el món visible als peus, la baixada... per a qui no ho ha fet mai. És incomparable. Penso que només les coses que costen reverteixen amb un plaer proporcional a l'esforç.

Aquesta excel.lent crònica de Jaume Oliveras m'ha recordat la muntanya i el respecte que devem als elements, i m'ha fet una altra vegada solidària dels muntanyencs.

Com es pot fer una deliciosa conserva de tomàquet

2009-08-09T18:21:00.012+02:00

Molts anys, a l'agost, a casa s'ha fet conserva de tomàquet. Com que aquest any també hem plantat tomaqueres i els tomàquets vénen tots alhora, dolços, madurs i gustosos, hem dedicat el diumenge a fer conserva. És fàcil fer-la, però és entretingut.

Primer, cal collir els tomàquets. Els millors per fer conserva són els de la pera o de bombeta (bombilla). Però també en fem amb tomàquets de l'albercoc (que també en diuen d'en benac).

Després, s'escalden (es posen en una olla al foc fins que arrenqui el bull), perquè així es pelen millor.

Aleshores, es van posant en pots i s'atapeeixen bé. Millor fer sortir el suc abans de tapar-los. NO CAL AFEGIR-HI RES.

Un cop plens i tapats els pots, cal bullir-los cinc minuts al bany maria, drets i completament coberts d'aigua, perquè es faci el buit al pot i es conservi bé. Després es deixen refredar a l'aigua mateixa de bullir els pots.

I ja es poden guardar.

Una bona mesura per saber quins pots de conserva consumim és etiquetar-los abans de guardar-los al rebost. En un paper (normal i corrent, però pot ser tan historiat com es vulgui) hi escrivim l'any. Aleshores, en lloc de pegues o encolats, suqueu el paper en llet i tot seguit enganxeu-lo al vidre. Queda enganxat perfectament i no es desenganxa fins que no renteu el pot o el rasqueu.

Es guarden molt de temps... però el millor és anar-los gastant durant l'hivern, perquè l'estiu següent n'hi torna a haver.

Bona conserva.

En realitat era més entretingut fer conserva de tomàquet anys enrere, quan en lloc d'aquests pots de tapa metàl.lica rodona fèiem servir ampolles de xampany. Aleshores, fer baixar els tomàquets pel coll de l'ampolla era més laboriós (l'empenyíem amb un sarment) i després calia posar-hi una culleradeta de sucre (o bicarbonat) i tapar-ho amb taps de suro, lligats perquè no es destapessin les ampolles a l'hora de bullir-les. Vaig veure que els meus parents de Cuba, anys enrere, feien la conserva en ampolles de cervesa...

Firagost, a Valls

2009-08-05T21:16:00.011+02:00

Cada primer dimecres d'agost, es fa la Firagost, a Valls. L'exposició ocupa molts carrers cèntrics, sobretot al voltant del carrer de la Cort i el Pati i el Passeig de l'Estació. Amb els anys, ens hem anat acostumant a aquesta cita d'estiu, que és un dels atractius locals abans que els comerços desconnectin directament per vacances.

Aquest any no hi havia tractors... diu que no s'han entès amb el preu dels espais d'exposició.

Però les parades de fruites, verdures, vi i altres productes relacionats amb el camp, feien el seu fet. Nosaltres ens hem firat.

La gent de Valls ens hi solem passejar el dimarts a la nit, amb la fresqueta. I el dimecres quan tanquen les parades, abans dels castells.

Aleshores es poden trobar gangues... o no tant. Però la fruita té una bona pinta!

Les set cases de Bernardo Atxaga

2009-08-03T10:52:00.005+02:00

Amb paciència he aconseguit acabar de llegir (diria que amb disciplina) la darrera novel.la de Bernardo Atxaga, Set cases a França.

És la novel.la que m'ha interessat més poc de les que he llegit d'aquest autor. Tot i que no és llarga, se m'ha allargassat durant setmanes. Les aventures dels oficials de l'imperi de Leopold II de Bèlgica al Congo (a Yangambi) se m'han fet absurdes, insulses i llunyanes. Com llunyans els interessos i els caràcters dels seus protagonistes.

Potser ja anava d'això, la novel.la. Posats a buscar-hi tres peus al gat, potser anava del fracàs de qualsevol aventura colonial. Dels nadius irreductibles (protagonitzats per en Livo), que a còpia de degradar i degradar-se, aconsegueixen sempre minar les forces de l'invasor i corrompre'l... i derrotar-lo a còpia de petites batalles en una guerra que no sembla acabar-se mai.

Ja dic, és agafat pels pèls. La fantasmada argumental que sosté la novel.la m'ha semblat poc creïble, no m'ha despertat l'empatia en cap moment. Però ja se sap, no es pot demanar que cada novel.la d'un autor ens descobreixi horitzons insospitats... O no es pot demanar que els vulgars i mortals lectors estiguem sempre a l'alçada dels capricis ficcionals dels genis.

I m'he quedat tan ampla. Al capdavall és agost, i a Valls plou.

L'espasa d'en Soler de Vilardell

2009-07-24T11:06:00.011+02:00

Avanço pel Montseny a cavall de la meva novel.la "La porta del Gorg Negre" i, a la recerca d'objectes màgics, vaig a buscar l'espasa d'en Soler de Vilardell, el cavaller de Sant Celoni. No entro en la discussió sobre si l'espasa Vilardella és la mateixa o no que l'espasa Tisó, perquè sembla que són dos objectes diferents, l'una en un museu de París i l'altra a Madrid, però peces mítiques de la història comtal catalana.

