diumenge, 6 de juny de 2010

Notes a partir d'"El xal", de Cynthia Ozick

Fa setmanes que vaig llegint (ja me'ls acabo) els llibres fantàsticament editats del Cercle de Viena. El Jordi, un bon dia, els va comprar tots, potser cansat de tants llibres d'aquells que se't desmunten als dits. Cadascun d'aquests volums de la col.lecció s'ofereix als lectors com una petita joia. Alguns títols m'ho han semblat. A part que la cura en l'edició i la selecció d'autors i obres és una cosa que s'agraeix.
Aquesta setmana em vaig prendre a París El xal, de Cynthia Ozick, i la lectura d'aquest parell de relats curts de factura meravellosa, inquietant, em va fer pensar en la pregunta que em van fer en un IES de Malgrat de Mar: has escrit o escrius sobre la teva vida a les novel.les?

Ràpidament, immediatament, vaig respondre que no, que de cap manera. La meva vida és prou vulgar i corrent com perquè algú es pugui interessar per una història que vagi sobre mi... i si m'hi posés, el cert és que no sabria què explicar. Jo explico vides d'altra gent, retalls robats de realitats o d'invencions que prenen vida a les pàgines, vaig dir. Aquestes històries són també la meva vida, perquè he passat prou hores, dies, setmanes, de vegades anys, amb aquesta gent que m'ha arribat a ser tan entranyable com la meva mateixa vida: són dies i dies de posar-me a la seva pell, d'imaginar el que senten, el que veuen, el que miren, de fer-los parlar, plorar, estimar, embogir...

A El xal, el lector ho veu tot (ho sent tot) a través de la Rosa, una dona nascuda a Varsòvia, que, a diferència dels gats (diu ella) només té tres vides: l'abans, que no és sinó un somni; el durant (que en realitat no és vida); i el després, que no és sinó una broma.

Les imatges delicades, descarnades, ens mostren al primer conte una part del "durant" de la Rosa (l'instant que la Magda surt del xal per "volar" com una papallona cap a la mort) en un camp de concentració. I al segon conte, un retall del després, aquesta broma viscuda sota el sol roent de Miami molts anys més tard, en un barri poblat de vells desubicats, sota el sol roent, en l'absurd (o la follia) d'una vida que fa temps que ha perdut el seu sentit. Un cop més, aquí, el vell xal, li mostra a la Rosa la impossibilitat de retenir la Magda, de retenir la vida...

Poques vegades tantes coses s'han explicat en tan poques pàgines. Ja ho deia el semiòleg Iuri Lotman: aquest és el poder de l'art. Mostrar en poques pàgines tota la profunditat que necessitaria d'uns quants volums escrits de la mà d'un professional de la psicologia.

Qui necessita explicar la pròpia vida? L'important és aquesta capacitat de seduir algú amb una història que pot imaginar com a certa. Qui sabrà mai si ho és? Quan vaig publicar L'herència de Cuba, un crític (Valentí Puig) va venir a dir que no tenia glamour, que li faltava aquell punt d'heroisme que no tenia cap dels meus personatges, tan pobres, en un ambient tan vulgar d'arròs covat... No, no en tenia gens, de glamour, perquè era la història certa dels meus avis, que van viure prou tragèdies i misèria, com la major part dels immigrants que lluny de casa no es fan rics! Però no vaig dir aleshores que era una història de persones reals. Hi ha gent que, en llegir-la, ha plorat. La meva mare va plorar quan la va llegir, perquè parlava dels seus pares i d'ella mateixa. Això fa millor o pitjor un llibre?

La manera de dir. Les emocions atrapades en el llenguatge. Recuperades en la lectura.

Aquesta és la grandesa de la literatura. I dels grans escriptors. Com la Cynthia Ozick.

1 comentari:

L'Espolsada llibres ha dit...

Una lectura excel·lent, colpidora, amb un ritme que et penetra. Menció especial a la traducció de Dolors Udina que ha aconseguit transmetre el ritme.
Pel que fa a Vina estic amb tu, gran iniciativa la d'en Jordi de comprar-los tots.