dissabte, 6 de febrer de 2010

"La maleta sarda" Què n'hem de fer, dels pares?

Un dels personatges que surten a "La maleta sarda" és en Ramir, un home jubilat que no troba ben bé el que ha de fer amb la seva vida quan ja no ha de treballar i que intenta instal.lar-se al piset de la seva filla, perquè se'n cuidi. Reprodueixo un fragment:


"Quan arriba al carrer de [...] s’adona que no ha pensat cap estratègia. Truca i espera una estona. Res. Tal vegada encara té l’audiòfon desconnectat, o potser se n’ha anat. La clau és sota l’estora, en una butxaqueta invisible. Obre la porta i li arriba una bafarada de tabac fred. La Vicky el matarà, pensa, però segur que ja ho sap, que son pare hi fuma. Els llums estan apagats, però el televisor funciona. En Manu encén el llum i els ulls del senyor Ramir se’l miren enmig d’una cara descomposta: els cabells regirats, la barba d’uns quants dies, la roba de qualsevol manera.
-Què hi fots, tu aquí?
En Manu no gosa dir el que li ve al cap en aquell moment. S’asseu al seu davant i calla. L’home es repenja al sofà i continua mirant la televisió. Porta l’aparell de la sordera, almenys en això estem salvats.
Al cap d’una estona, el vell Ramir diu:
-Per què no em demanes una pizza? Tinc gana.
-El que ha de fer és tornar-se’n cap a casa.
L’home no respon.
Està a punt de començar un partit de futbol, a la televisió els presentadors comenten les alineacions dels equips.
-No tens gana, tu? –insisteix el vell."


Avui plantejo dues preguntes:
1) quin és aquest carrer de la fotografia?
2) Què penses d'aquest personatge?

Es pot comentar aquí o al Facebook

Mentre escrivia la novel.la, el meu pare encara era viu i sovint em feia companyia. La seva presència em recordava temps no tan allunyats en què, a casa, havíem coincidit quatre generacions vivint juntes: els avis, els pares, nosaltres i els nostres fills. Una cosa que ja fa temps que no es porta. El contrast amb els personatges de la novel.la és evident.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Una de les claus perquè els personatges siguin creïbles i tinguin una personalitat marcada penso que són els diàlegs. A la "Maleta sarda" els diàlegs trobo que estan molt ben construïts, són molt reals. A mi la història del Ramir i de l'Eulàlia m'ha semblat molt tendra i no ha destorbat ni ha desentonat gens de la història principal. (Vicent)

Josep M Rovira i Valls ha dit...

Llegir el teu llibre m'ha despertat l'interès per Sardenya. He trobat aquest enllaç que potser tu ja coneixes. En qualsevol cas te'l dono per si t'interessa: He trobat aquest text que és força interessant. Potser ja el coneixes ... http://vernaclistes.blogspot.com/2009/06/nuraghe-sardenya-la-cultura-camita-la.html

Josep M Rovira I Valls