La gràcia del cas és aquesta versió celonina de la llegenda de sant Jordi. Molt semblant i alhora amb desenllaç diferent de la llegenda del cavaller de Montblanc.

Al Montseny, qui mata el drac no és un sant, sinó del cavaller de Vilardell. Però, tal com diu la llegenda (en aquest bloc enllaça un document word amb el resum de l'evolució històrica de la llegenda), precisament perquè no era sant, qui sap si per arrogància, un cop mort el drac, els regalims de la sang del monstre que s'escorrien de l'espasa li van ocasionar la mort.

Diu que la culpa la va tenir el recitat del conjur. En lloc de dir

"Espasa de virtut,

braç de cavaller,

has migpartit la roca

i el drac també"

es va equivocar, emocionat, i va dir:

"Braç de virtut,

espasa de cavaller,

has migpartit la roca

i el drac també"

I com que la virtut era a l'espasa i no al seu braç, cataclac!, precisament braç avall li regalima la sang verinosa de la bèstia i el mata. Per pretensiós... No es va poder casar amb la princesa, ni va lligar el drac pel coll com un corderet, tal com va fer el sant Jordi de Montblanc.

Humà, molt humà, aquest cavaller de Sant Celoni empunyant l'espasa Vilardella, de la nostra nissaga comtal, que va tenir a les mans el malaguanyat comte Cap d'Estopes, quan era al castell de la Força de Vilamajor.

Albergínies farcides

2009-07-19T11:23:00.017+02:00

Hi ha moltes maneres de fer les albergínies farcides. Però avui les preparem tam com me les va ensenyar de fer en Jaume Fuster, que les cuinava a l'estiu a la casa de Biniali. En Jordi, la Maria Antònia Oliver i jo, ens les cruspíem.

Hi ha maneres més ràpides de fer-les. Però no més bones. Diu que són a la manera tradicional mallorquina. En tot cas, mediterrànies cent per cent.

Ingredients per a quatre persones:

quatre albergínies mitjanes del país, tirant a grosses

400 grams de carn (hi poso barreja de pollastre, vedella i porc)

una ceba

herbes (romaní, farigola i llorer) i espècies (pebre, nou moscada, clau) i un parell de grans d'all

un gotet de vi ranci

dos ous

1 kg. de tomàquet

formatge ratllat

sal i oli d'oliva

farina o pa ratllat

Preparació:

S'ha d'anar preparant els ingredients per separat.

S'escalden les albergínies per fer-les toves i es parteixen (també funciona amb uns minuts de microones). Qun són fredes, es buiden amb una cullera per poder-les farcir. Guardeu el que n'heu tret de dintre.

Rostiu la carn amb la ceba, les herbes, les espècies, els grans d'all, el vi ranci, a la manera tradicional (ara no explicaré el rostit). En acabat, traieu-ne les herbes i els alls i trinxeu-ho amb algun artilugi de trinxar (no cal que sigui massa desfet), afegiu-hi el que heu tret de dins de les albergínies i un ou.

Fregiu el tomàquet, feu-ne puré (si el voleu desfet) i guardeu-lo a part.

Amb el trinxat de carn, ompliu les albergínies, ben plenes. Un cop fet, amb molt de compte perquè no caigui el contingut, passeu-les per l'altre ou batut i després el pa torrat i daureu-les a la paella. No cal gaire estona. Aneu-les posant en una plata per anar al forn.

Poseu el tomàquet pel damunt de les albergínies i, pel damunt, el formatge ratllat.

Poseu la plata al forn ben calent, uns 15-20 minuts, sense el gratinador. Cap al final, si el formatge no s'ha enrossit prou, li podeu donar un cop de gratinador.

I ja està.

Són extraordinàries.

Bon profit.

Escriure a glops una història del Montseny

2009-07-14T20:57:00.012+02:00

Fa dies que no compleixo els meus compromisos de reportar les lectures. I és que encara no faig vacances. I quan arribo a casa poleixo bocins de text d'una novel.la mítica que estic escrivint. Passa al Montseny.

Avui anava cap a Can Prat amb l'Alba, la meva protagonista, que muntava l'euga Urània... i m'ha ocorregut com a l'agrimensor del Castell de Kafka:

Moria el dia, el rellotge devorava implacablement les hores i el sol llampava cap a ponent mentre l’Alba cavalcava cap a can Prat.

Era un mas majestuós, tan gran com can Figueres, flanquejat de corrals i protegit per parets massisses de pedra. S’alçava acastellat al cim del turó que senyorejava el Gorg Negre. Pels petits espiells baixos oberts al mur fortificat s’escapava la claror interior, càlida i rogenca, mentre al seu voltant tot s’anava enfosquint. Feia estona que l’Alba el veia créixer davant dels seus ulls, però no s’hi sentia més a prop. Era com si una mà invisible l’anés apartant així que s’hi acostava.

Penso que no és Kafka (que en un temps vaig llegir molt), sinó que sóc jo, que espero unes vacances que no arriben.

L'escriptura de sobte agafa camins inescrutables...

Va de trilogies, Jean-Claude Izzo

2009-07-08T20:08:00.007+02:00

Després de Larsson i passant pel darrer Camillieri (que un dia comentaré), he anat a parar a Jean-Claude Izzo. M'he llegit Keops total, mig Xurmo i mig Soleà (perquè em vaig adonar a la pàgina 100 que era el tercer de la sèrie i no el segon), amb traducció del francès de Lluís Maria Todó. Però hi ha qui m'ha passat al davant, hi ha blocs que en parlen.

