dissabte, 13 de març de 2010

Un record per a Miguel Delibes





Ahir va morir Miguel Delibes.


Recordo amb un plaer especial les meves primeres lectures d'adolescència, sobretot tinc present Las ratas, un relat que em va fer pensar en una època en què la literatura era alguna cosa que només es contemplava i s'admirava. La seva precisió, el seu mestratge a l'hora de mostrar-nos la duresa (i alhora la senzillesa) del món de la postguerra, aquella Castella de carn i ossos que dista tant de les estampes canòniques que havia estudiat als llibres, em varen obrir camins distints, més lliures (i una mica esgarrifats) a l'hora d'imaginar.

Recomano Cinco horas con Mario, magistral. No només en la tècnica literària (en diverses ocasions l'he utilitzada com a lectura i referent a les meves classes de teoria de la literatura), sinó també en la introspecció dels personatges (de l'ànima de les generacions de la postguerra)... recordo aquell monòleg de la muller Carmen que vetlla el seu marit: el mort... cinco horas... i que en aquest període de la vetlla és capaç d'abocar tota una vida, tot el ressentiment, tot el fel, amb aquella naturalitat amb què es diuen les paraules que ja només són per a una mateixa, però que tanmateix són necessàries... pobre home, pobre diable, que ni tan sols no va ser capaç de comprar-li un sis-cents, o de fer-se del règim (o de la Falange, no ho recordo), tal com feien els marits i pares de família que volien progressar...
Recomano Delibes. Llegim-lo, ara que definitivament ens ha deixat.

4 comentaris:

Manel Alonso i Català ha dit...

Jo recorde amb molta estima la lectura del llibre "Diario de un cazador", veges tu, a mi que mai m'han agradat les escopetes! Encara no m'he recuperat de l'escena on el caçador mata sense adonar-se el seu gos, crec que li deien Sol, una escena dolorosa que em va deixar trist i adolorit.

Margarida Aritzeta ha dit...

Si, tens raó, Manel, a mi també em va agradar molt aquesta novel.la malgrat la distàcia de la cinegètica!

Josep M Rovira i Valls ha dit...

El teu record a Delibes m'ha fet pensar que és un bon moment per dedicar-li una estona. S'ho mereix.
A mi em ve de gust rellegir aquella novel·la del pintor que descobria com estimava la seva dona, morta recent, mentre la recordava tot explicant-li anècdotes a la seva filla: Señora de rojo sobre fondo gris. I també em ve de gust llegir Cinco horas con Mario al que li dec una disculpa per haver-li negat l'estima en la meva època a la Mercè de Montblanc.

Cèlia ha dit...

Jo també recordo començar amb Las ratas a l'institut i quedar enamorada de Delibes per sempre més!