dilluns, 4 de gener de 2010

Record de Pere Anguera


Ha mort Pere Anguera. L'historiador, el savi, l'home compromès, el company de la universitat Rovira i Virgili, l'amic.

Ell va trobar les arrels del meu cognom en un plec de papers mentre preparava la història del Carlisme. Em va dir (em sembla que un dia de calçotada), he trobat el coronel Miquel Aritzeta! Sabia que els meus avantpassats eren carlins, un militar basc que havia anat a parar a Vallbona de les Monges. Ell va reconstruir els ponts de la memòria del meu passat.

Molts més anys enrere, molt abans que parléssim del càncer i de totes aquestes coses, també haviem estat del PSAN. Érem molt pocs, però semblàvem molts. N'hi ha que encara creuen que érem molts... No explicaré detalls d'aquell temps, només un episodi que mai no m'ha marxat de la memòria.

El dia 4 de desembre de 1981, en Pere Anguera va ser detingut amb una colla d'independentistes catalans i el van portar a Madrid per interrogar-lo. Al cap de pocs dies el van deixar anar sense càrrecs, però amb una colla de mastegots. Jo aleshores treballava als informatius de Ràdio Popular de Reus. Feia molt poc temps que els programes informatius eren lliures, desconnectats de l'obligat boletín de noticias de Radio Nacional de España. Recordo que quan ens van dir que el Pere tornava a casa, un equipet de la ràdio el vam anar a esperar per entrevistar-lo. Vam anar fins a Lleida i, a les sis del matí, vam agafar l'exprés que el portava des de Madrid cap a casa. I li vam gravar les primeres paraules després del seu alliberament. Paraules lliures, informatius en llibertat. Érem en Frederic Porta, en Carles Francino, en Ferran Gerhard, en Ferran Calabuig a la part tècnica, i l'Alfonso González a la direcció. Jo hi col.laborava des de Valls.

Recordo que el Pere em va dir, al tren, en aquell exprés de matinada: M'han ensenyat una foto teva. Però la foto era tan dolenta que he pogut dir tranquil.lament que no et coneixia.

Aquests darrers temps, quan sabíem no no se'n sortiria, he estat covarda. I no pas per oblit. Les persones som estranyes i jo no volia veure'l ni sentir-lo morir. Avui recordo tot el que hem compartit. La lluita i l'esperança. I els llibres innombrables per llegir.