La primera impressió va ser que no me'l creia: d'una banda, un poli marsellès de barris baixos (tant pels orígens com perquè viu en una mena de barraca a ran de mar), addicte a l'alcohol (una mena de Crumley , i passeu-me la comparació, però me l'ha recordat a estones), i de l'altra banda un refinat lector de poetes, un personatge llegit i sensible a l'alta cultura... a la música popular contemporània, a la bona taula i als bons vins (fins i tot hi trobareu receptes). Riu-te'n del Montalbano!

Després vaig dir, mira, creu-te'l, al capdavall tu mateixa ets professora de teoria de la literatura i entre el teu bagatge lector tens una bona quantitat de versos (encara que en faci servir pocs a les meves novel.les negres). I sí. Funciona. Estic desitjant acabar el segon per reprendre el tercer. Quan els acabi, els comento de tirada, globalment, perquè és així com els hauré llegit, aprofitant llargues tirades de viatges i esperes, en aquest juliol de boires i núvols, de calor intensa a ran de mar, com a la Marsella de Soleà...

Ah, les novel.les són en una editorial d'Andorra, "Límits". Primera vegada que els veig.

Stieg Larsson, lliçons de lectura compulsiva

2009-06-24T20:04:00.010+02:00

Me'l vaig llegir en tres dies, el tercer. Però n'he hagut de reposar tres més abans d'escriure'n el comentari. La reina al palau dels corrents d'aire no em va decebre gens. Com en els volums anteriors, vaig trobar aquell tou de trenta o quaranta pàgines indigestes enmig d'una història increïble que parlava de periodistes, de polítics, d'un món que ve de la Guerra Freda sense haver acabat de domar del tot els monstres que aquell estat de coses va crear.

Vaig llegir amb passió el ventall d'històries que s'obrien als meus ulls quan els dos protagonistes (Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander) no eren els únics a investigar. El lector pot avançar simultàniament a través de les diverses trames que dibuixen tots aquells que tenen alguna cosa per descobrir o per amagar a la novel.la. La Suècia de la socialdemocràcia, la conservadora, els serveis secrets, les institucions democràtiques, la justícia i els seus laberints, la premsa i els seus envitricolls, els negocis, la gent de vida marginal, hackers i mantenidors de paradisos fiscals, hi eren tots.

Deia en Ferran Torrent en una tertúlia a RAC1 fa uns quants dies que un escriptor posa molt de si en una novel.la. Que escriure provoca un desgast físic considerable. I que (ves a saber si ho deia seriosament) si en Larsson va patir un infart després d'aquesta trilogia, tampoc no era res de l'altre món, atesa la complexitat de les trames i la duresa de les situacions i dels arguments.

A la novel.la, el cap de redacció d'un prestigós diari conservador es plega d'un infart al seu despatx, a la vista de la dona que l'havia de substituir en el càrrec perquè ja no podia més (després d'escriure això, acabo de veure a la wikipèdia que algú s'ha fixat en aquest mateix detall). No va ser a temps de retirar-se. Un altre personatge, en Pesta, del club de hackers de la Salander, és un personatge totalment asocial: ni es renta, ni neteja, ni surt de casa, concentrat en el seu ordinador, en té prou de viure en el cibermón... quasi com jo (tot i que em dutxava), lectora compulsiva mentre em va durar el llibre.

Llàstima que no en tindrem cap més. M'ho he passat bé amb la trilogia. Perquè al fons d'aquells personatges i trames increïbles hi bateguen els nostres sentiments de persones immerses en un món que desconeixem, del qual només en sabem una punteta, com a la vista d'un iceberg. Que algú ens mostri la il.lusió de la part fosca d'aquest món, és alguna cosa que ens agrada, que ens excita.

Sabem que és ficció. Però què hi ha de més acostat al món que la novel.la?

Me'n vaig a llegir... el tercer de Stieg Larsson

2009-06-18T22:06:00.003+02:00

No tinc temps d'escriure. Me'n vaig a llegir! Avui el Jordi ha comprat "La reina al palau dels corrents d'aire", de Stieg Larsson. I d'una manera taqn generosa com imprudent, ha deixat el llibre allà al damunt i ha sortit...

Me'n vaig a llegir. Ho sento, avui tampoc no puc escriure.

Maria Antònia Oliver a l'Espai Brossa

2009-06-09T15:39:00.016+02:00

Del 29 de maig al 14 de juny al Brossa Espai Escènic, es parla de la Maria Antònia Oliver. Avui hi participo en una taula rodona amb Guillem Jordi Graells i Àlex Broch.

Hi ha tres constants que es repeteixen en tota l’obra narrativa de Maria Antònia Oliver.

Una, és que Maria Antònia Oliver recorre contínuament a la rondalla. I ho fa tant en els relats que podríem anomenar meravellosos, com: Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’iràs i no tornaràs, Crineres de foc, i fins i tot Figues d’un altre paner, on fa servir les tècniques habituals de contar rondalles, personatges i temes extrets de la tradició mallorquina, com també ho fa en les novel.les realistes.

Dues, Oliver utilitza sistemàticament Mallorca com a espai de les seves novel.les. I un temps actual, que encara que sembli emmarcat en l’època sense rellotge de les llegendes, és el que va del darrer franquisme a la més rabiosa contemporaneïtat. Un temps de la ficció que s’arrapa al moment de l’escriptura.

