dijous, 21 de gener de 2010

Lectura tardana de "Cims borrascosos"

Fa cosa de tres mesos parlàvem amb la Laura Borràs d'aquestes novel.les "clàssiques", que sovint la gent dóna per llegides perquè formen part d'aquest bagatge comú de l'imaginari literari occidental, però que la majoria de persones en realitat no ha llegit ni llegirà mai. Ja no en tindrem temps. I ella s'oferia a fer un espai de divulgació sobre aquestes novel.les perquè, com a mínim, en sentíssim parlar i sapiguéssim de més a prop de què van...

Jo tenia a l'e-book una versió en francès de Cims borrascosos, de l'Emily Brontë, en traducció de Frédéderic Delebecque de 1925, que es diu Les Hauts de l'Hurlevent. I amunt i avall amb tren, em vaig decidir de llegir-la. El meu francès, tot i no ser gran cosa, és prou millor que el meu anglès. I de la mateixa manera que setmanes abans havia llegit la traducció que Baudelaire havia fet dels contes de Poe (inclosa la seva magnífica introducció crítica), ara em vaig ficar en aquesta aventura.

M'he sorprès jo mateixa, malgrat l'antigor del llenguatge del traductor i d'una part dels arguments de la novel.la (sentimentalisme en les expressions dels personatges, tremolors, desmais i llàgrimes massa exagerats per als gustos actuals), m'he sorprès, dic, del tremp narratiu i la solidesa del relat, capítol darrere capítol. La història de Heathcliff i Catherine, però també el papers de les veus narratives, la continuació de les antigues rancúnies en les generacions posteriors, el muntatge del material narratiu per fer eficaç el relat però també per captar l'atenció del lector, són magnífics.

Sobretot és genial l'inici, quan, morosament, Mr. Lockwood va arrencant l'inici de la història (que entreveu com a possible a partir de les anotacions al marge d'uns llibres, com l'escriptura d'un diari prohibit) a la serventa de la casa. A l'inici ella es comporta com una Xerezada, que va passant el relat d'una vetllada a una altra, amb comptagotes... fins que no ens en podem passar.

Són després els diversos personatges els que van aportant la focalització i el punt de vista... fins a construir la totalitat del relat que interioritza Mr Lockwood, que és qui serveix de pretext i conductor per contar-la, sense concessions en aquest cas a la facilitat argumental.

És una història romàntica, amb dosis fortes d'emocions, paisatges idíl.lics i espai salvatges i cruels (com la gent que hi acaba vivint i dominant), amb personatges refinats enfrontants amb éssers primitius i venjatius. Amors i odis van més enllà de la mort. Fa de bon llegir.

Potser sense la conversa amb la Laura Borràs no m'hi hauria aventurat. Ara n'estic ben satisfeta i us la recomano. En aquesta versió o en qualsevol altra.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Precisament, acabo de llegir "Crim i càstig", traduïda pel gran Andreu Nin. Excel·lent. Els clàssics no deceben mai. (Vicent)

Cèlia ha dit...

Recordo quan la vaig llegir -era la prehistòria- i la febrada que vaig tenir només acabar-la. Jo em pensava que era de la novel·la i va resultar ser la varicel·la! Però encara em sembla que la novel·la va tenir alguna mena de culpa en tot aquell neguit! Un amor tan fort i que mai es pugui tocar!
Per cert, com que aquest trimestre he estat molt desconnectada no sé si has fet cap apunt, però felicitats per la novel·la que demà tinc intenció de sortir a comprar!

Anònim ha dit...

Ahir a la nit vaig acabar la lectura de "La Maleta Sarda" i he de dir que m'ha agradat molt. La recomano a tothom. M'ho he passat molt bé. Els personatge tenen molta indentitat, són creïbles del tot, estan molt ben parits. He de dir, també, que els llibres que detallen el que mengen i beuen els personatges m'agraden especialment. I també que m'agraden les novel·les del escriptors i escriptores amb ofici, com és en aquest cas, escrits amb un idioma suculent i autèntic. Per molt anys. (Vicent)