I tres, però no en darrer lloc, Oliver pren partit per la recerca i exploració de les veus de les dones i, encara, de totes aquelles veus que divergeixen de la construcció cultural del món en clau patriarcal i masculina, com a Tallats de lluna, on explora un discurs homosexual. I aquest tret es converteix en una de les constants més sòlides de la seva obra

Els racons de la memòria, d'Isabel Clara Simó

2009-06-03T23:13:00.010+02:00

Els racons de la memòria

Ahir al tren vaig començar a llegir aquest llibre de la Isabel Clara Simó. Va ser com anar a collir cireres i començar-me-les a menjar sota el cirerer mateix: no te'n saps estar.

D'una manera deseixida, amena, l'autora llisca per aquells indrets de la seva vida, plens de records, de persones, de paisatges, de desigs, certeses i plaers, però també decepcions i dolor, enfilats per la força abassegadora de l'escriptura.

Hi vaig entrar amb plaer, al llibre, perquè parlava de temps, persones i fets que o bé coneixia, o formaven part del meu imaginari. En parlava amb l'atreviment, amb la joia amb què un accepta que al llarg de la vida s'ha fet com és i déu n'hi do. M'agradava el to, el ritme, la manera com llisca d'una cosa a l'altra, de Figueres on desembarca al món adult, a Barcelona, on arrodoneix la seva consagració professional, d'allà a la infantesa, als fills... de les persones als llibres, a les autores i autors, als mites, als seus referents, als petits detalls que ens han fet com som.

He de confessar que m'ha emocionat quan he trobat la pàgina que parlava de mi. De la generositat de dedicar-me aquelles paraules plenes d'una amistat que fa anys que ens uneix.

M'ha agradat tot el llibre. Avui, arribant a casa, l'acabava. I sobretot m'ha agradat el final, encara que no sigui una novel.la i això no hauria d'importar. Però un bon final, sigui quin sigui el discurs, fa créixer més encara l'alçada d'un text. Potser m'ha interessat més del comptel perquè fa anys que em dedico a la teoria de la literatura i allà l'autora explicava com l'escriptura ha travessat de cap a cap la seva vida.

"Escriure és viure. No hi ha fugida ni escapatòria. No hi ha remei. Si comences a escriure ja no pots parar", diu entre moltes altres coses magnífiques. "El cas és que quan et lligues a la paraula escrita ets escriptor tota la vida. Fins que, extenuat, un dia, se't tanquin les parpelles per sempre".

I tant!

I aquí som, al peu del canó, a ran d'escriptura. Allargant el recer que durant hores m'ha fet el seu llibre, que durant tots aquests anys m'ha fet la literatura.

"Il pane di Abele", de Salvatore Niffoi

2009-05-22T19:25:00.008+02:00

Una de les darreres vegades que he estat a l'Alguer em vaig comprar la novel.la Il pane di Abele, de Salvatore Niffoi, ja que havia llegit en traducció La vídua descalça i m'havia agradat prou com per tornar a tastar una altra obra de l'autor.

Ara, l'aventura ha estat llegir-la en italià, una llengua que comprenc però que no acabo de dominar en tots els seus registres. I amb l'afegitó de les expressions continuades en sard.

La història explica la relació de dos personatges, Zosimo i Nemesio, des de la infantesa fins a la maduresa, d'orígens diferents (l'un, continental, fill de funcionari italià, l'altre pastor, fill d'una família humil de la Barbàgia), que es veuen per primera vegada un dia d'hivern, al carrer: d'edats semblants, són el refugi l'un de l'altre, més enllà d'aquell moment que creuen la mirada encuriosida i l'un fa ofrena a l'altre (cosa estranya) d'un caramell de glaç...

La relació serveix als personatges per enriquir-se mútuament: l'un aprèn del camp, de les bèsties, de la natura... l'altre aprèn dels llibres. I també serveix per donar al lector un panorama ric d'usos i costums de la Sardenya rude que ja vaig trobar a l'altra novel.la, amb pinzellades iròniques i una bona distància artística de la veu narrativa, que explica de manera àgil una relació d'amor i, això no obstant, traïció, que dura anys.

El pastor, com al mite bíblic (Abel), és un home feliç en la seva pobresa, que honora els amics i honora la família amb el seu treball. Mai no imagina que en la seva felicitat simple és objecte d'enveges, que algú com el seu amic, que ell estima tant fins al punt de dir que la seva vida és una vida a mitges, compartida, sigui capaç d'arrabassar-li l'única cosa que li farà impossible de continuar vivint.

L'altre, fill de funcionari i finalment advocat i ministre, ambiciós, porta en si la llavor del mal que acabarà esclatant i els destruirà a tots. Però el mal els sotjava a tots dos des del principi, pels rostos aspres de la Barbàgia. I la seva mateixa germanor potser és el que el fa inevitable.

M'ha seduït el ritme musical del llenguatge, la varietat i riquesa de les paraules i les expressions, la manera com l'autor busca, a través dels fenòmens de la natura, expressar sentiments i sensacions que en realitat són les dels éssers humans.

Una lectura recomanable. Tant si la tradueixen com si no.

l'Alguer i la llengua que ens uneix

2009-05-19T22:43:00.011+02:00

Aquest cap de setmana passat a l'Alguer han fet jornada de portes obertes. L'interessant del cas és que l'accés als centres i espais públics de la ciutat ha estat conduït pels escolars, que mostraven als ciutadans els espais de la memòria, de la cultura, de la vida cívica...

Nosaltres hi hem arribat després, en el moment de fer balanç. Ciutadans diversos han ajudat els estudiants en la seva tasca de donar a conèixer el patrimoni col.lectiu.

A l'Arxiu Municipal, en Gianfranco Piras i en Giusè Calaresu ens han mostrat el material que durant el cap de setmana han vist els algueresos: els Cartularis reials de l'Alguer de l'època de la Corona d'Aragó, escrits en català, els pergamins, els segells de lacre, la transcripció dels Privilegis i les ordinacions de la ciutat, en edició moderna.

Ha estat una bella jornada.

En aquest text (una mica borrós en la fotografia), un dels textos més singulars del Cartulari:

"Unió de la Vil.la de l'Alguer a la Corona de Aragó, ab obligació de no poderse jamai separar".

Després dels segles, l'Alguer és un cas únic al món: malgrat la separació de segles, ha conservat l'ús de la mateixa llengua que ens va unir en temps de la Corona d'Aragó.

Trobada de blocaires de l'Alt Camp: balanç

2009-05-12T22:40:00.014+02:00

Avui, a dos quarts de set de la tarda, hem començat una trobada de Blocaires de l'Alt Camp als locals de la Casa Caritat de Valls, en el marc de les jornades "Fesinternet", que organitza el programa Òmnia.

M'hi havia convidat l'Àgata Prats. I ens hi hem trobat aquells que ja ens llegim als blocs però que difícilment conversem a peu dret o en una sala, no per res, sinó perquè els temps han canviat, i ja no ens passegem pel carrer de la Cort o el Pati... i hem descobert motivacions i procediments diferents a l'hora d'encarar-nos amb el desafiament de la "pàgina en blanc", que deia en Jaume Pros (autor del bloc "Sense embuts" i conductor de l'acte).

Han estat dues hores i mitja molt agradables, hi he après trucs i recursos, he vist maneres de millorar la meva mateixa pràctica de blocs, he descobert enllaços interessants... he saludat la mare d'unes xiquetes que havien estat alumnes meves i que deia que no s'atrevia a fer un bloc perquè no sabia si en sabria prou...

Un bloc és això: un espai de conversa, de compartir dèries però també coneixements, un espai per a la generositat. Cadascú té alguna cosa a dir que els altres no saben... per tant, tots som importants a la xarxa.

Hem descobert que internet ens fa anar a dormir tard. Que ens roba hores.

Però la comunicació, aquell espai de conversa que teníem a la nostra cultura fa un parell de generacions, també esmerçava molt de temps amb la comunicació. I no trobaven pas que es perdia el temps...

M'ha agradat trobar-hi tothom dels qui ja coneixia. Tornar a parlar amb la Cèlia, que ha estat una de les millors alumnes que he tingut mai, ara ja mestra ella mateixa, i mestra de blocs. I m'ha agradat retrobar el Màrius Domingo, amb la seva idea generosa de compartir tot el seu saber. Amb l'Alfred, i la seva consciència cívica, la Núria, i la seva creativitat... i el Jordi, entre altres, que el tinc tan a prop...

He d'actualitzar els meus enllaços... he de millorar les tècniques.

De moment, queda aquesta bona experiència d'una primera trobada presencial. Que hem acabat amb un berenar... a les 9 del vespre. Per molts anys!

Ruta Montaigne (i III)

2009-05-05T23:31:00.016+02:00

Finalment diumenge al matí, a les 10h. vam arribar al castell de Montaigne, prop de Bordeus, fita i referència del nostre viatge literari.

Ens vàrem aplegar a la torre on Michel de Montaigne escrivia i, al seu estudi i, seguint el ritual propi d'un grup de lectura, vàrem llegir en veu alta el capítol IX del volum tercer dels Assaigs.

En destaco el fragment en què Montaigne conta, precisament, què és el que li agrada dels seus viatges: conèixer els altres i els seus costums:

"Quan he estat fora de França i, per mostrar-me cortesia, m'han preguntat si volia ser servit a la francesa, me n'he burlat sempre i m'he assegut a taules plenes d'estrangers.

Tinc vergonya de veure els nostres homes ebris d'aquest estúpid humor d'enfurir-se amb les formes contràries a les pròpies: els sembla que són fora del seu element quan són fora del seu poble. Vagin on vagin, mantenen les seves maneres, i abominen les estrangeres. Retroben un compatriota a Hongria, festegen la coincidència: heus-los en actitud de reagrupar-se i d'aplegar-se, de condemnar tants bàrbars costums com veuen. Per què no bàrbars si no són francesos? [...]

És diu bé que un home distingit és un home barrejat.

Contràriament, viatjo fart de les nostres maneres, no per cercar gascons a Sicília (ja n'he deixat bastants a casa); busco més aviat grecs, i perses; i abordo aquests, els considero; m'ocupo d'això i m'hi capfico. I més encara, em sembla que no he trobat gaires maneres que no valguin com les nostres [...]"

Després vàrem anar a dinar (i beure vi, ja que era jornada de portes obertes) a Saint Émilion, un dels indrets més emblemàtics, en aquest cas no de cap ruta literària, sinó de les rutes del vi a nivell mundial.

I cap a casa... fins a la propera.

Trobada de Blocaires de l'Alt Camp!!!!

2009-05-04T20:25:00.011+02:00

Els blocaires de l'Alt Camp convidats a la fira Fesinternet del 2009

L'Àgata Prats, de la Casa Caritat, em feia arribar aquesta informació:

"Des del Punt ÒMnia de Casa Caritat ja fa 4 anys que per celebrar el Dia mundial d'internet (17 de maig) muntem la Fira Fesinternet.

En les edicions anteriors vam organitzar activitats durant tot un dia, en canvi per aquesta propera edició hem organitzat activitats per tota la setmana ( de l'11 al 16 de maig).

Per si no ens coneixeu, el Punt Òmnia és un espai vinculat amb la formació i l'ús de les noves tecnologies, que treballa per combatre l'exclusió digital i potencia que les noves tecnologies estiguin a l'abast de tota la ciutadania.

Una de les activitats que creiem que seria interesant poder organitzar és una vinculada amb el món dels Blocaires.

Hem estat valorant la possibilitat de poder fer una trobada de blocaires en què cadascun anés explicant el seu bloc, els beneficis que en treu... I també es podria aprofitar la trobada per plantejar la possibilitat de crear una comunitat de blocaires de l'Alt Camp.

Aquesta trobada l'hem planificat per el dimarts, 12 de maig, a 2/4 de 7 de la tarda a Casa caritat de Valls"

Jo ja he dit que hi aniré. Ara pregunto als i les col.legues blocaires de la comarca: ens hi trobarem?

Ruta Montaigne (II), de Sarlat a Bergerac

2009-05-02T23:52:00.011+02:00

Avui ens hem llevat a Sarlat en dia de mercat amb la intenció de recórrer les terres on va viure i va escriure Michel de Montaigne.

Després de recórrer els carrers de la vila convertits en una saborosa mostra gastronòmica i de proveir-nos per al pícnic de dinar,

hem seguit cap a la Roque Gageac, on hem fet un recorregut en gavarra per la Dordonya i hem visitat les fortificacions troglodites que van servir de refugi als nobles de Sarlat durant la Guerra dels Cent anys.

Tot seguit, hem anat a Beynac, on hem visitat el castell, una visita interessant que requerirà un comentari monogràfic.

A la tarda, amb els assaig de Montaigne sota el braç, hem arribat a Bergerac (la pàtria del Cyrano), on hem sopat, al costat del riu.

A la sortida, com que el Barça acabava de marcar sis gols al Madrid, hem baixat al moll i hem improvisat una petita coral: hem entonat Els Segadors i l'himne del Barça. No són cants d'un mateix nivell patriòtic, però avui tenien un mateix nivell simbòlic.

I no puc deixar el bloc sense anotar unes reflexions de Montaigne sobre la seva escriptura, pel fet que havia decidit redactar els seus textos en francès i no en llatí (tal com s'escrivien els discursos cultes). Diu Montaigne al tercer volum dels assaigs (p. 322):

"Escric el meu llibre per a pocs homes i per a pocs anys. Si haguera estat matèria de durada, hauria calgut confiar-lo a un llenguatge més ferm [el llatí]. Segons la variació contínua que el nostre ha seguit fins ara, qui pot esperar que la seua forma present estiga en ús d'ací a cinquanta anys?"

No cinquanta anys, sinó segles, han superat els seus textos. Segurament allò que ell tenia per intrascendent, per àgil, fresc, poc encarcarat, pel fet de buscar camins nous de dir coses que no volien ser transcendents i ho acabaven essent... pel fet que la manera de dir acabava essent més important i tot que allò que es deia... els seus assaigs han creat escola.

I nosaltres en seguim, festivament, la ruta.

Ruta Montaigne (I) Sarlat

2009-05-01T23:32:00.013+02:00

Avui hem iniciat a Sarlat la ruta literària de Montaigne amb un grup de lectors de Santa Cristina d'Aro. Hem fet un recorregut per la població on va passar els seus primers anys Michel de Montaigne i, en un moment a la tarda, ens hem aplegat al davant de la casa d'Etienne de la Boethie (1530-1563), que va ser amic de l'autor, i en el segon pis de la qual es reunien i conversaven.

Hi hem llegit fragments del Discurs de la servitud voluntària,d'Etienne de la Boethie, una apologia a favor de la llibertat i contra l'absolutisme, que no va poder veure publicada en vida.

Un dels fragments que hem llegit és aquest:

"Jo desitjaria que algú em fes comprendre com és possible que tants homes, tantes ciutats, tantes nacions, aguantin, alguna vegada, un sol tirà. Aquest tirà no té més poder que el que se li dóna; ell no pot perjudicar ni fer el mal, si no és en funció del que els homes volen tolerar; aquests homes que prefereixen patir un tirà abans que contradir-lo."

Les terrasses i els carrers de la població estaven molt concorreguts i després d'una nit de pluja, avui ha fet un dia esplèndid. El muguet era a tots els gerros, a totes les taules, en moltes mans.

Demà, a Sarlat, és mercat.

Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat

2009-04-30T11:15:00.017+02:00

Quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, a primers dels anys 70 (a la mateixa època que vaig tenir de professor en Ricard Salvat), hi va haver alguns dels meus companys de curs que a primer, segon o tercer de carrera, van deixar els estudis per anar-se'n a treballar en una fàbrica.

Malgrat que ja no eren només els fills dels burgesos els qui arribaven a la universitat, sinó que molts érem de famílies ben pobres, hi havia una certa mala consciència burgesa i una gran mitificació del que aleshores s'anomenava "classe obrera" que explicaven aquestes desercions.

Això és el que li passa al protagonista d'Animals destructors de lleis, en Sandre, que fuig del país i de la dictadura de Franco (es llegeix entre línies), i renuncia a una vida regalada d'universitari per anar-se'n a treballar a una fàbrica d'una gran ciutat alemanya.

Ni la fàbrica ni el país no són el seu lloc, això va descobrint el protagonista al llarg de la novel.la, tot i que allò que havia deixat tampoc no el crida com per impulsar-lo a tornar-hi.

La trama es desenvolupa amb una factura dramàtica i, vista a posterioritat, no desdiu gens de la trajectòria vital que va anar agafant l'autor, que es va decantar d'una manera definitiva pel teatre. És un conflicte de tensions de consciència, més que una trama d'acció, un conflicte de relació entre un grup heterogeni de persones que volen viure de manera transgressora i que coincideixen en un moment donat en una ciutat alemanya, enrunada físicament però no necessàriament moralment (i remuntant econòmicament a base de treballar dur) després de la derrota de la segona guerra mundial. Un conflicte que em recorda el teatre de l'època. Perquè la primera edició de la novel.la, quasi invisible per als lectors, a causa de la censura i les vicissituds editorials que s'expliquen al pròleg d'aquesta edició, és de 1961.

També em recorda l'època una situació que aleshores encara era freqüent i que ara ens escandalitza quan algú diu que d'ha empobrit tant que ha de compartir la seva vivenda amb una altra gent: la dels rellogats.

El protagonista ha llogat una habitació a casa d'una parella jove. I això, jove com és ell també, és un altre element de conflicte.

És un llibre que es llegeix de manera amena, amb la curiositat d'observar un món que va existir, però amb uns problemes existencials que no deixen de ser actuals, malgrat els canvis de matís.

Vam comprar el llibre per sant Jordi. N'havíem parlat per telèfon amb l'autor pocs dies abans que morís: ens havíem citat a la presentació; era un acte que li feia molta il.lusió. Ara el llibre torna a ser a les llibreries. És el moment de fer-lo viure.

literatura (text) a la pantalla: quin mal els ulls?

2009-04-27T19:40:00.013+02:00

Si en el meu darrer post feia salts digitals d'alegria per la meva primera novel.la en ebook, amb els comentaris que m'hi vau deixar vaig poder observar que hi ha persones reticents a canviar de suport. El sofà, el te, la mitja llum... totes aquestes coses es poden saborejar també amb un ebook, però és cert que l'olor de paper encara no.

Avui pensava en aquestes reticències quan tornava de treballar, al metro, a Barcelona.

Des de fa uns quants mesos que als monitors de televisió penjats al sostre dels vagons de la línia 3 observo que hi ha "textos literaris".

Són textos curts, pretesament literaris, d'autors diversos, que van lliscant per les pantalles i que els usuaris poden anar llegint mentre dura el viatge.

Un dia vaig provar de llegir la pantalla en lloc del llibre que porto sempre a la bossa. Ho vaig trobar incòmode. Només hi caben set o vuit línies a cada pantalla, que sovint trinxen els paràgrafs. Quan puges al metro, trobes l'obra començada i no la veus acabar abans de baixar... a més a més de no saber de qui és ni quin títol té.

El dia que vaig voler llegir, ho vaig haver de fer dreta (asseguda no afigurava les lletres), i vaig acabar amb mal al clatell de tant mirar amunt. I l'obra (al final va resultar un premi de literatura per al metro) era dolenta de solemnitat, per fer avorrir la lectura...

No he tornat a llegir més les pantalles. De vegades hi he fet un cop d'ull, però cap dels intents no m'ha mostrat res que m'enganxés a la lectura. Prefereixo els llibres que em porto jo.

Tampoc no he vist ningú que les llegeixi...

I és que per molt que siguin textos a la pantalla, allò dista molt de ser literatura digital. El suport fa el discurs. No es pot pretendre agafar un text i, tal com està, emetre'l per pantalla en un lloc públic, cada discurs, cada situació comunicativa té les seves regles, cada suport condiciona la forma del contingut...

Deixo un enllaç perquè vegeu com el suport digital canvia fins i tot el concepte de literatura. El que es pot veure a Hermeneia n'és un bon exemple.

Això del metro, amb perdó de qui ho ha pensat i pagat, és una estafa i un atemptat al bon gust.

"El verí" en ebook

2009-04-24T13:17:00.008+02:00

A partir d'ara mateix podreu trobar també la meva novel.la El verí en ebook

(Mobipocket).

Ja fa temps que les reedicions de les meves novel.les no m'emocionen més enllà del fet de constatar que tinc lectors i lectores (cosa que no és pas poc motiu d'emoció en si mateix).

Aquesta publicació en ebook, però, se situa en la frontera de la revolució tecnològica: des de Gutenberg no hi havia hagut cap altra revolució en la tècnica de transmetre les còpies "impreses" dels textos als lectors.

Amb El verí m'afegeixo a la llista d'autors i títols que volem travessar a cavall del llibre els límits de la modernitat.

Andrea Camilleri, "Foguerada d'agost"

2009-04-23T21:03:00.009+02:00

La Foguerada d'agost d'Andrea Camilleri es llegeix, com sempre, amb gust i amenitat. I llisca lleugera, lliure d'enfarfecs, perquè a l'agost, amb la calor, tot són noses. D'aquí que la intriga és força simple, amenitzada per imatges domèstiques que aporten la Lívia, la promesa de Salvo Montalbano, i els seus amics, que tenen una criatura de tres anys realment terrible, que volen passar les vacances vora el mar, a Vigata.

Res no és fàcil. Si no, no hi hauria novel.la. I les vacances ja no són vacances sinó recerca trepidant sota el sol roent del mes d'agost.

M'he fixat, però, en aquest nou relat de Camilleri, assídua com sóc a les seves intrigues del gènere negre, en la dualitat del títol. La foguerada d'agost no es refereix només (que també) a les ardors climàtiques de la Sicília meridional. Es refereix també al que li passa al pobre Montalbano, entrada ja la cinquantena de la seva vida (m'ha fet gràcia perquè som cogeneracionals; ell però, s'aturarà per sempre en aquesta edat a la novel.la i jo m'aniré fent gran). Per tant, el comissari també es troba a l'agost, final de l'estiu i de cap a la tardor de la seva vida. La foguerada l'arreplega indefens, les passions fan el seu fet i ell es presenta davant del lector una mica més despullat que en les altres novel.les. No he pogut evitar un pensament de tendresa i comprensió.

La novel.la té els tocs irònics habituals, les picades d'ullet als detalls més diversos de la cultura (vegeu, sinó, aquest comentari), immersos en una trama aparentment banal però molt ben trenada. Hi he trobat, però, no arreu però sí amb més insistència del que m'hauria agradat, la moralina de la veu narrativa que remuga contra la corupció i el govern. Això està bé (remugar contra la corrupció i el govern) quan ho fa un personatge, o quan el lector ho pot deduir de les coses que llegeix, però el narrador-sermonaire és un senyal de tècnica depassada o un descuid de narrador apressat.

Ara que, com deia Bernardo Atxaga ahir a Barcelona, són ja llunyans aquells temps en què un escriptor s'entretenia anys en una novel.la...

Jean Rhis, L'ampla mar dels Sargassos

2009-04-16T23:50:00.012+02:00

Feia temps que no em quedava tan a gust llegint un dramon com amb L'ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys. La novel.la, excel.lent de factura i de traducció, recrea un escenari de les Antilles a meitat del segle XIX, just després de l'abolició de l'esclavitud, a través de la infantesa i l'adolescència d'un personatge femení que viu unes experiències certament extremes, fins a fer pensar al lector si la bogeria que atribueixen a la seva mare o, al capdavall es pot descobrir en ella, és fruit de la genètica, del medi o del sofriment i la crueltat dels qui abusen de la indefensió d'unes dones fràgils.

És un personatge que, ens avisen a la solapa, l'autora va crear a partir de l'esposa boja (reconstruint infantesa i adolescència) de la cèlebre novel.la Jane Eyre, de Charlotte Brontë.

M'ha meravellat el tròpic, la Jamaica (i el rerafons de la Martinica) exhuberant de vegetació, de colors, de formes, de passions, amb els seus extrems de riquesa i pobresa, una meravella magistralment incrustada a la trama, a través de la configuració dels personatges. Una joia decadent i decrèpita des del moment que els grans terratinents criolls es queden sense les seves legions d'esclaus, un món que ha de trobar altres camins i formes (i ulls i maneres de mirar) de sostenir el prodigi.

Per un moment, sense que hi tingui res a veure, la novel.la m'ha fet pensar en el Viaje a la semilla, un conte magistral del cubà Alejo Carpentier.

L'he devorat. L'alternança dels punts de vista narratius (i de les veus narratives, amb el flux de la consciència i les diverses introspeccions), que incorporava magistralment Faulkner a les seves novel.les, i que sempre he admirat, les practica aquí amb gran eficàcia Jean Rhys (la novel.la és de 1966), i els diàlegs són meravellosos: estalvien grans pans de text descriptiu i narratiu al lector, perquè els personatges aporten directament la informació amb lleugeresa i eficàcia.

Una novel.la excel.lent, fàcil de llegir, amena, que sembla que no sigui res, de tan bona com és, però on pots apreciar tota la bellesa de les grans obres d'art d'aparença senzilla. Allò que és tan difícil: fer que sembli fàcil. I ben traduïda. Tret d'un "caure's" (la gent que es cau en lloc de caure simplement, em fa posar nerviosa) i un "tirar" (per llençar) que m'han fet mal d'ulls. Però fins i tot aquestes petites imperfeccions m'han fet adonar de la solidesa de la feina feta.

Notes (II) al "Breviari de ciutadania", de Carles Rahola

2009-04-08T23:12:00.011+02:00

Al capítol "La conquesta de la llengua pròpia" (pp. 114 i 115), Carles Rahola escriu:

"...la parla d'un poble és la seva mateixa ànima feta expressió. Sense idioma propi no hi ha pàtria pròpia. Per això els governs de la monarquia atemptaven amb preferència contra la nostra llengua; i, en fer-ho, anaven contra l'arrel mateixa de la nacionalitat".

I més endavant, al mateix article, anota unes frases que s'haurien de llegir en clau de responsabilitat: de la mateixa manera que l'autor fa una crida als joves de 1933, nosaltres lectors d'ara ens sentim concernits per la seva observació, perquè, com a ells, Rahola ens crida a ser responsables del futur.

"La llengua ens imposa uns deures als quals no podem mancar, si volem romandre fidels a l'esperit de la nostra terra: ella ha d'ésser l'instrument adequat de la nostra cultura. Feu-la, doncs, cada vegada més bella, més rica i més apta per expressar totes les idees, tots els coneixements i tots els matisos de l'ànima humana. Ella ens ha fet invencibles en les hores adverses, i, vençuts i tot, era la penyora certa de la victòria ineluctable".

"Si nosaltres [és a dir la seva generació] l'hem reconquerida amb un esforç obstinat i silenciós, ha estat pensant en vosaltres i en els que vindran després. Estimeu-la per damunt de tot, i vulgueu fer-vos-en cada dia més dignes".

Oi que no cal dir res més?